[Rol] Mirades entrecreuades

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

qui qui ri quiiii

-El puto gall altre cop...-em vaig amagar sota el llençol i em vaig posar el coixi al cap per no sentir més al ditxós gall. Pero res, no tenia efecte.

Com ja heu pogut adivinar era un dia normal a Tadaima, un dia de merda normal a puto Tadaima per ser precisos. Des de que em vaig traslladar a la divisió de cavallers no puc dormir. Tot perquè la meva habitació està al costat d'una granja amb tota la fauna de galls i gallines d'aquest món. De fet només hi pot haver un gall al galliner, perquè dos galls junts es sinònim de lluita a mort.

Vaig tirar el llençol i el coixí pels aires i vaig anar cap a la finestra i vaig cridar.

-CALLA JA FILL DE LA GRAN PUTA!!! -acte seguit vaig caure de cul al terra.

-Bon dia a tu també, Meizu. -feia broma en Tenebris. -Tens uns punts d'ira realment preocupants, no hauries de fer-t'ho mirar al metge?

-Calla tu també, Tenebris.

Em vaig aixecar del terra d'una tirada i em vaig dirigir cap a l'armari on hi guardava l'armadura, però últimament estava fent servir una capa negra amb caputxa que em permitia anar més ràpid ja que no carregava tant pes i amb la caputxa podia passar desaparcebut en moltes ocasions.
Així que em vaig posar la capa, em vaig equipar a en Tenebris a l'esquena i vaig baixar cap abaix, al menjador, on hi havien unes quantes persones menjant, no més de 20.

-Eii Meizuuu, la capitana et busca.

Una noia sentada en un banc amb el menjar ja acabat em va cridar, tenia uns ulls vermells acompanyats de cabell negre curt. Portava tota la esquena descoberta on ho portava un tatuatge, possiblement del seu clan.

-Qui ets? -li vaig preguntar a la noia.

-Sóc la Skuld! Et vaig donar la benvinguda quan vas entrar, no em recordes? -vaig mirar cap una altre banda dissimulant.-Bé no importa, la capitana et busca, et vol encomenar una missió. No sé pas els detalls, l'hauràs d'anar a buscar. Em sembla que ha anat a la divisió d'exploració. Molta sort.-em va dir somrient.

-Hum, gràcies Skuld ara mateix hi aniré.

Vaig sortir fora del edifici i em vaig encaminar cap a la divisió d'exploradors.

-Meizu, fa molt que no participem en un combat real, vull tallar.-remugava en Tenebris.

-No siguis pesat amb una mica de sort en aquesta missió podrem matar.

Vam arribar al devant de la divisió i allà i havia una noia, que semblava una exploradora, que intentava obrir la porta.

-Què li passa, és tonta?-va dir amb sarcasme la espasa negre.

-No és això, aquesta porta té una mena de mecanisme perque no tothom hi pugui entrar, deu ser nova i no el deu recordar.

Vaig anar cap a la noia i sense dir res vaig agafar-li les dues mans. Llavors vaig posar les nostres mans sobre la porta vaig fer una mica de força contra l'esquerra i llavors la vaig empènyer i finalment es va obrir.

-Oh! Sabia que hi havia alguna forma especial de fer-ho. Gracies.-va somriure la noia.

-De res, ets nova en la divisió, no? -vaig preguntar per confirmar les meves sospites.

-Si, espero que m'ensenyis algun dia la divisió. No m'he presentat soc la Kobato Karakurukutemo, encantada de coneixe't. I tu ets?

-D'això jo no sóc d'aquesta divisió, sóc un ex membre i per això sé com s'obre la porta. Encantat Kobato Karaku... Kobato! Em dic Meizu Johansen!

-Karakurukutemo, has de recordar els noms de tothom senyor cavaller. -va fer burla en Tenebris

-Encantada Meizu. Sabries on esta la Capitana Lilyana?

-Ni idea, normalment abans sempre estava tancada al seu despatx. Entrem a veure

-Vale, gracies per acompanyar-me

Llavors al entrar de nou en aquell lloc em va venir al cap molta nostàlgia. Records de tota mena venien. El dia tan trist en el qual vaig arribar, quan vaig conèixer a en Yamasaki, el dia que vam fer una gran festa per celebrar els èxits de la divisió en les missions i el dia que vaig portar aquí a l'Ann. Vam seguir caminant fins que ens vam plantar al devant de la porta del seu despatx.

-Vols obrir tu, Kobato?

-Si, esclar

Llavors va entrar ella primera i es va fer a un costat perque jo hi pogués entrar jo també. Al entrar vam veure com les dues capitanes debatien alguna cosa que tenia a veure amb el poder militar de Drakkar.

-T'he trobat!-va dir la capitana Harizawa.

-Què és aquella missió a la que em volies enviar?-vaig preguntar-li.

-És tracta d'una missió perque facis amb aquesta noia d'aqui el teu costat, ella és nova i necesita algú que la acompanyi. I qui millor que tu que tens experiència en l'exploració.

-Em nego, perquè no ho fa qualsevol altre de la divisió d'exploració.

-Saps que tenim pocs homes i tots estan en alguna missió. A més a més veig que segueixes sent bastant solitari.-va dir la Lilyana

-Això mateix al cooperar amb aquesta noia la podràs ensenyar i de pas hauràs de treballar en equip, dos ocells d'un tir.

-Joder... Com sou esta bé. Que hem de fer?

-Vull que aneu a ciutat Esmeralda que esta situada al nord de Drakkar, passades les muntanyes. Com el mateix paper que us he donat diu: A les nits de lluna plena apareix una ombra que es mou a velocitats vertiginoses i ataca als civils. Molts han sigut els caçadors que l'han intentada matar, però tots han acabat assassinats per l'ombra. A cada nit que es mostre la lluna plena hi han moltes baixes civils i la població de la ciutat esta minvant dràsticament cada 28 dies. Meizu, sabem que ets fort així que emportat la Kobato i fes explotar tot el seu potencial.

-Em nego.-vaig dir creuant els braços.

-Hi ha una recompensa que us podeu repartir, però el 30% serà per la divisió.

-ACCEPTO, ANEM KOBATO.

-Però primer hem de saber quan serà la lluna plena no?-va dir amb una cara ben extranya, estava intent somriure? Acas m'odiava?!
Oriol l’ha editat per darrera vegada el dia: 11 oct. 2016, 23:19, en total s’ha editat 1 vegada.
Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops

Perquè estic corrent? Miro al meu darrere i veig el motiu, un llop negre amb unes dents més blanques que la llum de la lluna, tenen set de sang. Augmento la meva velocitat, pero ell fa un gran salt que m'atrapa. No tinc escapatoria, pero no tot esta perdut! Agafo la meva daga i li clavo, pero li transpassa. Pero per què?

Puahaha. El seu somriure de malicia em va fer créixer la meva por. NO! Que és això de tindre por, mai més. Agafo fort la daga i confiant en la meva força i la meva arma li torno a clavar, aquesta vegada el atravesso fent-lo desapareixer, pero ell abans de desapareixer m'esgarapa la cara.

Llavors es quan, sento que m'estic caient. Obro ells i estic al terra amb una postura una mica complexa.

-Que hi faig al terra?

Sento una rialla.

-Estaves somiant Kobato, no paraves de cridar, i donar patades al llit. -la Amelia va allargar la seva mà i em va ajudar a llevar-me del terra.

-Gracies Amelia, m'estava perseguint un llop negre amb unes dents molt blanques- ella em va mirar com "au va calla i ves a esmorzar".- tu dic de veritat.

-Va nem a esmorzar.- va insistir ella.


Quan vaig acabar d'esmorzar, vaig sortir en busca de la Capitana Lilyana. Anava preguntant a les persones per ella. Tots m'indicaven cap a la divisió.

- I on esta la divisió?- li vaig preguntar a un fruiter.

-Veus aquell edifici allí, que sobresurt dels altres?- vaig seguir el seu dit. Llavors vaig poder-lo veure.

-Sip, moltes gracies. Et compraria alguna fruita per agrair-te la teva ajuda, pero no porto diners.

-Ah, no cal, jo t'ajudo encantat. Moltes gracies igualment.

-No me les doni, jo te les hauria de donar. Moltisimes gracies.- el vaig despedir.

Al arribar a la divisió. Vaig estirar la porta confiada que s'obriria facilment, pero em constava molt. Vaig intentar de tot. Vaig deixar anar uns segons per respirar i vaig tornar a intentar. Sense sentir la seva presencia unes mans es van posar sobre les meves, un cos es va apropar al meu, i em va ajudar a obrir la gran porta que estava al meu davant.

Quan es va separar de mi em vaig girar per poder-li veure la cara. Te els ulls marrons al igual que el seu cabell, es bastant alt, pero al meu costat casi no es nota la diferència. Porta una capa ben gran i gris, i una espasa negra.

-Oh! Sabia que hi habia alguna forma especial de fer-ho. Gracies.

-De res, ets nova en la divisió, no?- em va preguntar la figura.

-Si, espero que m'ensenyis algun dia la divisió. No m'he presentat sóc la Kobato Karakurukutemo, encantada de coneixe't. I tu ets?- tenia curiositat per saber-ho.

-D'això jo no sóc d'aquesta divisió, sóc un ex membre i per això sé com s'obre la porta. Encantat Kobato Karaku... Kobato! Em dic Meizu Johansen!- sempre em pasava que la gent li costava dir el meu cognom. Tampoc es tan dificícil. Una mica si.

Em vaig sorpendre quan la espasa va començar a parlar.

-Karakurukutemo, has de recordar els noms de tothom senyor cavaller. -vaig riure amb el comentari. No vaig preguntar per què la seva espasa parlava, em vaig limitar en pensar en la Lilyana.

-Encantada Meizu. Sabries on esta la Capitana Lilyana?

-Ni idea, normalment abans sempre estava tancada al seu despatx. Entrem a veure.- em va invitar a pasar.

-Vale, gracies per acompanyar-me.

Una altra vegada passejava per aquestos passadissos, tan llargs i amples, amb la llum del sol sobre ells. Tornava a apreciar aquestos vitralls tan grans i transparents. Vaig mirar a través d'ells, seguint el ball dels pardals.

Vam seguir avançant fins arribar a l'ultima porta del passadís.

-Vols obrir tu, Kobato?

Vaig dubtar pero ho vaig fer.

-Si, esclar.

Vaig tocar dos cops i acte seguit vaig obrir la porta. Vaig avançar i em vaig fer a un costat per a que entres en Meizu. Estaven les dos capitanes barallant d'algun assumpte.

-T'he trobat!- el va assenyalar la segona capitana.

-Què és aquella missió a la que em volies enviar?- oh, una missió.

-És tracta d'una missió perque facis amb aquesta noia d'aqui el teu costat, ella és nova i necesita algú que la acompanyi. I qui millor que tu que tens experiència en l'exploració.- QUE?! Fer una missió, la meva primera missió, amb ell, que ni el conec de res, l'acabo de coneixer.

-Em nego, perquè no ho fa qualsevol altre de la divisió d'exploració.- Ah! Moltes gracies, per la teva ajuda.

-Saps que tenim pocs homes i tots estan en alguna missió. A més a més veig que segueixes sent bastant solitari.-va dir la Lilyana.

-Això mateix al cooperar amb aquesta noia la podràs ensenyar i de pas hauràs de treballar en equip, dos ocells d'un tir.- Aixo ja ho veure'm.

-Joder... Com sou esta bé. Que hem de fer?- Quina ilusio que li posa.

-Vull que aneu a ciutat Esmeralda que esta situada al nord de Drakkar, passades les muntanyes. Com el mateix paper que us he donat diu: A les nits de lluna plena apareix una ombra que es mou a velocitats vertiginoses i ataca als civils. Molts han sigut els caçadors que l'han intentada matar, però tots han acabat assassinats per l'ombra. A cada nit hi han moltes baixes civils i la població de la ciutat esta minvant dràsticament cada 28 dies. Meizu, sabem que ets fort així que emportat la Kobato i fes explotar tot el seu potencial.

-Em nego.-va dir secament.

-Hi ha una recompensa que us podeu repartir, però el 30% serà per la divisió.

Al escoltar "recompensa" li van brillar els ulls.

-ACCEPTO, ANEM KOBATO.- Que interesat.

-Però primer hem de saber quan serà la lluna plena no?- vaig dir fingint un somriure.

Vaig tornar a passejar per aquells passadissos tan grans. Fora els pardals ballaven com ballarines en un espectacle.

-Ens trobem aqui, demà a les 9:00. Siguis puntual. Adeu- li vaig dir de pressa, ja tenia prou meizu per avui.

Quan jo ja m'estava girant per marxar ell em va agafar amb força per l'espatlla i em va girar cap ell.

-Més et val que estiguis preparada per demà i et prenguis això seriosament, per què al mínim error ens poden matar. No saps tots els perills que hi han allà fora i jo no sóc la minyona de ningú, entesos?-semblava que parlava molt en serio i es notava què estava inquiet per fer la missió amb mi.

Si senyor!! Llavors es quan s'en va anar i jo tambe. Dos animes es van separar.

Caminava pel mercat, hi havia massa menjar que no podia disfrutar i saborejar. Haig de trobar alguna fruita al bosc, tinc molta gana.

Surto corrents, tothom m'esta mirant, la meva panxa canta com no ho ha fet mai. Sense voler colpejo a una señora.

-Ho sento, no mirava per on anava.- em vaig disculpar. Miro al terra li havia tirat la bossa de patates que portava.

Em va fer que no amb el cap, i va esbossar un somriure, tan càlid com una tarda de primavera.

Vaig recollir totes les patates.

-On viu?

Ella em va fer que no amb les mans i va intentar agafar les patates. Jo em vaig apartar.

-Insisteixo, vull ajudar-la. On viu?

Va fer amb la mà un gest com "segueix-me" i va començar a caminar.

Jo la vaig seguir.

En atravessar tota la ciutat, és va parar davant d'una casa i em va assenyalar "es aquí".

Vaig passar dins la casa, és una casa simple de dos habitacions, amb una taula, dos cadires, un moble i un mirall ben gran al damunt del moble.

-On li deixo les patates?- ella em va assenyalar la cuina. M'hi vaig dirigir, i havia una altra taula, les vaig deixar damunt.- On puc netejar-me les mans?

Em va fer "espera" a la seva mà.
Va tornar amb una galleda d'aigua i una tovallola. Em va dir que em sentes a la cadira de la sala d'estar, ho vaig fer i acte seguit ella em va agafar els braços i m'els va mullar, després me les va secar amb la tovallola.

-Moltes gracies. Perdo per causar molesties, te que fer el menjar per a la seva familia, no?

Ella va tornar a dir que no amb les mans.

-J-Jo vislc ola- les seves paraules eren dolces. Em va fer el gest de menjar i es va indicar a ella, com voleme dir "Vols menjar amb mi?"

Vaig dir que si.

Va sortir corrents, cap a la cuina i és va possar a cuinar.

La vaig despedir amb la mà, perquè la distancia ja era molta per a dir adeu. Avui el cel estava ple de estrelles, brillaven sense motiu algun, simplement estaven allí brillant per qualsevol persona que les mires.
Neko neko nyaaa is kobatoo
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Al acomiadar-me de la Kobato vaig decidir que seria convenient comprar provisions pel viatge, així que em vaig dirigir al mercat. No vaig tardar massa en arribar a l'avinguda principal, el carrer on hi havia el mercat que solia estar abarrotat de gent.
Vaig entrar per un carreró que anava a parar al bell mig de l'avinguda, on hi havien les parades d'artesania. Com que les parades de menjar estaven més abaix vaig haver de caminar una estona vigilant de no xocar amb la gent que venia en direcció contrària.

Un cop vaig ser a la zona desitjada vaig posar tota la meva atenció en una parada que venia coses de xocolata.

Vaig esmunyir-me per poder passar entre les persones que estaven concentrades davant de la parada. Vaig gatejar per sota de les cames d'aquells transeünts fent que m'embrutes la meva preuada capa negre. Tot per la xocolata.

Un cop complert el meu objectiu vaig aixecar-me, vaig espolsar-me la capa i em vaig posar la mà a la butxaca disposat a comprar.

La senyora de la parada va posar els ulls en mi i va dir amablement:


-Què voldràs nen?-vaig agafar un cabreig al instant.


Si havia alguna cosa que realment em feia enfadar en aquest món era que em diguessin nen, em posava de molt mala llet i normalment em rebotava, però aquell dia no va ser el cas.

-Voldria una poma banyada en xocolata.-vaig dir forçant un somriure evidentment fals.

-A-ra vaig!-la dependenta es va espantar a causa de la cara que feia i va sortir esperonada a fer la poma.

-El careto d'espantada que ha posat, ha sigut impressionant. Una mica més i li ve un atac al cor.-va dir irònicament en Tenebris.

-Calla.-vaig dir donant un cop a l'espasa.

La senyora va aparèixer des de el fons de la parada amb la poma caramel·litzada i banyada amb xocolata a les mans. Un cop vaig pagar i vaig sortir de la parada em vaig dirigir al costat d'un arbre que estava apartat d'on passava la gent i vaig contemplar la poma. Era simplement fabulosa, tenia unes corbes perfectes banyades en xocolata negre de primeríssima qualitat. El pal que la sostenia tenia una dibuixet d'un drac socarrimant la poma. Sota l'ombra de l'arbre i assegut com un indi, vaig disposar-me a menjar-me la poma. Quan de sobte els moments més tràgics de la meva vida van passar.

A càmara lenta tot va passar així: jo estava disposat a fer la primera queixalada, però una ombre també esta disposada a fer la primera queixalada. Allò va ser un duel per veure qui es feia amb la preciada queixalada. Desafortundament vaig perdre.

La ombre va saltar i va emportar-se a la boca la poma. Quan em vaig girar per descobrir l'identitat de la ombra les paraules no havien pogut ser més acertades amb els meus sentiments d'aquell moment.

-Un gat? ODIO ELS GATS! -llavors vaig tirar-me a sobre del gat, però aquest també va saltar caient a sobre meu mentres jo estava estirat al terra. Em sentia igual que quan un jugador de beisbol es tirava per arribar a una base, però aquest no arribava i es tirava per res.

-Miaau.-va miolar amb la poma a la boca.

-Fill de…-no em va deixar acabar de maleir-lo perquè va fer un salt al meu cap que va enfonsar la meva cara al terra.


El gat s'havia enfilat a sobre del arbre i em mirava amb cara burleta com dient “atrapam si pots”. Llavors vaig incorporar-me fent un salt i em va venir al cap en aquell precís moment un record meu en la fira de la ciutat on estava agafant una escopeta de balins. Això em va donar una idea. Vaig relaxar les espatlles, vaig estirar el braç dret posant la mà amb el palmell cap enfora. Vaig separar el polze de la resta de dits fent un forat que em permetia veure al ditxós gat. Llavors vaig picar el ull apuntant el gat. Acte seguit la meva espasa va sortir disparada en direcció al gat clavant-se, per mala sort, a la soca que hi havia just sobre seu. Per un pèl no havia restat una de les set vides.
El gat semblava que hagués canviat el seu pelatge negre per un de blanc, estava totalment acollonit.


Vam començar una persecució per tot Drakkar on jo mirava de recuperar la poma (i perquè enganyar-nos, també volia matar aquell animalot) i ell intentava escapar-se. Cosa que no era fàcil ja que amb la meva visió nocturna al ser negre ressaltava i s’em feia fàcil localitzar-lo si el perdia. No era gens fàcil atrapar-lo per molt més ràpid i àgil que fos jo, ell amb la seva mida em dificultava les coses ja que només havia d’esmunyir-se i passar per llocs que jo no podia.
Finalment després d’uns intensos minuts de corredissa el vaig acorralar a la teulada d’un edifici bastant alt.

-Per fi et tinc, vinga només dona’m la poma i estarem en pau.-realment la poma estava ben bruta i tenia un aspecte fastigòs, però allò ja era qüestió d’honor.
Lentament m’acostava obrint els braços i ajupit per mirar d’agafar-lo, però un sucès inesperat va sorgir. Del gat va sortir un fum, i un cop el fum és va esvaÏr va poder veure en el que s’havia transformat el gat. En una tia bona amb roba de làtex que l’apretava fins a punts que arribaven al nivell dels mangues que llegia la Hanna. Els tius que dibuixen allò estan malalts.

-Crec que guanyo jo.-va dir picant-me l’ullet mentres em donava una patada al cap.
-Espera! Què ets?!-vaig dir incorporant-me, però la gata va anar cap a la vora de la taulada i s’hi va tirar d’esquenes. Vaig precipitar-me a la vora també, clavant en Tenebris per mirar de no caure. Vaig poder veure com abans de caure es tornava a transformar en gat.

-Clar, sempre cauen de peu. He perdut, estic cansadissim!- llavors em vaig estirar a la taulada.
Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops

Tal com havien quedat, estava esperant al Meizu davant la divisió, ell encara no havia arribat ja que faltava un quart. Sempre sóc puntual, no m'agrada fer esperar a les persones. Em vaig assentar, recolzada a la paret del edifici, disposada a esperar-lo. Lluitava amb les meves pestanyes per a que no es tanquessin. Aquesta es una de les guerres més intenses que pot sofrir el ésser humà.

-Si vols et porto una manteta- va incitar el Meizu amb veu dolça.

-No m'aniria malament.

-Va, que a mi també m'agradaria dormir, però ja tindrem temps més endavant. Ara hem de marxar cap a Ciutat Esmeralda, no podem fer tard per la nit de lluna plena.-va dir mentres em donava les mans per que m'aixeques del terra.

-Som-hi! Cap al nostre destí!- vaig enlairar el meu puny.

Grans arbres frondosos, verdes plantes florides amb diferents tipus de fulla, diferents colors que les pintava, ens envoltaven. Per ser la primera vegada que monto en un cavall, ho feia molt be, després de haver caigut com mil cops. Per fi li estava agafant el ritme d'això de anar amb cavall. Al principi m'ha costat molt pujar-me. O em pujava al revés, o simplement muntava i per alguna raó de gravetat em queia al terra.

-Meizu, quan falta? - vaig dir en to de nena petita.

-No ho sé.- va respondre amb un to molt sec.

-Vale- tch!

Al arribar a Ciutat Esmeralda, l'estomac, em cantava amb tot la seva anima.

-Podem anar a menjar? Tinc molta gana. Menjar, necessito saciar aquesta gana. Menjar, siusplau!- vaig suplicar. No li vaig deixar contestar- Aquí!

-Vale, jo ara torno- i se’n va anar.

-Aquí te el seu dinar, que aprofiti- se’m van il•luminar els ulls, era menjar, un paradís de menjar.

Bua! He menjat massa. No puc ni caminar, semblo una boleta d’arrós.
Una tela negra es va ficar davant els meus ulls, tapant el meu camp de visió.

-No hauries de menjar tant, algun dia patiràs un gran ensurt- em va advertir.

-No m'importa morir menjant, la veritat, es així com vull passar els meus últims segons de vida- vaig somriure a tal advertiment.

Dedueixo que no sou d'aquí. Acosteu-vos que us explicaré les histories que ronden per aquí.-va dir-nos una senyora de tercera edat, que va aparèixer del no res- Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. Eus aquí la llegenda de una Esmeralda que guardava un gran secret, darrere la seva bellesa. Un secret que va acabar amb la vida de una persona molt curiosa.

-Per això diuen que la curiositat va matar el gat.- la senyora va ficar el ulls en blanc i va continuar parlant.

-En la vida tenim que aprendre a no se com aquest gat, si no després has de pagar conseqüències amargues. Com anava dient, abans de que una persona parles interrompin la història - vaig ajuntar les mans, demanant perdo.- rondava el any…El any… Ara no me’n recordo, un bon dia, un home va vindre a Ciutat Esmeralda, que en aquells temps la ciutat era anomenada Viridis. Es feia anomenar Robert Mylwski. Era un home ambiciós, egoista, orgullós. El seu físic era robust i musculós. Es va presentar en una taverna, on els meu avantpassats eren propietaris.

>>"Busco la Esmeralda, tan famosa, de la qual tothom parla, es diu que aquesta, et dona poder, força i riquesa. Lo que jo necessito" va bramar el hombre. Ningú li va respondre a la seva petició. Tothom baixava la vista. "Ningun valent es capaç de indicar-me on es troba?" sense resposta.

-Tal com va entrar va sortir. Com si fos el destí, per al home, una cuca de llum se li va presentar al davant, saltava de costat a costat suament, com volent guanyar-se la seva confiança, desapareixia a poc a poc fins que ja no la va veure. Ell curiós de la vida, busca com un boig la cuca, quan la hagué trobat, es trobava en un lloc misteriós.

Entre tanta vegetació, una cova brillava en el fons, "Es la cuca de llum que m'indica el camí" pensa ell. Lo que ell no s'havia era que lo ell pensava que era el destí era una maledicció.

-Que va passar després?- vaig comentar interessada.

-Després de ser hipnotitzat per aquella llum, en les profunditats de la cova, es troba...- va callar, deixant-me amb suspens. Ja no em quedaven ungles, me les havia mossegat totes.- No es troba res.

-Que? Llavors? - no, això no tenia lògica, si ha anat fins a la cova es perquè hi devia de haver alguna cosa. La Esmeralda.

-No perquè no hi hagués res a la cova, la cuca li havia guiat fins allí. Solament era qüestió de paciència. La cuca, va deixar de brillar per a convertir-se en una noia molt guapa. Robert al•lucinat de tanta bellesa es va acostar a ella. Somreia tontament.

>>Sóc allò que busques, allò que et donarà lo que vols- deia dolçament, acariciant la seva cara. Ell desesperat i necessitat humana, va apropar els seus llavis al seus, besant així lo que era l’Esmeralda.- mira que arribeu a ser babaus els homes quan hi ha una dona a la vostra vista.- L'home no sabia a que venien aquelles paraules, no lis va donar molta importància. La noia, es a dir, l'Esmeralda, va tornar-lo a besar, però no amb un simple peto, aquell peto era acompanyat de la mort. Des de aquell temps ningú va tornar a parlar de la Esmeralda.

-Va, Kobato que necessitem reunir-nos amb el nostre client.- em va dir el Meizu arrossegant-me.

-Si senyor!-vaig dir fent broma.

La casa de la nostre client era luxosa com ella. Ens havia vingut a rebre el seu majordom.

-Us estàvem esperant passeu- va dir.

-Amb permís- vam dir els dos a la vegada.

Ens vam endinsar en aquella mansió anomenada casa per aquella dona que no sabien el nom.

-Aniré al gra, una ombra ens esta amenaçant cada lluna plena, la nostra població esta minvant un munt, com alcaldessa això ha d’acabar. Aquesta es la raó de que estigueu aquí. La vostra missió es destruir l’ombra assassina i portar així la pau a Esmeralda.

- I on apareix concretament aquesta ombra?- li va preguntar Meizu.

- En lo més fosc d’aquesta ciutat, s’amaga allà on ningú pensaria que hi es, on solament nens petits anirien innocentment.- va poetitza ella.

La nit va arribar com si fos un tanca i obrir d’ulls.

Estàvem en una habitació, quan de repent, una gran explosió va esclatar a l’altre costat de la ciutat. Els dos ens vam posar en guàrdia i com unes fletxes vam sortir.

-Ves cap al nord-oest, jo aniré cap al nord-est – em va indicar el noi amb capa negra.

-Estàs insinuant que ens separem? No tindríem que fer això junts, per a poder duplicar el nostre poder, i cobrir-nos un al altre?- vaig pregunta desesperada.

-Tranquil•la, tot anirà, tens que confiar amb tu mateixa. Jo crec amb tu.- dit això va desaparèixer.

Creure en mi mateixa? Però es lo que faig sempre i sempre acabo malament. Però haig d’anar, tinc que protegir aquestes criatures amb por. Va Kobato que tu pots.

“No passarà res, tot anirà bé, no passarà res, tot anirà be, no-“

-VOLS CALLAR I CONFIAR EN TU MATEIXA!- va bramar Alaxus.

-JA HO FAIG!- vaig contestar-li

- Llavors perquè tremoles?

- Perquè estic nerviosa, ho accepto. AHHHHHHH!- vaig cridar, havia de treure aquest por, no es pot lluitar amb por.- A on m’havia dit que anés?

-Cap de suro!! Al nord-oest.

-Calla, ja ho sabia!- vaig ignora el meu error. Vaig notar com l'Alaxus es va picar al front.- Va que fas tard.

Al arribar allà, solament vaig notar un calfred, que va posar els meus cabells de punta. La nit es sentia més obscura i freda. Sentia alguna cosa al meu darrere.

-Kobato vigila, s’apropa algú- va advertir-me Alaxus.

-Ho he notat.

De un moment a un altre, vaig sortir disparada, donant-me de ple a la paret. Em vaig aixecar sense problemes.

-Ets molt valenta noia, vindre fins aquí sola. Sortiràs malferida ho saps no? Jajaj, no se perquè t’ho dic si tu mateixa ho saps de sobres- el seu somriure era maligne, però no m’aterrava.

- No necessito a ningú, se protegir-me sola. Gracies per preocupar-te per mi. Així que ets tu, qui va matant als ciutadans per pura diversió.

- EI! Jo no faig res, t’equivoques, lo que passa és que sóc massa bonica i tots em van al darrere, tant siguin homes, com dones. Sou tots un envejosos. Jo simplement elimino allò que no fa falta a Esmeralda, la meva estimada ciutat. Tu estimada, sobres.- va dir-me atacant-me. Vaig protegir-me amb els braços.

- Ja, jo sobro, com sobra el teu orgull.- els seus ulls, lo únic que podia distingir, transmetien una mirada burlosa.

- Alaxus, dóna’m el teu poder! Esperit de les flames caigudes dóna’m el teu alè de drac, fukaaa!- grans flames van sortir de la meva boca. No li van fer res, ella va somriure maliciosament.

-Que ingènua que ets, no veus que sóc una ombra i que amb les teves flametes de nena petita no m’atacaràs.- va fer servir l’obscuritat per formar cordes, que aquestes em van atrapar i em van subjectar, no em feien mal, però estaven xuclant tot les meves forces. Que malparida. No podia fer res en la seva contra.

-Demana ajuda al Meizu- va proposar Alaxus

-NO, ho arreglaré sola, jo puc amb ella- va riure como una posseïda.

-Tu? No em faiguis riure, com pots tu derrotar-me amb flames. Nena obra els teus ulls no- va callar al donar-se’n de lo que estava fent- Desgraciada!

Estava intentant xuclar les seves ombres, però se’m feia impossible.
Va ser llavors quan va aparèixer el Meizu, en el meu rescat. Ja! Va passar de llarg.

-Perdona per haver tardat, Esmeralda- va dir suament.

-Ei! Meizu que sóc aquí! Qui es l’Esmeralda? Meizu contesta’m- no em feia cas, al fixar-me be en el seus ulls, estaven de color verd, l’havia hipnotitzat, com en la llegenda. Com en la llegenda...Clar es ella la noia malvada que matava a les seves víctimes amb un petó. Es ella, l’Esmeralda. Ara tot té lògica. La senyora de tercera edat, la llegenda, la missió.- Meizu, obra els ulls, tros d’ase, no ho veus que t’està enganyant. Ella es la noia de la llegenda, l’Esmeralda.

-CALLA!- va llançar-me un dels seus atacs. Gracies al seu atac vaig poder-me lliurar d’aquelles cordes.

-Vine i besa’m- va ordenar l’Esmeralda.

Ell com un babau va obeir. Jo en resposta, vaig corren, i li vaig agafar del braç, li vaig fotre dos bufetades, però seguia sense respondre. Ho vaig tornar a intentar, però aquest cop va agafar la meva mà i em va llançar lluny.

-Meizu, tros d’ase. Escolta’m d’una vegada- ella s’apropava lentament a ell.

Em vaig interposar entre ells dos, no hi ha una altra opció de despertar a la bella dorment si no es amb un petó. Vaig agafar violentament les seves galtes i vaig enfonsar els meus llavis en els seus.

Al separar-me d’ell, tenia les galtes a punt de bullició.

-Que ha passat? Per què estàs tan vermella?- ho ha notat.

-Ho has arruïnat tot!- lo que era una bellesa, es va convertir en un monstre, amenaçava a atacar-me, però el Meizu va contraatacar, així protegint-me.

-Deixa’m ajudar-te- vaig ficar uns ulls de gosset.

-Com vols ajudar-me, si no la pots ni travessar. Deixa’m això a mi.

-Que no! Que et vull ajudar, i això faré- em vaig enfilar en una teulada, vaig creua les cames i vaig començar a reunir força.

-Fes lo que vulguis.- va dir cansat el Meizu.

La estava derrotant amb tanta mala baba que donava goig de mirar.
En el últim cop, els dos ja estaven casi exhaurits, va ser quan vaig entrar en acció. Vaig escriure signes en l’anima de l’Esmeralda, aquests signes eren signes mortals. Vaig contar fins a tres, i tot va començar.
Va començar a inflar-se, com un peix globus, quan va arriba un punt en el qual explotaria si o si, em vaig apropar.

-Adéu, Esmeralda- la vaig tocar amb la punta de la daga. Va explotar, el seu cos es va transformar en cendres vermelles que il•luminaven el cel.

Vaig somriure ja tot s’havia acabat. Podeu viure amb tranquil•litat ciutadans de Esmeralda.

--Fi del Rol--
Neko neko nyaaa is kobatoo
Bloquejat