[Rol] La millor espasa

Avatar de l’usuari
drew-kun
Porco Rosso
Porco Rosso
Entrades: 254
Membre des de: 15 oct. 2015, 23:42
0
1
Gràcies donades: 1 cop
Gràcies rebudes: 98 cops

El pas pel portal m'havia deixat inconscient i em vaig despertar a la clariana d'un bosc espès. El primer que em vaig adonar es que la meva roba havia canviat. No sé que em va sorprendre més, si portar fragments d'armadura i una capa o poder aixecar una espasa gairebé més gran que jo sense esforços. Portava la clau lligada al cinturó. Vaig provar de tocar-la un altre cop però no va passar res.

Tot plegat em provocava una serie de preguntes: On era? Què hi feia allà? Perquè vestia com si hagués d'anar a la guerra? De què viuria? Podria tornar a casa? En cas que pogués, voldria tornar-hi? La primera resposta no va tardar en venir. Van passar un parell de senglars per allà així que els vaig obrir el cap amb la meva espasa. Acte seguit vaig recollir llenya i encenalls i vaig encendre un foc per cuinar-los tal com m'havien ensenyat quan anava als escoltes. El problema del menjar estava solucionat.

Mentre estava endrapant se'm va apropar un home d'edat avançada amb una cabellera llarga i negra amb alguns cabells blancs, un kimono verd i una katana en una funda blanca.

– Perdona – em va dir – et menjaras tots dos senglars?
– No, tranquil – vaig respondre – agafa tot el que vulguis. No costen gens de caçar.
– Així doncs perquè n'has matat dos si amb un passaves?
– Disculpa, si has vingut a emprenyar ja pots marxar per on has vingut.
– Perdona, no era la meva intenció ofendre't. Encara gràcies que em convides a dinar.

L'home va arrancar-li una cuixa al senglar, i abans de començar a menjar va dir “Ittadakimasu”:

– Què vol dir això? – Vaig preguntar
– Ho solem dir a Shinsei abans de cada àpat. Significa “gràcies a aquells que han donat la vida perquè jo pogués menjar”. – – – Seria un insult pels pobres senglars el no fer-ho. Canviant de tema, tens una espasa enorme, i tot i la seva mida sembla ben afilada. D'on l'has tret?
– No ho sé. Vinc d'un altre món i m'he despertat amb aquest equipament. Pel que veig tu també ets espadatxí.
– Vols comprovar quina espasa es la millor?
– Endavant

Tan bon punt em vaig acabar el meu tros de senglar vaig treure la meva enorme espasa i d'un sol cop vaig talar dos grans roures que estaven de costat. Els tall va ser net i sense estelles i els troncs van caure just sobre el senglar restant malmetent-lo.

– No esta gens malament – va dir el vell.
– Què ets capaç de fer tu? – vaig preguntar.

L'home va donar una puntada de peu al tronc d'un arbre i va fer caure un reguitzell de fulles. Però enlloc de tallar-les una per una ni tan sols va desembeinar la seva espasa. Les fulles van caure a terra sense ni tocar-les.

– Te'n estas fotent de mi oi? - Vaig preguntar enfadat.
– No pas. Però et puc assegurar que la meva espasa es millor que la teva.
– És una broma oi?
– Llança't contra mi amb totes les teves forces i t'ho demostro.

Així vaig fer. Vaig llençar-me contra l'home agafant l'espasa amb totes dues mans, però ell em va parar amb la seva katana blanca i agafant-la amb una sola mà. Estava fent tanta força com podia, però ell no semblava esforçar-se el més mínim. Després d'intentar trencar les seves defenses no vaig poder més i vaig caure rendit al terra. L'espadatxí va guardar la seva arma.

– La diferència entre les dues espases – va prosseguir l'home – és que la teva és una espasa malvada, ha de destruir-ho tot, en canvi la meva és piadosa, no te la necessitat de prendre vides innocents.
– Això és absurd. – vaig respondre – Les espases no tenen personalitat. No són éssers vius.
– Si això és el que creus agafa-t'ho d'una altra manera: Aquesta espasa desperta el pitjor de tu. És important saber com fer servir una arma però és més important encara saber quan no fer-la servir.

Vam seure una estona més en aquell clar de bosc. Vaig explicar-li la història del meu món, encara que no semblava entendre-la massa. Ell em va explicar la seva.

– Em dic Jimbei. Solia ser un dels millors espadatxins de Shinsei. Amb 20 anys tothom em veia com el proper capità de la divisió d'exploradors. No obstant em van parar una trampa i actualment se'm persegueix per un crim que no he comès, per això vaig abandonar Shinsei i em dedico a vagar pel mon sobrevivint com puc. Ara farà uns 20 anys que vaig fugir. Tu tens pensat què fer amb la teva vida?
– No – vaig respondre.
– No penses tornar a casa? He vist varis objectes que funcionen com la teva clau, l'únic que has de fer es enfonsar-la en una superfície plana.
– No m'importa. Perquè voldria tornar sabent com està el panorama al meu món?
– Podries provar unint-te a l'exèrcit. A l'est hi ha una ciutat que es diu Drakkar. Encaixaries bé a la divisió de cavalleria.
– Suposo que ho puc provar.
– Anima't home. Potser així aprens a estimar una mica més el teu món.
– Ho dubto, però gràcies pels ànims Jimbei.

Acte seguit vaig seguir tirant en direcció a l'est, pensant en les paraules d'en Jimbei, “aquesta espasa treu el pitjor de tu” i en el seu significat. De cop vaig tenir una visió. Una ombra negra estava davant dels meus nassos i em deia “hola” amb una veu de boig. Vaig treure l'espasa i vaig mirar a totes bandes però no hi havia res. Potser m'ho havia semblat. Vaig ignorar-ho i vaig seguir amb el meu camí.

Imatge
Bloquejat