[Rol] La sacerdotessa de Suzaku

Bloquejat
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

La sacerdotessa de Suzaku


Imatge

- Tinent Guerrero! Tinent Guerrero – va entrar rabent una menuda noia al meu petit despatx en una de les ales del castell seu de la divisió d'Intel·ligència. -Tinent Guerrero, la capitana el reclama per atendre uns assumptes ultra secrets!
- YUI, quantes vegades té comentat que truquis a la porta cada cop que vulguis entendre al meu despatx... en fi, quins són aquests assumptes ultra secrets!
- Es veu que vol saber si has completat la carta de disculpa per permetre que un espia entres a Shinsei, també vol saber com portes tots els informes sobre el citat incident i per últim la base de dates de prototips.... ah! Aquesta era informació confidencial! Tinent ets dolent! – va dir mentre esclatava a plorar.
- Hey hey Yui, ho has fet bé, com a premi et convidaré a una xocolata desfeta la pròxima vegada va, ja no ploris...
- M'ho promets? – va dir la noia mentre li brillaven els nois
- Naturalment – el que un ha de fer, per estalviar-se problemes pensava

I així vaig encaminar-me cap a la casa dels Kamishiro. Com sempre guarda't per 4 membres que aquest cop em varen rebre abaixant el cap. No m'havia acostuma't als privilegis de ser Tinent, de fet, era una situació de poder què em resultava molt incòmode. Aquell mes havien succeït diversos incidents a la ciutat, començant per la suposada traïció del Bank i la revelació de la veritat sobre la Mestre Okame. Shinsei sense cap mena de dubte no passava precisament el seu millor moment. Finalment vaig arribar a la sala on m'esperava on l'Ayame m'esperava amb cara de pomes agres.

- Has redactat la carta de disculpa al Tinent Bank per no haver detectat les intencions de la falsa Okame? – va dir sense embuts
- Redactada i enviada:
- Els informes respecte a la possibilitat de nous espies?
- Queden redactar les conclusions finals -

L'Ayame va sospirar i es va deixar caure visiblement esgotada. Els últims dies havia hagut de fer hores extres per portar el cas de la Divisió d'exploració i la "traïció" del Bank. Suposo que no podíem fer res, el món en general era un autèntic i absolut caos.

- He rebut una petició de la divisió de Religió, es veu que volen saber com és què has format un pacte amb la Suzuka. M'han dit que és una qüestió de màxima prioritat, jo no seria partidària de relacionar-me amb ells, però prou problemes tenim per buscar-ne més.
- Només he d'explicar tot el que va passar a la torre? – vaig preguntar estranyat, després de tot, la divisió de religió era una de les divisions més tancades de Shinsei.
- No ho sé, quan arribis al temple suposo que obtindràs les respostes – va dir la noia mentre s'incorporava i seguia escrivint i validant informes.
- Molt bé, ara mateix hem dirigeixo al temple – i dit això vaig marxar rumb al temple principal de Shinsei.

Shinsei semblava com sempre ple de vida, l'olor a encens es mesclava amb l'aroma de té verd. Vaig prendre la decisió que un cop acabat l'assumpte al temple m'aturaria a fer un àpat en una de les cases del té de la ciutat. Després de girar un carrer a la dreta, em vaig adonar que el camí es convertia en una enorme escala de pedra meticulosament treballada. Si no hagués sabut l'estructura dels temples Shintoistes segurament m'hauria desanimat davant de tan monumental obra. El fet és que després d'armar-me de paciència vaig començar l'ascens d'aquelles escales sense fi. Finalment, després de deu minuts de pujada infernal, vaig veure per fi el torii, que assenyalava que ja havia arribat al temple principal de Shinsei.
Suposo que per acte reflex d'algú que vol rebre el premi al seu paisatge, hem vaig girar a albirar la ciutat que s'estenia als meus peus. Shinsei era una ciutat notablement gran i perfectament planificada, el riu i els canals eren salvats per ponts tradicionals. Més enllà, a l'oest, el castell seu de la divisió d'Intel·ligència s'alçava dominant aquell sector de la ciutat.

- És bonica oi? La primera vegada què vaig venir aquí també vaig girar-me a observar el paisatge, suposo què és una reacció natural - va dir una veu femenina.
- Si, la veritat és que si – vaig assentir aprovant el comentari – espera, què!? – quan em vaig girar hem vaig trobar cara a cara amb la tinent de la divisió de Religió.
- Benvingut a la seu de la divisió de Religió, t'estava esperant – va dir mentre somreia, tot i que no sabia dir si era un somriure amistós o sinistre.

En aquell moment no era conscient de la transcendència d'aquest encontre.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Imatge

Aquella segurament era la primera vegada que hem vaig quedar en blanc, incapaç de respondre. Normalment en aquest tipus de situacions deixaria anar el primer que hem passes pel cap, però en aquell moment sabia que qualsevol comentari fora de lloc seria el pitjor error que podria cometre. La sacerdotessa seguia callada esperant que li retornes la rebuda, mentre jo volia escapar com fos d’aquesta situació incòmode. Finalment, hem vaig avenir a preguntar la típica pregunta clixé.

- M’estaves esperant – vaig deixar caure com qui no vol la cosa.
- Efectivament, bé a tu no, tu ets un afegit per les circumstàncies, realment a qui esperàvem era a un altre persona... si la podem dir així es clar. – va dir la sacerdotessa creuant els braços amb posició reflexiva.
- Perdó? - vaig respondre incrèdul.
- M’esperaven a mi tros d’idiota – va ressonar la veu tan agradablement arrogant de la Suzuka dins del meu cap.
- Oh, pots escoltar la veu dels fènixs, sembla que potser no ets tan negat com sembla, això alleugera les coses – va respondre la sacerdotessa visiblement entusiasmada – Segueix-me, t’explicaré perquè t’hem fet cridar.

Realment l’únic que havia entès fins al moment és que no havia entès res, però veient l’entusiasme de la sacerdotessa i que la Suzuka tenia part important de la culpa de la situació no vaig tenir més remi que avenir-me. La sacerdotessa va començar a baixar amb una agilitat impensable sobre les seves Geta les escales que havia pujat recentment. Vàrem sortir de la ciutat rumb a un dels boscos propers a la ciutat, uns minuts després, ens trobàvem davant d’una enorme cova. Devia ser un Jinja, tot i que no estava completament segur.

- Suposo que primer de tot, voldràs saber perquè t’hem fet cridar – va dir la sacerdotessa mentre s’asseia sobre un gran còdol de riu – la veritat es que no recordo molt bé els detalls ja que aquesta historia es remunta ja fa uns quants anys enrere, així que disculpa’m si per casualitat no sóc prou clara en alguns aspectes.
Vaig assentir amb silenci disposat a escoltar a la sacerdotessa. Ella va somriure agraïda i es disposa a explicar la seva historia.

- En primer lloc, crec que es necessari que hem presenti com cal, em dic Hanako Himura, però a Tadaima m’anomenen Ukihana. Sóc l’actual tinent de la divisió i bé, diguem que sóc com una mena d’enllaç entre els mortals i els déus de Tadaima. Fa uns anys, hem vaig embarcar en un llarg viatge per guanyar-me els reconeixement dels 4 déus guardians de Shinsei. Durant aquest llarg viatja vaig aprendre multitud de coses i vaig viure multitud de situacions que no venen el cas a explicar, però com ha membre d’Intel·ligència, suposo que tindràs accés a els informes que vàrem redactar... la qüestió es simple, hem varen encomanar que guies arribat el moment a els escollits pels déus en una missió sagrada. Suposo que ets conscients que tu ets un d’aquests escollits.

Per alguna raó, vaig tornar a recordar que tot el que m’havia succeït fins al moment, no tenia res de casual, ni molt menys. El fet era, que per alguna raó tenia la sensació que això es complicaria una mica més. Veient que no semblava atent al que ella tractava d’explicar-me la Ukihana va anar més enllà.

- Bàsicament, t’estic dient que a partir d’avui et convertiràs en el meu aprenent i hauràs de dominar una sèrie d’habilitats espirituals – va continuar.
- Ho sigui que bàsicament, haig d’aprendre a portar el meus poder al següent nivell... I per fer-ho possible haig de sotmetre’m a un entrenament especial.
- No ho hagués definit millor... crec – va dir la sacerdotessa assentint mentre s’incorporava – si tot ja ha quedat aclarit que et sembla si comencem? –

La sacerdotessa va girar-se i va entrar dins la cova mentre jo la seguia a una distància prudencial. La cova no era especialment profunda per tant podies entrar sense neccesitat d’una torxa. Finalment, amagada al més profund de la cavitat i havia un petit salt d’aigua sonava harmoniosament enmig d’un llac.

- Primer de tot, hauràs de templa el teu cos i la teva ment, per això hauràs de meditar sota aquest salt d’aigua. Així que ja saps que has de fer oi? – va preguntar la sacerdotessa
- Si, bé, veuràs i tinc roba de recanvi? – vaig preguntar desinteressadament.
- Roba de recanvi? Al temple? O sento, només tenim els justos, ja saps que econòmicament no estem per fer grans inversions. Si tant preocupat estàs per la roba, et pots desvestir.
Vaig sospirar i em vaig treure la part superior del conjunt del meu conjunt. Després de sospirar i mentalitzar-me que hem moriria de fred em vaig ficar dins del salt d’aigua. La sensació freda de l’aigua hem va fer tremolar durant uns segons, finalment la sensació de fredor va anar disminuint.

- Ara prova de concentrar-te tant com puguis i fes-te un amb el teu voltant, sent l’energia espiritual i vital de tots els essers que et rodegen... – va dir la Hanako.
Van passar uns minuts que hem varen semblar hores abans que hem pogués concentrar completament i aïllar-me de tot. Finalment, casi imperceptiblement vaig començar a veure que en la negror de la meva visió actual, començaven a despuntar petits punts brillants blaus. A poc a poc vaig començar a veure com aquests punts blaus creixien i es multiplicaven, fins que a la fi, una gran flama va aparèixer al meu davant.

- Hanako, aquesta flama tant gran que veig ets tu? – vaig preguntar a la tinent de la divisió de religió.
- Si, aquestes llums brillants representen una anima, a aquest nivell pots ser conscient de tot el que et rodeja, prou útil per tasques de reconeixement. El nom d’aquesta tècnica es la visió espiritual – va dir – quan la dominis podràs notar qualsevol entrada sospitosa a Shinsei... prou útil no? – va acabar.

Vaig assentir mentre m’incorporava provant de no relliscar per la superfície mullada de la roca. La Hanako hem va indicar que aquesta seria la meva primera tasca del dia i que quan acabes li hauria de dir tots els canvis que notes. Tot seguit vàrem desfer el camí fins a l’entrada de la cova, un cop a fora ella va tornar a parlar.

- A partir d’ara quedem aquí cada día, procura ser puntual, no m’agrada perdre el temps – va dir mentre ens separàvem.
Després de que ella marxes hem vaig decidir a tornar al món real. Vaig agafar el rellotge del meu avi i el vaig acaronar, uns segons després un portal al món real es va obrir. Vaig bufar cansat de tant secretisme i hem vaig endinsar al portal, uns segons després estava a la meva habitació de Granada.

Com que no tenia gaire cosa a fer hem vaig asseure a pensar quina raó havia impulsat a la Hanako ha fer-me aquest entrenament. Per més que hi pensava només se m’acudia que hi hauria d’haver una raó desconeguda molt més profunda, però el cansament hem va obligar a deixar de pensar.

- El millor serà que deixis de capficar-te i facis cas a la Ukihana en tot el que et digui, pot semblar molt despistada i viure als núvols, però sap realment el què és fa... – va dir la veu de la Suzuka.
- El problema és que jo nosé que realment faig – vaig respondre immediatament.
- No vulguis conèixer massa, l’ambició de coneixement pot portar pel mal camí a l’home més recte – va dir pausadament.
I dit això va callar, mentre deixava que la son hem deixes dormir almenys unes hores més...
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Els dos tinents es trobaven asseguts l'un davant de l'altre en un profund silenci, només trencat pel soroll de l'aigua caient del petit salt d'aigua. Cap dels dos sabien del cert quants minuts o hores portaven així, però tampoc els importava, almenys en aparença. Finalment, el silenci sepulcral va ser trencat quan la sacerdotessa del temple de Shinsei va dictar la fi de l'exercici.

Llavors els dos tinents varen sortir de la gruta i sortiren a recuperar forces a l'aire lliure. Aquell entrenament ja feia uns dies durava i tot i els pocs progressos de l'alumne, la mestra semblava prou satisfeta. A intel·ligència sempre s'havia preferit utilitzar els mitjans lògics i els descobriments científics per solucionar els problemes derivats dels Yokais o altres critures malignes. Aquell entrenament doncs, suposava un desafiament a tota la metodologia empleada fins al moment pel tinent.

- Que has notat avui? – va preguntar la Hanako mentre treia un farcell plena de boles d'arròs.
- He notat que per fi els pollets del niu de la ribera est han nascut, també he notat que el tràfic de gent ha augmentat respecte a dies anteriors. Deu ser que s'acosta alguna festivitat important.
- Res més – va preguntar la sacerdotessa
- Res més – va respondre el noi amb convicció.

La Hanako va assentir satisfeta, no era un enorme progrés però almenys mostrava interès a aprendre i feia relativament cas. Va somriure mentre devorava amb delit una bola d'arròs rere l'altre, quan es va sentir tipa va fer-se un te escalfant-lo amb els seus poders sota l'atenta mirada del seu deixeble.

- És aquest el teu poder? El poder de controlar el foc, vull dir – va preguntar el noi.
- Si, bé tècnicament és un dels meus poders, recorda que ja et vaig dir que vaig rebre poders de cada un dels déus de Shinsei. – va respondre la Hanako orgullosa, després de tot, aquella benedicció li havia costat més d'un disgust i posar en risc la seva vida en més d'una ocasió.

El fet era que tots en certa manera ens arriscàvem a una sèrie de dificultats a l'hora de fer front a les nostres missions. La Hanako no era una excepció i segurament amb els anys que portava com a Sacerdotessa les hauria posat molt magres. La noia en veurem tot pensatiu i seriós em va donar un cop ben fort a l'esquena per treure'm d'aquells pensaments.

- A vegades penses massa Robin! – va dir mentre devorava l'última bola d'arròs amb delit
- No ho puc evitar! Vull entendre moltes coses que no comprenc! És un pensament ben legítim al meu entendre – vaig dir mentre m'incorporava.
- On vas? – va preguntar intrigada la sacerdotessa.
- Al salt d'aigua, ja hem acabat de menjar no? – vaig dir mentre m'encaminava cap a la cavitat.

La sacerdotessa va riure i també es va aixecar. El seu somriure es va difuminar i va agafar un to seriós.

- No, ara farem un petit escalfament – va dir mentre tancava els ulls i adoptava un posat estrany, abans que em pogués adonar un enorme fènix de flames havia estat convocat davant dels meus ulls.
- Regent del Sud, escolta la pregària de la teva fidel i alça el vol, jo et convoco, Suzaku! – va cridar.

El fet és que abans que m'adones em vaig veure envoltat de flames sense opcions de fugida, completament desarmat i davant d'una tinent que perfectament podria considerar-se capitana. Per acabar-ho d'adobar semblava que la Hanako anava molt seriosament en aquest "escalfament" tant segura, que podria acabar escaldat. Les úniques opcions que tenia era o bé rendir-me o bé plantejar un combat cos a cos, resant que no fos el fort de la sacerdotessa.

- Em deceps enormement – vaig sentir la veu de la Suzuka ressonant en els meus pensaments – prefereixes rendir-te a lluitar, no entenc que va veure el meu pare en tu – va sentenciar.
- Jo no he escollit en cap moment ser un escollit – vaig respondre enfurismat mentre adoptava una barroera postura de combat imitant en Bruce Lee.

El suposat escalfament va ser breu, el meu yukata preferit havia acabat socarrimat mentre la Hanako no semblava gens ni mica cansada. Jugàvem a divisions diferents, no hi havia cap dubte.

- Robin, quantes missions has fet fins al dia d'avui? – va preguntar la Hanako mentre m'ajudava a incorporar-me.
- Diria que porto unes 3 oficials, tot i que de manera extraoficial n'hauria de contar unes 6... per què? – vaig dir mentre provava de no pensar en l'olor a socarrimat i fer números pel nou conjunt que m'hauria de comprar.
- Com m'imaginava, encara no has troba't la teva manera de lluitar més eficient, tens un domini correcte del teu poder, però no ets capaç de sortir del teu terreny, et falta adaptabilitat – va disseccionar amb una precisió quirúrgica.
- I que puc fer, vull dir aquest és el meu poder, no porto tant de temps a Tadaima com per conèixer els meus límits – vaig dir decebut.
- No et preocupis, te'n sortiràs ja o veuràs, i bé, si és dona el cas contrari, no et preocupis! Perquè segurament ja seràs mort – va dir somrient macabrament.
- Quins ànims tu – vaig pensar mentre tornàvem cap a la ciutat.

Just quan ens trobàvem a les escales que conduïen al temple vàrem veure baixar esperitat el sacerdot principal de Shinsei. El Taroutachi seguia amb la seva cara de pomes agres, potser més si juguem per la seva reacció en veure'ns.

- Ukihana es pot saber on eres? Tenim feina! Es veu que un poble sencer ha desaparegut totalment aquests dies sense deixar ni rastre. El Shogun ens ha encarregat la missió d'esbrinar que està succeint, però jo estic molt enfeinat organitzant el festival Hanami. Et fa res encarregar-te'n tu?

Naturalment la petició borde i sense saludar del cap de la divisió de Religió va fer que la noia és rebotes i en un tres i no res ja els tenies discutint. Una batalla ferotge d'arguments i contraarguments salsejada amb retrets i altres intervencions no recomanables per ser escrites en horari infantil. Finalment, després de vint minuts eterns la Ukihana es va rendir a l'evidència de què el seu superior no canviaria d'hàbits i va acceptar la missió. El que no m'esperava és que immediatament a acceptar la missió tindria una absurda petició.

- Vull que en Robin m'acompanyi – va dir sense opció a donar contra.
- Que, queeeeeee -
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Havia de ser una mala broma, però el fet era que era real, ja tornava a ficar-me en embolics. No em molestava entrenar amb la Hanako i li estava molt agraït pels consells dels últims dies, però precisament una missió no era el que buscava. Vaig recordar que havia d'explicar la situació a l'Ayame i vaig tornar a sentir maldecap.

- Segurament serà cosa d'uns dies, segur que no és per a tant – vaig dir-me per dins mentre entrava al recinte fortificat del castell.

Capficat en els meus pensaments no vaig adonar-me que a fora m'esperava un home de mitjana edat. L'home se'm va acostar ràpidament amb un posat seriós. Uns segons després vaig reconèixer la seva identitat. Era el Tenzo, l'encarregat dels projectes d'investigació màgica, l'home semblava força cansat un cop es va aturar al meu davant.

- Tinent, tinc el que em vas demanar – va dir allargant una capsa metàl·lica allargada – realment em va sorprendre que m'encarregues de forjar aquesta arma, no és una arma molt casual...
Vaig rebre la capsa amb molta cautela. Sorprenentment era lleugera i manejable. Que potser era el que m'imaginava?
- Veig que ja t'has adonat que aquesta no és una capsa normal, saps de quin material ha estat fet? – va preguntar esperant que no ho sàpigues.
- És mithril oi? – vaig respondre dubtós.
- Efectivament! Em sorprèn que un noi tan jove sàpiga d'aquest material, si és així segur que sabràs valorar-lo com cal!
- Gràcies, de veritat Tenzo, ho cuidaré com el més fabulós dels tresors.
Quan em disposava a entrar a la divisió el Tenzo em va subjectar el braç amb força. Va ser tan brusc que em va fer mal. La cara de l'home era seria, per no dir que era dura. Òbviament alguna cosa el preocupava, la qüestió era, el que?
- Recordes l'esfera negra que vas portar de Drakkar? – va dir el Tenzo visiblement preocupat.
- Si, la recordo, ha passat res amb ella? – vaig preguntar encuriosit.

En Tenzo va sospirar i em va tornar a mirar.

- Es veu que és una espècie d'artefacte que conté diversos grimoris, una d'elles se la fórmula de la transmigració d'ànimes... i un mapa.
- Un mapa? – vaig preguntar encuriosit.
- Si, un mapa del qual sembla ser una espasa, sospito que potser és la Kusanagi, però no en tinc proves.
- L'Ayame en sap res de tot això? – vaig tornar a preguntar.
- No, esperava tenir la completa seguretat abans de transmetre la informació a la capitana – va dir l'alquimista dibuixant un somriure al rostre.
- D'acord, quan torni de la missió que m'han encomanat discutirem que hem de fer amb l'esfera.

Després de separar-nos em vaig dirigir cap al meu despatx mentre posava en ordre tots els esdeveniments recents. Era evident que marxar no era la millor opció en aquells moments, però no podia refusar seguir aprenent de la Hanako... D'altra banda si aquella esfera contenia un mapa i era la clau de la transmigració no resultaria massa important pel Meizu? Vaig recordar el noi rebel de Drakkar amb nostàlgia, segurament ja deu ser prou bo per ser tinent. Estava tant capficat amb els meus pensaments que no em vaig adonar que un altra persona entrava al despatx.

- Aquest despatx segueix tan desendreçat com sempre – va dir una veu femenina que coneixia massa bé.
- Jo també m'alegro de veure't capitana, veig que estàs de bon humor – vaig contestar amb sarcasme.
- En realitat no, m'han arribat informacions que marxes amb la tinent UkiHana a una missió al nord – va dir ara si amb un to glacial.
- No ho he decidit jo si aquesta és la pregunta, però si marxaré, em queda molt per aprendre i crec que és la millor mestra que puc tenir a Shinsei – vaig dir amb to diplomàtic.
- Tens al tinent Aiden també - va tallar la noia.
- Si, però ell ja té massa problemes interns per demanar que m'ensenyi a controlar els meus poders – vaig sentenciar donant entendre que no volia discutir més l'assumpte.
- Espero que no estiguis fora més de tres dies, tinc un mal pressentiment – va acabar la capitana mentre sortia de l'habitació.
- Ayame... –
- Què vols ara? – va dir girant-se de nou.
- Ja seria hora de confiar una mica en els altres no creus?

No vaig rebre cap resposta, només silenci. Després d'ordenar una mica l'escriptori em vaig disposar a llegir els detalls de la missió. Era una missió senzilla, de reconeixement rutinari, no semblava haver-hi indicis de complicacions. Uns quants pagesos desapareguts en una sèrie de pobles al nord de l'illa. L'estrany era que no enviessin a la divisió d'exploració a fer un reconeixement de terreny, però suposant la situació de la divisió plena de reclutes inexperts era una temeritat.
Vaig sospirar, la veritat és que no servia de gaire capficar-se per aquesta mena de detalls. Així que em vaig posar a ordenar el farcell pel viatge, com que no esperava estar gaire temps fora només hi vaig incloure l'estrictament necessari.
L'endemà vaig sortir rumb cap al Temple principal de Shinsei. A l'entrada de la divisió m'esperava tan altiva cert fènix.

- Ja pensava que faries tard – va ressonar la seva veu sobre el meu cap.
- Si no voles de pressa, potser sí que farem tard – vaig contestar de viva veu.

Uns minuts després ja ens trobàvem just a l'entrada del temple. Tot i ser al mes d'abril encara l'aire era fred. Finalment, la Hanako va aparèixer, a primera vista no semblava anar diferent de com l'havia vist vestida els últims dies, però en realitat si, si hi havia diferencia. Portava una espasa a la cintura a més d'una bossa, suposo per portar provisions.

- Perdona per fer-te esperar, ja podem marxar – va dir animada i seriosa a la vegada
- Cap a on anem? – vaig preguntar
- A una ciutat del nord de l'illa, Morikawa, d'allà haurem d'arribar a cavall al poble que va desaparèixer.
I dit això va cridar a l'Arslan i ens vàrem enlairar rumb cap al nord. Un corrent gebrador va ser la rebuda a les altures de Shinsei. Mentre m'ajustava el meu abric vaig desitjar que almenys per un cop, la missió no acabes resultant en una situació mortal.

Lamentablement pels meus interessos, el destí em reservava una bona dosis de perills.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops


-Achuuuu!! –

Aquell era el meu quaranta-tresè esternut, i, per desgracia, semblava ser que no seria l’últim. Vaig serrar les dents provant de concentrar-me en el viatge. El fet era que portàvem unes hores viatjant sobre els nostres fènixs. Segurament si no hagués fet el viatge a Drakkar uns mesos enrere hauria estat un autèntic martiri. I mentre em maleïa una i altre vegada de no haver agafat més roba d’abric la Hanako em va fer un gest.

-Ja hem arribat –

El nord de l’illa era un lloc hostil, el seu terreny agrest i clima difícil el convertien en un territori que calia evitar trepitjar molt sovint. Eren nombroses les referencies a expedicions fallides de la divisió d’exploració, fet que no feia que augmentar el meu neguit. Aquell era un territori tradicionalment on bandits i apàtrides podien escapar en cas de que les seves accions fossin considerades “perilloses” per la ciutat de Shinsei.

La ciutat on ens dirigíem es deia Morikava, tot i que no era excessivament gran, era prou important per ser considerada la ciutat referencial de la regió nord. La ciutat s’estenia enmig al fons d’una vall envoltada per altes muntanyes, si hagués de fer una referencia, semblava una enorme cel·la de la qual només podies escapar volant. No sabia com explicar-ho, però aquella ciutat hem donava males vibracions.

Vàrem aterrar una mica més enllà del recinte emmurallat de la ciutat. Era necessari mantenir la nostra presencia secreta per no alterar més els ànims de la població local. La Hanako em va indicar que la seguis d’aprop i ens vàrem dirigir a l’entrada principal de la ciutat. Dos guàrdies cepats custodiaven les portes amb una cara de pomes agres, fent cas omís a la situació la Hanako si va dirigir despreocupadament.

-D’això, som els enviats de les divisions de Shinsei que vàreu sol·licitar, ens podríeu portar amb el vostre Daimyo -

El primer guàrdia va mirar la sacerdotessa de dalts abaix, com si volgués analitzar cada centímetre del seu cos. El segon mentrestant, m’observava amb mi amb una cara de visible decepció. “Ja hem sap greu no ser prou imponent, però vaig decidir posar més èmfasis en coses més importants que el meu aspecte general”. La Hanako mentrestant seguia somrient com si no l’importes l’escaneig indecorós del guàrdia.

Acompanyeu-me – va dir el segon guàrdia un cop va sentir-se satisfet d’observar a la jove sacerdotessa.
Vàrem seguir el guàrdia a través dels carrers laberíntics de la ciutat. La llum casi no arribava als carrers i tot semblava estar en permanent penombra. Al cap d’uns minuts vàrem arribar a un gran edifici que semblava ser la casa del Daimyo. Després de indicar-nos que ens esperéssim, la Hanako és va acostar al meu costat i després de mirar a banda i banda em va dir.

- Escolta Robin, no sents molta pudor?-

Estava descol·locat, per no dir completament en fora de joc. Pudor? Pudor a què? Recordava haver-me dutxat a consciencia abans de venir, així que JO no podia ser. Oi?

-Fa pudor a Yokai, no ho notes, es una olor a mitjons suats molt forta-
-Espera, espera Hanako, com vols que a una ciutat hi hagi Yokais i per sobre de tot, que facin pudor a mitjons suats!-
-Tu no saps res no, noi d’intel·ligència?-

I dit això va girar-se i va tornar a mirar endavant com si res. Realment era una noia difícil de llegir, en totes les situacions possibles. Al cap d’uns minuts el guàrdia va tornar acompanyat d’un altre company i ens van indicar que entréssim.

L’edifici era totalment laberíntic, i semblava infinitament més gran del que exteriorment donava a entendre. La Hanako no semblava excessivament preocupada, o almenys això intuïa. Ja que es dedicava a entonar una melodia que no aconseguia identificar. Uns minuts després vàrem arribar davant d’una porta corredissa, els guàrdies es varen girar i ens indicaren que entréssim. Així que no ens vàrem fer de pregar i entraré, a l’habitació en silenci. Al seu interior ens esperava un home vell, la seva barba era llarga i blanca cosa que el feia, si no era prou evident encara més gran. L’home va abaixar el cap quan ens va veure entrar.

- Benvinguts tinents, us estavem esperant
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Bloquejat