[Rol] Odisea cap a la llum

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

-I amb això la reunió acaba. Ja hem tractat tot els temes.-el cavaller que abans, després de la meva aparició, s'havia presentat com a Deacon ja s'aixecava dels seient per donar pas l'acte de la reunió i una mena de ritual estrany que tothom entonava mentres jo l'intentava repetir amb tota la meva bona fe.

"Per Drakkar, la nostre pàtria, vetllarem. Per Drakkar, la nostre vida, morirem. I per Drakkar matarem!"

Dit això tothom es va aixecar dels seus seients i van començar a treure les seves pedres màgiques per teletransportar-se de volta al lloc on estaven. Un home amb una barba força crescuda se'm acostà i em va fer guardar la meva pedra abans de que marxés. Em va mirar de dalt abaix com si m'estigués inspeccionant. Al acabar em va dirigir una mirada, va somriure i em va fer dos cops durs a les espatlles, però sense cap mala intenció.

Els meus ulls marrons van reaccionar al seu gest afectuós tornant-se blaus per uns instants. Una sensació familiar va envair el meu cos arribant, fins i tot, a les meves extremitats. Per primer cop tenia les puntes dels dits càlides. Una calidesa que només havia aparegut amb el petó d'aquella noia. Havia de ser una sensació igual d'agradable perquè em fes retornar la calidesa que un dia vaig perdre al començar a carregar les vides de tantes persones sobre les meves espatlles.

L'home encara somreia i ara es gratava el cap.

-Pel que has dit heu de ser vosaltres! -el meu cos es va agitar amb les seves paraules.

-Com? -vaig fer una mueca de dubte.

-Jo et recordo -sorpresivament deia el Tenebris -Cada certs esdeveniments hi havien records que tornaven a la seva ment, però cap confirmava que fóssim germans.-Recordo haver jugat amb tu quan era humà.

L'home volia saber que més recordava.

-Continua siusplau!- deia alegrament. Semblava feliç per les paraules de la fulla negra.

-Una casa de camp. Tu al meu davant... tens uns quants anys menys i també uns quilos menys-l'home va tossir avergonyit.- Porto un escut de fusta a les mans... les mans són petites i...-en Tenebris feia esforços per recordar més.

-Que més? Pots recordar alguna cosa més?

-No... no puc fer-ho... argh!

-Esta bé, no intentis recordar més et podria fer mal el cap.-deia complagut.

Un moment. Per què acabava d'assumir que en Tenebris tenia sensacions humanes? D'entrada ningú donava per sentat això. Era evident que aquest home coneix a en Tenebris des de la seva forma humana i potser també sap com va passar a ser una espasa. Abans de que jo preguntés es va començar a presentar.

-Em dic Viktoras, us diu res el nom?-cap de nosaltres deia res i finalment vaig dissentir amb el cap.

-Vaja... realment les vostres memòries van ser fracturades durant l'accident -quin accident? Podia notar com en Tenebris i jo varem fer aquesta pregunta al uníson en els nostres caps.

-Vosaltres dos sou germans, ho sabeu no?

-No del tot vaig dir, un home de -em vaig aturar en sec. No podia dir que en Rob, un soldat d'inteligencia de Shinsei havia plantejat aquella teoria. Era impensable que en aquella sala plena de cavallers de Drakkar pogués dir que havia parlat amb un home de Shinsei sense haver-li donat descans.

-Un home d'Endor, -em vaig retractar.- un científic de les ciències del món, ens va explicar sobre aquesta possibilitat. Que l'espasa és en realitat un contenidor per l'ànima d'en Tenebris i que només jo la puc despertar perquè ens lliga un vincle molt gran.

-Quina teoría més encertada!-va picar amb el puny dret al palmell esquerra. -És exactament així. L'espasa on està tencat el Tenebris és una espasa demoníaca, té un dimoni dins, ehem, tenía...

-Com que tenia? Que va pasar amb aquest dimoni?

-Actualment viu al teu cos orgànic si es que no està mort... -va dir amb boca de pinyó.

-QUÈEEEEEE?!- La sorpresa va ser majúscula per nosaltres dos. Acabàvem de descobrir moltíssimes coses sobre el nostre pasat, però el que més ens emocionaba era poguer recuperar el cos. No sabía perquè, però tenia un desig ardent de tornar a veure al meu germà que no recordava. Moltes emocions estaven despertant dins meu.

-Llavors significa que puc recuperar el meu cos?-preguntà engrescat el meu germà.

-Sí, però necessiteu sotmetre els dos cosos a les esferes blanca i negra. Aquestes dues esferes van ser creades pels deus de Tadaima. La llegenda relata que qui tingui aquestes dues esferes alhora podrà traspassar ànimes humanes a cossos.
Òbviament això és la llegenda i la realitat és que no totes les ànimes i tots els cosos són compatibles. A demés que hi han altres llegendes per aquestes esferes...

Un raig em va travessar el cap.

-La bola del Rob!-vaig dir saltant i amb lluentor a les pupiles.

-Com? -pel Viktoras parlava un altre idioma.

-Es clar! La bola del Rob! -va exclamar també amb la mateixa força en Tenebris.

En Rob Guerrero, que ja era tinent pero nosaltres encara no ho sabíem, havia robat una esfera blanca i lluminosa del soterrani secret de la biblioteca. Era la clau per què en Tenebris tornés a la normalitat i nosaltres l'havíem deixat escapar tan fàcilment. Era hora d'actuar.

-Viktoras! Em d'anar a Shinsei! -en Tenebris i jo ho varem exclamar alhora.

A en Viktoras se li va encongir el cor com si hagués recordat alguna cosa al veure'ns tan units.

-Som-hi! -va dir amb un gran somriure.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

L'endemà ens vam trobar on havíem acordat, a la plaça de la muralla oest. Era la gran entrada de Drakkar. Al estar encarada cap a Endor era utilitzada per tots els comerciants i sempre veies a carros parats amb guàrdies que ficaven el nas més del compte dins de les mercaderies. Tots una colla de corruptes.

Havia arribat primer, era la primera hora del dematí. Poques ànimes pendolaven per Drakkar a aquelles hores. Les úniques persones visibles a poques hores del alba eren borratxos i botiguers que ja començaven a preparar el que vendrien durant el dia. Uns quants d'ells em saludaven i jo responia movent la mà. Certament mai m'ha agradat parlar molt, si puc fer un gest per estalviar-me una paraula ho faré sense dubtar-ne ni un segon.

Una figura va aparèixer per sobre de la muralla, era en Viktoras! Vaig fer un salt cap ell.

-Bon dia nois! -la veu del home que portava un sac em treia una mica la son. Com podia tenir tanta energia si ni el sol havia sortit? És impossible tenir energia si el sol no ha sortit...

-Bon dia- dèiem desganats. Malaurat que la seva veu em despertava les meves parpelles seguien lluitant per mantenir-se obertes. No estava acostumat a matinar.

-M'he posat en contacte amb la red d'espies que tenim a Shinsei, no hi han expedicions planejades per demà... -en Viktoras brandava el cap. -Haurem d'entrar a plena llum del dia.

-No ens descobriran? -ja començava a caminar per la plaça, jo sempre havia estat una persona de cul inquiet quan feia fred.

-No si vestim això -el membre de la taula rodona va remanar el sac i finalment em tirar unes robes molt deteriorades.

-Què és això?-la meva cara s'havia tornat còmica com les dels personatges manga que m'ensenyava la Hanna.

-Roba lletja, no ho veus?-en Tenebris no havia entès que la meva pregunta era retòrica.

-No si això ja ho veig, vull dir perquè l'hem de portar.

-Amb això ens farem passar per pagesos, veus aquell carro d'allà sota que ens espera?-em vaig precipitar als límits de la muralla. Vaig veure el carro, era gran i de fusta. Un home forçut carregava porcs en ell mentres un altre més ancià s'el mirava mentres feia un gest d'aprovació.

-Entenc la idea, però perquè pagesos?

-Últimament a Endor s'ha establit una política molt estricta sobre l'entrada de homes armats, es veu que un foraster que havien capturat per petició expressa de Drakkar va escapar de la pressó i seguidament de la ciutat. També diuen que va ajudar a desmantellar una conspiració... no sé fins quin punt aquests rumors són verídics. Però si ara vigilen amb qui entra dins de la ciutat deu tenir part de veritat aquesta història.

-Bé, sigui com sigui no hem de perdre més temps aquí, el sol es mou i no tenim temps per perdre- va dir sàviament l'espasa de fulla fosca que ja tenia ganes d'acció, ho podia notar en les seves vibracions.

Al estable en Viktoras començà a parlar amb l'home més vell i esquifit, podia sentir paraules soltes de la llarga conversa com "ben fet", "perdona per l'hora", "ets de confiança". Pel que vaig anar pillant vaig deduir que en Viktoras coneixia aquell home d'anterioritat i li havia demanat que ens preparés un carro per la matinada. Al acabar la conversa el cavaller li donà un bossa plena de monedes d'or i el vell les va agafar sense fer cap fàstic.

Minuts més tard ja estavem enfilats al carro i ens disposavem a marxar quan de sobte l'home més contundent va venir correns i em estendre el braç amb algo a la mà.

-Té, accepta-ho tinent, siusplau! Se que et vas alliberar de la bèstia del bosc. Ens vas salvar a tots, gracies de debò! Això és tot el que tinc, accepta-ho com una mostra de gratitud de tots els que vivim fora de les muralles. -a la seva mà i portava uns draps que embolcallaven un pa amb una pinta deliciosa. El vaig acceptar de bona gana, però vaig respondre de manera seca.

-Gracies.

Avançàvem amb bon ritme, seguíem la ruta comercial com ho farien un parell de pagesos. El guió era el següent: érem pare i fill d'un poble ramader prop de Drakkar, però a la ciutat-estat del est volien fent-se pagar masses taxes i al final no trauríem beneficis així que havíem decidit anar a vendre a Shinsei confiant que podríem treure algun benefici.

-Quin bon pla, oi Meizu?-em mirava amb una mirada candent que calentava el meu cor, em resultava massa familiar, però no conseguia recordar-lo... -Meizu?-no obtenia resposta meva

-Eh sí, perdona m'he distret amb els meus pensaments.-vaig dir gratant-me el cap.

-En que penses?-semblava encuriosit pel que em rondava pel cap. Ara podíem parlar, teníem tots el temps del món així que em vaig decidir per preguntar qui era.

-El meu cor et recorda, però el meu cervell no, qui ets?-en Viktoras va remugar.

En Tenebris, ara entre les meves cames, també compartia la meva sensació.

-Sí, jo també busco saber qui ets. Puc recordar el teu aspecte físic, però no guardo cap rècord apart d'un en el que tu jugués amb mi quan era un nen.

-Segur que jugava donar-te voltes al aire.-l'home somreia.

-Exacte!

-Sento no haver mencionat res, però volia comprobar si podieu desbloquejar els vostres records per vosaltres mateixos. Com que veig que no us en sortiu us ho diré.-l'expectació era màxima.

-El meu nom complet es Viktoras Johansen, germà del vostre pare i armat amb espasa i escut des de que tinc memòria. Vaig passar infinites estones jugant amb vosaltres i sobretot introduint-vos al món de les arts bèl·liques. -els meus ulls es van tornar a tintar de blau. Ja l'havia reconegut. Ara el veia millor. Era un home alt i corpulent que portava barba i cabell llarg decorat amb una cua que acompanyava el flux vertical de la seva cabellera morena. Els seus ulls castanys es trobaven amb els meus i es reconeixien i es tornaven a conèixer.

-Com t'he pogut oblidar, oncle Vik!-en Tenebris va fer servir el sobrenom afectuós amb el que cridàvem al nostre tiet quan érem petits.

Poc a poc tornava a recordar coses del meu passat. Com havia pogut oblidar tot això? Ara els meus records sobre la meva infantesa al món real començaven a esvair-se. Un dolor va envair el meu cap i s'anava propagant per tot el meu cos, era la foscor que hi havia dins meu que es movia. Què collons estava passant?
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

En Viktoras em tocaba la cara petició d'en Tenebris quan encara no era conscient.

-Com està?-l'espasa era persistent en demanar el meu estat. Com que ell no tenia el sentit del tacte li demanava constantment al nostre oncle la meva temperatura.

-Segueix fred. Fa estona que està així de gèlid, probablement des de que s'ha desmallat... escolta per què no probes a descansar? Portem 6 hores des de que em sortit de Drakkar, deus estar mentalment esgotat per lo del teu germà i pel viatge. -en Viktoras que tenia les mans en les regnes del caball començava a estar cansat també, però només faltaven 2 hores per arribar a Endor segons els càlculs de l'home barbut.

-Jo no sento fatiga mental... tal i com no necessito menjar tampoc necessito dormir.-va sentenciar

-Interessant ja m'agradaria a mi tenir aquesta característica, seria idònia per batallar.

-Doncs tota per tu! -l'espasa va cridar exaltada, això va provocar la sorpresa d'en Viktoras. -Vaig passar molt temps adormit fins que un dia va arribar en Meizu i em va despertar només empunyant-me. Vaig notar com la foscor m'abraçava en quan aquest va banyar la meva fulla en la negror que vesteixo, però saps què? És una sensació càlida i agradable. Fa que oblidi tots aquells d'anys de soletat on em trobava en estat de tràngol amb els meus pensaments.

-Lamento el que he dit, no en tenia ni idea...-en Viktoras tenia el cap cot ara. -Pots notar el teu cos? -ara el cavaller canviava de tema.

-Com? No entenc la pregunta.

-Vull dir si el pots notar.

-Segueixo sense entendre-ho... fa molt que no tinc cos. No recordo que es sentir coses! Potser el meu cos es mort i no el puc recuperar mai.-en Tenebris cada cop s'enfadava més amb en Viktoras. No li agradava parlar sobre el seu cos, perquè pensava i no recordava i això li causava enuig. Ell simplement volia lluitar juntament amb el seu germà, però com un humà, no com una espasa.

-Per no tenir cos tens unes emocions molt humanes-l'oncle li va dedicar un somriure tranquil·litzador.-El teu cos segueix viu, ho puc assegurar- en Tenbris el va interrompre escridassant

-Per què ho dius? Tu no ho saps! Mentider! Mentider!-en Tenebris estava molt alterat, que li digués que el seu cos seguia resultava una veritat massa bonica. Es pensava que ho deia per calmar-lo i per donar-li falses esperances, però no podia estar més equivocat.

-Vols callar?-el va agafar per l'empunyadura i el va començar a sacsejar.-Et dic que el teu cos és viu. Això és degut a que si hagués mort tu també series mort. La impossibilitat de mantenir viva una ànima sense el seu recipient faria que morissis al instant o minuts més tard. Ademés el teu cos es custodiat per un dimoni, dubto que pugui ser derrotat fàcilment.

-Un dimoni? Com el del Meizu?

-Exacte. Tot i que veig que el Meizu no ha estat consumit pel dimoni.

-Com vols que em consumeixi aquest merda?-tenia els ulls oberts, però vaig romandre estirat, degut al dolor que em feia tot. No recordava res del que havia passat. Suposo que ja està bé, no deu importar. Em deia interiorment. El carro feia masses bots a causa de les pedres del camí i per molta palla que hi hagués el meu cap seguia picant contra la fusta.

-Ets viu! L'has tornat a veure?- vaig intentar negar amb el cap, però em feia masses voltes.

-No recordo res, tot era fosc.

En Viktoras mirava esgarrifat el meu cos, com si hagués vist un fantasma. Em vaig sentar sobre les meves cames al capdamunt de la palla i el vaig mirar amb una mirada buida. No tenia forces, em notava molt dèbil. Portava la a la mà esquerra la màscara demoníaca que m'havia tret quan ells encara no miraven. El dimoni m'haurà tornat a transformar. Vaig pensar. Les marques que ja s'evaporaven eren proba d'això.

-Què... què és això?

-Antigament...-vaig començar.-En Tenebris i jo podiem unir les nostres ànimes en el meu cos. El deixava entrar al meu cos per augmentar les condicions de batalles. Normalment això em portava a un desgast físic molt gran, però no m'importava.-vaig mirar al cel per fer una pausa. Acte seguit vaig tornar abaixar la mirada i els meus ulls van tornar a capturar els del meu tiet. -Però el meu dimoni es va manifestar quan més ganes de viure i de lluitar per mi mateix tenia.

-El dimoni es la raó per la qual ja no us transformeu?

-Sí... quan els dos conviuen en el meu cos sento que l'existència d'en Tenebris es veu amenaçada.

-És cert... és molt hostil cap a mi i suprimeix tota la meva energia.

-Interessant. Si hagués de posar la mà al foc diria que el dimoni et rebutja perque et considera un intrús, al cap i a la fi el cos del Meizu és el seu.

Les paraules del oncle Viktoras feien eco al meu cap, el seu cos és el meu? Bah que importa, sóc més fort que el dimoni i per això el puc controlar. Acte seguit vaig rebentar la màscara amb una mà. Mai he fet servir el poder de la màscara en combat, em pregunto qui serà més poderós... el dimoni o en Tenebris. Em trobava tan endinsat en els meus pensaments i havia passat tanta estona dormint que anava totalment des-ubicat.

El paisatge ja no era vestit per grans muntanyes blanques amb boscos foscs a la falda, ara tot era molt diferent. Un gran llac es trobava davant nostre. Aquest era blau cristal·lí, donaven ganes de banyar-se en ell. Tot i que no era massa recomanable, hi havien molts vigilants d'Endor que procuraven que ningú entrés a l'aigua. Perquè? Potser existia algun tipus d'entrada submarina cap Endor.

Amb tots els carros que arribaven s'anava formant una llarga cua al llarg del pont. El tràfic era lent i voluminós a causa dels controls per entrar a la ciutat. Alguns nens petits, segurament fills dels mercaders, aprofitaven l'estona jugant. Alguns agafaven pedres i les tiraven des de d'alt del pont per veure que passaria quan el roc toqués a l'aigua. Dolça curiositat innocent.

Finalment vam arribar a l'entrada de la ciutat, era més petita que la de Drakkar, però servia com a entrada igual. I havien tres guardians que revisaven els carros i un quart que anava apuntant en un llibre. Possiblement anotava les mercaderies que traginaven els carros. Quan va arribar el nostre torn per entrar, ho vam fer sense cap inconvenient. Érem pare i fill que portaven palla per vendre als estables de la ciutat. Aquesta era la nostre tapadora. En Tenebris el vam amagar en un compartiment secret sota la palla per no posar en alerta als guardians de l'entrada.

Vam passar sense masses complicacions. Un guardià va acostar-se per fent-se unes quantes preguntes del estil que portàvem i on ho vendríem i minuts més tard va ens va deixar passar.

El nostre pla era reunir-nos amb un contacte d'en Viktoras al centre de la ciutat, on els edificis són més alts. Aquest ens diria com accedir a Shinsei i l'ubicació extacte del orb blanc. Si bé jo sabia l'orb lluminós estava en mans d'en Rob, res ens confirmava que encara fos així. En el moment que haguessim d'infiltrant-se a Shinsei havíem de saber d'ubicació de l'esfera o de lo contrari perdríem molts temps buscant-la i aixecaríem sospites entre les files enemigues.

Estàvem ben a prop d'arribar al nucli urbà d'Endor, caminava mirant amb fascinació aquella nova ciutat de la qual volia explorar tots els racons, quan de sobte vaig topar amb un home gras que em va fer caure al terra per la diferencia de físics.

-Tu ets el tinent dels cavallers de Drakkar, oi? -l'home inclinava el seu cap cap a mi per veure'm millor alhora que feia uns ulls com unes taronges.

-Tan famós m'havia fet per què em reconeguessin a una terra que era a tants kilòmetres de Drakkar? Si que volen lluny els ocells. -pensava mentres examinava l'home que m'havia tirat al terra. -Sí que ho soc. I tu qui ets?

-Perdona els meus modals, no m'he presentat com és degut -ni m'has preguntat si estic bé per la caiguda, imbècil-. El meu nom és Bruno Di Pace, sóc un aristòcrata i un dels descendents dels fundadors de la ciutat.

-Bé per tu.- vaig dir amb desafiament. Acte seguit em vaig incorporar d'un salt i vaig poder veure un grup de 6 guardians que no podia veure des de el terra. -Va marxem , em de trobar el nostre contacte abans de que es faci de nit.

Vam començar a fer fila per deixar enrere en aquell personatge, però quan en Viktoras va passar pel costat del noble, aquest es va precipitar contra ell amb un punyal a la mà que li va clavar. En Viktoras ni es va immutar.

-Quina falta de respecte! Com goses a parlar-me com si fos un plebeu?!-se'm acostava donant passes agressives i brandant el punyal a l'aire. La meva cara no mostrava cap reacció davant del seu atac. Es va posar nerviós per la meva inexpressivitat fet que el va fer atacar de manera estúpida, però es va aturar en sec tan bon punt vaig senyalar darrera seu. Fent cas de la meva advertència va donar mitja volta. Darrera seu hi havia en Viktoras que no mostrava cap mena de dolor per la punyalada. L'aristòcrata va caure de cul i atemortizat pel meu tiet va començar a caminar cap enrere fins el punt que no podia avançar més perquè jo li impedia trepitjant-li el cap. En girar-se i veure'm a mi altre cop sense sentiments gravats a la cara va tornar a tenir un atac de pànic. Finalment va cridar als guardians que van rodejar tímidament a en Viktoras.

El experimentat cavaller de la taula rodona, lluny de posar-se en guàrdia per rebre qualsevol atac dels seus enemics, va aixecar el punyal, va mirar a en Bruno Di Pace, i va començar a riure.

-Si t'ho vols prendre així.-vaig pensar mentres em posava la mà a la cara.

-Quin home més penós, no vull que el matis Meizu. Em sabria greu.-va dir el meu germà mentres ambdós miràvem la cara del gras noble.

-Hi estic d'acord... eh tu Bruno Di no sé que. Perquè no marxes amb els teus soldats? Tenim pressa, saps?

Va tornar a tenir un atac de pànic.

-Vinga home! No pots ser tan patètic!-es queixava l'espasa.

-Qui parla?!-l'home mirava cap a totes bandes.

-Jo sóc qui parla-va dir en Tenebris mentres el clavava al terra. -I ara siusplau deixa de fer el ridícul i tira cap a casa que tenim altres assumptes més importants a tractar que fer el numeret enmig del carrer amb tu.

-L'espasa parla!!!!!!!-en haver pronuciat aquestes paraules l'anima li va sortir per la boca i va caure desmallat (o mort).

Mentrestant en Viktoras seguia rodejat per la guàrdia privada del porc amb atacs d'ansietat. Aquests no gosaven a fer-li res. Com havien arribat a ser guardaespatlles aquells tius?

-Em, ja està mort el vostre cap. Puc marxar?-senyalava enrere.

-No esta mort, només està fora de combat.-els hi deia a la penya de l'espardenya perquè no s'amoïnessin.

-Bé, doncs ja ho heu sentit. Un plaer haver estat amenaçat per vosaltres, i recordeu entrenar molt.-acte seguit va fer un salt cap a mi i ens vam allunyar del lloc.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

La fosca nit ja vestia els carrers d'Endor que eren lleugerament il·luminats amb làmpades d'oli. S'hi respirava tranquilat i sobretot aire pur. És un secret a veus que a Drakkar els carrers fan olor a pixat, i no seré jo qui ho confirmi. Només afirmaré que Endor fa més bona olor i transmet més pau. Aqui no hi han homes que cada dos per tres buscant buidar-se les conques dels ulls perquè un li ha robat una gallina a l'altre que alhora aquest ha violat a la seva filla.

-Quina aire més bo.-deia en Viktoras estirant-se amb els braços ben amunt. -Ah, per aquí Meizu.-m'indicava amb la mà per on haviem de caminar per trobar el nostre contacte.

Ens havíem endinsat per carrerons ben foscos, però no era com Drakkar que hi podies trobar a prostitutes tenint sexe o gent amb ganes de brega, al contrari. Les cases blanques dormien amb les portes obertes i ni una ànima pendolava pels carrers. Senyal de com vivia la gent a Endor, amb pau.

-Només per assegurar-me, sabeu on hem deixat el carro?-preguntà l'home que feia esforços per veure en la foscor.

-Dos carrers a sota i tres a l'esquerra de l'entrada que dóna a Drakkar, al costat de la taverna "L'home sense arbre".-vam contestar el meu germà i jo a l'uníson.

-Veig que no m'he de preocupar per res-vam girar una cantonada- al cap i a la fi els dos sou ben espavilats. Sou fills de científics.

-Allà -vaig començar a dir evitant el tema dels nostres pares- hi ha algú.-Si ve en Viktoras sabia com caminar pels carrers, no podia veure a més de 4 passes. En canvi, jo, gracies a la meva visió felina
Text amagat.
Tècnica coneguda antigament com visió nocturna. Passa a canviar de nom degut a què el seu us no radica en veure en la foscor.
que il·luminava els meus ulls d'un color blavós elèctric, podia veure amb normalitat a la foscor i fins i tot anticipar atacs mentres la feia servir en batalla. Vaig fer dues passes enrere, tenia un mal pressentiment. La meva intuició poques vegades fallava, així que vaig fer dues passes enrere.

-Què passa?-en Viktoras desconfiava de la situació perquè havia apujat la guàrdia.

-Allà al fons veig el nostre contacte.-vaig dir amb paraules seques, sense cap mena de saliva que les mulles per donar alguna entonació que es pogués identificar amb un estat d'ànim.

-Però...?

-Però està mort.-vaig començar a enregistrar ràpidament els voltants amb la meva visió prodigiosa.

-Merda. L'enemic encara pot estar a prop.-va vacil·lar un moment per pensar en les nostres opcions. -Cap adalt!-va exclamar- Pugem l'edifici per tenir la llum de la lluna. Tu potser t'hi veus, però jo m'estic tornant paranoic.

-Hi estic d'acord.-va dir en Tenebris que també estava concentrat en els nostres voltants.

Vam pujar al sostre dels edificis ràpidament. En Viktoras mogut, potser per la por, i jo per la curiositat de imaginar com seria la ciutat en una perspectiva més alta. Seguia sent preciosa. Al final del conjunt de cases, a la llunyania, es veia el enorme llac on la lluna s'hi reflexava com si fos una noia presumida que no pot parar de mirar-se al mirall. Tot era calmat i plàcid. Una calma que ni els nostres enemics, drets a pocs metres nostres, podien pertorbar.

En Viktoras i jo vam juntar esquena amb esquena i ja tenia a en Tenebris a les mans. Davant d'en Viktoras un home fornit amb els cabells curts i de punxa, amb un bigoti que semblaven dos símbols elèctrics. Desprenia un aura formidable. Havia estat educat en moltes batalles. L'home vestia una samarreta negre i dos pesos circulars que portava a la seva espatlla.

Al meu davant, una dona llarga i prima portava una roba rosa i un pentinat arreglar que la feia recordar a una dona de classe alta de l'època victoriana. Portava un para sol del qual va fer sortir una fulla que va apuntar cap a mi. Ella desprenia un aura hostil i tenebrosa, com la meva.

En un tres i no res va desaparèixer, per tornar aparèixer novament al meu costat. Va llençar una estocada que vaig poder esquivar gracies als meus ulls blaus. Acte seguit va arrencar amb un atac d'estocades, que semblaven no tenir fi, que van fer que em separés de l'esquena del meu tiet. Feia gal·la d'una velocitat increïble per fer els cops rectes d'espasa. La meva única opció era defensar-me de la seva ràfega i esperar una obertura. Però no passava, cada cop augmentava més la velocitat.

-Merda, esgrima.-em deia a mi mateix. Aquella dona estava emprant esgrima antiga, era una duelista.

Si bé la meva defensa era formidable i no l'hi deixava cap espai per on atacar, la meva falta de resistència es començava a fer evident. Amb el braç gairebé mort vaig decidir endurir el meu cos i entomar el seu cop. Els danys van ser mínims. Vaig saltar enrere i vaig recolzar les mans als genolls. Aleshores vaig començar un esbufec pesat. Havia perdut molta energia en defensar-me d'aquell atac inicial.

-Ja no pots més?-vaig alçar el cap. La dona tenia trets de dona gran com arrugues a la cara, tot i que les dissimulava molt bé.

Vaig aparèixer darrera seu donant un cop lateral, però el va evitar d'un salt i ara ella es trobava al lloc on havia estat esbufegant fa uns segons.

-Ehh? No parles?-vam creuar espases. Un intens intercanvi on ambdós atacàvem i ens defeníem va començar. Finalment els dos ens vam donar una treua abans de començar un altre intercanvi de cops d'espasa.

-Lusitania.

-Meizu.-no va amagar el seu descarat somriure maquiavèl·lic.

-Per fi dius alguna paraula, tinent.

-Protegeixes la ciutat? Ets més forta que jo.-vaig decidir acabant de recuperar el meu alè.

-Així és, sóc més forta que tu! Sóc una dels cinc guardians celestials d'Endor. Som un grup de 5 persones que protegim la ciutat de vosaltres, els porcs de Drakkar i Shinsei. La nostre força es comparada a la d'un capità d'una divisió convencional de les vostres ciutats estats.

-Ja veig, així que si et derroto voldrà dir que tinc el nivell suficient per combatre amb un capità. Interesant.-vaig fer mig somriure. -
Tenebris, no em penso contenir. Aguanta.

-Més et val que no et continguis. Si ho fas et penso estomacar quan recuperi el meu cos.

-Huh una espasa que parla...? Curiós.-deia la dona que no estava gens intranquil·la tot i la meva amenaça.

Vaig posar el meu peu dret enrere i vaig baixar les meves espatlles. Em vaig fixar en la Lusitania, la meva objectiu i vaig carregar pensaments d'ira. Mil·lèsimes de segons després, vaig aixecar en Tenebris el més amunt possible i vaig passar-me la mà pel rostre. Llavors la màscara va aparèixer cobrint la meva cara.

-Camí a les tenebres! -la fulla negra va duplicar el seu tamany i un aura vermella sortia d'ella. També bullia de ràbia.

Vaig aparèixer davant seu sense previ avís i sense deixar-li temps per reaccionar li vaig encertar un cop de puny potenciat al mentó. Ella, però, va caure d'en peus tot i que es tocava adolorida la barbeta.

-Gens malament mocós, ara m'has cabrejat.-va adoptar una posició d'atac, però aquest cop vaig aparèixer sobre seu propinant-li un cop al cap amb les dues mans juntes com si fossin un sol puny. La Lusitania va ser impulsada cap abaix, destrossant tots els pisos de la casa fins arribar al rebost. La podia veure des de a dalt a través dels numerosos forats que havia creat. Tot i estar malferida va tornar a aparèixer al sostre, davant meu.

-Tch. Què pesada.-vaig dir amb la veu modificada per la màscara.

-Seràs fill de puta...!-va començar una nova ràfega d'atacs que vaig interrompre al enviar la seva espasa cap els cels. Un cop desarmada la vaig agafar pel cap i li vaig colpejar amb força contra la taulada un cop rere altre sense deixar-la anar per desfigurar-li la cara. Després de 5 cops la vaig llençar amb força tot i que el seu cos inconscient es va parar a pocs centímetres de caure per la taulada.

Acte seguit la meva màscara es va trencar i em vaig deixar caure a causa del meu cansament. Fer servir la màscara m'esgotava massa físicament i psicològicament. Ara em podia entretenir a mirar la batalla entre en Viktoras i el seu contricant que devia ser un guardià celestial també.

-Quants segons han passat abans de que la màscara s'esvaïes?

-12 segons, anem millorant.-em va respondre en Tenebris.

-Sí, anem millorant.-vaig dir mirant ja la batalla de l'oncle i sense fer massa cas a les ultimes paraules del meu germà.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

En Viktoras i l'altre guardià celestial, així es deien les 5 persones més poderoses d'Endor que protegien la ciutat, lluitaven a un ritme frenètic. Anaven de teulada en teulada intercanviant cops a un ritme vertiginós. El guardià tenia poders elèctrics com havia intuït pel seu bigoti en forma de llampecs. Tot i el seu enorme cos es movia a una velocitat increïble gracies als seus poders. Tot i que encara era més increïble en Viktoras, qui seguia el seu ritme... no! Qui acorralava al guardià sense fer us de cap poder. Simplement amb la seva velocitat superava el ritme del seu contrari.

-Merda, no hagués imaginat que fos tan poderós.-va dir el Tenebris que també estava meravellat

-Al cap i a la fi es més fort que un capità, per aquesta raó és membre de la taula rodona.

L'home endorià atacava amb formidables cops de puny carregats amb un intens voltatge, però en Viktoras apartava aquests atacs amb simples cops de mà que treien tot voltatge acumulat.

-Vina vina vina -l'oncle incitava al seu contrincant a atacar més. -No és suficient si ens vols fer fora d'aqui!!!

Acte seguit un cop de puny infernal havia impactat en la cara del guardià. Aquest havia caigut violentament contra el terra del carrer fent esquerdes en ell.

-Com et dius? No m'agrada matar persones desconeixent el seu nom.-l'oncle parlava des de la taulada.

Aquí els únics que cauran sereu vosaltres dos

Un calfred va recórrer el meu cos i de sobte l'aire es va fer més dens. Em costava respirar. Era com si l'atmosfera s'hagués fet més pesada. No, realment s'havia fet més densa de debò. Un gran poder causava això.

Em vaig girar per identificar la veu, no vaig veure a ningú. Llavors vaig comprovar el carrer i tampoc hi havia cap persona. Finalment vaig mirar el cel i allà estava, assegut enmig del no res. Llavors em vaig fixar millor i vaig veure una bombolla verda en la qual hi reposava el seu pes amb comoditat.

Acte seguit va aterrar amb força a uns quants metres de mi i es va començar a acostar mentres desembeinava una fulla.

Imatge


El seu aspecte em trontollava força, si era un Guardià Celestial per què portava una arma shinseriana com ho era una katana?

En Viktoras mirava al nou aspirant dubitatiu. Qui era? Es preguntava. La seva intuïció li deia que aquell home no era un altre guardià celestial, estava a un altre nivell d'aquells guerrers tan mediocres. Llavors va mirar al guardià celestial de poders elèctrics i ho va comprendre tot. Ell també es mostrava desencaixat.

-Tekisayo. -l'espadatxí va pronunciar aquest mot tot rodejant-se d'una força verda -Aquest és el meu nom.

Tekisayo. El meu cap li donava voltes al nom. No em resultava familiar, no em recordava a cap persona. No obstant això em feia bullir la sang cada cop que deia el nom mentalment.
Vaig posar-me la mà a la cara per invocar la màscara. La necessitava si el volia vèncer, encara que això volgués dir que cedia al meu dimoni interior.

L'espadatxí Tekisayo va desaparèixer i va tornar a aparèixer davant meu tot agafant-me la mà i fent-li la pressió suficient com per trencar tots els ossos del canell com si fossin de porcellana. Vaig cridar amb força per l'immens dolor. Acte seguit va fer un tall diagonal al meu pit que no em va fer cridar, però si que va provocar que la visió s'em tornes borrosa per moments cosa que em va fer caure cap enrere. Per sort meva em va agafar en Viktoras.

L'oncle no em mirava pas, si no que tenia clavada la vista en el Tekisayo.
-No es per tu aquest oponent.- em va dir. -Ni tampoc el guardià celestial amb l'estat en el que et trobes.- vaig assentir, però no sabia que fer.
-Intentaré retenir al errant tu escapa de Endor en direcció Shinsei.- vaig suposar que l'errant era el nou vingut a la lluita.
-Ens trobarem en 30 dies a l'entrada de Shinsei i espero que portis l'orb blanc sota el braç.- va esborrar la dolçor de la seva cara.

Aquell va ser l'última vegada que li vaig veure la cara durant un temps. Ens vam posar d'esquenes

-Així que tu ets aquell mocós al que casi li arranco una cama fa 15 anys oi?-va dir en Viktoras tractant d'incitar-lo a la batalla com si es tractés d'un nen petit. En Tekisayo va intentar dissimular la seva furia.

Paral·lelament vaig començar a preparar-me per abandonar el camp de batalla, però si ho volia fer segons el meu pla necessitava uns minuts.

-Foscor armada... -vaig començar a acumular molta foscor a les cames- prepara't Tenebris penso fer un gran salt.

-No ho permetre, la meva missió és no deixar-vos sortir d'Endor! -va dir l'home elèctric que s'havia plantat davant meu amb una pose imperial, em treia 4 caps.

De sobte tota Endor va començar a tremolar. Em vaig girar, sense deixar de concentrar energia a les cames, i el que vaig presenciar em va esgarrifar. El cavaller de la taula rodona havia entrat en fase de combat. Un aura negre i vermella l'envoltava i no només això. Si no que també impossibilitava estar al seu costat de la pressió que emanava.

L'oncle va fer una creu amb els braços que respondre il·luminant-se i adquirint un to vermellós, massa lluent, que va deixar a tothom cec per uns segons, segons que podria haver aprofitat per tallar-li al coll al seu enemic, però no ho va fer. Per contra estava en la mateixa posició i amb dues espases a les mans.

-Espases bessones. Ira del Cavaller. -La força de la seva aura va augmentar tan que fins i tot els foscs núvols de la nit van començar a rugir amb força i va tenyir-se de vermell com la sang.

-No em diguis que encara recordes com lluitar. -en Tekisayo concentrava una energia verda en la seva espasa que acte seguit va alliberar al cel.

Un drac fet de llum verda va aparèixer d'entre els llampegants núvols. Aquest era un drac allargat i sense ales. Sense ullals, però amb bigotis i banyes. Mai havia vist un drac així. Era igual d'intimidador que el de les llegendes nòrdiques que m'havia explicat l'àvia de la Hannah quan era petit. S'obria pas entre els núvols i semblava que hagués d'impactar contra en Viktoras.

-Ryū kaminoikari! -el drac va augmentar la seva velocitat i lluminositat.

En Tenebris es posava nerviós en veure el drac tan a prop i que jo no feia cap moviment. Fes-ho ja! Em cridava l'espasa. -Quin remei, ets massa cagat.- el vaig respondre sense alçar massa la veu ja que tenia la sensació que cada mínim d'esforç que fes em faria sagnar molt. De sobte l'endorià de poders elèctrics va creuar-se davant meu. No estava disposat a deixar-me marxar.

Estava envoltat i tenia pocs segons per sortir de la que semblava la situació més espinosa de la meva vida fins ara. Un tío elèctric al davant visiblement ressentit per haver-li desfigurat la cara a la seva amiga i al darrera un un tío que havia vingut pel seus sants collons, m'havia destrossat mitja vida i ara amenaçava a tothom amb un gran drac d'aspecte estrafolari. Per no mencionar l'oncle, que semblava massa ficat amb tallar-li el cap al xino que tenia davant. I potser s'emportava el meu en el camí per esta massa a prop. Així que podria haver sortit d'aquella situació on estava tan envoltat?

-Zona fosca!- La meva tècnica més fiable. Zona fosca crea un gran perímetre semiesfèric que absorbeix tota llum i olor que estigui dins de la esfera. Amb una mica de pràctica havia aconseguit moure'm per aquella zona amb increïble soltesa, per lo qual també podia fer servir aquella tècnica per guanyar uns quants metres respecte al meu enemic.

En sortir de la foscor havia deixat enrere la zona de perill, estava a uns 50 metres d'ella. No havia pogut crear una zona fosca prou gran com per recórrer una distancia en la qual m'hagués pogut amagar i sortir de la ciutat sense ser vist, però era una distancia prou bona com per no rebre cap atac.

Aleshores tot es va torçar, les meves cames van fer figa i vaig caure de genolls al terra. Vaig treure a en Tenebris de la meva espatlla per fer-lo servir com a bastó.

-Has gastat la teva última bala germà- deia en Tenebris que ara em feia de suport per poder caminar.

-Calla-parlava a grans esbufecs -em de sortir d'aqui despresa.

Vaig fer 5 passes endavant fins que les cames van tornar a no respondre i per acabar-ho d'adobar, el guardià celestial que feia servir màgia elèctrica corria cap a mi.

Amb una gran ferida al pit, un canell esmicolat, varies costelles trencades, i unes cames que ja no s'aguantaven soles; em vaig girar per encarar al meu enemic. Quan de sobte l'espasa fosca va començar a fer trontolls, com si volgués anar cap algun lloc. Vaig provar a cridar-lo pel seu nom diversos cops, però no vaig obtenir resposta.
Estrany, molt estrany, però en aquell moment el meu cap havia d'estar concentrat en el rival que venia a tota pressa.
O això pensava fins que l'espasa va sortir disparada al cel, fent-me caure de morros ja que era el meu suport. En Tenebris ara flotava al cel, però no estava immòbil, es movia suaument a dalt i a baix. De cop i volta va començar a emanar lleus pampallugues de llum fins que finalment una llum ens va encegar a tots i una gran força prominent de la espasa ens va tirar a mi i al guardià celestial a direccions diferents.
Què era aquella força? No ho sé. En aquell instant només sabia que al sortir pels aires em vaig donar un cop al cap que em deixar inconscient.

El pròxim que vaig saber va ser que em trobava en el llit d'una casa on una persona gran em vigilava d'a prop des de una cadira que hi havia al costat del matalàs de palla.

-On sóc?
Bloquejat