[Rol] Més perdut que un fènix sota l'aigua

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 54 cops

Després de la festa que havíem muntat després del concurs ens havíem quedat l’Osamu, l’Eric i jo a dormir en una posada, ja que anàvem massa beguts com per a començar el camí de retorn a Drakkar, així que em vaig despertar l’endema amb una ressaca espantosa.

Eren prop del migdia i l’Osamu que s’havia quedat a la mateixa habitació que jo encara dormia així que vaig anar a donar el volt a que em toques una mica l’aire fresc a la cara.

Vaig estar voltant pels carrers, ara que no anava buscant la maleïda ploma em podia fixar molt més amb la ciutat. Semblava força agradable, amb un clima molt més agradable que les fredes muntanyes que formaven Drakkar.

Em vaig parar en un banc allunyat de tota la gent que amb el seu bullici feia que el meu cap vulgues explotar en mil bocins.

-Mai més bec- Em vaig dir. Spoiler, no vaig deixar la beguda ni de tros.

Allà assegut al banc em vaig posar a pensar en tot el que havia passat d'ençà que vaig agafar la mascara per primera vegada. Descobrir un món nou no era algo que passés cada dia, atravesar-lo havia sigut una experiència interessant encara que hagués estat més pendent de seguir avançant que de gaudir del viatge. Les tres ciutats que havia visitat eren força curioses, totes amb estils arquitectonics i cultures diferents, fins i tot amb sers no-tant-mitologics propis.

Vaig pensar en com molaria tenir un drac o un fènix com a muntura, sens dubte el viatge se m’hauria fet molt més curt si hagués disposat d’algun d’aquests éssers alats. Segur que l’Osamu havia vingut en un drac, si no, no m’explicava que hagués arribat al mateix temps que jo a Shinsei sent que jo tècnicament no havia descansat ni un segon en el viatge.

Mentre pensava en les meves coses va passar per davant meu un esquadró de samurais, jo immediatament em vaig acollonir recordant el fatídic combat que, sincerament no tenia ganes de repetir amb ressaca.
Per fortuna van passar de llarg sense ni mirar-me. Aquella situació em va recordar la força que vaig fer servir en el combat que encara no m’havia preguntat que era, ja que ho havia relacionat a una pujada d’adrenalina per la situació. Vaig desembeinar la katana que portava amagada sota la gavardina i vaig examinar la fulla. Per molt que hagués partit un home en armadura a base de força bruta per força la fulla de l’espasa hauria d’estar feta pols.

Com podia ser! Estava més afilada que el dia que va sortir de l'armeria! Em vaig aixecar de cop per la sorpresa.

Vaig mirar al meu voltant com buscant algú que em pugues explicar de què collons fan les espases a Shinsei quan vaig reparar en el banc de pedra en el que feia uns segons estava assentat. Sem va ocórrer una idea que molt probablement em deixaria sense arma però vaig decidir provar sort.

Em vaig encarar al banc, vaig aixecar la katana per sobre del meu cap i la vaig fer descendir amb tota la força que vaig poder reunir amb el mal de cap que tenia sobre la blanca pedra.
El resultat va ser l’esperat, l’espasa va rebotar deixant l’espasa en una forma més semblant a una barra de ferro que a un ganivet gros.
El que no havia previst era el maleit soroll que provocava glopejar algo metàl·lic contra una pedra. El cap, de cop semblava que m’hi hagués clavat la katana. Em vaig endur les mans al cap i maleint la meva lentitud mental vaig donar un cop a l’aire amb l’espasa. Bé, això és el que havia pensat en aquell moment perquè quan em vaig recuperar i vaig intentar asseurem al banc, vaig veure que estava tallat netament i que la katana tornava a estar tan afilada com abans.

Després d’estar un parell d’hores fent vàries proves estricament “científiques” amb el poder que acabava de dominar (les quals van requerir diversos dies de reparacions al mobiliari urbà) em vaig dirigir a la posada a veure si l’Osamu ja estava despert.

-Com que ha marxat cap a Drakkar!!!- Li vaig cridar al pobre recepcionista- Jo el mato!!!

I així és com em vaig haver d’encaminar altra vegada a peu cap a Drakkar.
Kharu, Kharu el maravellós.
Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 54 cops

Portava ja quatre dies caminant i semblava que encara quedava per Endor, de fet el camí cada vegada era més escarpat ja que estava pujant a una muntanya que no recordava haver vist a l’anada però ja que hi era preferia pujar-hi a veure les vistes des d’allà.
Quan ja estava a prop de la cima em vaig trobar en una espècie d’esplanada que s’havia format entre els dos pics més alts que eren els que encara em quedaven per pujar.

Al mig de l’esplanada hi havia un llac que vessava cap a un marge de la muntanya formant un riu, m’hi vaig apropar i vaig veure que aquest riu s’unia amb d’altres per acabar formant un riu molt més gran que desembocava a un enorme llac, tant gran que gairebé era un petit mar, quan vaig veure que hi havia en una de les vores del llac em vaig cagar en tot, una ciutat enorme que gairebé segur era Endor.
M’havia desviat varis kilòmetres cap al nord esquivant completament el llac d’Endor que tenia una mida similar a l’illa de Shinsei, de fet m’havia desviat prop del doble d’aquesta distancia cap al nord. per fortuna pel que havia pogut veure al mapa tampoc anava tant malament, simplement no trobaria cap camí gaire gran i hauria d’atravesar una zona nevada i un bosc.
Vaig començar a encaminar-me cap al vessant de la muntanya que em portaria a Drakkar quan de sobte un vent molt fort em va glopejar des de sobre. Instintivament vaig treure l’escut i el vaig millorar mentre apuntava amb ell cap al cel.

De cop tot al meu voltant era fosc tret d’alguns centelleigs de llum blava i tenia alguna cosa fent una enorme força contra l’escut. vaig reunir tota l’energia que em quedava desprès de la fatigosa caminada i vaig empènyer l’escut tirant a terra l’enorme massa negra que tenia a sobre i fent que la llum del dia tornés a tocar el meu cos, vaig mirar cap a la direcció on havia tirat l’atacant. Allà davant meu s’aixecava un enorme drac, més gran que cap que hagués vist per Drakkar.


Imatge



-Fora!!-Va cridar una veu- Vesten d’aquesta muntanya si no vols rebre mal!!

Jo emprenyat per l’evident falta de prioritats del drac que primer et feia prendre mal i desprès et deia que te n’anessis li vaig respondre:

-A això anava tros d’ase, no veus que estava baixant ja!!

El drac evidentment ofès per el meu to sem va tirar a sobre donant-me una urpada la qual vaig evitar amb l’escut. Ell sense entendre perquè els seus atacs no feien miques el tros de fusta que era el meu escut va intentar donar-me una queixalada la qual vaig evitar de la mateixa manera.

-Maleit humà, fuig d’aquí ara mateix!!

-Ja hi tornem a ser collons, com vols que me’n vagi quan tinc un monstre intentant clavar-me les seves urpes!! que et penses que et donaré l’esquena tal qual i em posaré a córrer? que el terreny es escarpat de collons noi!!

-Maleit insolent estàs parlant amb en Veldar el més gran i antic dels dracs tingues una mica de respecte!

Jo ja estava completament fora de si per lo xulo que se m’havia posat el llangardaix vaig treure la katana per ensenyar-li una llisó, clar que el que va rebre una lliçó vaig ser jo, concretament la lliçó de que no podia millorar l’espasa i l’escut al mateix temps provocant que un bon tros de l’escut se n’anés volant muntanya avall deixant-me amb poc més d’un tros de fusta per cobrir-me. immediatament vaig arribar a la conclusió que més em valia millorar el poc que em quedava d’escut si no volia morir a mans d’aquell impertinent i deixar la part de la ofensiva a una espasa normal.

Al cap d’una estona vaig arribar a la conclusió que una espasa feta per tallar ho té difícil per perforar l’armadura amb potes que era aquell drac inclús a les seves parts més dèbils.

Portava ja una bona estona combatent com podia contra el drac i jo estava absurdament cansat, tenia el cor molt accelerat i la mascara dificultava l’entrada d’aire als meus pulmons, el drac em va donar una urpada que em va enviar varis metres enrere caient al terra, em vaig aixecar com bonament vaig poder quan de sobte tot es va enfosquir lleugerament, jo pensant ja que estava a les ultimes vaig decidir jugar-me-la a un últim atac, un cop amb l’escut contra el cap del drac, si no el puc tallar el partiré vaig pensar. Quan vaig ser dret em vaig tornar a encarar contra el drac i vaig córrer cap a ell, ara de cop i volta ja podia respirar tranquil·lament el que va provocar un augment d’energia en el meu cos. Lleu però suficient com per donar-me el valor que em faltava per tirar-me contra un drac estant a punt de defallir.

El drac al veurem va retrocedir una mica, semblava que tingues por. Va intentar parar-me amb un cop de cua que sorprenent-ment no em va agafar per sorpresa i vaig esquivar i una urpada que miraculosament vaig poder fer servir de suport per impulsar-me contra el seu cap, li vaig donar el cop amb l’escut i va caure estabornit al terra, jo al cap d’uns segons vaig arribar també al terra i em vaig desmaiar degut a l’esforç.
Kharu, Kharu el maravellós.
Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 54 cops

Vés a saber quant temps vaig passar estes al terra inconscient quan em vaig aixecar, ja no estava a l’exterior sinó que em trobava en una espècie de cova enorme, tot i que tot el cos em feia mal vaig incorporar-me, no tenia ni la meva espasa ni l’escut.

-Ja t’has despertat espectre?

La veu em resultava familiar encara que a causa de la cova el soroll estava molt distorsionat i no l’aconseguia ubicar.

-On sóc?- Després de l’últim cop que em vaig quedar inconscient havia après que saber on et trobes sol ser una dada important.

-A casa meva!- Quan la veu va dir això la cova es va il·luminar de blau, deixant a la vista la silueta del drac Veldar que estava massa a prop de mi com perquè m’hi sentis còmode.

-Has resultat ser un rival formidable espectre, quin és el teu nom si tinc l’honor de saber-lo?-Va dir en Veldar.

-Em dic Kharu, Kharu Velo Geist per ser més concrets. Com és que em dius espectre?

-De veritat em preguntes perquè et dic espectre? La teva cara és la d’un fantasma i un dels teus cognoms significa ment, esperit o fantasma, quines preguntes a fer espectre Velo.

Em vaig acostar a un petit bassal d’aigua que hi havia a la caverna i vaig mirar el meu reflex, el que vaig veure va fer que caigues de cul a terra, la meva cara s’havia tornat en una espècie de fum negre a excepció dels ulls i la boca. Em vaig tornar a incorporar per veure altra vegada el meu reflex, mirant-ho millor el que s’havia tornat fum no era la meva cara sinó la mascara, la imatge era realment aterridora, em vaig adonar que la mascara estava millorada, al tornar-la al seu estat original la il·luminació de la cova va descendir enormement, de fet tots els meus sentits semblaven adormits.

-Vaja, tornes a la normalitat ja-no-tant-espectre Velo- Va dir en Veldar divertit del fet que m’hagués espantat més del meu propi reflex que d’ell.

-Diguem Kharu, no acostumo a fer servir els cognoms, i si us plau estalviat els “espectre”, sóc un humà i en principi segueixo viu.

-D’acord, Kharu… i digues, que hi fas aquí a dalt de la meva muntanya?

-Fàcil, m’he perdut, i com és que ets tan amigable ara?

-T’has perdut?- En Veldar es va fotre a riure fent ressonar tota la caverna i provocant algun despreniment - Mare meva quin home, i on et dirigies si es pot saber?

-Volia anar de Shinsei a Drakkar.

El drac no ho va suportar més i va caure endarrere de el molt que reia, jo el únic que podia fer era quedar-me callat i humiliat.

-Volies anar de Shinsei a Drakkar i no se t’ha passat pel cap passar pel camí principal sinó que t’has desviat vàries desenes de kilòmetres, si ja hi series a Drakkar si no t’haguessis perdut.

-També hi seria si un llangardaix amb ales no se m’hagués tirat a sobre quan recuperava la marxa- Li vaig replicar.

-Eii tampoc és necessari faltar el respecte que estem entre amics.

-Torno a preguntar, com és que ara de cop i volta som amics?

-Fàcil, no em vols matar i ets divertit.

Després de sentir això vaig millorar la meva roba i li vaig plantar un bon cop de puny a la cara. El vaig posar dret altra vegada del cop.

-Ostres tu, quina força per ser només un humà- Va dir en Veldar- I que se t’hi ha perdut a tu a Drakkar?

-Sóc d’allà, més o menys.

-I no tens un drac? Amb ell el camí cap a Shinsei se t’hagués fet curt i tot. -El maleit drac seguia enfotensen de mi.

-I tu que hi fots per aquí? Creia que tots els dracs estàveu o domesticats per Drakkar o per les muntanyes dels voltants.

En Veldar es va posar seriós de cop, semblava que li havia tocat alguna fibra sensible. Em va explicar que la seva raça de dracs era molt escassa a causa de la seva enorme longevitat. Ja que no tenien gaires cries i aquestes eren cobdiciades pels armers d’arreu de Tadaima, ja que oferien molts materials molt preuats sense la dificultat de caçar a un drac adult. Els dracs joves plens d’energia desafiaven a dracs veterans d’altres races per demostrar la seva força, el que solia acabar amb el drac jove mort.

-Com pots veure és difícil que arribem a l’edat adulta, com a dracs orgullosos que som no ens deixem domesticar pels Drakkarians, per el que de mica en mica em vaig quedar pràcticament sol, jo i altres tres companys vàrem venir més cap a l’oest per evitar que altres dracs o caçadors acabessin amb nosaltres, tot i que som una raça increïblement forta no podem treure foc per el que és fàcil acabar amb nosaltres.

-I els teus companys? On són?- Vaig preguntar encuriosit.

La mirada d'en Veldar em va donar la resposta, morts.
-Veldar… Vols ser el meu drac?

-Ja t’he dit que no ens deixem domesti…

-Veldar!! L’orgull és pels que tenen algú amb qui chulejar-lo, si no és fer l’idiota.

-Ahhh, suposo que tens raó, però què? Tancat en un estable fins que necessitis viatjar? No és el meu estil.

-Estigues a la zona de proves, no crec que a ningú li importi, i mentre passis per allà de tant en tant que quan necessiti anar a algun lloc et pugui trobar ja en tinc prou, pel que pots voltar tant com vulguis.

-Zona de proves? No ets de la divisió d’exploració, de cavallers o de combat?

-No, pobre de mi, em matarien a base d’esforç físic, millor em quedo amb la d’intel·ligència que puc fer els invents que vulgui.

-D’intel·ligència amb la teva força? Quin desperdici. En fi, això de fer invents la veritat és que m’interessa bastant. Fa un temps que m’agradaria comprovar un parell de coses però no ho he pogut fer per culpa de no tenir mans, si m’hi ajudes, accepto.

Vaig agafar l’urpa de l’ala dreta i li vaig donar una “encaixada de mans”- Accepto.

-Saps que això no és la meva mà oi?- va dir en Veldar tornant a riure.


Imatge
Kharu, Kharu el maravellós.
Bloquejat