Tadaima.cat

-Estàs segura que ho agafes tot? –va demanar l’Ishikirimaru, recolzant-se casualment al marc de la porta mentre la Hanako agafava les armes i començava a equipar-se.

-Sí, he revisat l’equip dues vegades –deia la noia fermant-se fortament uns protectors als braços per evitar raspades i ferides. En tenir-los ben forts i amagà a dintre uns segells mata-dimonis que actuaven de manera instantània.

L’Ishikirimaru deixà a sobre de la taula dues racions de menjar i somrigué amb superioritat, evitant dir “t’ho estaves deixant”.

-Gràcies –va dir la Hanako, vermella de vergonya. Va demanar ajuda al seu senpai per posar-se l’armadura, uns hakamas i a sobre un kimono cerimonial negre amb un gran ocell daurat al pit, talment com solia vestir el Taroutachi.

Aquelles robes a més havien estat confeccionades amb un fil quasi irrompible. No veia el perquè de tanta seguretat.

-Aniràs amb membres d’altres divisions que se sentiran més còmodes si no es pensen que t’han de protegir tota l’estona. –va somriure l’Ishikirimaru- A més, a la darrera missió que vares fer amb el grup de la divisió mèdica vares tornar plena de rasgades.

-Era una missió de rescat al cim d’una muntanya endimoniada, com volies que tornes? –es va queixar la Hanako. En el fons, el que passava era que se sentia molt cohibida d’anar vestida d’aquella manera perquè la roba de sacerdot vermella i negra per a les missions tenia més significat del que es veia a simple vista.

Aquelles vestidures indicaven que ja era un membre experimentat de la Divisió de Religió i no més una simple novata. Tota aquella equipació, les armadures, les proteccions i les armes secretes no estaven a l’abast dels aspirants, sinó que només els Sacerdots autèntics podien vestir-les.

Es va perdre en els seus pensaments mentre l’Ishikimaru l’ajudava a fermar-se fortament l’espasa a la cintura. Pensà en tot el temps que havia passat des que va arribar a Tadaima, quan era una simple estudiant d’Institut. Només havia passat un any i mig, però amb això la Hanako havia entrat a estudiar a la Preparatòria al món real i havia pujat de rang dintre de la Divisió fins a ser digna de portar aquell uniforme.

Es portà les mans, enfundades dins uns guants sense dits de cuir, al gran ocell daurat que decorava el seu pit. Tan de bo la Yui la pogués veure ara. Segur que li somriuria i li donaria l’enhorabona per haver superat missió rere missió fins arribar a aquell moment.

-Abans de partir passa pel temple i que el Déu et beneeixi –va dir l’Ishikirimaru paternalment. La Hanako va assentir i el seguí mentre s’anava acostumant a caminar amb aquella nova indumentària. Al temple resaren per la protecció de la Hanako durant la missió i obriren un encens nou per allunyar els mals esperits.

-Me n’he d’anar o faré tard –va dir la Hanako perquè l’Ishikirimaru volia llegir uns sutres de protecció que no eren pas una lectura ràpida. L’home va somriure i l’acompanyà fins la torii. La Hanako va imaginar-se que aquell ritual el devia fer el Taroutachi i en aquell moment va ser molt feliç ja que el Gran Sacerdot era a una missió diplomàtica a Endor.

-Ves alerta i que el mal s’allunyi de tu –va somriure l’Ishikirimaru. El seu somriure en certa manera irradiava lluminositat. La noia va tornar-li el somriure i li va assegurar que tornaria tan aviat que no tindria temps per enyorar-la.

Baixà les escales d’accés al temple ràpidament i sense por a caure ja que havien estat reparats pels sacerdots feia quasi un any. La vegetació estava molt ben cuidada i el camí que pujava al temple ja no feia por, era assolellat i ple de vida. Gràcies als accessos ben cuidats i al festival que s’havia fet l’any passat, el temple tornava a tenir seguidors fidels i ofrenes que els permetien anar arreglant les fustes velles.

La noia caminava ràpidament per arribar fins a la Divisió d’Intel·ligència on havia quedat amb dos membres més que no coneixia per començar la missió. El camí, que pareixia curt a sobre del mapa, se li va fer molt llarg i quan va arribar els altres dos membres ja l’estaven esperant.

En veure-la arribar un noi jove, alt i amb una mitja melena ondulada de color lila clar li va fer senyes perquè anés fins a ells.

-Ets el nostre membre de la Divisió de Religió? –va demanar el noi, que pareixia el cap de l’expedició- Em dic Kanesada, sóc de la Divisió d’Intel·ligència. Encantat!

-Igualment –va dir la Hanako, sentint-se molt petita al costat d’aquell noi tan alt i fort- Sóc la Hanako, espero servir-vos d’ajuda.

El Kanesada va somriure i es va girar cap a l’altre membre de l’equip que ocultava el cap a sota d’una caputxa i mig rostre se’l tapava amb una bufanda. No va tenir cap mena de dubte, en veure’l va saber de seguida que era de la divisió de Combat.

-Kunihiro –va dir el noi, presentant-se. Uns pocs cabells rossos li queien per sobre els ulls negres. No va dir gaire cosa més i els observà meticulosament. La Hanako es va posar nerviosa sabent que només amb una mirada segurament aquell noi havia vist tots els seus punt febles i devia conèixer cent maneres de matar-la sense que ella ni tan sols se n’adonés.

-Si us pareix començarem la ruta i de camí us explico amb més deteniment tots els detalls de la missió. Uns quants membres de la Divisió d’Exploració ens estaran esperant allà, hauríem d’arribar abans no es pongui el sol –va dir el Kanesada agafant la seva bossa del terra i començant a caminar. Amb tantes divisions a l’equip la noia tenia la sensació d’estar-se ficant en quelcom molt gran.

Els tres varen informar que partien a la missió i una vegada registrada la seva sortida tornaren a entrar a la divisió d’Intel·ligència.

-Disculpa, Kanesada-san... –va dir la Sacerdotessa, molt contrariada- No partíem??

-I com vols que arribem fins a Kurdhoran? –va demanar el Kanesada- Caminant? Així estaríem una setmana... Agafarem els cavalls, per descomptat.

La Hanako no es va atrevir a dir res tot que un “mai he muntat a cavall” en aquell moment hauria estat una bona elecció.

Muntar a cavall era molt millor del que s’havia esperat, tot i que realment no estava fent més que anar de paquet amb el Kanesada que era qui portava les riendes del cavall. La noia ja s’havia acostumat al galop i a la velocitat que de primera intenció li havia semblat tan estrany i desconcertant.

Anaven per un camí de terra, a tota velocitat, avançant sense descans cap al sud. El terra s’aixecava al seu pas, deixant una estela de pols que evidenciava la seva presència. Després d’una llarga estona travessaren un bosc i al poc temps, devers una hora, el varen abandonar per continuar altra vegada per un camí amb pujades i baixades que, d’haver fet a peu, com havia dit el Kanesada, haurien tardat setmanes.

A mitja tarda aturaren uns minuts al costat d’un riu i deixaren anar els cavalls perquè beguessin i descansessin un poc. La Hanako aprofità i va treure una de les bolles d’arròs de l’Ishikirimaru, farcida de tonyina cuinada al vapor que es desfeia a dins la boca. No sabia si era perquè el menjar que preparava l’Ishikirimaru sempre era bo o perquè estava particularment morta de gana.

El Kanesada la va imitar, va treure una fruita i començà a menjar un poc distret. Mentre, el Kunihiro s’havia enfilat a sobre d’un arbre i la Hanako suposava que devia estar mirant que no vinguessin enemics o alguna cosa per l’estil. No es preocupà gaire i va treure la segona bola d’arròs.

-És la primera vegada que faig una missió amb un sacerdot –va riure el Kanesada, casualment, tot i que pareixia que havia estat pensant la frase durant una bona estona- Podràs traduir les inscripcions de Kurdhoran? No t’ho prenguis malament però crec que encara que sigui un llenguatge... com ho dieu, diví? –la Hanako va assentir- Crec que en temes de llenguatge i desxifrar codis valdria més que s’encarregués la divisió d’Intel·ligència.

La Sacerdotessa no va contestar perquè pareixia que el Kanesada es prenia aquell assumpte com quelcom personal, però si qualsevol civil pogués llegir aquelles dades molts dels secrets dels Déus serien rebel·lats quan ara eren uns coneixements reservats per aquells que tenien la possibilitat d’arribar a unir-se amb un dels Déus.

-Has vist mai un Déu? –va demanar el Kanesada. Certament la seva ànsia de coneixement no tenia rival, però aquella era una qüestió que la Hanako no estava del tot segura si podia contestar. Es va limitar a assentir altra vegada i a oferir-li un poc d’onigiri. Aleshores l’home es va enfrascar en un monòleg etern sobre el coneixement diví aportant coneixements mitològics que ni tan sols la Hanako sabia i es limitava a assentir.

-No ets massa loquaç, oi? –va demanar el noi, un poc ofès.

-No gaire, la veritat –va contestar la Hanako amb tota la sinceritat del món- Es podria dir que sóc de poques paraules.

Amb aquesta enunciació la Hanako va donar la conversa per finalitzada i abans que se n’adonessin tornaven a estar muntats a sobre dels cavalls i corrien direcció est.

-Arribarem amb temps de sobres –va riure el Kanesada- Allà ens estaran esperant dos o tres exploradors que són els que varen desenterrar les ruïnes de Kurdhoran. No espereu gran cosa, són unes quantes pedres mal col·locades amb un missatge que no hem pogut desxifrar fins el moment.

No era una missió gaire pretensiosa, va pensar la Hanako, però de totes maneres estaven enviant molta gent. No sabia fins a quin punt serien importants les inscripcions o quins secrets hi rebel·larien i, molt més important, si en podria parlar amb el Kanesada o qualsevol altre civil que no fos sacerdot.

-En sabem res més? –va demanar la Hanako- Per què feien servir aquelles construccions o...

-Construccions? –va rebatre el Kanesada, un poc ofès- T’he dit que només eren quatre pedres amb inscripcions, res extraordinari. Membres de la Divisió d’Exploració les varen trobar fa una setmana i els d’Intel·ligència no les hem pogut desxifrar.

-És a dir, que no sabem res –va pensar la Hanako. Primerament havia de veure amb els seus ulls de quina classe de monument encriptat es tractava. Una vegada l’Ishikirimaru li havia deixat veure una àmfora amb inscripcions però a part d’aquesta no n'havia vist més tot i que les havia estudiat i après a identificar fins i tot quan faltaven trossos.

Com sempre, la inseguretat la va atacar i va començar a pensar que potser no seria capaç d’enfrontar-se amb aquells símbols i saber-ne amb tota la certesa del món què hi deien. Es va posar nerviosa i el Kanesada ho degué notar perquè va dir-li que no patís, que ja quedava molt poc per arribar.

No sabia si les mesures que feia servir eren molt diferents de les de la Hanako però a la noia el camí se li va fer etern i els nervis de cada vegada eren més grans i el nus que se li estava fent a l’estomac era de dimensions colossals.

A la fi el Kanesada va anunciar que arribarien d’aquí a molts pocs minuts, cosa que la Sacerdotessa va intentar no creure. Entraren a un bosc molt poc espès, amb molt d’espai entre els arbres així que avançaven molt ràpidament quan, de sobte, el Kunihiro va marcar l’alto i els dos cavalls es varen detenir forçadament.

-Què passa? –va demanar la Hanako, sense entendre la situació. El guerrer es va dur el dit als llavis demanant silenci. El Kanesada va mirar la Hanako amb una expressió divertida, com si el Kunihiro estigués exagerant.

-A mi també m’agradaria saber per què ens fas aturar... –va dir amb cert aire de burla a les seves paraules- O és que m’ha tocat treballar amb un equip on tothom està callat?

-Oloro sang més endavant –va dir el Kunihiro xiuxiuejant. Va parlar molt fluix però el varen sentir perfectament. Els tres baixaren dels cavalls que varen deixar fermats a un arbre i agafaren les armes, avançant cobrint-se l’esquena. La Hanako vigilava la rereguarda agafant la katana amb tota la seva ànima.

-Mare meva! –va exclamar el Kanesada portant-se les mans a la boca. La Hanako va desviar la mirada per un moment per trobar-se amb el brutal espectacle. Els membres de la Divisió d’Exploració, una dona adulta i una nena, havien estat brutalment assassinades i els seus cadàvers penjaven d’una branca propera completament mutilats.

El Kunihiro semblava el més acostumat a aquella classe d’escenaris, així que sabia què havia de buscar i com trobar-ho de la manera més efectiva. La Hanako i el Kanesada es subjectaven l’un a l’altre, no sabien si per sentir-se protegits d’aquella manera o si per evitar caure al terra per la impressió de l’escena.

-Faré servir un esperit familiar per posar una barrera –va dir la Hanako, començant a fer servir els talismans protectors que portava amagats. El Kanesada en sentir allò va respirar profundament però seguia mirant els voltants amb precaució i es girava amb qualsevol petit renou.

El Kunihiro va agafar el cap de la nena que reposava al terra, trobant l’evidència que estava cercant. Avançà cap a la Hanako amb el cap a les mans, com si es tractés d’una pilota de futbol. La noia no podia creure’s que existissin persones acostumades a aquella classe de matances.

-Què hi posa? –va demanar, fredament. La Hanako es va fixar en el rostre de la noia on dos símbols havien estat gravats amb un ganivet, destrossant-li completament la fisonomia. Intentà no donar-li importància al fet que el missatge hagués estat estampat al rostre d’una nena i es concentrà en els caràcters gravats violentament amb la sang.

-Ens conviden amablement a que ens n’anem... –va dir la Hanako, intentant suavitzar l’efecte. Els tres Shinseans es miraren en silenci, sense saber què dir...

Tot estava esquitxat de sang, fins i tot les tables que havia de traduir. S’acotà al terra per veure-les amb deteniment de més a prop. Eren dues tables d’argila, molt fràgils i plenes de esqueixades. Amb el menor cop pareixia que s’havien de rompre, motiu pel qual no les podien haver emportat fins a la capital de Shinsei.

La Sacerdotessa s’assegué al terra i amb la palma de la mà retirà la sang que cobria part de les inscripcions.

-Es poden llegir? –va demanar el Kanesada. La Hanako va fer un salt perquè no l’esperava just a la seva esquena. Va assentir, dient que potser en una hora, dues com a molt podria saber què hi deien. Tot i que aquell marge de temps era massa apurat per desxifrar les parts de les tables que s’havien romput, el Kanesada no va rebre amb massa bona perspectiva aquell lapse de temps.

La noia començà amb la traducció tan ràpid com va poder. Tenia la sensació que el Kanesada s’havia posat darrere seu no per protegir-la, sinó per intentar aprendre el codi dels sacerdots. La Hanako, en veure les seves intencions va deixar d’anotar el codi i va començar a traduir directament de cap.

Aquelles ruïnes no eren massa antigues però pareixia que havien passat molt de temps soterrades. En més d’una ocasió va haver de tornar enrere perquè trossos de terra havien quedat incrustats a dintre de les marques fetes al fang i s’havia confós de caràcter. Tot i això, pel que semblava, aquelles tables eren una espècie de mapa, ja que marcava accidents geogràfics que era possible que avui en dia ja no existissin.

-Kanesada, saps si fa molts d’anys abans aquí havia una ciutat? –va demanar la Hanako.

-Podria ser –va contestar, crípticament. Quan necessitava que s’enrollés i parlés era justament quan es quedava callat. La noia va sospirar i va compartir amb ell la traducció que havia estat fent.

El Kanesada va anar deixant la seva hostilitat a un costat mentre escoltava atentament totes i cadascuna de les paraules que la sacerdotessa li confiava, però mai sense deixar de mirar cap als voltants, preocupat per damunt de tot per la seva seguretat.

-És a dir, que aquestes tables m’estàs dient que assenyalen el camí cap a una ciutat més gran? –va demanar el Kanesada, un poc incrèdul.

-Així és, són com una mena de mapa, com si fossin una indicació per a viatgers que saben el que s’han de trobar –va contestar la Hanako- Aquestes tables no podien ser llegides per la majoria de la gent i es troben allunyades del camí principal, per tant, només les persones que sabien què estaven cercant podien trobar-les.

El Kanesada es va aixecar, inquiet. El silenci en el qual s’havia sumit el bosc no era normal i, a més, s’havia d’afegir el fet d’estar treballant al costat de dos cadàvers en un bosc molt espaiós, sense espai per camuflar-se i amb la incertesa que els assassins podien tornar amb qualsevol moment i ells serien un blanc massa fàcil al mig del no-res. Per si això fos poc, començava a fer-se fosc...

-Cap a on ens porta aquesta guia? –va demanar el Kanesada, nerviós. Es mirà al Kunihiro que descansava recolzat a un arbre, molt tranquil i en silenci.

-Assenyala que el camí segueix cap a l’est i que després d’una senyal de fusta a un roure s’han de seguir les indicacions del cigne per arribar-hi.

-És aleshores un camí nocturn? –va demanar el Kanesada que també havia entès la referència a les estrelles.

-Pareix una mena de camí empedrat –va contestar la Hanako, continuant amb la informació- segurament una espècie d’escales ocultes que pugen a un refugi de coves naturals a dintre la muntanya. I les tables segueixen dient que s’ha d’ascendir en el coneixement i en la riquesa divina...

-Tot això pareix palla, ves directa al gra –va queixar-se el Kanesada.

-No és pas palla –va rebatre la Hanako, cansada de la seva impaciència. Havia estat traduint tan ràpid i l’esforç mental que havia fet havia estat tan gran i pesat que estava irritable. Treballar amb aquella forta olor a sang era molt desagradable i més si tenies a l’esquena un pesat que només feia observar-te meticulosament.

-Són metàfores que venen a dir que al temple custodien alguna mena de tresor antic –va dir la Hanako- però que només els que són convidats poden entrar-hi, com si fos alguna espècie de club elitista.

-Per això està escrit en un llenguatge que només els sacerdots enteneu –va dir el Kanesada, encara insistint en aquest aspecte, com si li sabés molt de greu- Això deu voler dir que si vas cap a aquell camí tu podràs passar... Tindrà potser una mena de trampes que només els Sacerdots podreu desfer?

-Això ja no ho diu. La frase final és molt ambigua “Del tresor custodiat qui mai no el gosa contar” o quelcom semblant. Potser el tresor no sigui res material, sinó el temple en si amagat i fora de la vista i del coneixement dels altres –va suposar la Hanako.

-Potser aquell lloc que dius no existeix... –va seguir deduint el Kanesada- I sincerament, amb el panorama que tenim crec que el més savi seria deixar la recerca aquí i tornar cap a casa.

El Kunihiro, que fins el moment no havia dit res, es va acostar a nosaltres.

-Copia la traducció –va demanar a la Hanako, entregant-li un tros de pergamí. La noia agafà un tros d’argila i com va poder va marcar al paper el text de les tables. S’alçà del terra, espolsant-se els hakamas. Realment havia de pensar molt més sobre aquella traducció i sobre el lloc que indicava, si era real, si existien registres... Segurament a l’arxiu del temple existiria alguna mena de referència a un lloc així, tot era qüestió de tornar i d’informar-se millor.

-Tornem a casa –va dir la Hanako, un poc divertida. Agafà l’espasa del terra quan li agafaren fortament la mà. La noia es girà, disposada a fotre-li una bona hòstia al Kanesada quan va trobar-se amb un enemic inesperat.

Era un home de mitjana edat, calb i amb una gran barba. Portava un kimono taronja i un gran rosari budista marró de bolles que acabava amb un munt de flecs del mateix color. Amb un moviment segur i ràpid es llençà sobre la noia, atacant amb tot el seu cos.

Però la sacerdotessa ja no era la jove inexperta que s’havia enfrontat amb el Souza Samonji i que no havia pogut fer res. Amb tota la seva força va arremetre contra el seu enemic, plantant-li un cop de puny al ben mig del rostre.

Ara entenia que aquells protectors de l’uniforme de Sacerdot no eren només per protegir-se davant caigudes sinó també per evitar sortir ferit a l’hora d’atacar un enemic. L’home es va portar les mans a la cara, espantat.

Li queia sang del nas i amb el cop, la Hanako li havia xapat el llavi inferior. No era el resultat que la noia esperava, ja que si li hagués partit la cella hauria estat molt més eficaç perquè la sang li hauria impedit veure-hi bé i això li hagués donat un gran avantatge.

L’home va ajuntar les mans per convocar un dimoni de classe baixa, assegurant-se un punt fort. El que aquell misteriós home no sabia era que aquells dimonis la Hanako els havia après a dominar feia molt de temps i se’n va desfer d’ell en un no-res.

A conseqüència d’això, l’home es va espantar i va continuar amb els atacs cos a cos. La Sacerdotessa sabia que no n’era pas una experta però se sabia molt entrenada i veia que podia vèncer aquell home, així que hi posà tota la seva ànima en aquell combat.
El va llençar a terra, aprofitant que es movia molt lentament i en ser al terra va treure la katana i li va posar al coll.

-I ara digues, qui ets? –va demanar la Hanako. La noia se sentia guanyadora del combat però les tornes canviaren en un sol instant quan dos homes calbs aparegueren portant el Kanesada amb un ganivet al coll. El Kunihiro pareixia que, simplement, havia desaparegut, s’havia volatilitzat com l’aire.

-On és el vostre company? –va demanar un dels homes calbs que portava el Kanesada.

-No tenim manera de saber-ho, és un poc...esmunyedís –va contestar la Hanako- I ara què us sembla si deixeu estar el meu company i jo deixo el vostre i parlem com persones civilitzades?

El silenci i la tensió de l’escena es va enfosquir més mentre el sol queia definitivament i donava pas a la nit. Els homes barbuts es miraven entre ells, desconfiats, molt agitats. La Sacerdotessa va fer un pas al darrere, separant-se de l’enemic que havia capturat. Passava pena que de no fer-ho els altres dos homes es possessin tan nerviosos que acabessin ferint el Kanesada.

L’home contra qui havia lluitat la Sacerdotessa pareixia el líder d'aquell peculiar grup. Es va aixecar del terra, un poc humiliat i amb un gest agressiu va ordenar als altres dos que deixessin anar el Kanesada. El noi de cabells liles es va separar d’ells passant-se la mà pel coll amb un gest de resignació que amagava un enuig considerable.

-Heu matat els nostres companys? –va demanar la Hanako, posant-se en guàrdia. El líder els va mirar amb desconfiança, com si poguessin veure que en qualsevol moment la Hanako i el seu company els saltarien a sobre i els matarien sense pietat.

-No hem estat nosaltres –va afirmar l’home.

El Kanesada va resoplar amb una rialleta burlona. La Sacerdotessa se'l va mirar de reüll, intentant ignorant-lo però abans que ho pogués aconseguir, va obrir la boca:

-No us crec –va amollar, desafiant. La Hanako va alçar una cella, nerviosa. Tenint en compte que no es podia defensar a si mateix, pareixia que anava pel món amb una actitud més aviat burlesca.

-Em dic Juard i sóc el Prior de Kurdhoran- Ells dos són Guiab i Zoram, guardians del tresor. Nosaltres tres som tot el que queda de l’Ordre de la Protecció.

El Kanesada se’l va mirar desafiant. La noia no tenia ni idea de quina cara posar perquè no havia entès quasi res de tot el que havia dit.

-Un moment, un moment –va dir la Hanako aixecant l’espasa. Tenia moltes preguntes i totes li pareixien molt urgents- I aquesta Ordre vostra que protegeix? –va demanar la Sacerdotessa. Va començar a sospitar que era el lloc que indicaven aquelles tables d’argila i per aquest motiu es va decantar per aquesta pregunta

-Ens pots ajudar? –va demanar el Zoram, nerviós, completant com el fil de l’espasa consagrada lluïa amenaçadorament. Estava suant i completament pres per la por- Els nostres ancestres ens varen deixar al càrrec de custodiar un tresor amb les nostres vides i hem fallat amb la nostra missió. Tots els nostres companys han mort, només en quedem nosaltres!

El Juard se’l va mirar enfadat i desafiant. No en va, el líder d’aquell grup d’homes era ell i havia d’imposar la seva autoritat.

-Saps, llençar-se a atacar a algú a qui vols demanar ajuda és un poc lleig –va dir el Kanesada que era incapaç d’oblidar que feia uns minuts havia tingut el ganivet del seu enemic al coll. Orgullós i parlador, una mala combinació.

-Mira, en això estem d’acord –va contestar la Sacerdotessa somrient i abaixant l’arma. Tot i així, agafava fortament un encanteri paralitzador a l’altra mà, només per precaució.


Es varen asseure en cercle, deixant les armes a un costat. El Juard va demanar perdó per com els havien atacat i els va exposar la seva situació.

-Ens sap greu, realment la por ens domina –va començar el seu líder- Som homes religiosos, no pas guerrers. La nostra Ordre s’encarregava de la protecció d’un tresor des de feia generacions. Protegir-lo era el nostre deure i el nostre orgull.

-El llegat dels nostres ancestres és el més preuat per nosaltres -va dir el Zoram- Però ara ja no hi és.

El Kanesada va començar amb el seu modo interrogatori i la Hanako es va limitar a fer el que millor sabia fer: quedar-se callada i escoltar el que li deien mentre tot just pensava en com aquella història quadrava en la traducció que havia fet.

-Quin llegat era? Per què ja no el protegiu? Què feu aquí al mig del bosc lluny del vostre refugi? De veritat creieu que us perdonaré pel ganivet al meu coll només amb una disculpa taaaaaan cutre?

La Hanako va riure per si mateixa amb la darrera frase del seu company, però ningú pareixia haver-se'n adonat. Li havia tocat fer aquella missió amb un equip ben peculiar.

-Fa tres nits algú es va colar a la nostra seu i va intentar robar-nos el tresor –va continuar el Juard- El vàrem reduir ràpidament però l’esperit que estava segellat al tresor va fugir. Va ser una nit molt llarga. Vàrem córrer tot el que vàrem poder mentre sentíem com els nostres companys eren assassinats brutalment per aquell esperit sedent de sang humana. Només quedàrem nosaltres tres...

-Va ser aquell esperit el que va matar els nostres companys? –va demanar el Kanesada. El Juard va assentir, abaixant el cap.

-Si us plau, torna’l a segellar o elimina’l –va dir el Juard inclinant-se davant la Hanako- És un esperit ple de maldat, el seu odi i frustració no coneix límits! Vindrà a per nosaltres i ens matarà com va matar la resta...

-Així que la traducció, la part final que indicava que ningú podia veure el tresor... es referia a aquest esperit? –va demanar la Sacerdotessa. Suposà que antigament havia estat un tresor digne de culte i que molta gent hauria fet peregrinació per veure’l però que avui en dia aquell lloc havia caigut en l’oblit.

Es va tornar a fer el silenci.

-No ho pots fer –va dir el Kanesada- No forma part de la nostra missió. Hem vingut aquí per traduir aquests texts, ja ho hem fet per tant, ens tornem a casa.

-Però... –va començar la Hanako, però el Kanesada la va tallar ràpidament.

-Et recordo que el líder i el responsable d’aquesta expedició sóc jo així que acataràs les meves ordres–va dir aixecant-se i donant la reunió per acabada. El Kunihiro va acostar-se amb els cavalls i va xiuxiuejar quelcom al Kanesada.

-Si us plau, salva’ns –va demanar el Juard agafant-se dels hakamas de la Sacerdotessa- Has estat enviada pels Déus, per favor, ajuda’ns!

El líder de l’expedició es va dirigir a la Hanako i li va ordenar que es posés en marxa. La noia amb un gran sentiment de culpa pujava al cavall i abandonaven el bosc amb l’amenaça de la nit a sobre seu.

-No posis aquesta cara –va dir el Kanesada.

-Això també és una ordre? –va demanar la Hanako de mal humor pujant al cavall.

-No estàs acostumada a la cadena de comanament, oi? –va riure el Kanesada. El fet que es posés a riure va cabrejar encara més a la Hanako que ja de per si estava bastant fotuda. Deixar un esperit maligne sol al bosc era una gran irresponsabilitat per part seva. Estava segura que el Taroutachi d’haver estat en la seva pell hauria enviat a filar al Kanesada i s’hauria quedat per ajudar aquella gent.

Però també era veritat que el Taroutachi era el Sacerdot Suprem i podia fer el que li vingués en gana. En canvi, la Hanako no era més que una Sacerdotessa que participava en la seva primera missió seriosa i no volia que la primera vegada que participava a una missió semblant acabés malament. No volia tenir una taca a l’expedient per insubordinació.

Sospirà i el cavall es va posar en marxa. Feia molt de fred i la humitat li calava dintre dels ossos de manera que feia fins i tot mal.

De totes maneres, el Kanesada tenia raó. Quan va començar a fer missions anava sempre amb el Taroutachi i més endavant amb altres Sacerdots, a vegades amb algun metge i fins i tot una vegada havia acompanyat un guerrer supersticiós a un castell abandonat. Amb aquelles persones mai havia tingut cap problema per obeir una ordre però el Kanesada era diferent. I era diferent justament perquè la posava nerviosa.

-Atureu! –va cridar el Kunihiro, de sobte. El Kanesada va fer parar el cavall, lentament i amb la gràcia pròpia d’un genet- No podem sortir del bosc...

La Hanako, que anava al darrere del Kanesada, va treure el cap per sota el braç del líder de l’expedició.

-Pareix una barrera... –va dir el Kanesada- Estàs segur que no la podem travessar?

-No és una barrera!! –va cridar la Hanako. Només amb una mirada ho havia vist ben clar. Aquella barrera era el miasma de l’esperit. Els havia atrapat, havien caigut completament en la seva xarxa. La noia baixà del cavall amb els encanteris a la mà.

-Es pot saber què coi fas? –va cridar el Kanesada. El seu crit va tenir l’efecte esperat. L’esperit, en sentir-lo, es va abocar contra ell prenent la seva forma veritable. Volava molt ràpid, trencant l’aire i en un sospir estava cara a cara amb el Kanesada, que respirava irregularment.

-Què collons és això? –va demanar amb un deix d’histèria a la seva veu. L’esperit cridava i pegava fortament a la barrera que la Sacerdotessa acabava d’aixecar- Què merda està passant?

-Aquest llenguatge –va exigir la Hanako, somrient amb malícia.

-M’importa una merda si faig servir paraules malsonants! –va cridar amb veu aguda, fent-se repipi fins i tot insultant- És la primera vegada que veig una cosa d’aquestes... Què has fet?

Pareixia profundament impactat. La Sacerdotessa es va mirar el Kunihiro que estava a sobre del seu cavall, altiu i alerta. No pareixia estar gaire impressionat per l’aparició d’aquell dimoni, així que la noia va intuir que o no era el primer que en veia un o sabia dissimular-ho millor que el líder.

-Els esperits d’aquest tipus s’alimenten de la por i la desesperança –va dir la Sacerdotessa- No li demostris que li tens por, Kanesada.

-El pots fer fugir? –va demanar, sense escoltar les seves paraules. La Sacerdotessa va assentir.

-Pareix que s’ha cobrat moltes vides –va dir el Kunihiro, traient-se la caputxa i deixant al descobert el seu rostre- No sé si podràs segellar-lo. Potser la única opció que tindràs serà fer-lo desaparèixer...

Es va fer un silenci d’uns quants segons. La Hanako es va mirar aquell home ros de mirada dura i severa i va assentir, un poc sorpresa. En canvi, el Kanesada es va posar encara més nerviós perquè no entenia res del que estava passant.

-Si hem de lluitar contra ell, començaré jo mateix! –va cridar aixecant la seva espasa i arremetent contra l’esperit.

-Espera, no li podràs fer res amb una espasa!! –va cridar la Sacerdotessa.

La Hanako no va ser a temps d’aturar-lo. En el moment que va travessar la barrera, aquesta es va rompre i l’esperit va atacar l’humà que tenia més a prop. El Kanesada va enfonsar la seva katana al cos de l’esperit, sense fer-li cap mal.

El líder de l’expedició va obrir els ulls en un gest de gran sorpresa i por quan aquell esperit li va travessar l’estomac amb les seves urpes. La noia avançà per intentar salvar-lo, però algú la va aixecar del terra amb molta força i es va veure arrossegada lluny de la batalla.

-Què fas? –va demanar la Hanako al Kunihiro, que l’havia alçat per pujar-la a la part del darrere del cavall- Torna enrere! Encara podem fer alguna cosa per ell.

-El millor que podem fer per ell és fer que l’esperit ens segueixi a nosaltres –va dir el Kunihiro.

-No entenc què em vols dir –va cridar la Hanako. Anaven tan de pressa que només sentia el fregament del vent.

No va rebre resposta i després d’uns quants minuts el cavall es va aturar. Havien arribat a una gran plaça de pedra blanca, al ben mig del bosc. Al centre d’aquella plaça havia una font d’aigua antiga, envoltada d'heures, i al costat començava una costa empinada de pedra. La noia apujà el cap i va deixar anar una exclamació de sorpresa. Suspès per sobre dels seus caps i construït mig excavat a la roca, s’alçava un petit temple que pareixia mig destruït i que tenia senyals evidents d'un combat sofert no feia gaire.

-Mentre parlàveu amb aquells homes vaig pujar als arbres més alts i vaig descobrir aquest lloc –va dir el Kunihiro- Si no m’equivoco, deu ser el temple del qual parlaven les tables...

La Hanako va baixar del cavall, completament meravellada. No podia deixar de mirar aquells balcons de fusta que penjaven sense tenir cap mena de columna que els aguantés. Pareixia cosa de màgia.

-Per què hem vingut aquí en comptes d’ajudar el Kanesada? –va demanar la Hanako. El Kunihiro va baixar també del cavall i va deixar sol el cavall que va fugir corrents, perdent-se al bosc altra vegada.

Començaren a pujar cap al temple, corrent tan ràpid com les seves cames els permetien.

-Si l’esperit estava segellat aquí, segurament tornarà –va dir el Kunihiro. Varen sentir quelcom al darrere seu.

D’entre els arbres del bosc que estaven al llindar del temple va sortir una persona, caminant amb les espatlles caigudes. Era el Kanesada i el seu ventre no tenia cap marca de ferida, encara que caminés un poc acotat, pareixia fort i sa. Va aixecar el rostre, mostrant-los els seus ulls completament grocs.

Ni tan sols era realment el Kanesada. Aquell esperit havia pres el control del seu cos i l’havia fet fer coses terribles. El líder de l’expedició tenia el rostre ple de sang i arrossegava amb ell el cadàver del Zoram. Els va mirar desafiants i treient la katana del Kanesada, amb un sol moviment, va tallar el coll del monjo que havien conegut al bosc.

El rostre que l’esperit posava era d’un plaer intens, quelcom que el Kanesada no hauria estat capaç de posar en una situació com aquella. Agafà el cap amb les mans, deixant anat el cos al terra i el llençà cap a ells com si fos un baló del futbol, amb un xut alt i directe. El cap va impactar als peus del Kunihiro, rebotant i esquitxant sang per tot.

Tot apuntava a que aquell vespre seria molt llarg. En el millor dels casos caldria anar per feina i preparar-se per un exorcisme.

El Kanesada va fer un crit esfereïdor contra el cel. La seva pròpia voluntat lluitava, acorralada dintre del seu propi cos, anul·lant la seva existència. La seva ment estava intacta i cada cop creixia més el sentiment d’impotència.

Hi podia veure a través dels seus ulls, reconeixia la longitud de les seves passes, el seu alè, la seva veu cridant... però no era pas ell qui feia totes aquelles coses. Estava vivint en tercera persona dintre d’ell mateix i era el més estrany que havia experimentat a la vida.De sobte se n’adonà que la Sacerdotessa havia desaparegut. Es mirà les mans, però només podia veure la miasma del dimoni que recobria completament el líder de l’equip, cobrint-lo d’un fum negre que feia olor a sofre.

Es preocupà per si tindria cremades per tot el cos mentre l’esperit, aquell maleit dimoni, avançava corrent cap al temple on els seus companys s’havien refugiat. El Kanesada creia que podia sentir els seus sentiments, molt primitius. Ràbia, ira, ànsia de destrucció... Tancà els ulls, cansat. Tan de bo aquest no fos el seu final però ell, tancat i pres d’ell mateix, poca cosa més podia aportar...




-Podràs fer-hi alguna cosa? –va demanar el Kunihiro mentre corrien pels passadissos estrets d’aquell temple. Les parets estaven excavades directament a la roca, deixant al descobert una pedra blanquinosa. Les torxes il·luminaven suaument les cavitats, creant un ambient misteriós i un tant sinistre, fins i tot desfavorable per a ells. Qualsevol ombra que projectessin es tornava llarguíssima i fàcil de veure.

Avançaren sense saber on anaven, perdent-se entre el laberint de passadissos pedregosos i trobant de tant en tant cadàvers al terra al mig de grans bassiots de sang. Portaven tots el mateix uniforme del Juard.

-Quina llàstima, tantes vides drenades per res... –va dir el Kunihiro la primera vegada que varen trobar un, ben al mig d’un passadís, estès en una postura indigna boca avall i amb un forat al pit que encara conservava restes del miasma de l’esperit que havia provocat que la zona s’hagués podrit molt més ràpid, emanant encara una olor més desagradable.

-No el toquis, és infecciós... –li va prevenir la Hanako en veure que el jove ros s’acotava sobre el cadàver.

El Kunihiro va sospirar, tot abaixant el cap en senyal de respecte pel difunt. Es va sorprendre de com algú segurament acostumat a la mort es cuidava tant la vida dels altres. La Sacerdotessa hauria desitjat tenir preparades unes paraules de consol, però no va poder dir res. Estava molt nerviosa i no feia més que aguditzar tots els seus sentits per intentar esbrinar on era l’esperit que havia posseït el Kanesada.

-Avancem! –va demanar la Hanako, presa del pànic. Quedar-se durant molt de temps al mateix lloc no era pas una bona idea.

El Kunihiro es va posar en marxa i començà a caminar molt ràpid. La noia havia de córrer per seguir-lo, intentant fer el mínim renou possible. Si una cosa tenien a favor era que l’esperit, en haver posseït el Kanesada, ara també faria els renous propis dels humans i seria més fàcil detectar-lo, però en estar fusionat amb un humà, a la Hanako li costava moltíssim percebre’l.

-Cap a on anem? –va demanar el Kunihiro- Estem avançant sense cap pla. El més savi que podríem fer seria tornar enrere i enfrontar-lo en un espai ampli.

La noia es va aturar un moment, nerviosa, pensant en quin pla era el millor. Era la primera vegada que anava de missió i justament el líder, el responsable d’elaborar els plans i de pensar en el millor per les seves vides era qui es quedava fora de combat. Haver de pensar en un pla per sobreviure no era una activitat que ni la Hanako ni el Kunihiro estiguessin acostumats a tractar.

-Per segellar-lo necessito un espai gran –va exposar la Hanako. Havien arribat al final d’un passadís que connectava amb un de molt més gran i, problemàticament, molt més llarg. No tenien cap més remei, o s’arriscaven a recorre’l sencer o tornaven enrere.

-Si avancem i ens està esperant a l’altre costat, estarem morts abans...

El Kunihiro va callar. No estava al passadís, però definitivament aquells cops contra la paret i els crits ofegats de desesperació indicaven que estava molt a prop.

-Està darrere nostre... –va dir la Hanako, començant a sentir molt millor la presència del monstre. Els dos corregueren cap al passadís, avançant tan ràpid com podien i s’ocultaren a la primera habitació que varen trobar.

Tancaren la porta i s’hi amagaren al darrere. A les fosques, la por s’incrementava i els petits sorolls, com la respiració del seu company, els feien sobresaltar-se i posar-se tensos, amenaçats per la por. La Hanako tenia els ulls tancats i subjectava un encanteri per immobilitzar l’esperit amb molta força mentre que amb l’altra mà es tapava el nas i la boca, intentant amortitzar tot el renou que emetia.

Al seu costat podia sentir l’espasa del Kunihiro llesta per atacar. Era inútil, d’aquella manera només feriria el Kanesada i l’esperit resultaria completament il·lès. I el Kunihiro ho sabia. Poca cosa podia fer la Hanako sense tenir més energia.

Estava cansada, esgotada pel viatge. En aquelles ocasions, quan l’invocador no tenia prou energia, l’Ishikirimaru li havia ensenyat a fer un cercle de purificació. Quan l’esperit posés un peu a sobre, en aquell mateix instant, desapareixeria inexorablement.

Sentiren just a l’altre costat de la porta un cop molt fort, enrabiat. Un crit de ràbia era tot el rastre que aquell esperit anava deixant per on passava. Colpejava el cos del Kanesada contra les parets, intentant desfer-se de la frustració que arrossegava.

Poc després, ja no sentiren res més.

Obriren la porta, espantats per veure les parets plenes de sang. El Kanesada devia estar ja molt ferit a aquelles alçades, havien d’actuar el més aviat possible. Necessitaven d’un lloc des d’on atreure l’esperit i, a ser possible, un lloc que emanés energia sagrada.

-Kunihiro... –va xiuxiuejar la Hanako- Necessito que m’acompanyis a la sala de l’altar.

La noia traçà al terra els kanjis que necessitava per destruir aquell esperit maligne per sempre. Havien arribat corrent a la sala major del temple amb el temor que els estiguessin perseguint molt de prop. El seu grau de paranoia anava en augment i de cada vegada els costava més i més mantenir la calma i reaccionar correctament als sorolls i crits que sentien al seu voltant.

Amb por, miraven el seu entorn desconfiant de cada ombra.

Les gotes de suor li queien pel rostre, impactant contra el terra mentre tot just traçava el darrer caràcter sagrat.

-I ara com ho faràs perquè el Kanesada vingui fins aquí? –va demanar el Kunihiro, una mica allunyat, cercant la protecció del cantó de la sala.

-Segur que ja ha captat la nostra olor i deu estar de camí –va dir la Hanako- Ens està buscant desesperadament, l’instint de l’esperit l’obliga a assassinar-nos...

El Kunihiro es va remoure inquiet i va canviat el pes del seu cos a l’altra cama mentre en veu alta anava amollant els seus pensaments...

-Se’m fa estrany que segellessin un esperit tan maligne com aquest i el guardessin durant... vés a saber quants d’anys. Amb qui propòsit devien fer aquesta bestiesa?

La Hanako va treure la katana, observant la seva fulla encantada. A la llum del foc l’espasa semblava cobrar vida i vibrar més fort que qualsevol altra forma de vida, ansiosa per demostrar les seves habilitats.

-En cas d’una invasió un esperit ple d’odi hauria acabat de seguida amb els seus enemics. –va pensar la Hanako i contestà al Kunihiro sense tan sols mirar-lo a la cara- És una bestiesa com bé dius, però convertir el mal en una arma favorable s’ha fet sempre...

Els minuts que el Kanesada va tardar en descobrir en eren es varen fer eterns. La Hanako va ser incapaç de treure la vista del passadís que tenien just al davant, esperant l’inevitable. Només varen ser uns quants minuts, segons haurien estat si el Kanesada no estigués ferit, però a la noia se li feren eterns. Amb una fúria incontrolable es llençà a la batalla acomplint el seu destí.

Aixecà la seva espasa just quan l’esperit va fer el mateix. Els dos acers impactaren fortament, símbol de la determinació dels seus mestres. La Hanako atestà el cop següent, xocant una vegada més la seva katana contra la de l’enemic en una dansa de força i de temible voluntat.

A cada cop que la Sacerdotessa donava era més i més evident que l’enemic no resistiria massa més.

-Aguanta, Kanesada! –va demanar la Hanako entrant dins l’àrea de purificació. No estava segura de si la seva veu arribaria al seu company, de fet, en l’estat en el que es trobava, patia que ja no pogués fer res per ell. Quan més feble es tornava el cos, molt més fàcil seria per l’esperit posseir-lo per complet sense cap possibilitat de fer-lo retornar.

El Kunihiro d’imprevist va entrar en acció. La noia es va sorprendre de la seva aparició des de les ombres i quasi no el va tallar amb la katana pensant-se que era un nou enemic. Era un noi estrany i molt temerari, que mai sabies per on et podia sortir, però també s’havia d’admetre que era una persona confiable.

Agafà fortament les espatlles del Kanesada i amb molta determinació mirà la Hanako. La Sacerdotessa deixà anar l’espasa, ajuntà les mans amb molta força i recità l’encanteri posant tota la seva ànima en aquelles paraules sagrades. Només podia desitjar amb tot el seu cor que el seu company se salvés...

L’esperit va fer un crit esgarrifós, ple de ressentiment i la llum se’l va empassar, posant fi a la seva existència atroç. El cos del Kanesada va caure al terra. Lleugerament i de forma molt pausada, el seu pit encara respirava lentament. El Kunihiro començà de seguida amb els primers auxilis mentre la Hanako feia un gran esforç per mantenir els ulls oberts. Havia fet servir massa energia amb l’encanteri i la son s’estava apoderant d’ella, invasora de la seva voluntat.

I es va adormir profundament, fins que va sortir el sol, moment en el qual es tornaren a pujar als cavalls per tornar a la Capital. Va ser un dur viatge de tornada que durà tot el dia, però en certa manera se li va fer molt curt, ja que es va passar gran part del temps adormida o pensant en com havia transcorregut la missió. Deixaren al Kanesada a la Divisió Mèdica quan ja havia recuperat la consciència.

Ens va somriure i intentant mantenir l'orgull, entrà a la Divisió pel seu propi peu envoltat d'infermeres que l'envoltaven esperant que es desmaiés a qualsevol segon.

-Ja ens veurem! -va dir el Kanesada, casualment. Caminava coix i tenia profundes ferides per tot el cos. Si es tornarien a trobar seria, segurament, després de molt de temps. La seva recuperació seria llarga però segur que aprofitaria el temps que tenia per davant per aprendre coses noves.

Després d'una interminable volta a cavall, la Hanako hagué de continuar la seva ruta a peu i sola. El Kunihiro s'acomiadà breument, amb poques paraules i desaparegué en un obrir i tancar d'ulls. Després de passar tantes hores amb ells, la Hanako es demanava si mai tornarien a coincidir a una missió. Es tornarien a veure? Aleshores se n'adonà que crear llaços amb membres d'altres divisions era realment complicat. Cada divisió tenia els seus horaris, el seu ritme de feina, les seves missions secretes...

Servir els Déus era una feina molt plàcida i tranquil·la comparada amb les aventures i penúries que de ben segur passaven dia a dia les altres Divisions. Per res del món canviaria el calor humà del temple, però l'adrenalina de la missió li havia agradat prou com per pensar que voldria repetir aquella experiència més sovint.

En l’empar de la nit la ciutat també dormia, assossegada i serena amb la promesa impacient d’un nou dia. I per sobre de tot, a dalt d’un turó, el temple vermell de Shinsei esperava el seu retorn més fort i poderós que mai.