[Rol] En les profunditats de la tomba

Bloquejat
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


La lluna, al més alt del cel, creava un ambient completament sinistre per a aquella nit, tot i ser una lluna plena preciosa i blanquíssima. Per algun motiu, la seva claror pura que hipnotitzava, no arribava als carrers de Shinsei, foscors i plens d’una tenebra que gelava el cor. La Hanako corria camí de la divisió de combat, travessant la matinada tan ràpid com les seves cames li ho permetien.

Quan arribà a la seva destinació, sense alè, trobà que tothom estava despert. Els samurais passejaven pel recinte, tot il·luminat per torxes. L’ambient era tens. La Sacerdotessa s’aturà a la porta, però no va poder descansar gaire. De seguida la feren entrar, camí de l’habitació del Capità.

-Gràcies per la seva assistència -van dir els samurais, alts i orgullosos, amb les espases col·locades a la cintura. Els seus rostres estaven esculpits amb la consternació, la impotència i una frustració terrible.

La noia obrí la porta, sense poder quasi respirar, però intentant mantenir la dignitat. L’olor era molt desagradable i la foscor inundava l’estança del Jud’Oh. La Capitana Tachibana, de la divisió mèdica, agafava la mà del Capità moribund amb molta força, amb la cara plena de llàgrimes. A la Hanako li va sorprendre moltíssim veure el petit rostre de la Tachibana tot vermell pel patiment i les llàgrimes caient desconsoladament.

-Ukihana-sama… -va plorinyar la Tachibana, aixecant-se de la cadira del costat del llit- Jo ja no hi puc fer res per ell.

El pit del Jud’Oh pujava i baixava descontroladament, entre espasmes de patiment. Tenia la mirada perduda i es ulls mig oberts sense enfocar-se en res.

-Ho heu fet molt bé, Tachibana-sama -va consolar-la la Hanako. Aleshores, aquell era el final de l’altiu Capità samurai? Tan orgullós i fort, invencible, líder de les tropes salvatges de Shinsei, ara tot el que quedava d’ell era un dolor insuportable i la humiliació de no haver mort al camp de batalla.

La Hanako ocupà el lloc de la Tachibana, al costat del Jud’Oh i començà l’oració per la seva ànima. La ferida, que li havia obert l’estomac de banda a banda, tenia un color negre molt desagradable i feia una olor molt forta a podridura. El Capità suava moltíssim i gemegava de tant en tant.

Quan la Hanako acabà l’oració, una hora més tard, quasi tots els capitans estaven reunits a aquella habitació. La noia es va aixecar i inclinà el cap en senyal de salutació.

-Els Déus el rebran amb tots els honors -va assegurar la Hanako. En aquell moment entrà l’Akane, la darrera en arribar.

-Jud’Oh-sama -va dir l’Akane de la divisió d’Intel·ligència, arribant al costat del seu llit. El Jud’Oh va obrir un ull, com molest.

-No m’he mort encara? -va queixar-se, sense articular bé les paraules. Es mirà tots els rostres, un per un i quan va veure la Sacerdotessa al seu costat va somriure amb amargor- Suposo que és el meu final. Tants combats temeraris defensant aquesta pàtria, per morir al llit, com un simple ramader…

-Shinsei t’està molt agraït pel teu servei, Jud’Oh -va recordar-li el Hiromasa. La Hanako sentí fred en només veure’l, amb mig pit al descobert, però els braços plens d’una armadura pesada i lluenta. L’únic que li servia d’abric eren els seus cabells vermells i negres que, fermats en una alta cua, li queien amb gràcia esquena avall.

-Vull escriure el meu testament -va exigir el Jud’Oh. L’Akane va fer que sí amb el cap i tornà en pocs segons amb un pergamí. Al Jud’Oh li costava moltíssim escriure, però ho va fer durant uns minuts, amb una expressió dolgudíssima. En haver acabat, s’estirà al llit, com si hagués estat patint molt.

L’Akane segellà el testament, però el Jud’Oh tornà a parlar, amb la veu presa, mirant la Hanako.

-Vull que m’enterrin amb la Kaori -va dir, mirant als ulls a la Sacerdotessa. La Hanako es quedà molt descol·locada. Com sabia el Jud’Oh que ella coneixia aquella història? Què li feia pensar que el Taroutachi li havia contat tot? Per què la mirava amb aquella intensitat, com llegint els seus pensaments? -No m’has escoltat, nena?

Totes les mirades es giraren cap a ella. Els Capitans de Shinsei esperaven la seva resposta sense acabar d’entendre de què anava tot allò.

-No t’ho puc prometre això -va contestar la Hanako. La Tachibana va llançar-li una mirada despectiva, com si negar-li un desig a qui ha de morir en poques hores fos el més menyspreable del món- No depèn de mi -va explicar la Sacerdotessa.

-És clar -va riure’s el Jud’Oh, escopint odi a cada paraula- Ets el gos d’aquell imbècil, és clar que no m’ho pots prometre.

-Jo parlaré amb el Shogun perquè ho autoritzi -va assegurar l’Akane.

-Gràcies -va somriure el Jud’Oh- Vull estar amb la meva dona per sempre.

I va ser el darrer que va dir. Hores després, quan el sol ja era ben alt i les tenebres havien desaparegut, el Jud’Oh abandonà el món dels mortals per no tornar-hi mai més. La Hanako va veure com el seu esperit s’elevava en recerca del descans etern. La noia sospirà alleujada perquè ella, la Kaori, no el va venir a cercar. No hauria pogut suportar veure-la.

Resà una estona més, perfumà l’habitació amb encens purificador i tornà al temple per començar a oficiar el funeral d’estat.

-Hana-chan, benvinguda -va rebre-la l’Ishikirimaru, que treballava al despatx amb el Takashi i dos nous reclutes.

-Ha estat horrible -va sospirar la Hanako, emportant-se les mans als ulls.

-Vols alguna cosa per esmorzar? -va demanar el Takashi. La Hanako li va somriure i assentí amb el cap. Quan ja va haver partit, l’Ishikirimaru la va interrogar.

-Cancel·la tot el que hagi al temple per demà, tindrem un funeral d’estat… serà esgotador -va queixar-se la Sacerdotessa.

-Tan jove i sempre cansada -va riure’s l’Ishikirimaru.- No et deixa descansar els vespres, el Taroutachi?

-No en facis broma, per favor -va contestar-li la Hanako. Després d’una pausa, tornà a parlar- El Jud’Oh m’ha dit que vol ser enterrat amb la Kaori.

L’Ishikirimaru obrí els ulls, sorprès. Tardà un poc en reaccionar.

-És normal -va dir, sospirant- Realment l’estimava…

La Hanako ocultà el rostre sobre l’escriptori, molt cansada.

-I quin paper tinc jo en tota aquesta història? -se sentia assetjada pel fantasma d’una dona que feia molts d’anys que havia mort. Tot plegat, li semblava patètic. L’Ishikirimaru li va fregar el cap amb la tendresa d’un germà gran.

La Sacerdotessa no va dir res. Es va mantenir en silenci fins que les boles d’arròs arribaren. Aquell esmorzar-dinar va tenir gust de glòria.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

El cos del Jud’Oh va ser col·locat ben al centre de l’altar major, sobre una estructura d’or i entre milers i milers de flors, creant un altar digne dels grans artesans que s’havien passat tot el vespre confeccionant aquell monument funerari. Era un espectacle bellíssim, tot col·locat d’una manera minuciosa i acurada perquè tot Shinsei el pogués acomiadar. La Hanako s’havia passat bona part del vespre desperta, col·locant l’encens i creant un nou foc sagrat en memòria del difunt.

Quan la Hanako tornà a la seva habitació, el Taroutachi ja s’estava vestint amb la roba de cerimònia blanca, amb un gran fènix en negre estampat al pit i amb ornaments d’or per tota la indumentària. Els seus cabells negres com la nit contrastaven d’una manera preciosa amb la roba. Com que les mànigues eren molt amples arrossegaven moltíssim, la Hanako l’ajudà a acabar de cordar-se l’obi.

-Què? -va demanar el Shogun, amb el seu to sec de sempre, en veure que la Hanako el mirava.

-Res -va contestar la noia, per instint, fent que el Shogun la mirés amb més intensitat. Decidí canviar de tema de manera brusca- T’hi escau molt.

-Ah si? -va demanar el Shogun, somrient. El seu somriure no era d’aquests grans que fan que el cor se t’il·lumini, més aviat era un somriure que a poc a poc s’obria camí des de la tristesa i que encara no s’havia acostumat a aquell rostre sempre seriós.-Et passa alguna cosa més?

La Hanako se’l va mirar un poc culpable i tardà en contestar. No podia mirar a aquells ulls daurats que tant li agradaven per veure com les seves paraules els feien entristir.

-El Jud’Oh em va demanar…

-Ja m’ho ha dit l’Ishikirimaru -va tallar-la el Shogun. La Hanako continuava sense mirar-lo. Després d’uns segons continuà parlant- Què creus que hauria de fer?

-Per què m’ho demanes a mi? Jo no… -va contestar la Hanako, nerviosa.

-Coneixes la història i confio en tu… a qui vols que li demani? A un dels nous que ni tan sols em sé el seu nom? -va etzibar-li el Taroutachi, un poc ofès.

-Hauries d’aprendre’t el nom dels nous... -la Hanako va mirar a terra, un poc sense saber què dir. Se sentia tan insegura… Des del fons del seu cor desitjava que res de tot allò estigués passant. Sentia la Kaori més viva que mai, més amenaçant i perillosa.

-La tomba és propietat del temple -va dir el Taroutachi, passant les braços per l’esquena de la noia, formant una abraçada- Si no autoritzo el Jud’Oh perquè sigui enterrat allà, seré considerat un tirà per la resta de capitans, algú sense compassió, que guarda rancor als morts, incapaç de perdonar… Un Shogun no pot ser d’aquesta manera. Però no vull… -va fer una pausa- no vull remenar el meu passat altra vegada.

-Jo… -va dir la Hanako. Era conscient que la resposta que ella donés condicionaria la decisió del Taroutachi. Quin marró! Sabia quina era la resposta correcta- Ets el Shogun de Shinsei, no et pots deixar endur per motius personals, generaria molta polèmica i no pots deixar que el teu càrrec perilli per això. Si ho fessis, el Jud’Oh hauria guanyat.

El Shogun s’ho va pensar un poc, assaborint el silenci. Què pensava en aquell moment? Quines possibilitats estava comparant? La Sacerdotessa volia saber tot el que li passava pel cap.

-D’acord -va dir el Taroutachi, després de mirar-la fixament- Si no fossis amb mi, probablement ja m’hauria tornat boig.

Es miraren un poc tristos, sense saber què fer. El Taroutachi sentia com el Jud’Oh el putejava fins i tot mort, el molt malparit. Havien estat amics i, al final, ell no havia estat la bona persona que li havia venut i no l’havia ajudat en el moment que més el necessitava.

-És molt infantil guardar-li rancor a un mort -va riure’s el Taroutachi, passant-se la mà pel front- Sóc patètic.

-No ho ets -va intentar consolar-lo la noia, sense saber què dir- Passa que ets humà i estàs ple d’inseguretats. Tots ho estem. Ho faig bé? Ho faig malament? Sóc prou bona per estar on estic? Sempre, sempre ens estem qüestionant fins al més mínim detall de nosaltres mateixos perquè no podem trobar la resposta correcta nosaltres sols.

El Taroutachi agafà la Hanako i la carregà sobre els seus braços. Abans de parlar, va parèixer que s’ho pensava molt.

-Què ens impedeix deixar-ho tot enrere i fugir junts? -va demanar el Taroutachi. La Hanako va riure, però l’home es va aturar en veure que ell s’ho prenia seriosament- No ho dic en broma, estic parlant seriosament. Fugim junts.

La Hanako el mirà amb intensitat, somrient un poc amb culpabilitat.

-I on vols anar? -va demanar la Hanako, fregant el seu nas amb el d’ell.

-On sigui, al teu món mateix -va respondre el Taroutachi de seguida, com si aquella idea no fos nova i hi hagués estat pensant molt sobre allò- Tinguem una vida senzilla, sense guerra, sense por, sense morts, sense dolor, sense déus. Només tu i jo.

La Sacerdotessa va somriure per un segon, imaginant-te una vida plàcida al costat d’aquell home. Tot i que, amb aquell caràcter, molt plàcida tampoc tenia pinta que seria...

-Allà on anem, ens perseguiria la culpa -va dir la noia. Per què la mort del Jud’Oh els estava afectant tant? -No podríem desfer-nos del sentiment de culpabilitat d’haver deixat l’Ishikirimaru enrere, d’haver abandonat Shinsei a la seva sort quan som dels pocs que tenim el poder per fer front a l’Erumo.

El Taroutachi pareixia un poc contradit, però en el fons també sabia que aquella era la resposta més sensata. No existien respostes correctes o incorrectes, només nous horitzons i alguns camins eren més segurs que d’altres. La responsabilitat a vegades ens fa caminar pels camins més segurs però no sempre aquests ens duen la felicitat.

-Perdona -va dir el Taroutachi, deixant la Hanako a terra- Avui estic actuant com un nen petit.

La Sacerdotessa va somriure, tot i que no en tenia ganes.

- Saps, jo també ho abandonaria tot per fugir amb tu. -somrigué intentant infondre valor a aquell home insegur però a qui tothom temia.

-Quan això hagi acabat, fugim els dos sols... un dia -va proposar el Taroutachi, també somrient.

La Hanako va fer que sí amb el cap, només pensant en la feinada que tenien per davant i començà ella també a vestir-se per a l’ocasió. A partir d’aquell moment, el Taroutachi no va deixar anar la mà de la Sacerdotessa en cap moment, ni tan sols quan els altres Capitans es presentaren molt abans de la cerimònia per preparar-se.
Bloquejat