[Rol] I el dia només comença

Respon
Avatar de l’usuari
Arnau11
Porco Rosso
Porco Rosso
Croqueta croquette
Entrades: 140
Membre des de: 31 oct. 2015, 21:53
Gràcies donades: 47 cops
Gràcies rebudes: 26 cops
Sexe: Home

05 abr. 2016, 16:55

Era un dia gris, tornava a casa del bar begut, un altre cop havia marxat sense pagar mentre el cambrer no mirava. Començava a fer-se tard encara que no tenia pressa per a tornar a casa, ningú m’hi esperava.
Al cap d’una estona d’arrossegar-me pels carrers d’aquella ciutat infecta de pol•lució, brutícia i gentussa, vaig arribar a aquell túmul al que deia casa, amb la intenció de dormir la mona com cada dia que passava a la meva trista vida, un home que ho havia perdut tot a la seva vida.
Aquella nit semblava diferent, es respirava un altre aire, com si fos pur, fresc, sense tota aquella contaminació de la ciutat. De cop i volta va començar a brillar la vella runa que tenia al calaix de la tauleta de nit, l’únic record de la meva família, de la meva antiga vida. No li vaig donar importància, al anar fins el cul d’aiguamel vaig pensar que serien imaginacions meves així que vaig tornar a tancar els ulls.
Al dia següent vaig despertar sentint-me diferent, no era al llit, sentia com si el terra em fes pessigolles a l’esquena, on merda podia ser? Vaig obrir els ulls i el primer que se’m va passar pel cap va ser que anava més begut del que pensava, així que pensant que era dins un somni, vaig començar a córrer fins a trobar un penya-segat, i sense pensar-ho ni un sol instant vaig saltar a l’espessa boira que cobria la desconeguda immensitat, que aviat se’m va menjar.
Al cap d’una estona vaig poder recuperar la consciència, no havia mort, el qual significava que no era el món real, però on podia estar? Per molt que mirés al voltant només podia veure camps, muntanyes i rius, pel qual vaig decidir posar-me a caminar fins que trobés la mínima senyal de civilització, si és que n’hi podés haver.
Passaren dies i paisatges, però no semblava haver-hi vida humana en aquell espècie de planeta estrany on tot era naturalesa i tranquil•litat, vaig començar a pensar que aquell verd planeta seria el meu final, i en el fons estava feliç d’haver pogut morir en una terra semblant a la meva, però els divins no tenien planejat el meu destí d’aquesta manera, així va ser com a la llunyania vaig divisar com s’apropava un destacament d’homes a cavall, vestits amb brillants armadures, com aquells cavallers que tant m’agradaven de petit. Prest vaig començar a córrer fent ús de les meves últimes forces, però just abans de que pogués preguntar on era, la fatiga acumulada va fer que perdés el coneixement just davant aquells homes.
Quan vaig obrir els ulls, estava tombat en un llit de palla, dins una habitació de pedra bastant bruta i humida. Em vaig aixecar disposat a sortir per la porta per saber on collons era i que estava passant d’una vegada, però al obrir la porta...
- Hostia Manolo!!!!! (vaig cridar al veure al cambrer del bar que sempre freqüentava) Que merdes fas aquí!?
- Disculpa? (Va dir aquell home sorprès i espantat alhora) Crec que t’equivoques de persona jove.
- Com que m’equivoco? Si tu ets en Manolo del bar de sempre, no em prenguis el pèl vell truà!
- Jove, sento dir-te que jo no em dic “Manuelo” o com vulgui que es pronuncií aquest estany nom. El meu nom és Bjorlam i sóc el taverner de la ciutat de Drakkar.
- Drakkar dius que és aquesta ciutat? Refresca’m la memòria que jo de geografia vaig molt peix, on queda?
- Sembla que no ets de per aquí no? Doncs t’explicaré on ets, ets a Drakkar, una de les tres ciutats de Tadaima.
- Has dit que són tres ciutats cert? I les altres dues llavors? (Vaig preguntar amb certa impaciència i curiositat alhora)
- Paciència jove, no m’has deixat acabar pas, les altres ciutats són Shinsei, els nostres rivals, situada al oest, en una petita illa, i l’altre és Endor, la capital de la Zona Neutral, on està TOTALMENT prohibit les disputes entre faccions, situada just al centre de Tadaima.
- Entenc... Així que estic en una de les ciutats rivals... I com merda puc tornar a casa meva si m’ho pots explicar?
- Jove et demanaria que fossis més educat amb els desconeguts, no vulguis emportar-te cap sorpresa desagradable.
- Tens raó, disculpa la meva impertinència, sabries dir-me on em poden ajudar a orientar-me encara que sigui una mica?
- Clar jove, veus aquell edifici del fons? El més gran de tots? Doncs ves allà, que t’ajudaran a integrar-te a la nostra societat.
- Gràcies vell (vaig dir amb veu alegre, cosa que feia anys que no sentia sortir de mi).
Així doncs vaig començar a caminar pels carrers d’aquella antiga ciutat, era preciosa, encara que olorés a pixats de gos, era normal donada la seva arquitectura. Sense donar-li importància a l’olor, vaig seguir el meu camí cap a l’edifici on potser em donarien explicacions de tot el que volia saber, i no marxaria sense aconseguir-les.
Finalment vaig arribar a aquella mena de fortalesa dins la ciutat, pel que vaig sentir de camí era l’edifici de la divisió de religió. “Divisió? Ni que això fos Bleach” Vaig pensar, però bé, tocava entrar i esperar-me qualsevol cosa que hi hagués dins.
- Holaaaaaaaaa!!! (Vaig cridar mentre caminava fins al centre del hall)
- Hola visitant. Que necessites? (Va dir una veu tendra i dolça per darrere meu)
- Em... Hola bones, necessito ajuda, i en Bjorlam m’ha dit que vingués aquí, que sabríeu que fer amb mi.
- Ah t’envia el vell Bjorlam, i doncs, deus haver sentit que hi ha varies divisions no? Saps quines són?
- Bé només se que què hi ha una divisió dedicada a la cavalleria no? Doncs m’agradaria unir-m’hi si és possible.
- Clar Arnau, sense problemes, segueix-me al camp d’entrenament que et donaré una armadura millor que les robes que portes, que no protegeixen ni del inofensiu.
- D’acord, però... com saps el meu nom? No crec que te l’hagi dit en cap moment...
- Bé es que jo ho se tot, seguim si us plau.
Tot allò era molt estrany, com podia saber aquella dona el meu nom, és més, COM PODIA SER DE COLOR LILA!? Fos com fos vam arribar a aquell pati lluminós, on em va donar una armadura pesada i una bossa. Dins la bossa hi havia una pedra estranya, però que alhora m’era molt familiar, era la runa de la meva família!!!
- Escolta dona, que hi fa la meva runa dins aquesta bossa? Crec que és hora de donar-me alguna explicació.
- No encara, portes uns dies massa durs i no comprendries el perquè de les coses, l’únic que has de saber és que quan vulguis tornar a casa, només has de besar la runa i ja seràs al mon humà altre cop.
Tenia raó aquella dona, estava cansat, només volia dormir i esperar no despertar en aquella mena de Camelot de pel•lícula barata.
Imatge
Just the choosen one can be this cool

Respon