[Rol] [One shot] Sota la pluja

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

Sota la pluja



Si no hagués passat tant de temps com per oblidar com es feia per plorar, creuria que en comptes de pluja, el que li impedia sortir d’aquell improvisat refugi eren les seves pròpies llàgrimes que, plenes de frustració, queien des del cel.

Per el camí del vell refugi ja no passava quasi ningú, com ella mateixa, el temps s’havia ocupat de fer-los caure en l’oblit. El sostre, abans ampli i de fusta robusta, ara havia caigut, descuidat i oblidat, innecessari. La pluja li calava el cos, sense fer-li desistir. Res no li impediria esperar tot el temps que calgués, fins la fi dels dies si era necessari.

A través dels forats de la màscara blanca de guineu que portava, mirà cap al misteriós camí que pujava a un lloc que ja no era capaç de recordar. Incansable, es repetí una altra vegada que avui segur vindria. La pluja no seria un impediment per la seva trobada, oi? Protegí entre el seu kimono furisode de color blanc unes flors del color de la neu, fresquíssimes i d’una bellesa delicadíssima.

De sobte caigué en el fet que ja no es banyava però la pluja, com en una silenciosa melodia de tristesa, continuava caient, imparable. Mirà cap a dalt i descobrí un gentil gran paraigua vermell que la resguardava. Somrigué sentint-se molt feliç, pensant que el dia pel qual tant havia estat esperant a la fi havia arribat, però no va ser la persona que esperava.

-Una humana? –va pensar la dona del kimono blanc i la màscara de guineu- Em podrà veure?

La noia humana aguantava el paraigua per a les dues persones, somrient. Portava una melena llarga de color taronja, un kimono vermell fosc i els ulls eren d’un daurat molt bonic que coneixia molt bé.

-Només t’he vist aparèixer els dies de pluja –va dir la noia humana. M’estava parlant a mi? Inequívocament, allà no hi havia ningú més que elles dues a sota d’aquell paraigua vermell- Ets un esperit de la pluja?

La dona va tardar en contestar, sobtada per aquella companyia inesperada i va fer que no amb el cap, negant la pregunta d’aquella misteriosa jove.

-Em pots veure, humana? –va demanar la dona de la màscara de guineu, sense sortir del seu astorament. Feia molt, molt de temps que no parlava amb ningú, que esperava sola i en silenci i molt menys estava acostumada a dirigir-se als humans. La noia va somriure i assentí òbviament, sense perdre la paciència.

-Em demanava què fas aquí esperant sota el sostre romput del refugi d’un camí que ja no transita ningú –va preguntar la Hanako amb un poc de vergonya. Fer preguntes personals no era el seu fort i molt menys a esperits que mai sabies com et podien respondre o quan hostils podien arribar a ser en tractar amb algú que els podia veure, acostumats a una existència efímera que els feia ser ignorats per tothom, atrapats eternament entre la vida i la mort. No eren més que fredes caricatures del que un dia va ser una persona, una ombra d'uns sentiments que no ni amb la mort havien pogut desaparèixer.

La dona guineu la va mirar confosa, sense saber què contestar. A sota de la màscara, els seus ulls eren vermells però no feien por. Estaven plens d’una tristesa inabastable.

-Ja no recordo cap a un puja aquest camí... –va confessar, mirant cap a dalt, endinsada en els seus propis pensaments.

-És un dels camins antics que pugen al temple de Shinsei. –va respondre la Hanako ràpidament, sabent que era així des del principi dels temps del temple i segurament abans solia estar molt més transitat que a l'actualitat- Però ara només el fan servir els que viuen a les barriades del sud i tot i així molts passen pel camí principal que és més directe.

La dona guineu no va semblar gaire sorpresa, és més, a sota de la màscara, va somriure amb nostàlgia, un somriure que no es va poder veure però que va ser tan càlid que no costava gaire intuir.

-Ja veig... El temple, oi? Sí, això té sentit per a mi... –va contestar la guineu, tristament, recordant quelcom que no hauria d’haver oblidat mai.

Es quedà en silenci, pensativa, sense afegir res més a aquella conversa desordenada. La Hanako la va observar en silenci, sabent que no era un esperit hostil. D'entre tots els esperits o yokais que solia trobar-se, n'hi havia de bondadosos que simplement esperaven per poder acomplir alguna cosa que havien deixat pendent.

-Esperes per algú, oi? –va demanar la Sacerdotessa, intentant trametre confiança- Puc ajudar-te?

Els ulls vermells tornaren a posar-se sobre ella i tot dubtant mostraren un raig d’esperança que creien haver oblidat. L’emoció es va contagiar a les seves paraules, fent-la parlant de manera agitada.

-Treballes al temple? Aleshores potser coneixeràs el Hozumaru-sama! Si us plau, digues-li que encara estic esperant, que vingui com vàrem acordar, si us plau!! –agafà les mans de la noia amb molta força- Ho faràs?

La Sacerdotessa va somriure càlidament i va fer que sí amb el cap. No es tornaren a dir res més durant tota l’estona que la pluja continuà caient fortament sobre elles. Només quan la pluja va aturar, sense dir res més, la Hanako va plegar el paraigua i continuà el seu camí ascendent cap al temple.

Juntament amb la pluja, l’esperit també va desaparèixer com si no pogués existir sense ella, unides per un destí trist i encara incert.



-On eres? El Taroutachi t’ha manat escombrar l’escala i s’està posant nerviós... –va enunciar l’Ishikirimaru entrant a la biblioteca. Mirà al seu voltant. La pols s’acumulava a sobre d’uns vells documents que la Hanako consultava entre esternuts. Reconegué l’armari que estava obert i del qual faltaven uns quants pergamins.- Què fas consultant els registres del temple?

Com sempre, l’Ishikirimaru era tan perspicaç i atent que li era impossible dur-li res d’amagat. La noia va somriure, sense amagar-se i va arronsar les espatlles. Deixà un punt de llibre a sobre del pergamí per marcar on havia estat llegint.

-Ishikirimaru, has llegit mai alguna entrada sobre un Sacerdot anomenat Hozumaru? –va demanar la noia, agafant un mocador i esternudant altra vegada.

Allò agafà un poc per sorpresa al Sacerdot de cabells castanys que parpellejà fortament.

-Hozu...maru? –va demanar pensatiu intentant fer memòria tan ràpid com podia. Aquell nom no li evocava cap imatge, no li sonava absolutament de res, especialment dels registres de sutres on estava segur que no apareixia- No em sona dels darrers anys, potser hauràs d’anar uns quants segles enrere...

La Hanako va somriure per donar-li les gràcies i obrí un altre pergamí.

-No t’impliquis massa en resoldre històries del passat –va advertir-li l’Ishikirimaru, ensumant-se de què anava aquell assumpte- Ja saps que el Taroutachi prefereix que fem les coses per la via ràpida...

El Taroutachi es regia per l’eficàcia, si es trobava un esperit, l’exorcitzava per acabar ràpidament amb els seus maldecaps i amb el seu turment i aquesta era l’ordre que havia donat als altres sacerdots.

-Em podràs guardar el secret? –va demanar la noia, sense perdre el somriure. Havia diferents maneres de fer les coses. Sabia que la manera del Taroutachi era més eficaç però no era el seu estil. Resoldria aquella història amb els seus propis mètodes i en haver-ho fet jutjaria si havia estat bona idea o no.



La pluja va tardar una eternitat en arribar, sabent-se esperada i retardant la seva aparició. La Sacerdotessa es mirava cada dia el cel amb un poc de frustració, tot esperant sense poder-hi fer res. Però un matí de desembre es va despertar amb el soroll dels trons i descobrí l'ansiat cel completament negre. Sense pensar-s’ho dues vegades agafà el seu paraigua i deixant el temple, corregué cap al camí on l’esperava l’esperit guineu.

-Hanako! –va cridar una veu imponent quan corria cap a la sortida sud, intentant passar desapercebuda, cosa que no aconseguia mai- Es pot saber on coi vas?

La noia va mirar cap enrere per descobrir el seu mestre enfadat a davant del temple, amb la seva usual cara de pocs amics. La noia va somriure sabent que aquella acció no quedaria impune i començà a córrer agafant-se els baixos del kimono vermell. Corria tan ràpid com les okobo per la pluja li deixaven i baixava les escales amb l’esperança de no caure.

-Has vingut, humana!! –li va dir la guineu de seguida que la va veure, amb els ulls vermells brillant d’emoció. La Hanako s’aturà per agafar aire i va somriure com va poder.

-L’he trobat!!! –va dir la Sacerdotessa. Queia una pluja molt forta i el vent bufava de tots els costats, fent que manejar el paraigua fos molt més complicat. La Hanako no podia fer més que tremolar de fred sota aquella tempesta, tot i portar el kimono més gruixat que tenia.

-Has trobat el Hozumaru-sama? –va demanar la guineu. Dues llàgrimes, precioses com una perla, caigueren dels ulls de la guineu i es perderen màscara a baix. Era la visió més trista i alhora més bonica que mai havia vist.

Començaren a caminar sota la pluja, banyant-se de totes maneres a causa de la ferocitat del vent que bellugava l’aigua en totes direccions. Enfilaren el camí al cementeri amb tota la pressa que varen poder, intentant no llenegar a causa de les pedres amb molsa banyades. La boira s’havia encarregat de crear un escenari un poc grotesc, passejant reina del lloc entre les làpides.

La guineu no deia res, avançava al costat de la Hanako en silenci, sostenint les flors fortament sobre el seu pit, protegint-les del fred i del vent. Tot i així, quan més plovia més precioses pareixia que tornaven, d’un blanc molt més pur i fresc.

-És per aquest camí –va dir la Hanako canviant la direcció del rumb i baixant unes escales petites i estretes per dirigir-se a la part més antiga del cementeri de Shinsei. Altres esperits apareixien entre la boira, lamentant-se, aliens a les noies. Era un ambient un poc tètric, però poder-los veure i haver tractat amb ells anteriorment ajudava a no tenir cap mena de por.

Arribaren al mig d’un conjunt de làpides de pedra plenes de molsa i mig rompudes pel pas del temps. La Hanako havia estat investigant molt dur fins a trobar el Gran Sacerdot Hozumaru que havia mort d’una pulmonia sobtada feia quatre-cents anys.

Quantes vegades devia haver plogut des de feia quatre-cents anys? Quantes vegades havia esperat sola sota la pluja esperant per ell? Com de gran devia ser la frustració que sentia després de tot aquell temps? I tot i així, amb una paciència infinita, l’esperit guineu l’havia estat esperant...

S'aturà davant la làpida amb una expressió que la Hanako no va ser capaç de llegir. Immòbil, començà a parlar amb una veu amorosa.

-Pareix que al final no podrem acomplir la nostra promesa, Hozumaru-sama –va dir la dona, depositant a sobre de la làpida les flors que durant tants d’anys i amb tant d’afecte havia estat guardant. La Hanako li deixà el paraigua i se separà un poc per deixar-li intimitat.

Però just en aquell moment, de l’interior de la tomba va sortir l’esperit d’un home de mitjana edat que fortament s’abraçà amb la dona guineu. La Hanako va fer un crit de sorpresa. Notava com la plujam queia i li banyava els cabells i el kimono. Gotes de pluja també queien dels seus ulls en contemplar aquella dolça abraçada que havia hagut d’esperar tants d’anys.

-Hanamaru-dono, a la fi us puc veure altra vegada! –va dir l’home carregat d’emoció. Portava robes antigues de Sacerdot i una perilla llarga molt ben arreglada- Perdoneu-me per haver fallat a la meva paraula.

La guineu es va treure la màscara, rebel·lant el rostre preciós i blanquíssim d’una dona jove que plorava sense contenir-se, presa d’una emoció desbordant.

-Hozumaru-sama, us he estat esperant tot aquest temps sota la pluja, com havíem acordat!! Tots els dies de pluja, sempre, sempre he estat esperant. Us he portat les flors com us vaig prometre! –va dir la dona abraçant-lo tan fort com podia sense ocultar les seves llàgrimes.

-Gràcies –va contestar l’home, tornant l’abraçada- Ara podem partir els dos junts.

I mentre s’abraçaven a sota de la forta pluja, els esperits lentament anaven desapareixent convertint-se en boles de llum que pujaven cap al cel lentament, camí d’una eternitat desitjada.

Varen desaparèixer sota l’atenta visió de la Sacerdotessa que es quedà plantada sentint com plovia a sobre seu. Somrigué amargament perquè totes aquelles històries sempre tenien un final agredolç. Entenia que el seu mestre, per estalviar-se aquells sentiments confosos, ordenés sempre un exorcisme. Però la Hanako no podia obeir les seves ordres perquè els esperits havien estat, com ells, humans amb pors, desitjos i esperances.

La pluja continuava caient però la Hanako ja no es banyava. Mirà cap a dalt per descobrir un gran paraigua negre subjectat pel Taroutachi. La Sacerdotessa el va mirar, sentint-se culpable i va abaixar el cap, sabent que havia desobeït una ordre. L'home no va dir res desagradable ni la renyà, es mirà la seva alumna amb un poc de tendresa, còmplice de les llàgrimes que la noia no era capaç d'ocultar.

-T’ha volgut donar les gràcies... –va dir el Taroutachi assenyalant el terra. La màscara de guineu de la dona no havia desaparegut, sinó que es trobava intacta a sobre de la làpida. La Hanako l’agafà entre les mans amb molt d’afecte, sorpresa per aquell detall de la dona guineu. Per què li havia deixat la màscara? Clar, ara ja no la necessitava...

L’abraça fortament contra el pit i tornà amb el seu mestre. Es somrigueren, còmplices i únics testimonis d’aquell amor que havia traspassat les fronteres del temps, de la vida i la mort.

-Tornem a casa –va somriure el Taroutachi. Els dos Sacerdots es posaren en marxa sota la pluja sense dir ni una sola paraula, simplement caminant un al costat de l’altre en un silenci que amagava molt coses.

Quan arribaren al vell camí on la dona guineu havia estat esperant, els dos es miraren molt sorpresos. El camí estava completament ple de flors blanques com la neu, fresquíssimes i brillants. La Hanako sempre cregué que s’ho havia imaginat però al mig d’aquelles flors dues guineus albines jugaven l’una amb l’altra i en veure’ls es tornaren a amargar entre els arbres del camí.

Els Sacerdots no digueren res, acostumats a aquella mena de situacions relacionades amb yokais i continuaren el seu camí sense saber que quan la pluja aturés, les flors també desapareixerien per sempre.
Bloquejat