[Rol] Els Aiden

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Un “BON NADAL!” va omplir la sala.
Els quatre companys de pis vam fer un brindis amb les copes de cava. Bé, el cava ens l’havíem acabat fent el tonto mentre cuinàvem, per tant a la copa hi havia vodka del barat del paqui. Ah, i tampoc eren copes, que no en venien amb el pis, eren tasses de l’esmorzar. Però la intenció és el que compta :D
Seguidament, vam prosseguir amb la sopa de galets. Bé, galets, galets, no en vam trobar al súper, així que havíem agafat uns macarrons i els havíem posat al caldo. I bé... el caldo... es veu que el Rodolfo l’havia liat amb l’Avecrem, així que vam acabar fent uns macarrons amb salsa de tomàquet i ja.

—Per un nadal ple de noies maques! —va cridar l’Anselmo, que era el que anava més taja de tots.
—Elm, em sembla molt greu que vagis taja a les dues del migdia —vaig protestar, un pèl marejat pel cava i el vodka.
—Tio, no és Nadal cada dia! —va protestar, reomplint-se la copa de vodka Knebeb.
—Hi tant! —va corroborar el Rodolfo.
—I què us sembla si fem una ronda al Jo Mai? :pervertmoon: —va proposar l’Anselmo—. Em vull assabentar de les darreres aventures que el Bank ha tingut amb la Yoruichi!
—Eh!!
—Espera Elm, que has oblidat què passa per nadal? —va saltar el Shiro.
—Oh, és veritat :elmo:
—Cert, ja gairebé és l’hora! —va exclamar el Rodolfo.

En un tres i no res, davant de la meva cara de badoc, el Rodolfo, l’Anselmo i el Shiro van desplegar la taula, van fer espai al menjador i hi van posar una taula amb tres cadires. Jo em vaig quedar al mig del menjador mentre ells seien a un costat de la taula mirant-me.
—Oh, aquest Nadal no me’n salvo tampoc... —vaig sospirar.
—Bon Nadal telespectadors —va dir l’Anselmo amb veu de comentarista—. Em dic Anselmo Bienaventura Triceracops, sóc el vostre periodista admirat de cada Nadal! Amb mi m’acompanyen el meu estimat analista Rodolfo Yogulado i el meu apuntador Shiro-chan!
—Bon Nadal a tothom —va dir el Rodolfo saludant a una càmera invisible.
—Bon Nadal i benvinguts! —va exclamar el Shiro.
—Com cada Nadal, tenim l’espectacle protagonitzant per l’Aiden Bank! —va dir l’Anselmo posant-me un cogombre fent veure que era un micròfon—. Vols dir unes paraules?
—Sí, posats a fer ja podries fer servir una banana per fer el micròfon?
—Oh! Senyor Chan, apunti-ho pel pròxim any! —va exclamar l’Anselmo.
—Chan no és un cognom, Elm! —va protestar el Shiro—. Però apunto :banana:
—Molt bé doncs, ara esperarem a les 15:00... falten dos minuts.

Es va estendre un silenci per la sala. Jo em vaig posar en guàrdia. Sabia el que passaria, cada any era igual, des de que vaig anar a viure sol.

PU-KYU, PU-KYU! —a les 3 en punt el rellotge penjat a la paret d’Akatsuki no Yona es va obrir i va sortir un AO de joguina.
—Ja és l’hora! —va anunciar l’Anselmo.
De cop, la finestra es va trencar i van entrar dos homes armats amb metralladores, armilles i cascs antibales i tota mena d’equip d’escalada.
—OH! AQUEST COP HAN ENTRAT PER LA FINESTRA! —va anunciar l’Anselmo—. El Bank reacciona ràpid i... OH MY GOD!
—Ostres aquesta clau és de karate! —va meravellar-se el Rodolfo.
—Perdona que t’interrompi Rudy però QUINA HÒSTIA LI ACABA DE CLAVAR AMB EL GERRO DEL SHIRO! —va seguir l’Anselmo—. L’home ha quedat K.O. a l’estora del menjador mentre el Bank està apallissant a l’altre sobre el sofà!
—Un gerro trencat, una estora i una funda del sofà tacats de sang... —apuntava el Shiro.
—Quins cops! Això només es veu en un bon combat de boxeig! —exclamava el Rodolfo, que era boxejador i ho gaudia molt.
—Digues Rudy, quants cops ha fet servir aquestes tècniques el Bank? —va preguntar l’Anselmo mentre el segon home queia estabornit al sofà.
—L’any passat, que és l’únic que en tenim estadístiques, el Bank va utilitzar dues paelles, tres ganivets de cuina, un ganivet del pa i deu CD’s de la meva col•lecció fins que va caure, però mai havia utilitzat tècniques d’arts marcials! Aquest any potser ho aconsegueix!
—Gràcies per l’aportació Rudy! Bank, com et va? —va continuar l’Anselmo.
—Uf, uf... —vaig esbufegar—. Aquest any guanyaré jo.
—A veure si ho aconsegueixes doncs —va exclamar el Rudy—. Perquè ja ve la segona onada per la porta!
Efectivament, la porta del pis va caure a terra i va entrar un dels soldats amb un escut de policia que l’hi cobria el cos sencer i dos soldats més amb metralladora.

—Els soldats entren disparant dards tranquil•litzants... però el Bank es protegeix amb la televisió, que queda foradada! Shiro, apunta!
—Una porta d’entrada, una Smart TV ultra HD 3000K plus... —apuntava el Shiro.
—El Bank acaba de rebentar el cap d’un dels homes amb la tele i l’ha enviat a la porta del lavabo! —continuava l’Anselmo.
—Quina força ha de tenir per moure aquesta televisió! —exclamava el Rudy.
—Oh, un dels soldats ha disparat un dard tranquil•litzant al braç del Bank abans de rebre un atac del Bank amb el llum de la tauleta del menjador!
—Una porta del lavabo, un llum...
—El soldat de l’escut deixa l’escut i s’acosta al Bank, que està mig atordit, amb un pal electrificat! HOSTIA PUTA COM L’ACABA DE DESARMAR! QUINA CLAU! QUINS MOVIMENTS! Uf... auch...
—Uh... això m’ha fet mal només de veure-ho—va protestar el Shiro.
—Ja veus... apunta pintura per les parets i un nou parquet —va respondre el Rodolfo.
—Doncs bé, s’ha acabat la segona ronda! És un nou record per tu Bank! —exclamava l’Anselmo.
Jo, que em trobava mig atordit per l’esforç i pel tranquil•litzant, vaig acostar-me a la taula.
—Ràpid, dona’m... dona’m un got d’aigua amb sucre.
El Rodolfo va sortir a buscar-lo mentre deia:
—Tornem després de la publicitat!

—Aquí a punt per la tercera ronda, sóc l’Anselmo i estem expectants! Com està la situació, Rudy?
—El Bank està mig grogui i ha agafat dues metralladores. Hi ha cinc soldats armats fins les dents estabornits al terra! Un s’ha despertat i el Bank s’ha dedicat a pegar-li amb la culata de l’arma fins que ha tornat a quedar estabornit!
—Perfecte! Doncs prepareu-vos perquè aquí ve la tercera ronda...
Un home va entrar per la finestra del menjador, apuntant l’arma cap a mi. Per la cuina va aparèixer un altre soldat amb metralladora i els dos es van posar a disparar-me.
—Un atac per dues direccions! —cridava l’Anselmo—. El Bank s’ajup i OH! OH MARE DE DÉU DE MONTSERRAT I LA VERGE QUE TENIA AL COSTAT! EL BANK S’HA AJUPIT I ELS SOLDATS S’HAN DISPARAT ENTRE SI MENTRE ELL ELS HI DISPARAVA!
—Ni les armilles han pogut impedir tants dards tranquil•litzants alhora! —va comentar el Rodolfo mentre els dos homes queien traient espuma per la boca.
—Però atenció que entren dos homes més per la porta! El Bank els hi llança les armes per despistar-los i... Uf, auch, oix! Quins cops!
—Això és una combinació entre Taekwondo i Hapkido! —comentava el Rudy.
—Uf, crec que hi ha un braç trencat, això ho he d’apuntar? —va demanar el Shiro.
—Nah, no crec que... ESPEREU! HA ARRIBAT EL BOSS! —va exclamar l’Anselmo.
Un home va entrar per l’entrada principal. Portava armilla antibales com els altres, però sense mànigues ni casc. Era calb i lleugerament moreno, portava perilla. De fet, era clavat a Dwayne Johnson a Fast and Furious.
—K... Kevin —vaig sospirar, mig mort pels calmants i el cansament.

—Oh, el Bank carrega desapiadadament cap al boss, ataca sense pietat amb braços i cames! —comentava l’Anselmo—. El boss contraataca i WOOOOW! Envia al Bank contra la paret!
—Arreglar el forat de la paret —apuntava el Shiro.
—Però el Bank segueix en peu... sembla que s’aixeca! —exclamava el Rodolfo.
—Seee... com s’acabarà el combat? Ah! Espereu! El Boss treu un... un...

BZZZZZZZZZZ

L’últim que vaig veure abans de desmaiar-me va ser com el Kevin m’apuntava amb un taser. No vaig arribar a veure com el Kevin s’adreçava als meus companys, observava la llista de danys i els hi donava un feix de bitllets que compensava de sobra les destrosses del pis. Ells, somrient, li donaven la mà.

I així va ser com, per tercer any consecutiu, el cos de seguretat de la meva família em venia a buscar per passar el Nadal contra la meva voluntat.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Vaig obrir els ulls de cop, però aviat me’n vaig penedir. La llum del sol me’ls va fer tancar de cop i el mal de cap em va fer retorçar de dolor. Tanta ressaca tenia? Si que havia begut la nit anterior...
No, espera. Els records m’anaven venint mica en mica al cap.

Era el tercer nadal consecutiu que les forces de seguretat de la meva família em venien a buscar. El primer cop va ser el primer any que vivia amb els del pis. En aquelles èpoques només érem l’Enselmo, el Rodolfo i jo i durant dies em van ploure cartes, e-mails, whatsapps, telegrams, telegrames, sms, trucades, coloms missatgers, corbs missatgers i fins hi tot una òliba de Hogwarts. En totes la meva família em demanava que tornés amb ells i jo m’hi negava, ja que havia deixat clar la meva intenció de tallar llaços amb ells per poder-me fer un nom per mi mateix i no dependre de la seva fama com a científics de renom.
Finalment, el dia de cap d’any van venir un grup d’homes armats que em van segrestar a plena vista dels meus companys, que es disposaven a trucar a la policia. Fins hi tot el Rodolfo va deixar K.O. a un dels guàrdies quan el cap de seguretat, el Kevin (aquell tio igual a Dwayne Johnson), va donar-los un feix de bitllets per les molèsties i els hi va explicar la situació.

Des d’aleshores, al nadal següent, li van explicar al Shiro i es van muntar un rotllo d’espectacle – juegos del hambre per entretenir-se mentre impedia que els segurates em portessin a casa, tradició que havia arrelat ja al nostre pis el dia de Nadal.
Aquest any, amb tot l’entrenament de Tadaima i del dojo de Kendo, havia adquirit prou habilitat per tombar els guàrdies corrents, però el puto Kevin havia hagut de fer servir un taser. :enfadat:

Em vaig incorporar i vaig sortir del llit. Em trobava a la meva antiga habitació a la mansió dels Aiden. Una sala de seixanta-dos metres quadrats amb bany propi de dinou metres quadrats addicionals. Armaris de roba que no havia tocat mai, joguines de quan era petit, llibres i llibres, una selecció d’arcs i fletxes caríssims per quan havia fet tir amb arc... tot estava com quan vaig marxar.

Sabia que no podia fugir. La mansió Aiden estava a sobre un turó al centre d’una gran urbanització rodejada per murs electrificats i vigilats pel cos privat de seguretat de la família, que estava format per un miler d’homes. La resta de la urbanització estava poblada per magatzems d’aliments, magatzems de material tecnològic, centres lúdics (cinemes, boleres, pistes de patinatge, camps de futbol...) i altres xalets on vivien ajudants de la mansió, tot i que hi havia molts xalets buits.
Per tant, em moriria de cansament o m’agafarien abans de sortir-ne. M’havia de conformar i aguantar el que la meva família volgués.

Vaig sortir de l’habitació i em vaig trobar el Kevin, que esperava assegut davant la porta. Es va posar la mà a l’orella i va dir:
—Ha sortit per la porta, podeu descansar.
—Tenies homes apostats a les finestres per si volia sortir? —vaig riure.
—Has enviat nou homes entrenats a la infermeria, no vull córrer més riscs —va dir el Kevin amb un somriure. En serio, semblava el puto The Rock. Segur que havia actuat com a doble seu en alguna peli.
—El pròxim any hauràs d’entrar en tanc per fer-me venir —vaig fer broma—. Perquè el taser no et tornarà a funcionar.
—És la meva feina, tenim una dotzena de tancs, no passa res si n’agafo un o dos.
Ho deia en serio, això és el que em feia por. Teníem tant poder militar a la finca que podríem conquerir un país petit, en plan Andorra o Singapur.
—Va, senyoret Bank, t’esperen baix —va dir aixecant-se de la butaca on seia i senyalant-me el camí.
Vam recórrer els passadissos de la mansió i vam baixar dos pisos per les escales adornades amb les típiques estores vermelles. Només que eren grogues. Perquè si. A ma mare li agrada el groc.

Ens vam creuar amb el Petrov i l’Elizabeth. El Petrov era el criat de la casa, que feia la majoria de feines i cobrava més que el Messi. L’Elizabeth era la majordoma de la casa, s’encarregava de les tasques més socials i ajudava al Petrov.
Sí, a casa meva teníem majordoma i criat, en comptes de majordom i criada.
—Oh, senyoret Bank, quant de temps! —va dir el Petrov fent un lleuger cop de cap.
—Senyoret Bank, benvingut sigui a casa —va dir l’Elizabeth posant-se rígida en posició formal.
—Gràcies, però si us plau deixeu-me de dir senyoret, i això va per tu també Kevin!
—Com prefereixis, senyoret Bank —va dir el The Rock Kevin amb un somriure, volent dir “faré el que em doni la gana”.

Al arribar a baix hi havia la meva mare al gran menjador (en teníem dos de més petits), que posava unes flors en un gerro al mig de la taula.
—Oh, Banket-chan! —va dir-me la meva mare al veure’m. Sí, li agrada dir-me així, ja sabeu com són les mares.
—Hola mare —vaig respondre, un pèl massa secament del que preferia.
—Kevin, ens pots deixar —va dir la mare—. Ah, si veus a l’Elizabeth demana-li una pastilla pel meu Banket-chan, que sembla força cansat.
—Hi tant, senyora Hikari —va dir el Kevin amb el seu somriure mentre marxava.
Jo em vaig quedar mirant a la meva mare sense saber massa què dir. Volia enfadar-me, però ella somreia amb les flors a les mans i semblava un àngel celestial sortit d’una llegenda.
Hikari Aiden, una bellesa d’origen japonès, de cabells negres com el banús, els ulls verds com maragdes i una gràcia i delicadesa que semblava una donzella blanca i pura treta d’un poema.
Però quan la coneixies millor descobries una intel•ligència sobrenatural, doncs era doctora en diverses àrees de psicologia i biotecnologia. A més, era molt friki, ella va ser qui em va introduir en el món del manga i l’anime.

—Com estàs fill? Et va bé la universitat? —va començar la meva mare.
—Mare, segur que ja ho saps, a vegades trobo els espies amagant-se darrere d’un diari amb dos forats —vaig protestar.
—Huhuhu, és que em preocupo per tu.
—Mare, ets molt sobreprotectora. Espies a la universitat, soldats armats per portar-me per Nadal a casa...
—Aix, fill, tampoc n’hi ha per tant —va dir intentant treure importància a l’assumpte.
—Et recordo que vaig haver de llençar els calçotets i comprar-me’n de nous fa tres anys perquè m’hi havies ficat micròfons a tots?
—Bé, potser sí tens raó... però ho fem perquè t’estimem! I almenys vine a passar el Nadal en família...
En aquell instant la doble porta de fusta de casa es va trencar i va caure al terra. En va entrar un home barbut, fort i amb una destral a la mà.

El meu pare, Ragnar Aiden.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—HEEEEEEEEEEEEEY BANKASSO COM ESTÀS FILL MEU?
El meu pare va venir corrents cap a mi i em va abraçar, llençant la destral pels aires, que la meva mare va agafar amb naturalitat i elegància.
—Ei... pare... jo també... estic content de veure’t... i tal...
El meu pare em va deixar anar i em va llençar una mirada.
—HOSTIA PUTA COM HAS CRESCUT FILL MEU!
—Sí? Tu també —vaig dir, assenyalant-li una petita panxeta que tenia on l’any passat tenia abdominals de ferro.
El meu pare, Ragnar Aiden, tenia l’aspecte d’una caricatura Víking. Era alt, fort, amb una melena negra i una barba castanya poderoses en plan així:
Text amagat.
Imatge

I era un bèstia. Però tot i així era punyeterament intel•ligent, era doctor en un parell de branques d’electrònica i robòtica i havia fet tot d’invents per la societat, cosa que reforçava el fet que visquéssim en una ciutat privada.

—HAHAHAHAHAHA —ah, a més el meu pare cridava sempre—. SEH, TENS TOTA LA RAÓ! M’HE PASSAT AMB ELS FERRERO ROCHER AQUEST NADAL.
—Però Ragnar, que el Nadal és avui —va dir la meva mare.
—MUAHAHAHAH SUDA, ME’LS HE MENJAT IGUAL.
—Oh doncs n’haurem de comprar més —va remugar la mare—. Li demanaré al Petrov que els hi demani a l’avi.

INCÍS! El meu avi és el propietari de Ferrero Rocher.

—No, ja li demanaré jo —vaig dir, desitjant sortir de la bogeria. Els meus pares eren bona gent, però em costava acostumar-m’hi després d’un any sense veure’ls—. Així aprofito per anar-lo a veure.
—D’acord Banket-chan, però torna abans de sopar. El Kevin t’acompanyarà —va dir la meva mare.
—Agafaré el jet privat.
—OH! PERFECTE! ALESHORES VINC AMB TU! —va exclamar el pare.
—Ragnar! Has de tallar l’avet de nadal, que no te’n recordes? —va remugar la mare.
—Però Hikari, estimada, si això ho faig amb la navalla d’afaitar... —el meu pare cridava a tothom menys quan la mare li fotia canya.
—Pare, vaig a buscar a la Nami i ens reunim d’aquí mitja hora per agafar l’avió, et sembla bé? —vaig proposar.
—MITJA HORA! PERFECTE! VAIG A BUSCAR LA NAVALLA D’AFAITAR!
I dit això va marxar cap a un dels setanta-nou lavabos de la casa a buscar una Gillette Fusion Power Match 20 Koro-Sensei Edition, la seva preferida per tallar l’avet de nadal i per retallar-se la barba.
—Aquest marit meu, no para quiet —va dir la mare mentre posava la destral a sobre la taula.
—On és la Nami, mare?
—Diria que està amb la Katherine, jugant a la pista de patinatge tres.
—Moltes gràcies —vaig dir, mentre em disposava a marxar.
—Recorda d’abrigar-te, que fa fred! —va cridar-me la mare des de la cuina.

Al sortir de la mansió per la porta que havia trencat el meu pare vaig fer cap al jardí. Una mescla de plantes i flors de tot tipus formant formes formoses en formes abstractes.
Just davant de la porta hi havia un cotxe, amb un home esperant a la porta.
—On voleu anar Senyoret Bank? —va dir-me el xofer. No estava segur si aquell era el Boris o el Tomàtic, així que li diré Xofer-kun i ja.
—A la pista de patinatge 3 si us plau.
El Xofer-kun va inclinar el cap i em va obrir la porta abans que jo pogués. Certament m’empipava una mica que m’ho fessin tot, però és que la pista de patinatge 3 estava a 25 quilòmetres i a peu no podia anar.

La Nami, per cert, era la meva germana petita de 10 anys. S’assemblava força a mi (cabell negre amb reflexos verds) i era amable i intel•ligent, però també era molt trapella i corria amunt i avall per la mansió molestant els guardes. La Katherine era la filla d’un guarda alemany anomenat Gustavo i una molt bona amiga de la meva germana.

En arribar a la pista de patinatge 3 vaig sentir uns YUHUUUS provinents de la pista.
—Oh, les senyoretes deuen estar gaudint del patinatge sobre gel —va dir el Xofer-kun.
Sí, tu espera—vaig pensar.
Vaig sortir del cotxe i vaig entrar a la pista. L’any passat m’hagués fotut de morros, però amb l’entrenament d’Explorador havia après a caminar per moltes superfícies, com el gel polit, amb facilitat.
I, evidentment, les nenes no estaven “exactament” patinant.
Havien fet portar una de les màquines de neu de la pista d’esquí 7 i hi havia una muntanya de neu al mig de la pista mentre elles patinaven fent cercles al voltant, en tiraven més, reien i cantaven:
Vint-i-vuit Vincenzos
Es colgaven
A la neu de casa els AAAAIDEN
I com que veien que no sortiriiiien
Van cridar un altre Vinceeeenzo.

De cop la Nami va fer un crit i va interrompre la cançó. Em va veure i va venir patinant cap a mi.
—GERMANEEEEEEEEEEEEEEEEET!
—Hola petarda! —vaig dir agafant-la a l’aire. Malauradament vaig perdre l’equilibri i vaig caure de cul al gel mentre les noies es reien de mi—. Ostres com has crescut!
—Sí! M’he fet molt alta! —va contestar orgullosa—. T’he d’explicar un munt de coses germanet!
—Hi tant! Però abans, què era això del Vincenzo que cantàveu?
—Ah doncs... —la Nami va fer cara de múrria—. Hem enterrat el Vincenzo en neu!
Va assenyalar la muntanya de neu. Si era veritat, el pobre home estava suportant trenta metres de neu a sobre seu.
—Animals! Que el matareu pobre! —vaig exclamar, corrent com vaig poder per apagar la màquina de neu i començant a excavar—. Vincenzo! Que em sents?
Un dèbil soroll va sortir de dins la muntanya.

Entre els tres vam poder-lo desenterrar. Estava a punt d’ofegar-se i també a punt de matar les noies, però va poder-se contenir.
—AH! Questas ragazzas m’han tocat molt els colloni! Demano la dimizzione! —va dir amb el seu accent d’italià mafiós.
—Va Vincenzo, no n’hi ha per tant, només juguen —vaig intentar calmar-lo.
—Pesto! El pròximo cop que me demanin la màquina de nievi, se la fotran pils...
—Vincenzo! —la meva mare va entrar a la pista de gel amb una mena de vehicle com els camps de golf, però amb esquis, acompanyada del xofer—. He vingut tan bon punt el Shinosuke m’ha avisat.
Ah, no era ni el Boris ni el Tomàtic—vaig pensar.
La meva mare va fer servir el seu encant i el seu do de la paraula per calmar el Vincenzo en vint segons. A més, amb cinc segons més en va tenir prou perquè accedís a portar-nos a mi, al meu pare i al Kevin cap a Itàlia amb el jet privat, a veure l’avi, ja que ell era el millor pilot de la finca.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Atenzione passatgers del vol 0001 Aiden Airlines, cordin-se els cinturons que presto farem l’enlairament —va dir el Vincenzo des de la cabina.
L’avió va accelerar per la pista número 2 de l’aeroport de la mansió i es va enlairar suaument.
—Argh... —va fer el meu pare—. SEMPRE EM MAREJO HOSTIA.
—Calmi’s, senyor Aiden, vol un Martini? —va oferir una de les hostesses del jet privat.
—QUE MARTINI NI QUE BAMBINI, PORTA’M UN CUBATA DE VODKA!
—Amb què voldrà el vodka senyor?
—COM QUE AMB QUÈ? AMB MÉS VODKA!
—Senyor Aiden, beure en un vol així no està aconsellat perquè... —va començar el Dwayne “Kevin” Johnson.
—VA, CALLA HOME I BEU AMB MI! :festa: —va cridar mon pare que ja tenia la corbata pel cap.
Jo, que degut als vols amb el Dassan per Tadaima ja havia perdut tots els mals de volar, em vaig dedicar a relaxar i gaudir del viatge.

En realitat, per variar allò no estava tant malament. Havia marxat de casa per no dependre d’aquestes comoditats. Cert que mai em faltaven els diners, però vaig aprendre a valer-me per mi sol aquests dos anys i mig amb l’Elm, el Rudy i el Shiro. Volia muntar-me la meva vida sense dependre dels meus pares ni de tot l’exèrcit de gent que els envoltava, però bé, un o dos dies a l’any amb ells no em matarien.

Dit això, em vaig relaxar a la butaca d’hidro-massatge fins que vam arribar a Itàlia.
—Ah, dolza terra —vaig sentir que deia el Vincenzo, que s’havia deixat el micròfon obert—. Atenzione passatgers, en breus instantis tocarem a terra.
Després de l’aterratge, vam sortir de l’avió. Jo vaig sortir el primer mentre el Kevin portava a coll al meu pare, mig marejat i, finalment, el Vincenzo.
—Mai més Kevin, t’ho juro —va dir abans de vomitar als peus d’una hostessa russa de dos metres d’alt, que el va mirar amb una cara que mataria un Drakkarià.
—Jo ja li deia... —remugava el Kevin mentre demanava perdó a l’hostessa.

Just uns metres enllà de l’avió ens esperaven tres cotxes negres i una limusina. Rodejant-los, hi havia homes italians vestits amb americana negra i ulleres de sol. El que tenia més pinta de mafiós va parlar amb el Vincenzo i ens va indicar que pugéssim a la limusina.
Dir “limusina de luxe” és quedar-se curt.
Semblava que haguéssim entrat a la butxaca màgica del Doraemon. Hi havia dos jacuzzis posats en fila, un amb aigua calenta casi bullent i l’altre amb glaçons de gel, tot rodejat per coixins i minibars amb cava català (no se, al pare li agradava més que el champagne), refrescos i uns sobres de pols blanca molt sospitosos.
El pare es va sucar immediatament a la piscina de glaçons mentre el Kevin i jo ens ho quedàvem mirant des d’uns coixins.
—OH, SEMBLA QUE TORNI A SER A CASA... quin gustet...
De cop, del jacuzzi amb l’aigua calenta en va sortir un home japonès gras i ple de tatuatges. L’home va badallar i va dir:
—Uh, em dec haver adormit.
I ignorant les nostres cares de sorpresa es va vestir amb la roba que hi havia al fons de la sala. De cop va adonar-se de la nostra presència.
—Eh! Qui sou vosaltres? On és el Padrino?
—Disculpi, bon home, nosaltres simplement hem llogat aquesta limusina per... —va començar a explicar el Kevin.
—Bon home? Jo? No sabeu qui soc? —de cop l’home es va treure una pistola de l’americana—. Sóc un dels caps més important de la màfia japonesa! Si us pensàveu que em podríeu segrestar així com així aneu arriats!
Però mentre l’home seguia amb el seu discurs de mafiós el Kevin es va treure el tàser i el va electrocutar.
—HAHAHAHAHA! YEAH! NO HI HA RES COM UN BON MAFIÓS PER AIXECAR-TE ELS ÀNIMS EH, KEVIN? —cridava el meu pare llençant-nos glaçons—. OI QUE LLOGAR LES LIMUSINES ALS MAFIOSOS ÉS LA PERA BANK?
—Què vols que et digui pare, aquest home sembla algú important —vaig remugar.
—BAH, TONTERIES. KEVIN, MACO, DIGUES-LI AL CONDUCTOR QUE EL DEIXI A L’HOTEL DE CINC ESTRELLES MÉS APROP D’AQUÍ I ALE, A VEURE A L’AVI.
—Ara mateix —va dir el Kevin, pitjant un botó i comunicant-li les instruccions al xofer.

Després d’aquestes aventures, vam arribar a la casa del meu avi. Bé, en realitat era una mansió, però ho comparaves amb casa meva i semblava la caseta del gos.
—Bona nit, senyor i senyoret Aiden, us estàvem esperant —va dir un majordom al obrir la porta.
—SUEGROOO? QUE ETS PER AQUÍ? —va cridar mon pare entrant a sac.
—Bona nit —vam saludar el Kevin i jo al majordom, seguint després al pare.

Vam trobar al pare a un dels menjadors mentre parlava amb l’avi. L’avi era un home gran, encorbat i amb bastó, un vell verd que tenia la fàbrica de Ferrero Rocher plena de noies joves però també amb molta visió pels negocis, doncs des de que havia agafat l’empresa els beneficis augmentaven cada any.
—Com que t’has fotut els Ferreros que us vaig enviar? —l’estava escridassant el meu avi.
—SI OI? ES QUE ESTAVEN COLLONUDAMENT BONS :muahaha:
—Una bona estirada als collons et fotré jo, puto gendre golafre —l’avi va anar darrere del quadre de l’àvia (una dona japonesa preciosa) i en va treure una clau—. Té, ja saps on és el soterrani secret no? Menja el que vulguis i que els teus s’encarreguin de carregar els que necessiteu al camió.
Li va llençar la clau i el pare, agafant-la al vol, va cridar.
—VA KEVIN! ENS FOTREM MORATS DE FERREROS!
I ens van deixar sol a l’avi i a mi.

—Ei, Bank, com has crescut noi! —va dir-me l’avi, que m’anava a estirar les orelles però va veure que ja no arribava. En realitat s’havia encongit ell un xic.
—Gràcies avi, tu et mantens molt bé eh! —a vegades sóc un xic hipòcrita, visca la vida noble.
—Ah, no m’afalaguis, ja saps que pots agafar tots els Ferreros que vulguis.
Aleshores ens vam asseure vora la llar de foc a xerrar. Em va preguntar sobre la universitat, la Yoruichi, els companys de pis...
Mentre parlàvem, però, com que cada cop feia més calor de la llar de foc, em vaig treure la dessuadora. L’avi va fer una cara estranya. Primer vaig pensar que s’havia fixat en la samarreta de :banana: bananas are always with you :banana: però es va fixar en una altra cosa.
—Aquest collaret que portes... —va dir, assenyalant el penjoll verd que em permetia viatjar entre els dos mons—. És possible que ja hagis entrat a Tadaima?
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Em vaig quedar parat sense saber què dir.
—Perdó?
—hahahaha va home no et facis el despistat, els dos sabem de què parlem —va riure l’avi.
—Has estat a Tadaima? —vaig preguntar, després d’uns moments de silenci.
—Hi tant! Aquí on em veus, a Tadaima era conegut com a Yusuke Aiden, tinent de la Divisió d’Intel•ligència de Shinsei! —va dir molt orgullós.
—Ostres, eres tinent a Shinsei? —vaig dir, estupefacte. Vaig recordar que el Joaq m’havia explicat que molts membres de la meva família havien estat durant generacions a la Divisió d’Intel•ligència, però ignorava que el meu avi hi havia estat.
—I un dels millors —va dir l’avi, fent cara de nostàlgia—. Oh, Tadaima... ho trobo a faltar, la veritat. Et pots creure que podia controlar la xocolata a la meva voluntat? Era el puto amo a les festes, tot i que en combat no servia de massa...
Vaig riure. Quan vegi al Rob li preguntaré sobre un tinent que utilitzava la xocolata per lluitar.
—I com és que no tornes? —vaig demanar.
El rostre de l’avi es va tornar més seriós.
—Bé... ja deuràs saber que els successos de Tadaima ens afecten d’unes maneres o altres depenent de la persona —va explicar—. Hi ha gent que quan està a Tadaima no li passa el temps al món humà mentre que hi ha gent que sí que els hi passa, o que ho fa però lentament. Nosaltres els Aiden, que jo sàpiga, podem mantenir tant bé les consciències als dos mons que el temps en un món es congela quan estem a l’altre.
—Sí, a mi em passa —vaig reconèixer, recordant que a mig examen me n’anava a Tadaima, mirava les respostes i tornava, sense que ningú se n’adonés.
—I d’igual manera que retenim els records, també podem retenir ferides —va explicar l’avi—. Fins hi tot hi ha gent que, quan mor a Tadaima, també mor al món humà. Segurament coneixeràs al Joaq.
—Sí, hi tant. El van matar i, com que el seu esperit no va poder utilitzar el seu objecte màgic, es va quedar atrapat a Tadaima.
—Doncs a mi em va anar d’un pel que no em passés això —va reconèixer l’avi.
—Vas... morir? —vaig preguntar.
—Sí... però van caldre tres capitans per derrotar-me en una gloriosa batalla contra Drakkar!
—En serio?? —vaig exclamar, al•lucinant amb el meu avi.
—Nah, en realitat vaig ensopegar i vaig caure per una finestra. Em va fer molta ràbia.
Vaig estar a punt de llençar-li un cendrer en forma d’OVNI Traterrestre, però es va posar a riure i aviat em vaig posar a riure jo també.
—I tu què noi, com et va per Tadaima?
—Doncs bé, sóc Tinent de la Divisió d’Exploració...
I vam estendre’s una bona estona parlant de Tadaima.

Finalment va aparèixer el Kevin arrossegant el meu pare, que havia perdut definitivament les abdominals i murmurava alguna cosa intel•ligible.
—Però quants Ferreros s’ha fotut el desgraciat? —va exclamar l’avi, aixecant-se de cop.
—Set-cents vuitanta-un si no m’he descomptat —va dir el Kevin, traient una llibreteta—. He pensat en apuntar-los per després pagar-vos-els.
—Bah, jo també estic podrit de diners, me la sua —va dir l’Avi.

Uns instants més tard, el Kevin carregava el meu pare a la limusina mentre jo m’acomiadava de l’Avi.
—Adéu Bank, que tinguis bon viatge.
—Adéu avi, moltes gràcies per tot —vaig dir, referint-me a la conversa a Tadaima i als Ferreros.
—Ah, no ha estat res —va dir. Però al cap d’una estona em va dir—. Bé, hi ha una última cosa que et volia dir. El meu objecte màgic encara deu estar per Tadaima. Si... t’anés bé, em faria feliç que el recuperessis.
—Hi tant avi, compta amb mi!
—Doncs apa, bon viatge i moltes gràcies!

El viatge de tornada va ser més tranquil, bàsicament perquè el pare sofria de ressaca, pulmonia i empatx. Però era un home massa fort i robust, per l’hora de sopar estaria bé.

Evidentment, el pare ja estava bé.
—BON NADAL FAMÍLIA! —va exclamar
—Bon Nadal! —vam contestar tots.
Els quatre Aiden estàvem a la taula. Era una d’aquelles taules tan llargues que per parlar d’una punta a l’altre és més senzill per Telegram que a veu. El pare estava assegut en una punta, la mare a la seva esquerra, la Nami a la seva dreta i jo al costat de la Nami. La resta dels llocs estaven buits, ja que tots els treballadors de la mansió estaven a casa seva amb les seves famílies.
—Va, Nami, menja’t les mandonguilles —protestava la mare.
—No vull! Són com cagallons d’ovella!
—Si no et menges les mandonguilles et quedaràs sense regal de nadal —va dir la mare.
—Quèe??
I la germaneta va obeir, amb ànsies de rebre el regal de nadal.
—HAHAHAH QUE BÉ QUE LA FAMÍLIA TORNI A ESTAR UNIDA!
—I a què us esteu dedicant ara? —vaig preguntar de sobte, sentint curiositat pels projectes dels meus pares.
—MUAHAHA ESTEM TREBALLANT EN UN PROJECTE ULTRASECRET! —va exclamar mon pare.
—Sí, és tan secret i important que algunes organitzacions d’espionatge ens han intentat atacar —va sospirar la mare—. L’últim cop vaig tardar tres hores en dormir per culpa dels trets.
—En serio us han atacat? —vaig contestar flipant, tot i que els meus pares estaven calmats—. Què esteu fent perquè les organitzacions d’espionatge mundial ens ataquin?
—Ah, res de l’altre món... —va sospirar ma mare.
—NOMÉS ESTEM TROBANT LA CURA AL CÀNCER HOHOHOHO —va exclamar mon pare després d’acabar-se la tercera copa de vi.
—Com?
—DONS JO HE FET UNS NANOROBOTS AMB ESPASES LÀSER...
—I jo els estic intentant programar perquè ataquin les cèl•lules malignes del cos —va acabar ma mare—. Però ens està portant força temps.
Vaig agafar un Ferrero Rocher i vaig seguir la conversa. Era com cada Nadal. Els meus pares fabricaven coses inimaginables per la societat d’avui dia com qui va al lavabo a canviar el paper de vàter.

El dia següent em vaig acomiadar d’ells i el Kevin em va portar a casa amb helicòpter. Vaig trobar els companys tots amb ressaca i llençant-se els bitllets de la reparació pel cap cridant “Som rics, som rics!”.

Imatge
Imatge
Bloquejat