[Rol] La noia del gat

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Fins demà, Bank! —va dir-me la Meina mentre marxava pel carrer del costat.
—Fins demà! —vaig cridar somrient a mode de comiat.

Em trobava jo caminant cap a casa després de prendre un granissat de llimona amb la Meina, xiulant una cançó de la banda sonora d’un joc de Star Wars. Ja feia unes setmanes que havia entrat al dojo de kendo i cada cop millorava més, però la Meina era més bona del que em pensava i no aconseguia guanyar-la.

—Bé, suposo que em queda molt per aprendre —vaig dir mentre brandia una espasa làser imaginària contra una senyal de prohibit aparcar.

Amb tot, m’ho passava molt bé. Les classes a la universitat milloraven, havia fet una amiga que compartia la meva passió pels granissats de llimona i que a sobre m’ensenyava a lluitar, els meus companys de pis eren uns cracks...
Aquestes coses eren les que sempre m’havien faltat. Havia nascut en una família rica i els meus pares m’havien consentit sempre el que volia, tant a mi com a la meva germana petita. Cansat de que a l’escola i a l’institut em diguessin “el fill dels Aiden”, quan vaig acabar l’institut vaig marxar sol a estudiar a la universitat per fer-me un nom jo, sense haver d’estar sempre a l’ombra dels meus pares.
Bons companys de pis, amics, un bon ambient a classe... coses que els diners no poden comprar. I el món de Tadaima, per suposat.
Aleshores, què em falta per ser encara més feliç?

Pensant en aquestes tonteries mentre escoltava l’opening d’Akatsuki no Yona, vaig veure un gat negre assegut al terra al mig del carrer vianant del costat del pis.
—Meu —em va dir.
:ulls: —vaig fer jo.
Estava al costat del pis i cansat del kendo, però aquell gat senzillament era massa kawaii per ignorar-lo. Vaig acostar-me per acariciar-lo, però va esquivar la meva mà d’aquella manera única que tenen els gats. Em va mirar fixament i aleshores es va deixar acariciar. Em vaig agenollar i el vaig acariciar mentre es refregava per les meves cames.
—Kétsmonu mixu... —perdoneu, és que m’encanten els gats.

Mentre el rascava per darrere les orelles vaig fixar-me que tenia un collaret amb una adreça i el nom del gat, “KISUKE”.
—Així que ets un gat domèstic, eh Kisuke? —vaig veure que l’adreça estava a tres carrers, però encara que hagués hagut d’agafar un avió hagués fet l’impossible per reunir el gat i el seu amo.
Em vaig treure la dessuadora, el vaig embolicar perquè em fos més fàcil d’agafar mentre el gat protestava i vaig posar-me a caminar.
La gent em mirava estrany, com si no haguessin vist mai a un noi amb cabells verds, màniga curta, una bossa al costat, l’espasa de kendo a l’esquena i portant un gat negre embolicat en una dessuadora.
El gat, sorprenentment, estava calmat.

Al arribar a la casa ja s’havia acabat de fer fosc. Vaig haver de treure el mòbil per llegir si era la porta correcta, la 15. Era un bloc de pisos força elegant (més que el meu pis d’estudiants), d’uns cinc pisos. Vaig trucar al pis 2A, amb una mescla de nervis i pena perquè possiblement no podria tornar a veure aquell gat.
Una veu femenina va contestar:
—Si?
—Bona nit, he trobat un gat negre amb un collar amb aquesta direcció escrita, és vostre?
—KISUKEEEEEEEE —va cridar la persona de l’intèrfon—. Perdó! Ara baixo!
En 30 segons es va obrir la porta i en va sortir una noia. Tenia la pell fosca, els ulls brillants, el cabell lila i era preciosa.
—Bona nit! —va dir-me la noia—. Em sap greu les molèsties que t’ha causat el Kisuke!
—Bon dia, no passa res —vaig dir amb un somriure estúpid, sense adonar-me que havia dit bon dia quan era ben fosc— Té, el teu mixu.
—Gràcies! —va dir amb un somriure tan estúpid com el meu, però encantador.
—Ehm... —encara tenia el seu gat en braços.
—Ah! Perdona —va dir posant-se vermella i agafant el gat.
—És un gat moníssim —vaig dir quan el va haver agafat. Ella es va posar a acariciar-lo.
—Oi que si? També t’agraden els gats?
—M’encanten :kawaii: tot i que no en puc tenir, ja que un company de pis els odia i l’altre n’és al•lèrgic...
—Quin greu... —semblava que anava a dir alguna cosa, però al final va canviar d’opinió.
Hi va haver un silenci incòmode, en el qual ens vam creuar les mirades i les vam desviar per mirar al gat.
—Miau :3 —va dir mentre el miràvem.
—Késmonuuu! :ulls: —vam saltar la noia i jo.
—Bé... no et voldria entretenir més —vaig comentar, tot i que no volia marxar.
—Si, perdó, t’estic entretenint!
—Ah, no, tranquil•la!
—Moltes gràcies per portar al Kisuke a casa i perdó per les molèsties! —va dir-me.
—No ha estat res! —vaig contestar, mentre començava a marxar—. Adéu!
—Adéu! —va dir-me.

Vaig fer un parell de passes. Aleshores em vaig girar, decidit a demanar-li el número de telèfon, o almenys el nom...
Però la porta ja s’havia tancat.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Ah...
—Bank!
—*sospir*
—Bank! —va cridar-me el professor, per enèsima vegada.
—Ah! Si! —vaig saltar. Estava al meu món, pensant en la noia del gat i no m’havia adonat que el professor em cridava.
—Sembla que estiguis enamorat —va dir el professor. La classe va riure—. Vinga, a veure si saps dir-me quina és la resposta a la equació banànica de la pissarra.
—Hm... —l’equació era imponent, d’aquelles que ocupen dues línies al paper quan les escrius. Segurament l’hagués pogut resoldre si hagués seguit la classe però no volia que la classe estigués pendent de mi més estona, així que vaig contestar amb un “no ho se”.
—Doncs espero que demà em portis aquesta equació resolta amb tots els passos explicats!
Em vaig passar la resta de la classe dibuixant al professor amb la cara de BoBoBo.

Quan per fi va ser l’hora de marxar, vaig sortir el primer i vaig marxar en una direcció indefinida. Volia anar al menjador per comprar alguna cosa per menjar però volia evitar trobar-me amb algú de classe i que em recordés la meva empanada monumental, així que vaig fer tomb.
Però al arribar al menjador em vaig trobar un espectacle desmoralitzador. Un centenar d’alumnes feien cua davant de la barra i no sonaven pas contents.
Em disposava a marxar i a resignar-me a menjar un croissant de xocolata quan de reüll vaig veure una noia que em mirava. Al fixar-m’hi vaig reconèixer-la i va aixecar el braç per indicar-me que vingués. Era la noia del gat.

—Bon dia! —vaig dir, en un estat de felicitat renovada.
—Hola! —em va dir—. Vols colar-te?
—Si no et fa res si :3
—No pas —va dir.
Em vaig col•locar al seu costat a la cua.
—No tenia ni idea que també estudiaves aquí —vaig dir, per trencar el gel.
—Si! Estic estudiant Filologia Felina a la facultat del costat, però la vostra cafeteria és millor —va dir-me. Aleshores va baixar una mica la veu—. A la de la meva facultat tothom fuma marihuana i odio l'olor -.-
—hahahahaha —aquella sinceritat i el to en que ho havia dit m’havia fet gràcia—. Per cert, saps què està passant aquí?
—Diria que el cuiner s’ha tallat un dit aquest matí i l’han portat a urgències a veure si li poden tornar a cosir. I el cuiner substitut encara no ha arribat.
—Ostres, quin desastre... jo que només volia un croissant de xocolata...
—Ja veus...
A la cafeteria tothom parlava, però nosaltres estàvem en silenci. Havia de preguntar-li ara o mai.
—Per cert... —vaig començar.
—ATENCIÓ, ATENCIÓ! —la megafonia va fer callar a tothom—. PERDONEU L’ESPERA, EL CUINER JA HA ARRIBAT I PODEU COMENÇAR A DEMANAR EN ORDRE I EN CALMA. ELS SERVIREM A LES TAULES QUAN HO TINGUEM A PUNT. GRÀCIES.
—Oh! Per fi! —va exclamar la noia—. Justament avui que tinc classe per la tarda i m’he de quedar a dinar va i passa això.
—No et quedes sovint a dinar? —vaig preguntar.
—Nop, és el primer cop.
Estàvem molt a prop de la barra, així que en pocs minuts ja havíem demanat. Si ara no deia res desaprofitaria aquesta segona i potser última oportunitat.
—Et fa res que seguem junts? —vaig proposar quan vam haver demanat.
—Oh, però només tens un croissant de xocolata, no has de fer res important?
Resoldre una equació banànica de dues línies —vaig pensar, en comptes d’això vaig dir—. No, estic lliure :D

Ens vam asseure en una taula i al cap d’uns minuts una cambrera ens va portar el menjar. Mentrestant, vam estar parlant de les nostres respectives carreres. Jo escoltava fascinat les coses que em deia sobre els gats i el seu idioma, fins ara no havia vist mai res semblant. Universitat de Ciències Random, totalment.
—Tot i que Ciències Banàniques és molt més Random! —em va dir, just quan ens van portar el dinar.
—Més que Filologia Felina? S’hauria de comprovar.
Els dos vam riure i ens vam posar a menjar. Jo era una persona que es menjava els croissants de xocolata en 3’14 segons, però aquest el volia fer durar. Més croissant significava més noia...
Noia...
Dos cops havia intentat preguntar-li el nom, però els dos van ser frustrats. A la tercera va a la vençuda, com diuen.
—Per cert, encara no se el teu nom —vaig preguntar.
La noia es va quedar parada amb cara de sorpresa. Aleshores em va mirar fixament.
Merda, he dit alguna cosa dolenta? —vaig pensar.
—Jo... —va començar—. Jo tampoc se el teu nom! No se perquè pensava que si hahahaha. Que despistada, em dic Yoruichi Shihoin.
—Encantat, Yoruichi —vaig dir. M’agradava aquell nom—. Em dic Bank Aiden.
—Molt de gust! —va dir, just abans de mossegar un tros de pizza amb tonyina.

Vam estar parlant una bona estona, li vaig explicar coses de la carrera, dels meus companys de pis i del kendo. Ella em va explicar coses de la seva carrera també, que anava a segon igual que jo i que vivia amb dues companyes i el seu gat.
—Bank, hauria d’anar tirant —va dir-me—. Que faig classe de repàs de Literatura Felina a uns de primer.
—Hi tant, no deixis que t’entretingui —vaig dir, aixecant-me—. Per cert a quina hora vens demà? —vaig preguntar mentre ella agafava la bossa.
—A les 8, i tu?
—Jo també! Vols... —un petit atac de nervis em va tallar la veu, però el vaig saber controlar—. Vols que et passi a buscar?
Se li va il•luminar la cara.
—Hi tant! Fins demà Bank!
—Fins demà Yoruichi!

Vam marxar per portes diferents del menjador.
—Hey Bank! —el Saito, un company de classe, estava a la porta i em va passar la mà per l’espatlla—. Qui era aquella noia amb qui parlaves?
—Eh... una amiga —vaig comentar. El Saito no sabia guardar secrets i no volia dir-li que aquella noia m’agradava.
—Una amiga eh... :pervertmoon:
—Que si pesat.
—Quina sort doncs! —va exclamar.
—Eh? Per?
—Me la presentaràs? —quan em va dir això em vaig quedar glaçat. No, no volia presentar-te-la.
—Per què vols que te la presenti?
—És que és el meu tipus de noia... està boníssima tio! Primer tenia por que ja t’hi haguessis fixat tu, però si és una amiga me la pots presentar, oi Bank? Va company...
—D’acord, ja te la presentaré algun dia —Ni ho somiïs—. Apa, marxo a dinar, fins demà!
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Uaaah... bon dia —l’Anselmo va sortir de la seva habitació amb el pijama, despentinat i amb barba de dos dies.
—Bon dia Elm, has dormit bé? —vaig preguntar, mentre li allargava el pot de les galetes.
—Si... tot i que he somiat en...

L’Anselmo va agafar una galeta i se la va mirar, encuriosit.

La va mossegar, moment en el qual no va dir res.

Va mastegar-la assaborint les petites porcions de xocolata que n’omplien la superfície.

—ESPERA! —va fer un crit que va trencar l’altre tros de galeta que tenia a la mà—. Des de quan comparteixes les galetes? Què fots ja vestit i preparat a les 6:30 del matí? QUE ET TROBES BÉ?
—Uh... no podia dormir i mira...
—A tu te’n passa alguna! Mai havies compartit el pot de les galetes!
—Ei nens, què és aquest escàndol...? —el Rodolfo va sortir de la seva habitació amb unes pintes similars a les de l’Anselmo.
—Rudy, crida al Shiro, tenim una crisi existencial a les nostres mans! —l’Anselmo estava histèric i va anar a despertar ell mateix al Shiro mentre el Rodolfo se’l mirava amb un ull tancat.

10 minuts després

Estàvem tots asseguts al terra del menjador, havíem enretirat el sofà, la taula i les revistes porno de l’Anselmo per fer una assemblea. Jo estava assegut a un costat, el Rodolfo i el Shiro davant meu i l’Anselmo dret davant la tele.
—Senyors, estem aquí reunits per afrontar una crisi existencial —va dir l’Anselmo. Es notava que tenia una carrera de ciències polítiques—. El que us diré pot ferir la vostra sensibilitat: el Bank ha volgut compartir una galeta.
—Oh my God! —el Shiro es va aixecar d’un cop.
—No pot ser! —el Rodolfo va tenir un espasme que va partir la taula en dos. El Rodolfo, a part d’haver estudiat geografia, gemologia, pedrologia i ves a saber quantes carreres més, era boxejador.
—Us ho prometo, com el meu nom és Anselmo Bienaventura Triceracops.
—Però, a veure, no us esteu passant una mica? —vaig demanar—. Tampoc és tan estrany que jo comparteixi les galetes no?
—Que no és estrany? —el Rodolfo es va sobresaltar.
—Et cedeixo la paraula Rudy —l’Anselmo es va asseure i el Rodolfo es va aixecar.
—Encara recordo amb nitidesa el primer matí després que vas entrar a viure amb nosaltres —va començar el Rudy—. Tenia gana i tu havies portat molts tipus de galetes, entre elles les Xocookies, les meves preferides. No em vaig poder resistir, eren les 7 del matí, no ho hauries d’haver descobert però... vas entrar per la porta de la cuina. Pensava que la meva aparença de noi de dos metres boxejador no et faria reaccionar d’aquella manera, però ho vas fer. La veïna de l’àtic encara no s’ha recuperat de l’atac de cor que li vas provocar amb el crit que em vas fotre.
—Tampoc n’hi ha per tant... :roll:

—Shiro —va dir l’Anselmo, cedint-li la paraula.
—Com sabreu, sempre m’he considerat una persona discreta —va començar el Shiro—. De fet, no sabeu encara el meu nom real.
—No, tens raó —va assentir l’Anselmo.
—Nop, encara no —va corroborar el Rodolfo.
—Us he de confessar que he hackejat estudis d’anime, estudis de televisió i pàgines del ministeri. Però ningú m’ha descobert mai. Pensava que agafar aquelles galetes seria fàcil però no...
—Confessa! —va cridar l’Anselmo, en to dramàtic.
—Confesso, senyoria! —el Shiro es va posar en mode teatral otaku dramàtic—. Vaig agafar dues galetes! Va ser el crim perfecte, no hi havia ningú a casa, sense mesures de seguretat més potents que una tapa de tupperware, però aquell home, aquell noi va descobrir qui era :spooky:
—QUI ERA? El reconeix en aquesta sala? —l’Anselmo estava emocionant-se massa.
—SI! ÉS AQUELL! AQUELL!! —va dir el Shiro, assenyalant-me a mi.
—Però el crim el vas cometre tu... per què sembles la víctima i jo el culpable? —vaig comentar.
—SILENCI A L’ACUSAT! —va cridar l’Anselmo, pegant-me amb una revista porno.
—Va venir el dia després, amb els ulls encesos de ràbia i em va exigir que li comprés una capsa sencera! —va dir el Shiro—. Per dos galetes de no res!
—Oh, CULPABLE! —va cridar el Rodolfo, que feia de jurat.
—Culpable de què? —vaig preguntar encara sense saber com una galeta podia haver desencadenat aquell Bank-drama i em començava a impacientar perquè s’acostava l’hora en que havia quedat amb la Yoruichi.
—Culpable de que et passa alguna cosa! —va cridar l’Anselmo—. Confessa, pecador!

Aleshores em vaig posar a riure. No se com havia acabat en aquella casa de bojos, però m’hi sentia a gust.
—Ai ai... —va fer el Shiro, que seguia en el seu paper de víctima.
—D’acord, m’heu pillat —vaig aixecar-me i els vaig mirar des de les altures—. Era una trampa per enganxar al pròxim lladre de galetes abans que cometés un delicte. Per tant... Elm...
—Oh shit... —l’Anselmo va retrocedir pel terra fins que va tocar d’esquenes contra la paret de la cuina. Jo vaig agafar l’escombra i el vaig apuntar com si fos l’espasa de kendo.
—Prepara’t per pagar-me la mitja galeta que t’has menjat...
—Rudy, hem de fer alguna cosa! L’Elm morirà! —va fer el Shiro.
—RUDY SPECIAL HUG! —el Rudy em va agafar per darrere i em va immobilitzar.
—SHIRO AWSOME DISAPPEAR! —el Shiro va agafar a l’Anselmo i es van tancar al lavabo amb el pany.
—HYAAAAAAAAAA! BANK BANANIC COOKIE REVENGE! —vaig fer un pas enrere i vaig llençar-me contra la paret, cosa que va fer que el Rudy m’hagués de deixar anar. Es va recuperar abans que jo i va marxar a tancar-se a l’habitació. La casa estava en quarantena.
Uf, sembla que ha colat —vaig llençar l’escombra contra la porta del lavabo, vaig agafar la bossa i vaig marxar.

Quan vaig arribar la Yoruichi ja estava a la porta de casa.
—Ostres, que faig tard? —vaig exclamar, preocupat.
—Noo, si acabo de baixar! —em va contestar.

I amb aquella salutació vam marxar caminant cap a la universitat.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Ja havien passat dues setmanes des de que la Yoruichi i jo ens vam conèixer. Cada dia caminàvem junts fins la universitat i alguna tarda havíem quedat per prendre alguna cosa. Ella em fascinava i, inevitablement, m’hi vaig acabar enamorant.

El meu problema però, radicava a l’hora de dir-li. Per molt explorador de Shinsei, intel•ligent, ric, lluitador de kendo que fos, no podia evitar tenir por a l’hora de comentar-li els meus sentiments. I una de les seves qualitats era que era tant diferent a la resta de noies que no podia endevinar que pensava. Això i que quan estava amb ella no podia pensar en res més que en ella.

Doncs bé, tornem al tema, havien passat dues setmanes. Estàvem al 30 de Febrer i això, a la Universitat de Ciències Random, volia dir que tocava la Random Fest.

La Random Fest era una festa que celebràvem a la UCR i tothom hi estava convidat. El tema era completament Random i cadascú venia disfressat del que volia. Els grups de música estaven triats completament a l’atzar i aquest any venien grups de Polònia, Bielorússia, Corea del Sud, Corea del Nord, Corea del Mig, Singapur, Hobbiton, Índia, Madagascar, Mali, Guinea, Brasil, Groenlàndia, Islàndia, Dinamarca, Andorra i Tatooine.

—Prepareu-vos alumnes random, que ja he arribat! —va cridar l’Anselmo disfressat de hippie quan ens vam posar a la cua d’entrada.
Era ja les dotze de la nit i veníem de La Sangria, una guerra de pistoles d’aigua que tiraven sangria, per baixar el sopar i tal. Els quatre del pis hi havíem participat i havíem quedat segons. A més, un cop acabada la competició els jugadors podien veure tota la sangria que volguessin.
Per tant, anàvem una mica molt pets.
—Tio Elmie, crides molt quan vas begut —va comentar el Shiro disfressat de samurai, que era el que anava pitjor de nosaltres.
—Pfff li ha dit Elmie —vaig dir jo disfressat de banana, començant-me a descollonar.
—Elmie tio, calla joder —va dir el Rodolfo disfressat de pija, descollontant-se amb mi.

Com us podeu imaginar, la festa va ser un desfase total.

En algun punt de la nit el Rodolfo ens va deixar per anar a veure la novia. El Shiro i l’Anselmo van anar a ofegar les penes amb un mojito de sardina i jo vaig tenir la prudència de no beure res.
—Ei Bank! —va cridar-me una veu femenina.
Què collons... si la veu del Joaq no era femenina... —vaig pensar jo mirant a la multitud i intentant descobrir qui m’havia cridat.
—Miau! —va dir una veu a la meva orella. Em vaig girar i vaig veure a una bellesa vestida amb orelles de gat, una samarreta curta, una faldilla també força curta i una cua, tot negre.
—Yoruichi? —vaig exclamar.
—Sii! Estàs ben encantat eh! —va dir-me i em va fer dos petons.
—Ostres és que estàs guapíssima —vaig dir, empès per l’alcohol. Aleshores em va mirar amb cara de no saber què dir i es començava a posar vermella, així que vaig intentar arreglar la meva gosadia (sense massa èxit)—. Vull dir, que més del normal, perquè normalment ho estàs molt. Vull dir... què fas per aquí?
—Estic a la festa com tu! —va dir, una mica alleujada i a la vegada no d’haver canviat de tema. Vaig notar-li que també anava un pèl contenta.
—Ah clar... —que burro que soc, no em sortien les paraules i això que havíem parlat molts dies com qui res—. Vols... vols que fem un tomb? Ara tocarà el grup de Los Nueve, t’agraden les seves cançons?
—No gens, però podem anar a fer un tomb! —va dir agafant-me del braç.
—Un moment, que vaig a dir a... —em vaig girar cap a la barra, però el Shiro i l’Anselmo havien desaparegut—. Bé, res, els companys de pis m’han abandonat.
—Bé, aleshores t’hauré de cuidar :3 —va dir fent una cara felina que va fer-me pessigolles per tot el cos.

Vam estar fent voltes per la festa. No parlàvem massa, però anàvem agafats del braç cosa que no havíem fet mai. Sabia que era el moment de dir-li que m’agradava, però em feia massa vergonya. Diuen que l’alcohol te la treu, però a mi me la fa venir.
Aleshores una dona de dos metres, amb barba i un escot amb dos globus d’aigua d’on hi sortien forces pèls es va plantar davant meu cridant:
—BAAAAAAAAAANK!
—UAAAAAAAAAH! —vam cridar la Yoruichi i jo.
—RUDY? —vaig exclamar quan el vaig haver reconegut.
—BAAANK! TINC UNA NOTÍCIA! —exclamava el Rodolfo.
—És un company de pis teu? —va dir la Yoruichi rient.
—Si hahaha és un pèl rarot —aleshores em vaig girar cap a ell amb cara de “més val que sigui important o et foto la bateria del grup polonès pel cul”—. Què passa Rudy?
No va dir res, només va assenyalar cap a una direcció. Allà, entre dues parades, hi havia un noi vestit de samurai i un noi vestit de hippie. Però el més sobtat és que s’estaven morrejant.
—El Shiro...
—I l’Elm! —va exclamar el Rodolfo—. S’estan liant tio!
—YAOI! —va saltar la Yoruichi.
—Oh my god, això és pitjor que lo de les galetes! —vaig exclamar.
Aleshores, com a acte reflex, el Rodolfo i jo vam treure el mòbil i vam fer-los-hi una foto.
—Et juro que si recordo alguna cosa d’aquesta festa, serà això —va comentar el Rodolfo mentre marxava.
—Demà els hi recordem, a veure què ens diuen.

Un cop va haver marxat, la Yoruichi i jo ens vam mirar i vam posar-nos a riure. Vam seguir caminant una estona.
Bé, si no hi han més interrupcions, li he de dir... millor l’aparto de tota la gent i... —estava pensant com dir-li quan una persona em va agafar des de l’altre braç.
—Hey Bank! Quant de temps! —era el Saito, un company de classe.
—Ah, hòstia Saito hola —no, aquest tio no siusplau.
—Ostres, i aquesta amiga que tens aquí? —va dir el Saito dirigint-se a la Yoruichi—. Ens pots presentar oi Bank?
—Si clar —desgraciat malparit pixapins saltamarges empaitabisbes—. Yoruichi, el Saito, un company de classe. Saito, la Yoruichi.
—Molt de gust —va dir la Yoruichi.
—Igualment! —va dir el Saito—. Com t’ho estàs passant Yoruichi?
—Bé, el Bank és molt divertit.
—Oh es nota que sou bons amics!
Cabró, la paraula amics sobrava —vaig pensar.
—Ara Els Dementhor tocaran la seva millor cançó, balles? —va demanar el Saito, agafant la mà de la Yoruichi.
NOOOOO fuig d’aquí! —vaig desitjar tenir accés a la màgia de Tadaima i lligar-li la boca al terra amb una liana.
—No crec que... —vaig començar.
—D’acord, anem! —va dir la Yoruichi rient i se’n van anar a ballar mentre Els Dementhor tocaven una cançó sobre la felicitat.

Jo em vaig quedar sol, preguntant-me què cony acabava de passar. Com és que no li havia dit abans? Per què el Saito havia de treure’m la noia? Com és que la cançó que sona ara m’està fent venir ganes de fotre un cop de puny al terra?
Sense trobar cap de les respostes, vaig dirigir-me a la parada més propera i vaig demanar alguna cosa, que ara mateix no recordo ja.
Em van servir un got amb un líquid taronja. Em disposava a beure-me’l quan una peülla de gat de la mida d’una mà humana el va agafar i aquella noia se’l va beure d’un sol glop.
—Boh, gràcies, ho necessitava —va comentar la Yoruichi—. El teu amic és un pesat, als dos minuts de que ens presentessis ja ha intentat fotre’m mà.
—I... què li has fet? —vaig preguntar, gairebé aguantant-me les ganes de plorar d’emoció perquè havia tornat.
Ella va somriure maliciosament i va fer un moviment. De la punta de cada dit de la peülla de gat van sortir petites ungles metàl•liques.
—Li deixarà marca —va dir traient la llengua.
Em vaig posar a riure. Tant fort que tota la parada es va girar per veure’m. Que burro que havia estat. Pensar que la Yoruichi preferiria a una persona com el Saito.
La Yoruichi també va riure i va dir:
—Home, tampoc n’hi ha per tant. Prefereixo la teva companyia.
La vaig mirar amb un somriure i sense dir res li vaig fer un petó llarg i intens.

Imatge
Imatge
Bloquejat