[Rol] [Oneshot] El Samurai Daurat

Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

Imatge


- Recorda’m un altre cop que estem fent – preguntava el Fubuki
- Buscar cacaolats! – vaig dir jo

Tot això va començar quan ahir el Tessai, la Louise i jo vam anar a una taverna per celebrar la meva primera missió. Allà vaig poder comprovar que no tenien cacaolats i clar, era indignant això. Un món sense cacaolats no es pot considerar món. A causa d’allò vaig rebre una bona brega de la Louise per muntar un ciri, però es que és indignant!

Després de tornar de la missió i al arribar a la ferreria vaig parlar seriosament amb la Louise sobre en Fubuki. Ella sabia que un drac podria portar molts problemes però al explicar tota la història va acceptar, va entendre lo important que és en Fubuki per mi. Pensava que tots els ciutadans de Shinsei odiaven els dracs però vaig veure que no és així. Més tard, es quan vam anar cap a la taverna i el Fubuki es va quedar descansant.

Al dia següent ell em va acompanyar en el meu periple en busca del cacaolat definitiu!
- Es pot saber que és un cacaolat? – va preguntar en Fubuki
- És una beguda dels deus com a mínim, una mescla perfecta entre llet, cacau i sucre. Es pot prendre freda quan fa molta calor o calenta quan fa molt de fred. És perfecte!
- Suposo que serà una beguda del teu món però creus que en aquest haurà?
- Segur que si, és qüestió de buscar – vaig dir amb confiança

Mig dia més tard vam comprovar que no havia cacaolats en lloc. Vuit tavernes i cap resultat, preguntava a la gent del carrer però ningú sabia res, al contrari, em demanaven a mi com arribar a certs llocs o si els podia ajudar. Primer va ser un nen que s’havia perdut i no trobava a la seva mare, no deixava de plorar així que vaig intentar consolar-lo, mentre ho feia ell va agafar la meva màniga per mocar-se, sort que al cap d’una estona vam poder trobar a la seva mare. A continuació, un iaia mega dura d’oïdes, em va confondre amb el seu nét i va insistir en que anés a dinar amb ella, almenys vaig dinar de gratis. Més tard, una dona em va demanar que li ajudes amb les compres, jo anava ocupat però això tant li feia, és més, va retreure’m que ella pagava els seus impostos, que jo estava a les ordres de Shinsei, que havia de respectar als grans, etc...
- No torno a sortir de casa... – vaig dir per mi mateix en veu alta
- Victor? – vaig girar-me i era el Saito – Què fas per aquí? Estàs recuperat?
- Estic millor, gràcies per preguntar però estava en busca d’una lloc on tinguessin cacaolats. I tu?
- Tornava de la biblioteca, he pogut trobar un llibre sobre herbologia que feia temps que buscava. Cacaolat? De què parles?
- Una beguda feta de cacau, saps el què és?
- Oh i tant! Surt d’un arbre, cada gra té moltes propietats medicinals.
- I no saps de cap lloc on facin un batut amb aquest grans?
- Em sona d’haver llegit alguna cosa a la guia de llocs recòndits de Shinsei, El Samurai Daurat crec que es deia, un lloc on fan begudes de tot tipus.
- Doncs anem.

Vaig arrastrar al Saito en busca d’aquesta taverna. Segons el que recordava d’aquella guia, aquell lloc estava a prop del carrer principal però amagat entre carrerons. No vam trigar en arribar així que de seguida varem buscar entre els carrerons. Quan saps per on començar a buscar no es tant difícil, poc després vam trobar el lloc. El carreró no inspirava gaire confiança, brutícia per tots llocs, bosses d’escombraries amb gats dins i ningú pel voltant, el vent feia un soroll com si haguessin ànimes en pena. Al final varem trobar El Samurai Daurat.

Al entrar vam baixar unes escales, el local semblava més vell del que era per lo destroçat que estava, era un lloc amb un estil rústic medieval, força diferent a la arquitectura típica de Shinsei, a la barra havia un home dormint que es va adonar de la nostra presencia.
- Qui dimonis sou? - va dir l’home de cabells negres i la mirada buida
- Jo soc en Victor i ell és en Saito, de la divisió ninja – li vaig dir
- I que fan dos ninjes en aquest local de mala mort?
- Havíem sentit que aquest lloc feien begudes úniques, ell volia provar una feta de cacau, si no li fa res – va explicar el Saito
- No, marxeu – l’home es dirigí cap a cuina
- Esperi! Per què no?
- Aquest local va tancar fa un any, crec que es evident – va dir mentre assenyalava amb el cap el seu voltant
- Sisplau, vull provar un cacaolat, no hi ha cap lloc més en tot Shinsei – vaig insistir
- Està bé... si així em deixeu en pau. Però després toqueu el dos d’aquí – tots dos vam fer que si amb el cap
L’home va entrar a la cuina per preparar-ho. Al cap d’uns 10 min ja els tenia llestos i ens va servir. Dos gerres d’un líquid marró.
- S-segur que això és el que deies? – va dubtar en Saito un moment
- Que si, no et deixis portar pel color – sense pensar vaig fer un gran glop a aquella beguda misteriosa – Deliciosa! És com un cacaolat!
- A veure... – en Saito em va seguir – Si! Està boníssim.
- Satisfets? Doncs ara marxeu – va dir el home
- Escolta senyor, per què tens tancat el negoci? Si amb això triomfes.
- No em diguis senyor que em fas veure més vell del que soc. El meu nom és Jun i no t’interessa a tu el motiu de per què el tinc tancat.
- I tant que m’interessa, he trobat la meva taverna preferida!
- De debò que penses això? – va dir el propietari del local
- De debò, un lloc on serveixen cacaolat és lo millor del món i t’ho demostraré.
- Com?
- Deixa m’ho a mi, vaig fer un curs de marketing i sé com solucionar això. A canvi hauràs d’obrir el local, que et sembla? – desitjava que el meu tracte funcionés
- Està bé, a veure que pots fer.

Primer tocava buscar a la Louise, la Raiko i al Daku perquè m’ajudessin. La Raiko estava d’acord, pensava en que així tindríem un lloc per reunir-nos i passar l’estona al nostre temps lliure, en canvi els altres dos no volien però els vam acabar convencent, així que tots plegats vam començar a restaurar el lloc, poc després vaig saber que la Louise coneixia als tres ninjes d’abans, era obvi, ja que era filla del Tessai.

Per començar havíem de millorar la imatge del local i del carreró sinó la gent no voldria venir. Tocava netejar la taberna, arreglar els taulers i el mobiliari, també els cristalls de la paret i els llums. Vam trigar però ho varem fer. Al acabar tocava el carreró, havia moltíssim porqueria per netejar - Al final, la ciutat ens donaria un premi per les labors de voluntarietat - vaig dir sarcàsticament. Després de toooot això, vam passar a promocionar la taverna, amb degustacions gratuïtes, cartells amb informació, etc...

Varen passar els dies i finalment la gent venia fins a la taverna, com ja no semblava un lloc freqüentat per delinqüents i les begudes estaven bones la gent es decidia d’anar. No era la taberna número 1 de Shinsei però almenys el lloc era rentable i decent.
- Ha sigut molta feina però ha valgut la pena – va dir la Louise
- Si! Per un moment havia oblidat que érem ninjes la veritat – reia la Raiko
- Treball realitzat, que li sembla Jun? – vaig preguntar al propietari que ens mirava al•lucinat
- Impressionant... realment ho heu fet.
- No ens subestimis, per alguna cosa formem part de l’elit de Shinsei – deia orgullós en Daku
- M’heu fet recordar al meu fill – va dir en Jun
- El teu fill? – preguntava la Louise
- Recordeu que us havia dit que vaig tancar fa un any? Aquesta taverna porta molts anys oberta, érem famosos perquè molta gent important acostumava a vindre: capitans, alts càrrecs, nobles, etc... I el meu fill m’ajudava, jo pensava que ell continuaria l’herència familiar però malauradament va morir a un accident, des de llavors no he tornat a ser el mateix. Però vosaltres m’heu obert els ulls, continuaré amb el negoci. Us ho agraeixo.
- Ens alegrem d’escoltar això – va dir en Saito
- És més, veieu aquella taula d’allà – en Jun va senyalar un racó – A partir d’ara serà la vostra pròpia taula, us heu convertit en clients VIP.
- De debò?? – vaig cridar
- Per suposat, només faltava després de tota la pallissa que us heu fet.

Aquell dia va ser molt emotiu, no per ser Vips d’aquella taverna (que també) sinó per aconseguir que un home tornés a ser el que era, la depressió pot portar a una persona a estar en un abisme emocional, però de tot es pot superar. Ara El Samurai Daurat tornaria a tenir la glòria que tenia abans i nosaltres un lloc on relaxar-nos.
- Bé nois, us convidaré a una ronda per celebrar la retornada del Samurai Daurat – deia en Jun mentre agafava unes quantes gerres
- Genial! Em poses un cacaolat? - vaig dir




Imatge
Imatge

Imatge
Bloquejat