[Rol] EVA

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Jack la Tour
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
The brood is ready
Entrades: 41
Membre des de: 26 oct. 2016, 15:08
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 29 cops
Gràcies rebudes: 35 cops

Era un divendres per la tarda, en Jack tornava de la seva ronda de vendes per la ciutat, la qual havia esdevingut en tot un èxit. Tot hi ser una cosa estranya els ciutadans de Drakkar no van tardar massa en agafar-li confiança i fins hi tot ja hi havia clients que freqüentaven la paradeta si tenien la ocasió de trobar la seva localització. En Jack ajudava en aquest aspecte, al taulell que hi havia afora de la catedral per penjar informació hi acostumava a haver-hi un raconet reservat per a ell on hi penjava la seva ruta juntament amb els horaris. Tot hi haver tingut èxit amb certs integrants d’algunes divisions els seus superiors no veien amb els millors ulls del món aquest negoci i començaven a mirar a en Jack com un individu que danyava la integritat, l’objectiu i la imatge de la divisió religiosa. En Jack ho notava, però hi ha una cosa amb la que no podia nadar en contra. Ell en les seves circumstancies era un membre el qual ningú s’havia encarregat d’educar en la cultura religiosa d’allà, per tant no podia aportar cap ajuda a cap dels objectius principals de la divisió. La resposta del tinent va ser què no disposaven de mestres lliures o d’algú que es prengués la molèstia d’ensenyar tot aquest tema i que sacrificar un lloc de treball productiu per a un sol alumne era contraproduent en la situació que es trobaven. Com que tampoc havia desxifrat gran part del llibre encara no podia fer-ne us com a potencial eina per a expedicions, en definitiva, en Jack era una peça inservible dintre del complert mecanisme de la seva divisió.

“I si es fiqués a estudiar pel seu compte? Hi ha una gran biblioteca dins de la catedral.” Pensava alguna gent. Aquí està el major punt de conflicte. Si es dedicava a estudiar no tindria temps per vendre, i si no venia no tenia diners i si no tenia diners no podria comprar els pots de xampú que li sustentaven el seu cabell afro. “Si que en gasta de xampú, no?” Això ja era culpa de la vella baixeta de la botiga de sabons que feia uns pots que per a algunes persones estarien bé, però per la quantitat de cabells que en Jack té un pot amb prou feines li donava per una rentada ( a més de que el preu d’aquests era notori ja que fabricar-los no era precisament fàcil ).

Tenia por de que fessin fora, però no podia abandonar la divisió, allà menjava, dormia i feia vida. Fins hi tot socialitzava, a les hores de menjar s’ajuntava amb un grupet de la secció d’investigació, uns joves d’entre uns 18 i 20 anys més o menys. Eren tres:

- Una noia de pell com la llet anomenada Tana, de cabells ataronjats recollits en una trena d’arrel, ulleres grosses i unes pales ( dents ) un tant significatives. Sempre estava alegre, somreia amb una freqüència considerable i feia el moviment automàtic d’apujar-se les ulleres, de les quals depenia totalment la seva vista, constantment. Al riure sovint feia un so molt semblant al d’un porquet, cosa que li causava gràcia i es formava un cercle infinit de riure del qual algunes persones se’n burlaven maliciosament. Per alguna raó la túnica que li van atorgar al ingressar a la divisió és més gran del que tocaria i per tant les mànigues li van penjant.

- Un noi de pell negra anomenat Dodo, de cabells foscos en restes i també unes ulleres de pasta (però més petites que les de la Tana). Tenia molta decisió i motivació a l’hora de fer les coses, solia contagiar aquesta positivitat als seus companys , però a vegades l’èmfasi el duia a cometre errors tot hi la seva intel·ligència. Era el que es podia considerar com el portaveu/cap del grupet i sempre ajudava als seus companys en les seves dificultats.

- Un noi de pell blanca anomenat Dip, de cabells castanys curts. Aquest jove havia tingut la mala sort en la seva vida i havia nascut mut, per lo que es comunicava amb els seus companys amb llenguatge de signes, però no content amb això quan era petit va patir una ferida a l’ull dret el qual el va deixar inservible i cobert d’una especia de cataracta blanca. Al quedar-se orfe va trobar una llar la divisió de religió, i més tard als seus millors amics, la Tana i en Dodo. Tot i haver patit varies desgracies ell sempre s’ho prenia amb positivitat ja que els seus amics l’ajudaven molt. Era el que millor coneixia la historia dels deus però els seus amics eren gairebé els únics que sabien entendre el llenguatge de signes, per lo que necessitava que el traduïssin ells o escriure-ho.

En Jack els hi havia explicat coses de l’altre món, cosa que els deixava fascinats i per això el grupet s’hi havia apropat en certa circumstancia. Ells a canvi, ja que treballaven per al servei d’investigació, li explicaven la historia dels deus poc a poc, però insuficient per a ingressar en qualsevol secció. Els tres veien amb bons ulls el negoci que en Jack portava a terme, pensaven que, apart de que el menjar era una cosa nova i saborosa, feia una bona feina aixecant l’ànim de la ciutat tenint en compte que no passava el seu millor moment després de la guerra. Aquell mateix dia a l’hora de sopar es van reunir al mateix banc de sempre a menjar i xerrar sobre temes diversos.

– Bona nit nois, què us expliqueu d’aquesta tarda? – preguntava en Jack tot començant a enfonsar la cullera a la crema de carbassa que tocava al menú.

– Bé! Avui ens han passat directament de la secció de suport extern un gravat en pedra que ha estat trobat a unes runes antigues, allà cap al nord d’Endor! – va dir la Tana emocionada – És molt emocionant! Estic desitjant que l’equip en desxifri el contingut per saber que hi posa.

– Per l’aspecte tenia pinta de portar informació sobre el llegat dels Deus, no? – va intervenir en Dodo – Les marques i els decorats semblaven.... Umh? Què dius Dip?

En Dip havia començat a moure les mans utilitzant el llenguatge de signes, semblava que no estava d’acord en el que el seu company deia.

– Ah, vols dir? A mi m’ho havia semblat així de primeres, però si ho dius tu et crec perfectament. – va acabar en Dodo.

– Què ha dit? – va preguntar curiós en Jack.

– Oh, clar. Diu que el gravat no pot ser del llegat dels Deus ja que les lletres que utilitzaven formaven oracions de 15 síl·labes, si ho haguessin sigut les hauria tingut sempre inferiors a 10. – explicava amablement la Tana.

– Vaja, si que ho teniu dominat! – exclamava en Jack – Espero algun dia saber-ne tant com vosaltres nois. Sabeu què? He estat pensant aquests dies i ... No se si us faria res però ... Voldria demanar-vos un favor. – feia voltes al plat amb la cullera.

– Clar home! Digues, què vols? – deia somrient en Dodo.

– M’agradaria que, si poguéssiu, triéssiu una mica de temps de la secció d’investigació per intentar donar-me classes a mi. Vull dir, només si podeu, és que encara no he encaixat en cap secció i a aquest pas mai ho podré fer, no m’agrada veure com el capità que em va acollir comença a pensar que malmeto la divisió. Ja se que això us treu temps de vacances, però... –

Una mà es va repenjar a la seva espatlla, era el Dip, que el mirava fixament als ulls. Va començar a parlar, en Jack l’observava atentament encara sense entendre el que deia, confiant amb que els seus companys l’ajudarien. Al acabar en Dodo va somriure i es va dirigir cap al afro.

– Diu que ell està disposat a donar-te dies de les seves vacances per ensenyar-te. Però com que tu encara no domines el llenguatge de signes, també te’n dono jo per poder-te traduir tot el que diu ^^. –

– I també dels meus! Estaré allà sempre que s’hagi de corregir cap ficada de pota d’aquest despistat. – cantorrejava feliç la Tana.

En Jack es va emocionar, al món humà mai havia tingut masses amics, però aquí, tot hi ser bastat més menuts que ell, n’havia trobat uns de bons i n’estava orgullós.

– Gracies! Gracies de debò nois! Us en dec una, a partir d’ara a vosaltres els frankfurt us sortiran de franc! Si senyor! Això que feu és tot un detall. –

La resta del sopar la van passar de bon rotllo, rient i fent broma. Quan va ser hora de separar-se van pujar junts les escales de cargol en direcció cap a la planta dels dormitoris. Quan eren a punt de separar-se en Dodo va caure en un detall.

– Ah! Per cert Jack, hauries de comunicar al capità que començaràs a impartir el rol d’alumne d’història religiosa per fi. Estaria bé que ho sabés, així ja començarà a retornar el bon ambient i a nosaltres ja ens ho pot descomptar de dies festius. Si hi anem ara segur que encara el trobem al seu despatx, t’hi apuntes? –

– Clar! – va dir en Jack – Quan abans millor, espero no molestar-lo, és un pel tard –

– No creguis – afirmava la Tana – el capità Koutetsu treballa fins tard. Sempre que piques a la seva porta respon o t’obre.–

Els quatre amics es van dirigir per els llargs passadissos fins a la part més elevada de la nau nord, on en capità i el tinent tenien tant els seus despatxos com els seus dormitoris. Tot recorrent l’interior del pis superior es podien veure un munt de portes que donaven a habitacions individuals del cos ras de la divisió, totes numerades. Un cop van arribar a la part més endinsada de la nau nord unes escales de pedra cobertes amb una catifa vermella trencaven l’habitual passadís monòton que hi havia hagut fins ara. Aquesta finalitzava la seva llargada a una porta de fusta doble, la porta del despatx d’en Koutetsu. Un cop d’avant de la porta en Jack va vacil·lar a l’hora de picar-la, però al mirar enrere i veure als seus amics va retornar decidit a fer-ho. Una picada, dos i fins i tot tres va fer en Jack sense resposta alguna, tots quatre estaven ben estranyats. Va ser aleshores com van tenir la valentia d’empènyer la porta que, efectivament, era oberta, lo que volia dir que hi havia algú al seu interior. Algú que potser no esperava visites.
Imatge
Avatar de l’usuari
Jack la Tour
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
The brood is ready
Entrades: 41
Membre des de: 26 oct. 2016, 15:08
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 29 cops
Gràcies rebudes: 35 cops

Les portes del despatx del capità eren obertes de par en par. En mostrava una habitació luxosa, exquisidament decorada amb catifes, tapissos, espelmes llargues, estanteries plenes de llibres etc... L’estància feia una forma similar a la d’un vuit, a la part més fonda de la habitació es trobava un gran escriptori de fusta, ple de papers, just al davant d’una vidriera circular enorme per on es podia veure la lluna i que donava una vista aèria excel·lent al jardí. No hi havia cap espelma encesa ni cap torxa, per lo que la llum del satèl·lit natural era la que donava la poca visibilitat que hi havia, filtrada per els vidres de colors. Entre l’escriptori i la vidriera es veia molt notòriament una butaca roja amb un gran i alt respatller, era la butaca del capità i era girada cara a la vidriera.

Els quatre amics no van avançar més enllà d’un metre de la porta l’ambient, per alguna raó, era tens. En Dodo va ser el primer en reaccionar.

– Bona nit capità Koutetsu, sentim interrompre’l tan tard però crèiem que era un assumpte important que podria interessar-li. Es tracta de... – En Dodo va callar de sobte.

Un braç dret havia sortit de darrera del respatller i mostrava el dit índex elevat cap amunt, senyal de que volia tallar la conversa del noi.

– Capità? – Va dir estranyada i confosa la Tana.

El braç es va amagar lentament altre cop darrera del respatller, acte seguit la butaca va començar a rotar mostrant poc a poc qui l’ocupava.

Tot hi ser a contrallum els rasos es van sorprendre. Una figura, que res compartia amb la figura del capità, jeia tranquil·la i estilitzada al seient que pertanyia a en Koutetsu. Era notòriament més baixa i tenia les cames creuades, cosa que els va convèncer del tot que efectivament no era qui esperaven trobar-hi. Després d’uns segons de silenci la figura va trencar el gel.

– Què hi fan un grapat de reclutes a aquestes hores al meu espai personal? – la seva veu era femenina, severa però jove i amb un toc de picardia – Sense presentar cap ordre i amb uns modals com... aquests... Veig que per lo vist hi tinc feina per fer en aquest cau.

La figura va desencreuar les cames amb tranquil·litat i va posar se de peu. Al estar a contrallum era molt costós fixar-se en els detalls, però era evident que no vestia les robes de capità de divisió, si no el que semblava ser un uniforme. La seva presencia era impossible de passar desapercebuda, per alguna estranya raó cap dels quatre excepte en Jack podia treure-li els ulls del damunt, com si fossin admirant un espectacle irrepetible. En Jack davant de la situació va preguntar.

– On és el Capità Koutetsu? Per què vostè ocupa el seu espai privat com si fos seu? –

– Eh! Quina poca disciplina! Com et dirigeixes a la teva Capitana amb aquests modals, sense la postura correcta, les formes i ni tan sols la identificació personal? – Semblava començar a tenir-ne prou d’aquella falta de “comportament”.

Els quatre es van mirar els uns al altres sorpresos.

– Capitana? Vol dir que vostè ocupa ara aquest rang de la divisió? Com pot ser això? On és en Koutetsu?– va dir preocupat en Dodo.

– Exactament! De fet ara mateix ocupo la autoritat de Capitana i Tinent alhora. Temes burocràtics. El vostre antic Capità m’ha deixat al càrrec de la divisió de manera oficial, per lo vist ell i el Tinent tenen seriosos assumptes que dur a càrrec. –Va canviar la postura, posant el pes del braç esquerra amb els artells sobre el maluc, mentre que amb l’altre mà gesticulava lleument adaptant-se a la parla– Un assumpte, una missió summament important que requereix una alta experiència i habilitat i evidentment ha buscat a algú amb qualitats per substituir-lo. Ho sento, però em van advertir de que no mencionés detalls. – Acte seguit va donar mitja volta i va recollir un parell de documents del escriptori, que va mostrar als integrants del grup– Vet-ho aquí la carta personal i el document oficial escrits de puny i lletra pel vostre antic Capità. –

Tot i que ara la figura era més propera el contrallum seguia tapant la majoria de les faccions d’ella, encara que se li podien veure brillar el ulls. En Jack va allargar el braç i va subjectar els documents. Els va començar a revisar, posant-hi molt d’esforç ja que amb prou feines es podia llegir res, mentre els altres, per alguna raó, no podien deixar de mirar a la Capitana. I efectivament, era la firma del Capità i confirmava el seu relleu temporal a nom d’Evangeline Spinnentier von Tarantel.

– És cert nois, aquí posa que ella és al càrrec. La signatura és real també, diu la veritat–

La Capitana va recollir els papers de les mans d’en Jack suaument i va donar mitja volta cap al seu escriptori amb moviments elegants.

– Molt bé reclutes, el canvi ha estat sobtat i sense vaselina, estava planejat fer la presentació oficial l’endemà al matí, ara era repassant el discurs oficial de presentació. – va deixar els documents a la taula i s’hi va assentar delicadament creuant les cames– Estic segura que ens portarem d’allò més bé, reclutes. Segur que us adaptareu a les noves normes tant ràpid com jo a aquest nou quartell. Capitana i Tinent Evangeline Spinnentier, podeu retirar-vos.–

El grupet d’amics per fi va poder desenganxar la mirada de la figura. Estranyats i muts van abandonar la sala, seguidament tancant la porta darrera d’ells. Res va pertorbar el silenci quan emprenien el camí cap a les seves habitacions, per alguna raó ara es sentien cansats. Es van acomiadar al arribar al passadís en el qual es trobaven les seves habitacions i se’n van anar a dormir.

Al despatx de la capitana, mentre ja tothom era al llit, la nova incorporació jeia a la seva butaca roja, mirant la lluna. Li brillaven els ulls i les seves faccions eren series.

– Així que pots apartar la mirada, eh, recluta? Interessant... molt interesant... –
Imatge
Avatar de l’usuari
Jack la Tour
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
The brood is ready
Entrades: 41
Membre des de: 26 oct. 2016, 15:08
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 29 cops
Gràcies rebudes: 35 cops

Naixia un nou dia altre cop a Drakkar, en Jack despertava com sempre, despentinat i mig inconscient. Va començar la seva rutina matinera que realitzava automàticament, el seu cervell havia trobat la manera de executar aquelles tasques en un mode “stand-by” per tal de estalviar energia ( o alguna cosa així ). Arribat el moment de la dutxa, el més important, el seu cervell utilitzava tot el que havia estalviat per posar tots els sentits en la neteja de la seva cabellera. Mentre realitzava tan noble i imprescindible tasca va posar-se a pensar en lo que havia passat aquella nit, en la nova capitana. Ben mirat encara no sabia com era físicament i si no recordava malament havia dit que avui mateix faria la seva presentació oficial, però desconeixia exactament la hora d’aquesta.

Ja era vestit, amb la seva túnica neta de ras i tot el que això comportava, va sortir de la habitació en direcció al menjador, a veure que hi havia per esmorzar avui. Als passadissos no s’hi veia a ningú, hi havia un silenci esfereïdor, però en Jack ho va interpretar com una senyal de que feia tard al menador, com a vegades li havia passat. Pels passadissos es va trobar amb la Tana, que semblava que havia tingut el mateix problema que ell, o sigui, el mal dels llençols enganxifosos. Aparentment ella s’havia aixecat més tard que ell ja que ni tan sols s’havia fet la trena que acostumava a portar i sortia de la seva habitació amb pressa, acabant-se de cordar una sabata mentre alhora intentava fer via. En Jack va anar a saludar-la.

– Hey Tana, bon dia. On vas tant afanyada? Els del menjador et serveixen l’esmorzar encara que arribis un pel tard, saps? –

– Hey Jack– parlava mig esbufegant – No és per això. A tu no t’han entregat la carta personal del discurs de la nova capitana per la missatgeria d’habitacions? Deia que la presentació es donaria a les nou del matí, això vol dir que ja fa tres minuts que ha començat! A més, la assistència és obligatòria a tothom de la divisió. Segurament no l’has vista i has sortit de la habitació sense adonar-te’n.

A en Jack se li va canviar la cara.

– De veritat?! Ostia, amb la mala llet que pinta que gasta la nova capitana qualsevol la posa a prova el primer dia! Corre, anem, segur que els nois ja hi són!¬–

Els dos amics va córrer per els guarnits passadissos de la catedral, baixant les escales com llamps i seguint el que cada cop més alt era la veu de la figura que havien conegut la nit passada. Per les paraules que sentien semblava que no feia gaire que havia començat, tot hi així era millor no temptar a la sort i no parar de córrer. Venien de la sala principal, la sala més gran de tota la catedral, la que era oberta al públic i alhora la primera que un es troba al entrar per les portes principals.

Quan ja hi van ser, cansats per la carrera, van obrir suaument les portes que donaven pas a la sala principal. Les vistes eren un espectacle digne de veure, tota la divisió perfectament ordenada per seccions i en ordre de rang era a la zona dels bancs mentre, a la tarima, la nova capitana pronunciava el seu discurs, que encara era en fase d’apertura. La sala havia estat lleugerament decorada ( no se sap per qui ) en motiu de l’arribada d’aquest personatge. Hi havia estàndards de color morat clar penjats a les columnes, les catifes ara eren d’aquell mateix color i sorprenentment ( i lo més impactant ) era que el quadre gegant de la deessa havia estat tapat amb una imatge de la cara de la capitana. Els dos amics es van ( anem a dir-ho bé ) cagar a les calces al veure tal espectacle, però sorprenentment ningú va apartar la mirada de la figura principal i aquesta tampoc va detenir el seu discurs, tot i haver-los vist entrar clarament.

En vistes del panorama la parella va disposar-se, amb una sensació estranya d’intrusió, a buscar-se un racó entre la ordenada multitud, que poc semblava adonar-se de la seva presencia.

– Veus als nois per alguna banda? – xiuxiuejava a en Jack la Dana – Amb tanta gent per aquí és pràcticament impossible distingir-los.

– Ni idea d’on poden ser. Creus que s’hauran adormit? – el seu camí s’escurçava ja que arribaven al final de l’aglomeració – Mira, allà al fons hi ha un parell d’espais.

Un cop incorporats als corresponents espais van començar a prestar real atenció al discurs de la capitana, fins i tot a fixar-se en ella per primera vegada. Degut a que la nit passada la poca llum del despatx impossibilitava veure com era ella, es van quedar sorpresos al veure la seva aparença.

Sobre la tarima s’alçava una jove figura femenina imponent de baixa estatura, prima i posseïdora d’un vestit uniformat. Uns ulls penetrants d’un roig preciós els observaven i complementaven aquella expressió facial igualment disciplinada i amb un toc de picardia, tot i que el que més impressionava de la seva aparença era aquell estrany i antinatural color gris Prusia (un gris molt claret, gairebé blanc) de la seva pell. El seu crani estava totalment rapat al zero a excepció de la línia invisible que separa els dos hemisferis del cap, on s’hi formava una especia de “cresta” gruixuda de cabell ros de quatre dits de llargada que moria al seu clatell. Les seves paraules ressonaven amb força per tota la capella i, a excepció d’en Jack, ningú semblava tenir interès en perdre-se-les.

– La meva estància com a nova capitana esdevindrà com una rentada de cara per a aquesta divisió, un sanament complert des de l’arrel, tant metòdic com ideològic! La situació actual ens posa contra les cordes, especialment a nosaltres! La recerca i investigació que aquesta divisió exerceix és una carrera contrarellotge contra la nació del fènix, Shinsei, els quals ens guarden enemistat eterna i no dubtaran en utilitzar els fruits de dita recerca per eliminar-nos! Però, alhora que nosaltres hem de carregar amb aquesta immensa responsabilitat, també tenim enemistats més properes del que oficialment s’aprecia! Digueu-me, quantes vegades heu sigut menyspreats per els vostres compatriotes d’altres divisions només per el simple fet de pertànyer a aquesta?! – el públic murmurava entre si amb indicis d’assentiment i empatia amb lo exposat – Ens ridiculitzen, no tenen estima alguna per els nostres esforços i sacrificis, NO OBSTANT ELLS SEMPRE S’ENDUEN ELS MÈRITS, EL RECONEIXEMENT I ELS ELOGIS DEL POBLE I DE LA RESTA DE DIVISIONS! – es va fer una pausa brusca que va deixar la capella en silenci, a excepció del eco generat per l’ultima paraula. A causa de l’ultima arrancada la seva cara era lleugerament vermella i se la notava un pel accelerada. De peu recolzada a la tarima ambdues mans va retornar el discurs, amb un to una mica més calmat, gairebé dolç – Però això òbviament no és culpa vostre, al cap i a la fi si una organització arrossega tal infravaloració fent bé la seva feina és degut a una mala direcció executiva, que no ha donat la imatge adequada ni presses les decisions precises. El que necessita aquesta divisió és alçar-se, donar-se a conèixer com un pilar fonamental no només per a Drakkar si no per tot Tadaima. La gent no coneix la importància de la vostra feina i de la rellevància que aquesta podria tenir en el futur del món. – el seu to de veu va tornar a pujar – Per això, a partir d’avui mateix, aquesta divisió deixa enrere una era i en comença una de nova! Una on serem reconeguts tal i com ens mereixem, on tots els nostres objectius es realitzaran i transcendiran a la història de Tadaima! Una on, tots plegats, sota el mateix llindar, desvetllarem tots i cada un dels misteris i secrets que se’ns han estat privats tota la nostra existència! – el públic es començava a emocionar – Ara el camí es obscur, però conec les claus per accedir a aquest futur fantàstic! Ningú es burlarà mai més de nosaltres, estarem per sobre de tothom! Ni Shinsei, ni Drakkar, ni cap altre potencia ens superarà! ARA ÉS EL VOSTRE MOMENT, ESTEU AMB MI?!! QUI ESTA DISPOSAT A ABRAÇAR LA GLÒRIA?!!

Tothom va esclatar commogut per el discurs amb un crit a l’uníson.

– SÍIII, VISCA LA CAPITANA EVA!! –

En Jack estava que no cagava, no entenia la reacció de la gent. Si bé eren certes moltes coses que havia dit, no entenia com la gent podia exaltar-se d’aquella manera tenint en compte que es suposava que l’estança d’aquesta substituta era temporal i que encara no se’ls havia informat de l’estat del capità i tinent originals. Semblava com si haguessin donat de banda la idea d’en Koutetsu o se’n haguessin oblidat, tenint en compte que no desaprofitaven ni un segon en no prestar-li atenció. A ell el discurs no li havia semblat taaant genial, potser un pel exagerat. Ho va voler comentar amb la Tana.

– Escolta Tana, tu realment creus que... – es va callar de sobte.

La Tana era al seu costat saltant, cridant i tant emocionada com la resta de persones. A en Jack se li va quedar una cara digne de retrat, ja que no podia creure’s que ella, una noia tant intel·ligent i calmada, hagués reaccionat de tal forma al discurs.

– Aquesta capitana és increïble Jack! – cridava emocionada degut al rebombori – Porto tota la vida aquí, des de que tinc memòria, i sempre he sigut menyspreada fora de la divisió. Porto tant de temps treballant en el mateix projecte... estic segura que això és just el que necessitem! Si per fi les nostres investigacions conclouen podrem tenir clara avantatge sobre Shinsei, descobrirem tot el que mai hem sigut capaços d’entendre i serem reconeguts com a individus històrics! És molt emocionant, Jack! –

Tot seguit va tornar a ajuntar-se amb la resta del grup que celebraven entusiasmats. La capitana semblava contenta de veure l’acollida de la seva arribada i discurs. En Jack era desconcertat, no sabia que passava i no li acabava de semblar bé el que la noia aquella deia. L’actitud que volia inculcar faria enfrontar innecessàriament a germans i germanes, si bé de primeres no semblava tant exagerat, la cosa podria empitjorar-se. Semblava com si volgués que tots ells pensessin que tenien més valor que la resta de drakkarians només pel fet de que generalment no eren tant considerats pels altres o perquè de tant en tant algun imbècil es burlava d’ells. El discurs va prosseguir.

– Molt bé, reclutes! Coneixem que la causa de la misèria en aquesta divisió, molts engranatges no eren els adequats per avançar! A partir d’avui ens diferenciarem de la resta de divisions de la millor manera possible, per tant, noves normes i ordres es posaran al dia! Això vol dir que qualsevol contacte amb altres divisions no autoritzat i vigilat queda ara permanentment prohibit, si es donés el cas de que la informació del canvi es filtrés ens ho intentarien impedir de seguida, degut al menyspreu que ens tenen. De moment donarem la impressió al exterior de que tot segueix igual i quan ens haguem preparat suficient desvelarem a tothom la nostra nova reforma. Amb Drakkar respectant-nos als nostres peus només farà falta interferir en les investigacions shinserianes per que les nostres facin via lliure cap a l’èxit! Serà bell! – com era d’esperar el públic va fer signes d’aprovació – Per avui la reunió conclou. Deixarem aquesta divisió ben bonica per quan els vostres capità i tinent tornin. Al abandonar la capella se os proporcionarà un llibret a cadascú de la nova normativa general, horaris i el vostre renovat uniforme obligatori. Recordeu al sortir al exterior de posar-vos les vostres antigues túniques per no aixecar sospites fins que estiguem llestos. Jo començaré els preparatoris necessaris, demà en tindreu noticies. Descanseu. –

La gent va començar a desfer files i a sortir de la capella per les portes que duien als passadissos. Com havia aquella estranya convençut en tant poc temps a tota una divisió de comportar-se d’aquella forma? Més que millorar la divisió semblava que la volgués ensorrar, encara que també hi havia la possibilitat de que fos curta i no sabés el què està fent. De totes formes, independentment de quina de les opcions fos, en Jack no volia quedar-se de braços plegats sense fer res. Just abans de que la nova capitana abandonés la tarima on havia pronunciat el discurs i tota la gent sortís de la capella, en Jack es va plantar al ben mig de la sala amunt d’un banc i va dir alçant la veu.

– Un moment! Com pot ser que us quedeu tan tranquils després de tot el que ha passat? No trobeu tot això molt estrany? – Tothom es va girar cap on era en Jack, incloent-hi la Tana i la capitana Eva – D’un dia per l’altre el capità i el tinent desapareixen sense previ avís, ara una desconeguda que diu estar substituint el seus càrrecs se’ns planta a la divisió, ens tracte de “reclutes” i no conformant-nos amb això ara tothom s’ha posat d’acord eufòricament per fer un canvi radical de comportament semi-extremista. Sóc l’únic que pensa que això fa pudor de socarrim? –

La capitana va fer mitja volta i va posicionar-se a la tarima de nou.

– Tant la sobtada marxa dels vostres superiors com la meva substitució estan oficialment acordades en el pacte segellat i firmat que ja he mostrat i que vas poder revisar personalment ahir. El vostre capità i jo som vells amics, teníem pactat que si mai necessitava una mà jo li oferiria la meva, tan senzill com això. Interferir la meva voluntat és proporcional i equivalent a interferir directament amb la seva, i sabeu perfectament que això és inadmissible. Aquest pla ja era maquinat en secret en aquesta divisió des de fa molts anys, simplement no s’havia posat en marxa per por a les represàlies. Si ho estic fent jo ara és gairebé el principal motiu per el que m’han escollit a mi. Erreu si penseu que és el primer cop que trepitjo aquesta tarima. En Koutetsu ha estat covard al no haver fet això abans, ara que ja està en marxa juro que no es detindrà. Procura no interferir o haurem de prendre mesures contra la teva persona. Si la gent recolza la idea és perquè veuen la veritable situació que el present és, potser ets massa nou per comprendre-ho. –

En Jack no s’empassava tanta xerrameca, en Koutetsu era qui l’havia donat un sostre i l’havia trobat a Endor. Si era cert el que ella deia, segurament ell no havia activat mai el pla per lo descabellat que era i per tant fer-ho ara no només trencaria l’harmonia si no que aniria en contra de tot el que el capità creia i havia lluitat per ensenyar-nos a tots els de la divisió (Encara que no veies amb gaires bons ulls el seu petit negoci).

– Ho sento, però em nego a seguir el teu pla sota les teves ordes! – El públic va fer un “Oooh” a l’uníson – Legítimament la direcció d’aquesta divisió pertany al nostre capità, si mai ens va mencionar tal objectiu és perquè no entra dins de la ideologia d’aquest lloc, i ni tu ni cap substitut, per molt importants, rics o el que siguin em faran cometre traïció cap aquell home que em va salvar la vida! –

La cara de la fèmina es va arrufar fins a dibuixar la perfecta expressió d’enuig. Estava clar que no estava per bromes i molt menys per a gent que li portés la contraria. Amb notòria violència va agafar els extrems de la latrina i va cridar.

– LA IDEOLOGIA D’AQUEST LLOC ÉS UNA MENTIDA!!! – Va colpejar la latrina amb brutalitat – NO HI HA CAP TIPUS DE RESPECTE, AUTORITAT NI DISCIPLINA, ÉS UN COMPLERT CAU D’HIPÒCRITES!!! UN LLOC ON LA TRAICIÓ I EL CONFORMISME SÓN PREMIATS I ON ELS ABUSOS DE PODER SÓN EL PA QUE ES MENJA CADA DIA!!! ON S’HA DE RESPECTAR AL SUPERIOR PERÒ EL SUPERIOR NO TÉ PER QUÈ RESPECTAR-TE A TU!!! JO GUIO ALS QUE ES MENJEN LA MERDA COM A IGUALS, JA QUE JO TAMBÉ HO HE FET, I SI ESTAS EN CLARA CONTRAPOSICIÓ A AQUEST MOVIMENT, A EFECTES PRÀCTICS ETS UN DELS NOSTRES OBSTACTES!!! – Va fer petar els dits amb la mà dreta – Apresseu-lo! Porteu-lo a la sala de calabossos, no vull ni un bri d’herba rebel sota aquests sostres! Acomiada’t de la llum del sol, escòria, la sort s’ha acabat per a tu.

Una horda de persones se li van tirar al coll a en Jack tot seguit. No hi va poder fer res, era una divisió sencera contra un sol individu, poc va passar fins que el van apressar. En Jack contemplava els passadissos de la divisió mentre era arrossegar pel terra, tibat pels braços, en direcció a la sala de masmorres, on sabia que hi passaria un llarg temps, qui sap si la resta de la seva vida. No va veure a la Tana per en lloc, però la veritat era que hagués preferit no fer-ho, ja que es trobava humiliat i tampoc era una possibilitat salvar-lo en aquella situació. De fet, dubtava si ella voldria ni tan sols salvar-lo, tenint en compte que s’havia embriagat de les paraules de la nova capitana.

I així va ser com va acabar en una cambra fosca, tristament il·luminada per unes torxes, amb unes celes oblidades que amb prou feines havien vist a una persona en anys. Un llit pobre i un lavabo era lo únic que decorava aquell delimitat espai, sense oblidar-nos d’aquell sentiment d’impotència que el recorria. No obstant va sentir un soroll, un soroll que provenia del fons de la sala. En Jack va aclucar els ulls per discernir qui l’havia provocat. Un rostre impactant li va quedar imprès a la cara.
Imatge
Bloquejat