[Rol] El que ha de governar

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

Imatge




Un altre dia de treball començava i per primer cop després de molt temps, havia d’anar a la divisió. En la divisió ninja tot és manté en secret, som la única divisió amb dos edificis, un obert al públic, on rebrem les missions de la gent i acudeixen els membres d’altres divisions. I l’altre, amagada de tothom, on només els membres saben on és, és tan secreta la seva ubicació que els que van a formar-se i no ho aconsegueixen, els esborren la memòria perquè no puguin filtrar on és troba. Recordo que quan vaig anar per convertir-me en ninja, només vaig poder veure una part de la divisió. Ara que ja portava un temps fent missions (simples) i d’haver sigut assignat a un equip em van convocar a la divisió.

La ubicació està estrictament prohibida de divulgar, ni als familiars ni a ningú, el lloc està perdut entre uns boscos molt frondosos. Després de fer el camí que casi no recordava, vaig arribar a la divisió, a l’entrada es podia veure a la Raiko cridant-me amb energia.
- Viiictooor!!
- Si si... ja t’havia sentit – vaig dir badallant
- Va afanya’t, que arribes tard, el Daku ja està traient fum del cap.
- Aquest noi no té gens de paciència.
- Ja saps com és – va deixar anar una rialla

La divisió semblava com un dojo però gegant, una decoració clarament de Shinsei, habitacions rectangulars i quadrades amb passadissos llargs i portes corredisses, tot de fusta de la bona. Això si, no havia molt moviment. Pel que deia la Raiko, els membres no acostumen a socialitzar molt, veure’n un era força estrany, una cosa que personalment no m’agradava gens. Vam pujar per les escales, per arribar davant d’una porta que conduïa a una mena de sala d’actes. A dins, havia dues persones, en Saito i un Daku vermellós, potser a causa del cabreig que portava.
- JA ERA HORA!! – va cridar
- Jajaja ho sento, m’he despistat – vaig excusar-me
- Com que “ho sento, m’he despistat”!? – va dir mentre m’imitava – Arribes mitja hora tard!
- No és culpa meva... si la divisió no estigués tant perduda arribaria abans.
- Va nois calmeu-vos – intentava posar ordre el Saito
- Daku sembles una xemeneia humana – reia la Raiko
- Vols callar Raiko!? – cridava molest en Daku
- Tu no fiquis més llenya al foc – va dir en Saito
- Jajajajaja molt bona aquesta Saito – vam riure la Raiko i jo
- Tu també Saito!?
- Silenci.

Una veu misteriosa es va fer escoltar. Del sostre va baixar una figura masculina.
- Uooo, com un ninja de veritat! – vaig dir
- Si tu també ho ets... – va dir en Saito
- Veig que per fi estem tots, em presentaré, em dic Kuroga i a partir d’ara seré el vostre instructor d’equip. Això si, Victor oi? Agrairia que per la pròxima vegada no et fessis de pregar.
- D’acord... ho sento.
- Aclarit aquest punt continuem.
- Per cert Kuroga-sensei, tinc una pregunta – va dir en Daku
- Endavant.
- Per què som un equip? Pel que havia sentit, tots els ninjes acostumen a treballar sols.
- Aquesta és una bona pregunta, com dius, a les missions, els ninjes treballen sols però a vegades, es dóna el cas que dos ninjes han de cooperar per la dificultat de la missió o potser col•laborar amb algú d’una altre divisió i usualment no tenen ni idea de com treballar en equip, per això, un antic capità que coneixeu força bé, en Tessai, va proposar un model de treball diferent: ajuntar als novells en equips i amb un instructor, en aquest cas jo, aconseguir fer missions cooperant fins que arribéssiu a tenir més experiència. Així també faria que els membres interactuessin entre ells.
- Tal i com s’esperava d’en Tessai – va dir en Daku, com si fos un nen orgullós del seu pare
- El problema, és que aquest model no agrada massa als que manen però en Tessai tenia molt poder dins la divisió així que és va posar en marxa, amb uns quants ninjes a veure si funciona. Com vosaltres.
- Llavors si aconseguim bons resultats voldrà dir que en Tessai tenia raó? – preguntava en Saito
- Exacte, personalment no em desagrada aquest model però no em fa especialment il•lusió haver d’estar a càrrec de ningú, però li dec molt a Tessai i com vosaltres sou els seus deixebles m’aguantaré.
- El coneixies a ell? – va preguntar la Raiko
- Si... em va salvar més d’un cop. Però deixem estar tot això i centrem-nos en el motiu de perquè sou aquí. Teniu la vostra primera missió grupal. Al oest d’aquí, a les muntanyes, dos tribus s’estan enfrontant, els Gegats i els Gosllops, són com enèmics acèrrims i estan causant molts desastres a les viles del voltant. Heu de solucionar el conflicte.
- De que em sonen aquests noms? – vaig dir per mi mateix
- Els hem de matar? – preguntava la Raiko
- Només si no n’hi ha altre opció – va dir en Kuroga-sensei – Ens dirigirem cap allà després de que us preparareu pel viatge. Esperaré a l'entrada.

En dir això va desaparèixer. La missió no semblava gaire complicada encara que no ens podíem confiar. Lo pitjor que és pot fer a la vida és subestimar, ens van ensenyar que fer-ho s’acostuma a pagar amb la mort. Acte seguit vam fer el que va dir, varem passar per l’armeria de la divisió per posar a punt les nostres armes i recollir tot lo necessari; kunais, shurikens, una tenda de lona, subministres, etc...

Abans de marxar, mentre caminaven pels passadissos algú ens va cridar, en girar-nos vam reconèixer qui era, dos antics professors nostres, el tinent de la divisió “Marxa mortal” Yatsufusa Tokoyami i la Mayuko “Raiben” Myers professora d’infiltració.
- Quan de temps nois!! – va dir el Yatsufusa-sensei – Veig que us heu convertit en bons ninjes, alguns ja diuen que sou les promeses de la divisió.
- Tot és gracies a les vostres ensenyances, us devem molt – va dir en Daku
- M’alegra veure que continues tan educat com sempre – va dir la Myers-sensei – No com vostè senyor Kudo, que ja he vist que ha tornat a arribar tard, com sempre.
- Algú més falta per dir-m'ho? – vaig dir irònicament
- Bé, senseis, hem de marxar a fer una missió – va dir en Saito
- Així que també us faran fer el nou model de treball oi? Això està bé, en Tessai sempre ha pensat en lo millor per la divisió – va dir en Yatsufusa sensei – Bé nois, us desitjo molta sort.
- Demostreu de que sou capaços – va dir l’altre professora – Bon viatge.

Encara no sabia per quin motiu s’havia retirat en Tessai, però cada cop tenia més clar que va ser un gran capità d’aquesta divisió, ningú l’ha oblidat. En acomiadar-nos dels nostres antics professors, vam marxar de la divisió juntament amb el Kuroga-sensei per anar cap a les muntanyes del oest.
Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

Els ocells volaven sobre els nostres caps, en el cel infinit. Tots cinc anàvem en direcció al vent de ponent. El viatge era llarg però pel moment tranquil, havia un mar d’herba miréssim on miréssim, relaxant per la vista. Molts cops pensava que en comptes d’un ninja semblava més un aventurer, potser és cosa dels tòpics de sempre, com que els ninjes no poden mostrar-se a ningú i coses semblants, jo crec que mentre ningú endevini que ets un ninja pots fer el que vulguis.

Mentre caminàvem, la Raiko li feia tota mena de preguntes al Kuroga-sensei, sempre he pensat que com interrogadora seria la millor. Però ell no és que fos massa xerraire, semblava que per una orella li entrava i li sortia per l’altre.
- Sensei, ja li val, ens ignora completament! – deia la Raiko indignada
- Prefereixo més escoltar que parlar – va respondre ell
- No es suposa que el que fem és per millorar les nostres capacitats cooperatives? Si no parlem entre nosaltres i ens coneixem una mica no servirà de res.
- Ugh... – li va fer un crític al Kuroga-sensei – Ets sempre així?
- Sempre – vam dir en Daku i jo al uníson
- Pobre sensei... – va deixar anar en Saito
- Només vull saber coses d’ell, que per alguna cosa és el nostre instructor de grup – va replicar la Raiko
- Està bé... pregunta el que vulguis – va dir el sensei
- Guay! Doooncs... Quina arma prefereixes utilitzar? Quin és el teu element? Quina edat tens? Tens parella? Per què et vas fer ninja?
- A veure... – va agafar aire per començar a respondre totes les preguntes – Els shurikens. El aire. 28 anys. No, no en tinc. Per tradició familiar – va fer una pausa – Alguna cosa més?
- No, amb això ja em val – va somriure la Raiko
- Millor...

Després d’aquest interessant acostament amb el nostre sensei varem arribar a un punt de control a un pont, segons en Kuroga-sensei, el pont del Ponent (no, no són gaire originals alhora de posar noms) és l’únic que comunica la regió de l’oest, que està separada per un gran riu, de la resta de Shinsei. Aquesta regió és part de Shinsei però té una certa autonomia i una independència econòmica lliure d’impostos a canvi de recursos únics que posseeixen. Havia un parell de guàrdies al punt de control, en veure’ns van fer una salutació, com a part de les forces d’elit, la resta de guàrdies del exèrcit ens tractaven amb respecte i admiració. Els vam tornar la salutació per després creuar el pont de pedra que unia les dues regions.

Pel que vaig sentir, en aquesta regió, al sud-oest, hi ha una mena de capital, allà tenen unes mines on surten minerals força únics, és un lloc famós, però el nostre destí era en una vila al nord-oest del punt de control. Vaig preguntar al Kuroga-sensei per què havíem d’anar caminant i no volant o en un carro, ell deia que era part de l’entrenament però sobretot de que en Daku no li agrada els transports i que en Saito volar tampoc li agrada. Ells dos van posar mala cara.

Al cap d’una estona varem arribar a un bosc on un soroll ens va cridar l’atenció, s’escoltava arbres caient al terra. Varem pujar a sobre d’un per anant saltant de rama en rama cap al lloc on es produïa el soroll. Al clar del bosc havien dues figures, una mena de gos humanoide i un gat força gran.
- No n’hi ha dubte, són un Gegat i un Gosllop, estan lluitant – va dir en Kuroga-sensei

Les dues criatures s’enfrontaven durament, semblava una batalla a mort, mentre ho feien es carregaven tot el que els envoltava. Als seus rostres es podia notar un odi brutal entre ells, això no era normal. En Daku va adonar-se’n de que havia un carro sota uns arbres, lo pitjor era que semblava que havia gent a dins, així que varem actuar de seguida. En sortir dels arbres vaig deixar fora de combat al Gegat amb la meva Chiyuki i el Gosllop va fugir de seguida. Acte seguit, la Raiko amb la ajuda del Kuroga-sensei van fer-se càrrec dels arbres per rescatar a les tres persones que havien dins el carro.
- Esteu bé!? – deia amoïnada la Raiko
- Si... moltes gracies, sort que els arbres han caigut als costats i no al mig del carro – va dir l’home
- Hi ha cap ferit? – va preguntar el Saito
- No, sembla un miracle que tots tres haguem sortir il•lesos, mira estimat, el nostre fill no li ha passat res – li deia a l’home la dona que abraçava al nen
- Gracies a deu... Veig que encara continuen igual...
- Dispensi, per qui ho diu, per les dues criatures que estaven lluitant? – va preguntar en Daku
- Si... abans no era així. Per cert, puc preguntar qui sou vosaltres?
- Ens han enviat per solucionar aquest conflicte – va respondre en Kuroga-sensei
- Llavors us hauré de presentar al alcalde de la vila, ell us explicarà millor les coses.

Abans de dirigir-nos cap a la vila, vam arreglar el carro per després pujar encara que, al Daku, no li feia gens de ganes, sempre que pujava a un transport es marejava, però en aquest moment es va haver d’aguantar. Del bosc cap al nostre destí no n'hi havia molta distancia, comparat amb tot el camí que havíem recorregut. Al cap d’una estona, vam arribar.
- Benvinguts a la Vila dels Vents! - va dir l’home
Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

A l’entrada es trobava un arc de pedra que varem creuar per entrar a la vila, una vila petita plena de molins i amb una muntanya enorme al darrere. La família que vam rescatar ens acompanyaren cap a la plaça on es trobava l’alcalde, en fer-ho és varen acomiadar per continuar amb els seus quefers. L’alcalde, en veure’ns, va apropar-se per saludar-nos.
- Benvinguts forasters a la Vila dels Vents – va dir l’alcalde – El meu nom és Zèfir, quin és el motiu de la vostra arribada a la nostra vila?
- Venim de part de Shinsei per posar fi al conflicte entre els Gegats i els Gosllops – li va respondre en Kuroga-sensei
- Oh... Ja veig, acompanyeu-me cap a casa meva siusplau, allà parlarem més tranquil•lament.

Vam seguir a l’alcalde cap a la casa més gran de vila, en una zona elevada. Al entrar, la seva dona, d’una edat força avançada, ens va oferir per beure una mica de te.
- Està molt bo! Que és una mescla especial? – vaig preguntar
- Surt d’uns arbres que només creixen en aquesta regió – va respondre la senyora amb un somriure
- Bé, continuem amb el tema? – va preguntar l’alcalde
- Si, ens podria explicar la situació? – va dir en Kuroga-sensei
- Pel que hem vist Gegats i Gosllops se’n porten a matar – va dir en Saito
- Abans hem hagut d’intervenir en una lluita on casi surten malparats alguns ciutadans d’aquí – va explicar la Raiko
- Us agraeixo la vostra ajuda – va dir l’alcalde – Tot això va començar farà mig any, des de sempre aquestes dues tribus han sigut rivals però s’enduien bé, tenien el mateix líder que s’encarregava de posar ordre, és més, totes dues tribus protegien la regió de monstres i enemics, ens protegien fins i tot a nosaltres, els habitants d’aquestes terres. Però sembla ser que alguna cosa va passar amb el seu líder, fet que va causar que Gegats i Gosllops s’embrancaren en un conflicte per fer-se amos del territori i acabar amb un dels bàndols. Tenim sort de que directament no ens ataquen però estan destruint tot el que tenen per mig, al final ens quedarem sense cultius i alguna desgracia passarà.
- Entenc, em faig una idea de la situació – va dir el nostre sensei
- Llavors quin és el pla? – vaig preguntar
- Començarem amb un reconeixement de la muntanya.
- És on viuen les dues tribus oi? – preguntava en Daku
- Exacte, totes dues han viscut sempre en aquella muntanya, la Muntanya de les Besties – va dir l’alcalde
- Doncs vinga, posem rumb cap allà! – va dir la Raiko
- Un moment! A on creieu que aneu? – va dir la dona del alcalde – Primer hauríeu de dinar, no aconseguireu res amb l’estomac buit.

La dona, en un moment, va portar un petit banquet davant nostre, personalment el meu estómac sonava com si estigués tronant i em sembla que no era l’únic. De seguida que vam acabar marxàrem a posar fi al conflicte que tant preocupava als ciutadants d'aquesta vila.

Darrere de la casa es trobava una cova que portava a la Muntanya de les Besties, així que els cincs la vam travessar. Era un únic camí per arribar a la falda de la muntanya, un bosc ple d’arbres i parets de roques. Estàvem a dins de la muntanya però també al aire lliure, un espectacle de la naturalesa.

Vam començar a caminar per un sender que pujava cap a dalt. El lloc estava en silenci, molt en silenci, ni tan sols s’escoltava el grall dels ocells. Teníem la guàrdia amunt per si de cas, ja que estàvem en territori de les dues tribus, per això vam decidir començar amb un reconeixement de la zona. Per tot el havia escoltat pensava que trobaríem algun Gegat o Gosllop però no va ser el cas. Més tard, el sender del bosc s’acabava i un camí de pedra que es dividia en dos apareixia, segons en Kuroga-sensei, cada camí conduïa a la guarida de cada tribu, així que vam tornar per decidir una estratègia.

Encara que es deia que tenien molta intel•ligència no crèiem poder parlar diplomàticament amb ells i lluitar directament tampoc era bona idea, per aquest motiu, vam estar força estona rumiant, finalment, vam optar per infiltrar-nos a una de les guarides, però, abans de fer res, vam sentir com algú ens observava. Dels arbres van sortir, no havia dubte, eren els Gosllops.
- Ara si que estem en un bon embolic... – vaig deixar anar mentre ens envoltaven els Gosllops
- Idees? - preguntava la Raiko
- Saludar-los com si fóssim amics? - deia jo sarcàsticament
- Em sembla que no... - em deia el Saito
- Alerta, no se’ls veu massa pacífics – va dir en Daku

Tal com pensava en Daku, ens van atacar al moment. El primer atac el vam repel•lir sense gaire dificultats però el problema és que eren molts enemics, al segon atac ens vam haver de dispersar per evitar-ho. No veia a cap dels meus companys a prop, només jo i una gossada darrere meu. En un moment em rodejaren i vaig haver d’enfrontar-me a ells fent servint la Chiyuki. Es notava que era el seu territori, és movien molt bé, jo en canvi a dures penes podia evitar als 15 Gosllops que m’atacaven, un d’ells es posà darrere meu i em va fer una urpada a la espatlla, la resta de seguida van abalançar-se a sobre meu però sort que de sobte va aparèixer el Kuroga-sensei per treure’m del problema.
- Amb compte! No titubegis Victor – em va dir
- Si... gracies sensei.
- Corre, marxem d’aquí!

Després d’aparèixer en Kuroga-sensei, vam tocar el dos de seguida en direcció contrària a ells. Per algun motiu van deixar de seguir-nos així que vaig aprofitar per sanar-me la ferida.
- Estàs bé Victor? – em va preguntar el Kuroga-sensei
- Si, només ha estat una ferida superficial – li responia mentre em lligava unes vendes a la espatlla esquerra
- Sé que això és territori dels Gosllops però al ser també dels Gegats pensava que no s’aproximarien tant...
- Lo pitjor és que hem perdut de vista al Daku, la Raiko i el Saito.
- De seguida que podem haurem d’anar a buscar-los, no deixaré que els passi res.
- Encara que deia que no li feia molta gracia això de ser un sensei veig que realment li importem.
- A saber... – no va voler dir més, ja veia que expressar els seus sentiments no era el seu fort

Al curar la meva ferida continuàrem, vam sortir del bosc per anar al camí de pedres i allà intentar veure on podrien estar aprofitant que al estar a més altura es podia veure tot el bosc. En fer-ho ens vam adonar que havíem comès un petit error, la guarida de l’esquerra del camí, estava davant de nosaltres.
- Merda... – va dir en Kuroga-sensei – No hi havia calculat que ens haguéssim allunyat tant del centre del bosc.
- Que no sigui la guarida dels Gosllops siusplau...

I efectivament, la guarida no era dels Gosllops sinó dels Gegats que apareixien per la entrada i ens miraven. Un altre cop ens havíen envoltat i tot seguit un gran Gegat apareixia, semblava qui manava.
- Prepara’t Victor. No crec que puguem evitar aquesta batalla – va dir el Kuroga-sensei
- Un moment... Si jo us conec a vosaltres! – vaig dir després de que la meva memòria fes contacte
- Com!? – va cridar sorprès el Kuroga-sensei
Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

Des de que van començar a parlar dels Gegats alguna cosa dins meu cridava i ara ho entenc, aquestes besties van ser les que em van ajudar al meu entrenament fa temps. Els companys d’entrenament que em van ajudar a ser més fort.
- Sou els que em vau ajudar en el meu entrenament, els Gegats o millor dit, els Sith – vaig dir
- Sith? – va preguntar el Kuroga-sensei
- Oh... veig que coneixes el veritable nom de la nostra tribu – telepàticament, la Gegat gran ens parlava – Que potser ets l’humà a qui en Shiro ens va demanar que ajudéssim?
- Coneixes al Shiro?? – vaig preguntar sorprès – Doncs si, soc jo, em dic Victor Kudo.
- És un vell conegut, m’impressiona com el món pot arribar a ser tan petit. El meu nom és Nesert, la lider dels Sith.
- Pel que veig no us mostreu gaire hostils – deia el Kuroga-sensei
- Si no tenim motius no, no som com aquells bàrbars dels Sidhe – deia fent referència als Gosllops
- Llavors m’agradaria preguntar quin és el motiu de la baralla que s’està produint entre les dues tribus – va preguntar el Kuroga-sensei
- Això és un assumpte nostre, no teniu res a veure vosaltres.
- Us equivoqueu, precisament és assumpte nostre ja que esteu posant en perill la regió, per aquest motiu ens han enviat per solucionar el problema.
- No serà pas una amenaça no? – va preguntar la Nesert mentre alguns Sith és posaven a la defensiva
- Calma Nesert, la nostra intenció és solucionar el conflicte de la manera més pacifica possible, per això volíem que expliquessis que ha passat per intentar trobar una solució - vaig intentar tranquilitzar-la
- Has de saber que les dues tribus a dia d’avui no confiem en els humans. Però... – va fer una pausa mentre em mirava directament – Alguna cosa als teus ulls, em fa pensar lo contrari.
- Sisplau Nesert, no podem perdre temps, els nostres companys poden estar en perill – vaig dir
- Els altres humans són companys vostres? Doncs heu de saber que fa poc han sigut capturats pels Sidhe.
- No pot ser... Llavors hem de marxar ja! – vaig dir
- Un moment. Tinc una idea, però passeu primer a dins – va dir la Sith

La Nesert que caminava amb dificultats, ens conduí dins la guarida dels Sith, una cova profunda d’uns 3m d’alçada i d’amplada. Caminàvem pel camí principal encara que havia molts túnels profunds, per un moment em va recordar a un formiguer però amb gats gegants. Els Sith que havien ens miraven amb una mirada desconfiada. Poc després, arribàrem a una sala força gran, allà, havia alguna cosa semblant a un tron on la Nesert es tombà. Ens va fer un gest amb el cap perquè ens asseguéssim.
- He estat reflexionant i crec que ens podeu ajudar d’una manera però abans us he d’explicar com hem arribat a aquesta situació – va dir ella
- D’acord, endavant sisplau – va dir el Kuroga-sensei
- Des de el principi, les nostres tribus han sigut com germanes, competíem entre nosaltres per territori, caçar les millors preses, demostràvem qui era més fort, etc. Però tot amb respecte, érem rivals. Un dia va succeir un fet inimaginable, va néixer un cadell mig Sith i mig Sidhe, per aquest motiu ell, en Sif, és convertí en el nostre líder al unificar les dues tribus. La vida va millorar molt, després, poc a poc, i seguint les paraules d’en Sif, vam començar a protegir la regió per millorar les relacions amb els humans, ells ens ho van agrair oferint-nos part dels seus aliments.
- Sembla que tot anava genial – vaig afegir
- Si, però res és etern – va dir la Nesert afligida – Després d’uns anys un home va arribar, buscava enfrontar-se amb contrincants poderosos per això li va proposar un duel al Sif. Ell, que tenia part de Sidhe, li agradava lluitar i superar-se a si mateix, així que va acceptar la seva proposta de duel, però va ser aquest duel el que va posar fi a la seva vida. L’humà, després de derrotar al Sif, va marxar, nosaltres estàvem consternats i no vam saber reaccionar a la caiguda del nostre estimat líder. Poc després els Sidhe van decidir atacar als humans, volien venjança però s’ho vam impedir, ells pensaven que la culpa era dels humans, que ens havíem de desfer d’ells però nosaltres, els Sith, no pensàvem igual, la culpa només era del humà i del nostre líder per acceptar el duel, per aquest motiu, la nostra tribu es dividí i vam començar amb aquest conflicte. Temps després els líders de les dues tribus, l'Amarok dels Sidhe i jo ens vam enfrontar per posar fi al conflicte però vam quedar empatats encara que jo vaig quedar molt malferida i a dia d'avui, no puc lluitar.
- És una història impressionant – va dir el Kuroga-sensei – Però que vols que fem nosaltres?
- Lluitar. Si li proposem un duel al Amarok segur que acceptarà, per això, si en Victor ens representa, podrem tornar a unificar la tribu i vosaltres recuperareu als vostres companys.
- Crec que podria funcionar però tinc un dubte – va dir el Kuroga-sensei – Per què en Victor? Ell encara és un soldat ras, no vull posar-lo en perill. Si algú ha de lluitar seré jo.
- No. Aquí les posicions jeràrquiques són irrellevants. A més, només podem confiar en ell, com a deixeble d’en Shiro.
- Però... – deia dubtant el Kuroga-sensei
- No et preocupis, em faré càrrec, confia en mi sisplau – li vaig dir
- Està bé, però en cas de que no puguis abandona o sinó intervindré jo – va dir ell

Dit això, la Nesert va enviar un missatger al Amarok i com deia ella, va acceptar. Les condicions del duel eren clares, el representant dels Sith contra el líder dels Sidhe, si guanyaven els Sidhe tindrien control total de les dues tribus i si fos els Sith tindrien el control ells, a més d’alliberar els nostres companys captius.

Amb els preparatius fets ens vam dirigir cap a la cima de la Muntanya de les Besties, a través de la guarida dels Sith. Allà el vent no deixava de bufar, es podia observar com enmig de tot havia un ring i algú dins. En apropar-nos el vaig veure, Amarok, líder dels Sidhe, amb la resta de la manada al voltant d’ell. Nesert és va apropar a ell.
- Avui posarem fi a tot Nesert – va dir ell
- Estic convençuda de que sí – li va respondre
- Acabem amb això d’una vegada, qui és el meu adversari?
- Ell – em vaig apropar
- Has d’estar molt desesperada per tenir que recórrer a un humà, però millor per mi, em convertiré en el successor d’en Sif i portaré a les dues tribus l’honor que ens van arrabassar!
- Abans hauràs de derrotar-me – li vaig dir
- Veig que no tremoles, espero que no fugis amb la cua entre les cames, sinó els teus companys ho pagaran – Amarok va fer un gest perquè portessin en Daku, la Raiko i el Saito que estaven dins d’una gàbia
- Nois! Aviat us treure d’allà – els vaig dir
- Victor! Kuroga-sensei! – van cridar
- Comencem? – va dir Amarok
- Per mi endavant – vaig llançar la Chiyuki al Kuroga-sensei – Cuida’m la katana. Lluitaré en igualtat de condicions.
- Molt noble per part teva, però no serà suficient!
Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

El duel va començar però cap dels dos vam fer cap moviment, ens miràvem l’un a l’altre, buscant una obertura i mentre pensava amb quin moviment començaria, ell es va abalançar cap a mi. Preparat per rebre l’atac vaig optar per una posició de defensa però ell era ràpid, va fer un conat per col•locar-se darrere meu i atacar-me l’esquena amb una cop de peu que em va tirar al terra. No havia dubte, l’Amarok era molt fort, tenia la força d’una bestia i la intel•ligència d’un humà, pensava que em subestimaria pels comentaris d’abans però no, no em mirava com si creies que estigués per sota d’ell. En aixecar-me vaig contraatacar amb una sèrie de cops de punys que poc efecte li causaven.
- No està malament humà, però si això és tot no tens cap oportunitat – va dir ell
- Això només acaba de començar! – li vaig dir

Podia veure la cara de preocupació del Kuroga-sensei i dels meus companys captius. La Nesert la veia totalment pendent del duel, com la resta de les dues tribus. Però no podia distreure’m, vaig preparar una de les meves tècniques per atacar, arts de neu. Així que en trobar una obertura vaig fer-li un combo que no va poder repel•lir. L’efecte de la meva tècnica va aconseguir disminuir la seva mobilitat però no va ser suficient, encara és movia amb molta rapidesa i els seus atacs eren difícils d’aguantar.

El duel va continuar fins al punt que el sol començava a posar-se, podia veure que l’Amarok estava cansat però el meu esgotament també era perceptible. Ell va tornar a la càrrega amb la seva ofensiva i jo ho esquivava fent saltets cap enrere en ziga-zaga, fins que en arribar al límit del ring vaig fer un salt molt alt per evitar el seu atac però ell va fer el mateix i em va propinar un cop que em va llançar al terra on vaig perdre el sentit per uns segons.
- Fins aquí has arribat humà – va dir l’Amarok que estava davant meu
- Que t’ho has cregut, encara tinc forces per lluitar amb tu – li vaig respondre
- Veig que ets persistent però això no et servirà de res!
- És que realment no ho puc arribar a entendre – vaig aixecar-me – Perquè us baralleu?
- No t’ho ha explicat la Nesert? Dona igual, el que volem nosaltres, els Sidhe, és unificar la tribu i venjar-nos dels humans per haver matat al nostre estimat Sif.
- Si que m’ho ha explicat, precisament per això no ho entenc – vaig dir als Sidhe – Com pot ser que els que admiraven al seu antic líder siguin els mateixos que els que volen tirar per terra tot el que ell havia aconseguit? – no van contestar – No veieu que no té sentit!? Tal i com em va dir la Nesert, la culpa de la seva mort no és dels humans, sinó del seu assassí i d’ell, la resta d’humans no tenen res a veure!
- Calla humà! No pots entendre el dolor que hem patit i encara que els Sith van decidir no venjar-se dels humans sé que molts d’ells encara continuen ressentits – uns quants dels Sith van apartar la mirada, una mirada que com deia l’Amarok, estava plena de dolor i d’odi – Per tot això no deixarem de lluitar fins venjar la mort d’en Sif i els teus companys seran els primers!
- No ho permetré!

Vaig llançar-me cap a l’Amarok amb una sèrie de cops de peu, però va ser inútil, va tornar a agafar-me l’esquena per, novament, deixar-me pel terra, una part de mi pensava que havia sigut derrotat però un altre no es deixava vèncer, la vida dels meus companys estava en joc. Fins que va arribar el moment on els tres ninjes, la Raiko, el Saito i el Daku van escapar de la gàbia que els tenia captius, aquest fet va suspendre el duel i els Sidhe es posaren a atacar mentre la Nesert deia als Sith que ens protegissin.

Una batalla campal va esclatar, Sith vs Sithe amb nosaltres pel mig, la situació és descontrolava, l’Amarok intentava posar ordre, ell no volia que les coses és solucionessin d’aquesta manera, però no l’escoltaven, els Sidhe van deixar sortir la ràbia que portaven dins i els Sith més del mateix, llavors, entre tot aquest caos, van atacar al Daku i el van ferir, cosa que em fa fer descontrolar a mi.
- PAREEEEEUUUUUU!! – una explosió de neu va omplir la cima de la Muntanya de les Besties
- Q-què ha passat!? – preguntava en Kuroga-sensei. El silenci es va fer amo del lloc, tots em miraven.
- Per fi heu parat amb aquesta lluita absurda – una veu familiar es va escoltar de sobte
- Un tigre blanc? – va dir la Raiko
- No pot ser... – va deixar anar la Nesert
- Que hi fas tu aquí!? – va exclamar l’Amarok
- Shiro... – vaig dir
- Quan de temps Victor – va dir ell – He vist el teu duel amb l’Amarok, encara et queda molt per aprendre, però l’últim atac ha sigut impressionant.
- Gran Shiro, per quin motiu has fet acte de presencia? – va preguntar la Nesert
- Nesert... puc veure com fas tot lo possible per portar per bon camí a les dues tribus però ha arribat un punt en que havia d’aparèixer. Sé que no he d’intervenir amb el que passa i amb el que decidiu, ja que només soc un esperit del que era, el primer Sith, però, el camí pel que esteu caminant, sobretot vosaltres, els Sidhe, és un camí que portarà a la destrucció de les dues tribus. Heu d’acabar amb tot això.
- No parlis com si fossis el Gran Kuro, ell és l’únic que ens pot dir que hem de fer – va contestar l’Amarok
- No ho deia com si fos una ordre, però és trist, no sou capaços de veure que tot això només us portarà desgràcies.
- Llavors que hauríem de fer, oblidar!? – deia l’Amarok
- Perdonar. Puc entendre el dolor que sentiu però heu de perdonar però sense oblidar el dolor que porteu dins. Ningú desitja que us baralleu entre vosaltres, segur que en Kuro estaria d’acord per una vegada amb mi.
- H-ho sé però... – dubtava l’Amarok
- Amarok – va dir la Nesert – Vull agrair-te que sempre hagis volgut fer lo millor per les dues tribus i per ser tan fidel al Sif, però hem d’acabar amb aquesta guerra, mira als Sidhe, crec que tampoc volen lluitar – l’Amarok es va girar i va veure en els ulls dels seus companys que no desitjaven continuar barallant-se amb la seva tribu germana
- No Nesert, gràcies a tu, tu si que has intentat protegir les tribus evitant lluitant i posant en perill les nostres vides, ja he pres una decisió – l’Amarok es dirigí cap al ring i va girar-se cap a tots on va pronunciar les següents paraules – La lluita s’ha acabat!! La Nesert té raó, no hauríem d’haver sigut tan tossuts, per això considero que és ella qui ha de liderar les dues tribus, com va fer en el seu dia al Sif! – tots van cridar d’emoció
- Bona decisió – va deixar anar en Shiro – Llavors jo m’aniré, però abans, Victor – es va acostar – Encara és una mica aviat però més endavant tornaré per ajudar-te, gràcies pel teu esforç per posar fi a aquesta lluita.
- Espero tornar-te a veure’t – li vaig dir mentre ell desapareixia
- VICTOR!!! – va cridar la Raiko

Per fi tot l’equip es va tornar a reunir. Un ambient càlid envaïa la cima, la Nesert, com a nova lider dels Sith i dels Sidhe, va vindre per agrair-me tot el que havia fet per ells i el Kuroga-sensei em va fotre la brega per ser tant temerari encara que també va felicitar-me per no haver-me rendit. Els Sith i els Sidhe reien junts, l’enfrontament entre les dues tribus va obligar a separar les relacions que havien entre ells però això ja no tornaria a passar. Després d’estar una estona d’ells vam procedir a marxar, no sense abans parlar amb l’Amarok.
- Ha sigut un rival magnífic, la teva força és admirable – li vaig dir
- Tu també, no esperava que pogués haver un humà tant fort com tu – va dir ell
- Un altre dia voldré la revenja, no deixaré que tot acabi en una interrupció!
- Realment tens agalles, esperaré que arribi el dia per donar-ho tot – l’Amarok em va oferir la seva mà per estrènyer-la – Gràcies per tot, pot sonar estrany però gràcies per ajudar-nos a resoldre els nostres problemes.
- És la meva feina.
- De debò, et devem molt, per això et vull donar una cosa – va deixar d’estrènyer la meva mà i quan la vaig obrir havia una campana a dins
- I això? – vaig preguntar confús
- Si toques aquesta campana tres cops vindrem per ajudar-te quan ho necessitis.
- Gràcies Amarok, avui puc dir que he aconseguit uns grans amics.

Dit això ens varem acomiadar i vam procedir a baixar al peu de la muntanya. Tots cinc estàvem destrossats però podíem dir que havíem aconseguit completar la missió. Per sort al Daku, la Raiko i el Saito estaven bé, mentre eren captius no van maltractar-los. Així que en arribar a la Vila dels Vents vam explicar al alcalde Zèfir tot el que havia succeït, ell va sospirar alleujat per saber que el conflicte s’havia solucionat sense que corregués sang, no ho deia però es notava que tenia força afecte als Sith i els Sidhe. Ens varem quedar aquella nit a descansar per al dia següent marxar cap a la capital de Shinsei i reportar l’èxit de la nostra missió.

L’únic que em faltava era saber que havia volgut dir en Shiro amb aquelles paraules, encara havia d’esperar per saber-ho però, el que si que sabia, era que per fi, la Muntanya de les Besties, tornaria a ser governada no per la Nesert com a líder, sinó pels Sith i els Sidhe, les tribus germanes.




Imatge
Imatge

Imatge
Bloquejat