[Rol] El poder dels Déus

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


El poder dels Déus




No sabia quantes hores havia estat dormint i just ara, en mirar-se al mirall, estava convençuda que allò que estava veient era part d’un malson. La persona que li va tornar la mirada era la Hanako de sempre però al seu rostre havia quelcom bastant diferent. S’espantà i va retrocedir, pegant amb els ronyons al moble del bany.

-Hanako, surt ja hòstia, que faré tard a la feina i avui m’entrevista l’Akito Kurogawa!! –va cridar-li la mare. Però la noia no l’escoltà. Aquell mal pareixia molt real i després de la cerimònia d’invocació dels Déus d’ahir vespre, la Hanako sabia que havia una línia molt prima entre el que era real i el que no.

Es mirà una vegada més. Tenia els ulls daurats, del mateix color que el Taroutachi i just a l’extrem on acabava l’ull tenia una ombra allargada de color vermell que per molt que es rentés la cara no fugia. Per si fos poc, el símbol que el seu mestre li havia pintat a la mà es veia també a aquell món. “Acabaràs vivint sempre al temple” i començava a entendre un poc per què...

-Hanako, que surtis! Maleïda nena de merda! –va cridar la mare pegant un cop fort a la porta. La noia va deixar de mirar-se els ulls i va sortir del bany intentant tapar-se’ls amb el serrell però la mare ni tan sols la va mirar. Tornà a la seva habitació, nerviosa. No podia anar així a la Universitat. És més, ni tan sols podia sortir així al carrer sense cridar l’atenció dels altres.

-Mare, passaré les vacances a casa d’una amiga –va cridar-li la Hanako. La dona li digué alguna cosa, segurament un “no em molestis” però ja li va servir. Des de fora del bany la Hanako podia sentir una forta olor a whisky del barat.

El pla era partir de viatge amb el Taroutachi després de les classes de la Universitat d’avui però vist que el seu aspecte havia canviat considerablement no s’atrevia a anar-hi. Partiria de casa sense que la veiés ningú, o això va pensar perquè just en aquell moment el Samael va obrir la porta de la seva habitació, contigua al bany i la va mirar fixament.

-Woooaaah, wooooooaaaah, que fots puta por amb aquestes lentilles!! –va dir-li, mig despentinat. La Hanako li va somriure, es ficà a la seva habitació i agafà la maleta del viatge, sense tan sols esmorzar.

-Me’n vaig a passar les vacances a casa d’una amiga... –va dir-li, ràpidament. El seu germà petit va fer que si amb el cap, comprensivament, com si no passés res. La noia suposà que devia pensar que se n’anava per no haver de patir la pressió dels paparazzi fent guàrdia davant la casa tota l’estona esperant que la mare sortís a explicar si havia estat a l’orgia de casa del Takayashi.

La noia s’acomiadà sense saber que aquella seria la darrera vegada que veuria el Samael, com a mínim al món dels humans. Aparegué al temple de Shinsei, deixà la maleta a la seva habitació i corregué per trobar el seu mestre però el Taroutachi no hi era.

-On és el Taroutachi? –va demanar la Hanako, quasi sense alè.

-Bon dia! –va respondre l’Ishikirimaru, recollint el temple que encara estava ple del que havien fet servir per la cerimònia d’ahir- És al cementeri.

-Ah, d’acord –va dir la Hanako, com si fos el més normal del món que la gent passés l’estona a un lloc com aquell. Es va seure davant l’altar tot contemplant el fènix que s’alçava cap al cel.

-No tenies classe i havies de venir per la tarda? –va demanar l’Ishikirimaru- Fas campana?

-Com no vols que la faci, amb aquests ulls? –va demanar la Hanako molt agitada- M’ho podríeu haver dit...
L’Ishikirimaru va somriure, un poc trist.

-Em sap greu... –va dir somrient- Ara ets un intermediari capaç de comunicar-se amb els Déus, és normal que algunes coses canviïn... Si et serveix de consol com que jo no vaig aconseguir el poder dels Déus els meus ulls tornaren a ser del color original, però l’ombra vermella a la vora dels ulls no et desapareixeran mai...

-Fantàstic... –va dir la Hanako de mal humor. Mirà els ulls de l'Ishikirimaru, blaus claríssims, d'un color que recordava quasi al gel més pur.

-Aquesta resposta ha sonat molt al Taroutachi, que no et contagii els seus modals... –va riure l’Ishikirimaru- Entenc que estiguis disgustada però no és pas tan dolent.

-El meu germà m’ha dit que faig por... –va plorinyar la Hanako. Volia renegar-se de tot i fer el vago però no va tenir massa temps perquè de seguida va haver d’anar a la Sala del Concili a signar uns papers per fer reglamentari l’ascens i va haver d’estrènyer la mà a un munt de vells que no coneixia de res. De tornada al temple va haver-se d’aturar a quinze cases per beneir-les i va haver de tocar cinc bebès al cap perquè els Déus els ajudessin a créixer sans i forts.

-On has estat? –va demanar el Taroutachi quan la Hanako va tornar al temple- Has tardat dues hores i només havies de signar un paper...

-He beneit moooltes coses –va dir la Hanako estirant-se al tatami- Començo a entendre per què no vols sortir d’aquí... Per cert, em podies haver dit això dels ulls i del “tatuatge” de la mà... No he pogut sortir de casa.

-Tsk, mira que ets tonta, que et pensaves, que veuries els Déus i tot seguiria igual? –va renyar-la el Taroutachi. La Hanako no acabava d’entendre el fet que fos ell el que obviés informació però que al final la culpa fos de la Sacerdotessa...

-Hanako, t’agradaria acomiadar-te de la Chizuru abans de partir? –va demanar l’Ishikirimaru molt amablement- Partirà d’aquí res a una missió, si no t’afanyes no li podràs dir adéu.

-Gràcies Ishikirimaru –va somriure la Hanako- Tanta sort que queda algú amable al temple.

El Taroutachi va posar els ulls en blanc mentre la seva tinent partia i bufà en mode de burla. La Hanako va fer veure que no l’havia sentit, però realment si que l’havia sentit i estava completament segura que no podia haver en el món una persona més arrogant i odiosa que ell.

-Com ha anat? –va somriure l’Ishikirimaru- Has visitat la seva tomba?

-Com saps que hi he anat, m’has seguit? –va rebatre de mal humor el Taroutachi, com sempre desconfiant de tothom.

-No, és que simplement ho fas sempre abans de partir a un viatge com aquest... –va contestar l’home dels cabells castanys. Es quedaren en silenci, sense aportar res més a la conversa. El Taroutachi va fer un gest desagradable amb els llavis i apretant-los molt, tancà els ulls.

-Volia dir-li adéu, estaré un temps a poder tornar –va confessar. Abaixà el cap, un poc derrotat- Sempre que marxo... recordo tot el que va passar, torno a viure aquells fets de manera molt clara, nítida, com si hagués passat ahir. És una sensació molt desagradable, tot i després de tot aquest temps.

L’Ishikirimaru va allargar la mà, dubitativament. Es debatia internament entre què era el millor que podia dir en aquella situació en què algú desagradable amb tothom necessita unes paraules que el facin sentir bé.

-Encara li guardes rancor al Jud’Oh? –va demanar l’Ishikirimaru tocant l’espatlla del seu superior. El Taroutachi el va mirar desafiant, ple de ràbia.

-És clar! –va cridar molt alterat. El silenci que va seguir el seu crit va ser feréstec. Panteixava fortament i tremolava de ràbia- No el podré perdonar mai!

-Baixa la veu –el va reganyar l’Ishikirimaru- No voldràs que la Hanako et vegi així just abans de partir, oi? Només li afegiries preocupacions i ja bastants dubtes té...

El Taroutachi aixecar-se i se abandonà la sala, deixant sol a l’Ishikirimaru que no va fer cap intent d’anar-li al darrere. Sabia què li passava i que valia més la pena deixar-lo sol. Segurament era quelcom en el que no deixaria de pensar durant el que li quedava de vida. El jove sacerdot no va tornar a veure el seu mestre fins el moment de partir.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Quant d’equipatge has agafat? Ho has de portar tu sola, no penso carregar-te la bossa a mig camí mentre em fots cara de pena, em sents? –va demanar el Taroutachi.

-L’Ishikirimaru m’ha ajudat a fer la bossa, no porto res que no sigui imprescindible. A més, la teva bossa és el doble que la meva, es pot saber per què et queixes?? –va contestar la Hanako. No havien partit i ja es llençaven els trastos pel cap.

-Vinga, el vaixell no us esperarà tot el dia... –va somriure l’Ishikirimaru. La Hanako i el Taroutachi es miraven desafiants, carregant cadascú el seu propi equipatge. La Hanako només portava una bossa de través no gaire gran i que, per sort, no pesava massa, amb roba de recanvi, un kit de primers auxilis, un pergamí amb sutres d’emergència, encanteris pel que pogués passar i un poc de menjar. Els diners els portava tots íntegrament el Taroutachi. Per descomptat, aquella missió requeria l’uniforme de combat de Shinsei i la seva katana consagrada.

L’Ishikirimaru va somriure quan arribaren a la torii i es va aturar.

-No ens acompanyes fins el port? –va demanar la Hanako.

-Em sap greu –va somriure el sacerdot- La meva intenció era acompanyar-vos però la Chizuru ha partit i no puc deixar el temple sense atenció.

La Hanako i el seu Onii-san s’abraçaren llargament.

-No deixis que el Taroutachi et posi de mal humor. Cuida molt d’ell i torna convertida en una gran sacerdotessa –va dir-li mentre li passava la mà pels cabells. La Hanako assentí sense poder reprimir les llàgrimes. L’abraçada de l’Ishikirimaru era molt càlida i tendra, un parany que mermava la seva determinació. Tant de bo pogués quedar-se al temple per sempre i viure dies feliços juntament amb les persones que estimava.

L’abraçada es va acabar i la noia va sentir molt de fred. Es posà les mans al rostre per ocultar les llàgrimes.

-No ploris! –va riure l’Ishikirimaru- Tot anirà bé, aquí estaré quan tornis.

La Hanako va fer que sí amb el cap. Acomiadar-se de persones importants la feia posar-se trista. Li posava extremadament trista saber que potser passaven moltes coses durant el temps que no es veurien i que, en tornar, potser les coses no serien mai tan agradables com fins el moment.

-Té, això és per a tu –va somriure el noi posant-li un omamori de color verd, un amulet de protecció a les mans- L’he fet jo mateix perquè us protegeixi de tot el mal que hi ha allà fora.

La Sacerdotessa va somriure sincerament, des del fons del seu cor, però les llàgrimes no aturaven. No es volia ni imaginar la cara del Taroutachi en aquell moment.

-Bon viatge –va dir l’Ishikirimaru- Que els Déus us beneeixin i us siguin propicis!

Es quedà a la torii, saludant mentre veia com el seu mestre i la Hanako descendien per les escales i començaven el seu llarg viatge. La Hanako no volia mirar tan sols al Taroutachi, així que caminaven en silenci, un al costat de l’altre. La noia intentava no pensar gaire en tot el que deixava enrere. Ja no podia desdir-se, ara havia d’emprendre el viatge necessàriament.

Deixaren els terrenys del temple i lentament la marea de gent de Shinsei es va empassar els dos sacerdots. Alguna gent els mirava, no gaire acostumada a veure’ls tan armats i d’altres assenyalaven el Taroutachi que, altiu, feia veure que aquelles persones ni tan sols existien.

Al carrer la gent cridava, reia, molts d’ells discutien i alguns altres compraven o feien intercanvis. Uns quants membres de la Divisió Mèdica passaren pel seu costat, sense tan sols saludar-los. La dona que venia pomes d’aquell carrer els va cridar que compressin un quilo, que estaven més barates que mai.

-Eh tu, el sacerdot estirat! –va cridar la dona- Mig quilo de pomes, dos-cents iens! És una ganga! O és que els teus Déus no mengen?

El Taroutachi li va llençar la pitjor de les seves mirades de desaprovació i continuà caminant, apartant la gent al seu pas. Algunes persones s’apartaven voluntàriament, fins i tot el més vells li feien una petita reverència al Taroutachi, qui ni tan sols es dignava a contestar. La Hanako, al seu darrere, anava tornant les reverències als ciutadans.

-Deixa-ho estar, si comences a beneir la gent no acabarem mai... –va renyar-la el Taroutachi. Just dos segons després una dona va pegar una patinada i va ensopar directament contra el Sacerdot que la va apartar de males maneres. El Taroutachi es va enfadar i va estirar la Hanako cap als carrerons secundaris.

-Com odio la gent que camina lentament. I a més van ben pel mig, ocupant tot el carrer, quins imbècils... –es va queixar amargament. La Hanako no va respondre, just perquè sabia que el Taroutachi odiava tota la humanitat per igual. Agafaren un carrer estret amb escales que baixaven directament al port, un indret ple de pau, amb les cases de fusta oferint refugi a la mirada.

Una senyora d’edat avançada va sortir d’una de les cases i en veure el Taroutachi va agafar el seu gat amb les dues mans i el va a alçar durant el seu pas. El Sacerdot va posar els ulls en blanc, però s’aturà i tocà el gat, murmurant un sutra de benedicció. La dona va somriure àmpliament, deixà anar el gat i va fer una reverència.

La Hanako va riure per ella mateixa en veure el seu mestre accedint a una petició tan queguay. Baixaren les escales en silenci, la Hanako quasi corrent perquè les cames del Taroutachi eren molt més llargues que les seves. Arribaren a un petit carrer després d’una llarga baixada. La Sacerdotessa agafà aire i just aquests segons en els quals es va aturar, el Taroutachi ja li havia tret un munt d’avantatge.

La noia va començar a córrer darrere d’ell, que passejava entre els pescadors que li llençaven mirades de recel i el seguien amb la mirada. La Hanako corria tot mirant la mar que resplendia càlidament projectant els rajos de sol que l’acaronaven. Algunes gavines volaven lluny, mar endins.

Caminaren una estona entre els pescadors i les cases baixes del costat del port, ensumant la forta olor del mar i sentint a la cara la calidesa del sol. La noia esquivà un grup de dones que netejaven el peix i quasi trepitjà unes xarxes que estaves exposades al sol. El Taroutachi l’esperà tot just al davant d’un vaixell enorme de fusta que portava la bandera del fènix de Shinsei a les veles.

El Sacerdot l’ajudà a passar per la barana que trontollava amb el pes dels dos religiosos. El primer que va notar la Hanako en pujar al vaixell va ser que es movia molt més del que esperava. S’agafà a la primera fusta que va trobar mentre el Taroutachi va deixar la seva bossa a l’entrada i va anar a parlar amb el capità del vaixell.

-Espera’m aquí –li va ordenar. La Hanako li va fer que sí a l’estil militar, portant-se la mà al cap cosa que va provocar un “tsk” per part del seu mestre.

La noia també va deixar el seu equipatge a la coberta i va fer una primera volta de reconeixement. Al vaixell pujaren sis membres de la divisió de combat que, com ella, deixaren les seves pertinences a qualsevol banda i es dedicaren a mirar la capital des d’aquell vaixell.

-Mira, mira, es veu la divisió –va dir un noi de cabells curts castanys.

-És impossible que es vegi des d’aquí –va renyar-lo una noia més gran i el va convidar amablement a que s’estigués quiet.

La Hanako va somriure ja que, des d’allà i des de qualsevol punt, podia veure perfectament el temple, a sobre del turó, brillant esplèndidament al sol amb un preciós vermell lluent.

El Taroutachi va tornar i es va quedar a un racó, sol, automarginant-se. La Hanako s’ho passava bé escoltant aquells soldats però sabia que el seu deure era estar al costat del seu mestre, encara que fos un inadaptat social. Agafà les seves coses i anà a seure amb ell. L’home no la va mirar de cara, es limità a mirar cap al temple amb cara d’amargat.

Vint minuts més tard arribaren dos nois de la Divisió d’Intel·ligència que pareixia que coneixien els soldats perquè varen fer una gran festa quan es trobaren i tot just començaren a parlar amb molta efusivitat sota la mirada d’odi del Taroutachi.

El Sacerdot s’aixecà i anà a demanar quan sortirien però pareixia que encara faltaven uns quants membres de la Divisió d’Exploració perquè el vaixell cap al continent estigués complet.

-Com odio viure en una illa –es va queixar amargament el Taroutachi- No té res de bo, miris per on ho miris.

Quan els exploradors arribaren, demanant perdó per fer tard, el Taroutachi anà corrent a demanar que el vaixell es posés en marxa. Encara tardaren més d’un quart d’hora en poder partir ja que s’hagueren de fer totes les comprovacions pertinents. La Hanako s’aixecà i anà cap a la part posterior del vaixell per veure com el temple desapareixia en l’horitzó. Els membres d’altres divisions havien tret les cartes i jugaven fent un gran escàndol.

La Hanako s’assegué i recolzà el cap a les espatlles del seu mestre i de seguida es va quedar profundament adormida...
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


La Sacerdotessa despertà molt marejada. Es portà les mans al cap en un acte reflex i obrí els ulls lentament. Al seu voltant havia un gran bullici, habitants d’altres divisions de Shinsei que cridaven tot mirant per la borda.

-Ha caigut algú? –va demanar la Hanako.

-No, però hauria estat interessant, així el viatge hauria tingut un poc d’emoció –va dir el Taroutachi escopint amargament aquelles paraules. La Hanako es va sobresaltar en sentir-lo tan a prop i quan es va girar es miraren als ulls, els dos de l’idèntic color daurat i la Hanako començà a riure molt fort.

Sabia que el Taroutachi no era capaç de fotre una gran riallada com ella, però el Sacerdot va riure fluixet, molt més del que ens tenia acostumats.

-Encara som a temps de llençar algú... –va dir-li la Hanako, amb un posat seriós.

-No et pensis, ara ja podria nedar fins la costa i no tindria gràcia –va afegir el mestre, considerant la possibilitat. La Hanako va tornar a riure, cosa que va fer que alguns dels nois es giressin per veure què passava amb aquell duo de sacerdots antisocials.

En arribar a la costa, el Taroutachi va baixar el primer de tots i la Hanako el va seguir, acomiadant-se de tothom i desitjant-los que les missions els hi anessin bé. Era passat mitja tarda i el sol lentament començava a caure. Havien gastat quasi tot el dia només en fer aquella travessia. Evidentment la Divisió de Religió necessitava urgentment un fènix, tot i que el govern de Shinsei considerés que podien pregar als Déus a veure si màgicament els hi enviaven un.

Arribaren a un temple d’una petita població costera i demanaren per passar-hi el vespre. El Sacerdot pareixia ser un antic conegut del Taroutachi. Varen estar parlant una estona mentre la Hanako aprofitava per xafardejar perquè era la primera vegada que visitava un temple fora dels dominis de Shinsei.

Després de sopar el monjo preparà uns futons a la sala del temple on havia una estàtua macabra d’un Déu que la Hanako no coneixia.

-Tu dormiràs allà –va dir el Taroutachi separant el seu futon del de la seva alumna.

-Què? Al costat d’aquest monstre? –va cridar la Hanako. L’estàtua era de bronze, d’un marró antic i mostrava totes les dents en una posició molt amenaçadora

-Només és una estàtua!! –va etzibar el Taroutachi.

-Aleshores per què no hi dorms tu? Eh? No m’ignoris!! –va cridar la Hanako. L’habitació no era massa gran així que no tenia més remei que ficar-se al futon i intentar no pensar-hi. Sentia la respiració lenta del Taroutachi que just abans de ficar-se al llit havia apagat totes les espelmes menys una, fent d’aquella estàtua quelcom encara més terrible. La Hanako va agafar una sabata i li va llençar al seu mestre.

-Et mataré –li va respondre, mig adormit- Si segueixes amb aquest joc et juro que et mataré...

-No cal que em matis, canvia’m el lloc! És més fàcil, no hi ha sang pel mig, ni t’hauràs de preocupar pel meu cos o inventar-te una mort absurda per a mi...

-Calla i dorm –va respondre-li el seu mestre, tapant-se el cap amb les mantes. La Hanako des d’allà sota podia veure el forat del nas de l’estàtua i començà a riure. El seu mestre va retornar-li la sabata amb molta punteria.

La Sacerdotessa s’emportà la mà al nas on li havia impactat el seu propi calçat i intentà dormir, tot guardant silenci. Al matí següent, les bosses que tenia a sota dels ulls eren èpiques.

-Amb els ulls daurats les bosses es veuen més, hauries de cuidar-te... –va riure’s el seu mestre mentre prenien un tros de pa amb aigua per esmorzar. La Hanako no li va contestar, però sense que se n’adonés va robar-li mig pa i així quedaren en pau.

Anaren cap als afores del poble, ben a la matinada i s’endinsaren dintre d’una casa rural, caminant mig soterrats entre l’alt blat, com lladres... El Taroutachi la va guiar, sense fer renou per aquella finca fins que trobaren l’estable dels cavalls.

-M’expliques què... –però no va poder acabar la frase. El Taroutachi es portà el dit als llavis en una mirada severa i obrí l’estable. Anà al cavalls i els observà amb deteniment. La Hanako no acabava d’entendre què passava tot i que tenia una idea bastant clara...

Començà a acaronar un cavall castany, gros i amb una cabellera negra molt lluent. El Taroutachi li va donar de menjar i deixà que el cavall s’acostumés a ell. Feu un gest ràpid a la Hanako perquè entrés a l’estable, sense treure’s els dits dels llavis amb molta severitat. Pujà la seva alumna al cavall just quan...

-PERÒ SERÀS FILL DE... –va cridar el granger, traient la forca. El Taroutachi, en veure’l, es va pujar a sobre del cavall amb una agilitat fins ara desconeguda i pegant-li un cop amb les sabates al costat el cavall començà a galopar. El granger els perseguia, llençant-los pedres i tot el que tenia a l’abast.

-És el cinquè cavall que em robes, quan et trobi et faré una cara nova!! –va cridar l’home.

La Hanako va obrir la boca per queixar-se per la situació, però li va entrar un bitxo i va haver de dedicar la seva indignació a escopir-lo i fer-se neta la boca. Deu minuts més tard, eren ben lluny, a una altra població. Baixaren del cavall, el deixaren bevent i es miraren mestre i alumna.

-Ara som lladres? –va cridar-li la Hanako, indignada.

-No ha estat un robatori, els Déus ens han proveït el cavall –va dir el Taroutachi, seriosament.

-Li has robat cinc cavalls, t’ho tens més que estudiat!! –va cridar-li la noia, flipant completament amb aquella excusa barata.

-Un simple humà no pot anar en contra del designi dels Déus –va contestar el mestre, posant-se la mà al cor i mirant cap al cel, com agraint la sort que havien tingut.

-Ets un imbècil!!!! –li va cridar la Hanako, reprimint les ganes de fotre-li una puntada de peu.

-Amen –va dir el Sacerdot, rient-se claríssimament de la seva alumna, però amb un posat sever. Algunes de les dones del poble passaren pel costat i se’n rigueren d’ells, com si fossin un duo còmic dolent. Per què la Hanako tenia la sensació que tot just estava començant a conèixer el costat divertit del seu mestre després de tant de temps?

-I bé, ara on anem? –va demanar el Taroutachi.

-Si tu no ho saps... –va riure’s la Hanako, però el mestre li va agafar la mà amb força i li va treure el guant on tenia gravat els símbols dels Déus. S’ho va mirar intensament. La Hanako va veure que, per sorpresa seva, els símbols s’havien mogut i no estaven igual que quan els hi varen fer al temple de Shinsei. Aleshores va entendre que no eren simplement símbols a l’atzar, que allò marcava la posició en la qual es trobaven els Déus.

-Quina mala sort... –va sospirar el Taroutachi.

-Què passa? –va demanar l’alumna, tornant a tenir el control de la seva mà.

-La teva amiga Byakko és el Déu que tenim més a prop...

La Hanako va fer un petit crit. Recordava a la deessa perfectament i com la dona havia expressat claríssimament la seva voluntat de no deixar-li passar la prova. Realment sí que era molt mala sort...
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Des de baix no pareixia que el cim estava pas tan a dalt. Feia més d’un dia que pujaven aquella muntanya, cercant on s’amagava la Byakko. No és que la Hanako no li estigués posant totes les ganes que voldria, però pensar que la primera que es trobaria justament era ella li va baixar bastant la moral.

-Hem de pujar més? –va demanar la Hanako, mirant cap a baix amb desconfiança. El camí era molt estret i li feia passar molta angúnia, volia acabar amb aquell malson d’una vegada per totes, posar fi a aquell patiment, baixar la muntanya i oblidar-se d’aquella deessa creguda.

-No toca estar gaire lluny, puc sentir la seva presència molt a prop –va remugar el Taroutachi. La noia va bufar. Estava molt tensa i nerviosa, tant que en aquell moment es veia completament incapaç d’intentar doblegar l’esperit de lluita d’una divinitat.

-T’he dit mai que no m’agraden les alçades? –va comentar la Hanako, agafant-se al braç del seu mestre. El Taroutachi va posar els ulls en blanc i la va fer avançar primer. En aquell tros de camí només hi cabia una sola persona. La Hanako agafà fortament el braç del seu mestre i anava avançant quasi sense mirar, intentant evitar pensar que era allà dalt, evadint la seva ment d’aquell mal moment.

Quan arribaren al final d’aquell angost passatge, just al davant d’ells va aparèixer l’entrada a una cova, estreta i estranyament Il·luminada amb un resplendor platejat. La Hanako entrà primer, allunyant-se del vertigen i el seu mestre, més caut que la seva alumna, entrà observant cada racó.

La noia va seure’s al terra, un poc marejada i va treure la cantimplora per beure aigua. El Taroutachi, de mentre, seguia observant la cova, tocant algunes parts de la roca i observant cada part amb un judici seré.

-És aquí –va enunciar el Sacerdot- Aquestes són les portes de l’amagatall de la deesaa Byakko.

I en haver dit aquelles paraules, dues portes apareixeren al seu davant, portes transparents amb una textura com la del gel i on es reflectien estels i planetes, creant una imatge preciosa de l’univers. La noia es va quedar mirant aquelles portes bocabadada, completament absorta en aquella bellesa tan pura.

-Hanako –va cridar-li el Taroutachi. La Sacerdotessa sortí del seu ensomni i es va mirar el seu mestre, somrient un poc distreta encara. L’home la va fer aixecar i agafant-la per les espatlles es va posar molt seriós, de sobte, canviant completament l’atmosfera d’aquell moment.

-Què passa? –va demanar l’alumna, un poc estranyada del canvi d’actitud del seu mestre. El Taroutachi era una persona estranya però aquella serietat tant de sobte la va posar en alerta.

-Saps que no et puc dir en que consisteix la prova i tampoc et puc acompanyar a dintre. Hi hauràs d’entrar sola i també hauràs de descobrir tu sola com derrotar el poder dels Déus i obtenir el seu favor.

La noia va assentir, molt seriosa. Era completament conscient d’aquelles normes estúpides, sabia que els Déus eren orgullosos, engreïts i summament perillosos i cruels i que no donaven mai els seus poders a algú a qui no creien digne d’ells.

-Molta sort –va dir el Taroutachi, ple de sentiments, abraçant la seva alumna. En un murmuri quasi inaudible va afegir unes paraules- Apostar baix és una bona opció.

La Hanako se’l va mirar sense entendre’l i va assentir. Volia dir alguna cosa que li donés coratge perquè pareixia que el mestre necessitava més ànims que ella. La noia creia saber què passava pel seu cap i quin eren els seus temors més profunds. El Taroutachi havia fallat moltes vegades i el Suzaku li havia advertit que aquell seria el darrer error que li permetrien.

Volia dir-li quelcom a l’estil “no pateixis, tot sortirà bé” però no estava gens convençuda de poder dir una cosa així perquè tenia moltíssima por. Sospirà i somrient va dir:

-Ara torno

-Fins ara –va somriure el mestre. La Hanako va obrir les portes i agitant la mà digué adéu al Taroutachi que a l’altre costat de la porta intentava infondre-li ànims amb un somriure més aviat temible.

En tancar aquelles portes, la noia ja no va ser capaç de veure més el seu mestre tot i que estava just a l’altre costat. La sacerdotessa es va sentir un poc desemparada sense ell, però no deixà que la por del que estava per venir l’acovardés. Caminà cap endavant intentant que les parets brillants com la pols de l’univers no la distraguessin.

Caminà per un llarg passadís, consirosa i pensant en què hauria de fer per guanyar-se el favor d’aquella deessa que d’entrada li havia assegurat que passés el que passés no li donaria els seus poders. Avançà lentament, notant com la tela dels hakamas fregava contra les pedres excavades directament de la muntanya.

Es plantà a l’entrada d’una sala sense portes. El primer que va fer, sense poder-ho evitar, va ser mirar el sostre, una fidel representació de l’univers que la va deixar meravellada. La sala era més aviat petita i redona, tallada en pedra i amb les parets irregulars. A un costat d’aquella habitació havia excavada una finestra que no portava enlloc.

La Sacerdotessa entrà sense saber si havia de demanar permís o quina mena de protocol havia de fer servir. Passejà curiosejant tant com va poder fins que va notar una presència molt forta. Es girà per just veure la Byakko plena de ràbia que es llençava contra ella. No va tenir temps ni de reaccionar quan la dona la va llençar al terra.

-T’estàs rient de mi? –va cridar la deessa- Com t’atreveixes a venir a desafiar-me a mi primer? És que vols humiliar-me?

La Hanako volia contestar que havia estat casualitat i que ella tampoc estava massa contenta d’estar allà però no va dir res mentre continuava escoltant les paraules enverinades d’aquella divinitat.

-No et vaig deixar ben clar que et mataria si t’atrevies a venir? –va riure’s d’una manera molt forçada- Però no pateixis, et mataré lentament perquè ens puguem divertir durant molt de temps!! Serà fantàstic, no creus?

La deessa va començar a riure amb malícia però plena de ràbia. Agafà una taula on a sobre tenia un gerro amb flors que pareixien de vidre i llençà el conjunt contra la sacerdotessa que va haver de rodolar torpement pel terra per esquivar-ho, clavant-se alguns vidres al braç.

-No fugis! Si el show tot just acaba de començar!! Digues, com t’agradaria morir? Tens alguna preferència? Acostumo a ser bastant compassiva amb l’escòria que s’atreveix a desafiar-me! No t’ha contat el fracassat del teu mestre que vaig treure-li els ulls a un jove sacerdot de Drakkar i li vaig obligar a menjar-se’ls? Sóc una deessa molt compassiva! Què és sinó perdre els ulls si pots continuar amb vida?

La Hanako es va aixecar lentament i va posar distància entre aquella boja i ella. No acabava de saber massa bé com seria la prova per derrotar-la però començava a tenir molts mals pressentiments. Aquella dona estava completament transtornada i sortir d’allà d’una peça pareixia una missió impossible. Sentia com el seu cor bategava a una velocitat de vertígen i patia moltíssim perquè intuïa que la Byakko també podria sentir-ho.

-No t’he donat permís per estar dreta davant meu –va cridar la Byakko fora de si- Agenolla’t i rendeix-me culte, estúpida rata!!

La noia va obeir immediatament. Era millor provocar-la el menys possible...

-He vingut fins aquí per desafiar-te i obtenir el teu favor –va dir la Hanako, agenollant-se i acotant el cap. El seu cor estava desbocant i començava a tenir una suor freda molt forta que l’estava marejant. Tenia por de perdre la consciència i que la Byakko la matés mentre no podia defensar-se. Tot això era completa bogeria...

-Aleshores juguem! –va riure la deessa avançant cap a la noia i trepitjant-li la mà amb molta força. La Hanako no es va queixar però d'entre aquell mareig que portava i la ràbia que li estava fent aquella dona, lentament anava naixent una petita determinació per sotmetre-la costés el que costés, encara que només fos per venjança- Vine amb mi!

La Sacerdotessa va obeir trontollant-se un poc i va seguir la Byakko fins una sala adjacent en la qual només havia un petit altar.

-M’agrada molt jugar amb els que us atreviu a venir fins aquí, ho faig com a recompensa per la vostra temeritat. S’ha d’estar realment molt boig per creure’s que aquesta heretgia no tindrà conseqüències –va dir mentre acaronava l’altar de manera maternal.

A mesura que l’acaronava el paisatge de l’univers que es reflectia a les parets anava canviant i apareixien cels blaus molt clars, camps de blat i muntanyes nevades.

-A veure, digues un número! Quant més alt sigui més possibilitats tindràs de guanyar-me! –va riure la deessa mentre continuava jugant amb el comanament d’aquell altar.

La Hanako estava despistada observant com anava canviant el paisatge de les parets i va tardar un poc en poder-se centrar.

-El 3? –va dir la Hanako, quasi demanant-ho. Sabia que aquella amabilitat falsa amagava una gran hostilitat i que justament, com li havia advertit el seu mestre, havia de fer tot el contrari i apostar baix.

-3? Quina poca ambició, noia –va riure la Byakko de sobte sent molt simpàtica. La Sacerdotessa recelà però intentà que el seu semblant no canviés- Segur que no vols apostar un poc més alt? Un 3 és molt baix...

-El 3 em pareix una bona opció... –va repetir la Hanako. La cara de la deessa va tornar a canviar. D’un somriure amable fals i complaent va passar a una expressió enfadada i molt perillosa.

-Com tu vulguis –va dir apretant els llavis- No sobreviuràs de totes maneres.

Va tornar a tocar l’altar i la projecció va desaparèixer, deixant de mostrar altres univers i cels diferents per passar a reflectir el veritable interior d’aquella sala. Les parets estaven plenes d’esquitxos de sang seca i el terra estava ple d’un munt d’esquelets i cadàvers a mig podrir.

La Sacerdotessa va cridar de sorpresa en veure aquella nova escena, paralitzada per la por. La deessa la va empènyer just al costat d’un cos mig podrit que penjava d’unes cadenes del sostre. Al torax tenir clavats deu dagues platejades.

La Hanako va tornar a cridar, morta de por, respirant amb dificultat aquell ambient putrefacte. Tenia ganes de vomitar. La Byakko es va acostar portant tres dagues a la mà i somrient amb malícia i sense esperar gens va endinsar la primera daga a l’estomac de la noia amb moltíssima ràbia.

-Em coneixen com Byakko, deessa de la por, la desesperació i de la mort. Controlo amb la meva voluntat la terra on acaben enterrats els febles humans. I no hi ha res més que desitgi ara mateix que matar-te...

Endinsà encara més la daga exhibint el millor dels seus somriures.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

La Hanako va escopir un raig de sang mentre la dona li clavava una segona daga rient com una nena petita que s’engronsa a un columpi i que mai en té prou.

-Què, ja te n’has desdit? –va cridar la Byakko jugant amb la daga. La Hanako intentava no mostrar el seu patiment però li era impossible. Certament se n’havia desdit, volia tornar enrere i no haver entrat mai a aquella cova, volia oblidar-se de tota aquella bogeria, dels Déus i dels seus ulls daurats i tornar a tenir una vida normal a la Universitat.

-Puc fer-ho, saps? –va riure’s la deessa- Puc tornar-te a casa teva, amb la teva família i fer que res de tot això hagi passat!! O bé pots esperar que acabi amb les dagues i aleshores tu guanyes... però això no passarà.

La Hanako va patir que per un moment la dona no li estigués llegint la ment, que no estigués veient dintre de la seva feblesa. Si era una deessa no tindria pas fàcil saber què estava pensant? Però aleshores va caure en què per l’aspecte d’aquella sala, la Byakko havia fet allò milers de vegades i no li devia costat gaire saber què passava ara mateix per la ment de la noia.

La Sacerdotessa va respirar profundament, intentant aclarir els seus pensaments, provant que el mareig o l’olor a sang no acabés amb ella. Escopí altra vegada i tancà els ulls, sentint com tot el que tenia al voltant lentament anava desapareixent.

-Saps el nano somrient que teniu al temple de Shinsei? Aquell imbècil, saps quin número em va dir? –va riure’s la Byakko- Només de recordar-ho em fan venir ganes de riure! Em va dir 140! Imagina’t, amb dos ja no va poder seguir més... patètic. Em va haver de suplicar que li perdonés la vida!

La Hanako no volia escoltar tot allò, així que intentà amb totes les seves forces ignorar-la i callar la veu irritant de la deessa. Tot i així aquelles paraules s’endinsaven a dintre del seu cervell i es clavaven molt profund.

-Sóc una deessa compassiva i li vaig salvar la vida –va riure amb molta malícia- Però sortir d’aquí té un preu, vols que te n’informi? Hauràs de sacrificar alguna cosa... Vaig decidir que ja no necessitaria més la seva vista i tinc entès que quasi no hi veu...

Va tornar a riure cridant com una desquiciada mentre agafava la darrera daga i l’endinsava a l’espatlla de la Sacerdotessa. Però la Hanako aquesta vegada no va cridar i quasi no es va immutar. Les llàgrimes corrien pel seu rostre però lluny del que es pensava la deessa, eren llàgrimes de frustració.

Recordava com l’Ishikirimaru li havia dit que els seus ulls eren blaus perquè no havia pogut invocar els Déus i, en certa manera, no li havia dit cap mentida, però la Sacerdotessa no sabia que quasi no podia veure-hi i una gran tristesa la va envair.

Entenia per què quasi no sortia de missions i es quedava sempre al temple resant i fent feines menors, entenia per què sempre intentava acomplir amb obligacions del Taroutachi que li eren molestes però que no requerien massa esforç, començava a entendre per què sempre s’ensopegava per tot i es disculpava dient que no prestava atenció al seu voltant, ara ja sabia per què es sabia tots els sutres de memòria i mai llegia els pergamins...

La Byakko va interpretar les seves llàgrimes de manera incorrecta i va riure, creient-se guanyadora d’aquella absurda competició. Va deixar anar la Hanako tot rient i cridant.

-He guanyat! –cridava, contentíssima en la seva malícia- No sou ni sereu mai rivals per a mi! Pensar en que algú com vosaltres pugui obtenir els meus poders em pareix ridícul.

La Sacerdotessa es recolzà a una de les parets ensaginades intentant que les cames la sostinguessin un poc més. Només demanava un poc més, uns quants minuts més de temps per poder acabar el que havia començat. No sabia quanta sang havia perdut ni com de profundes eren les ferides. Ajuntà les mans com va poder i recità el sutra d’atadura que li havia ensenyat l’Ishikirimaru.

-Què estàs fent? –La cara de la Byakko va canviar de seguida, tornant-se pàl·lida- Què estàs recitant? ATURA!!

Va cridar molt fort mentre unes cadenes que havien sortit del terra la fermaven. Intentava deslligar-se amb tota la seva força però no podia. Cridava, maleïa la noia i movia les mans desesperada.

-Guanyar? Tu? No et puc deixar pas guanyar! –va dir la Sacerdotessa també plena de ràbia- No puc deixar-me guanyar per algú com tu que gaudeix amb el patiment dels altres!! No et perdonaré mai el que li vas fer a l’Ishikirimaru!!

La Hanako acabà de recitar aquells sutres i va somriure. Els papers havien canviat en un sol instant. No només tenia la determinació de guanyar per l’Ishikirimaru, sinó que també havia de guanyar pel Taroutachi. No volia veure la seva cara plena de decepció. Sabia que no era el millor mestre del món però l’havia ajudat a guanyar aquella prova amb l’advertència, tot i tenir-ho estrictament prohibit.

No volia que cap dels seus companys sacerdots patissin ni es preocupessin per culpa seva. Tampoc volia que el Taroutachi hagués de tornar a abaixar el cap per haver presentat un candidat que no estava a l’alçada. No li venia gens de gust rendir-se. La seva obligació en aquell moment no era cap altra que obtenir els poders d’aquella deessa petulant.

-Estàs obtenint els meus poders per la força?? –va cridar la Byakko. La Sacerdotessa sabia que algú com ella no li donaria mai els poders sense abans lluitar, així que va aprendre diferents encanteris per poder-la obligar a acomplir la seva part del tracte.

-El contracte era molt clar –va somriure la Hanako per primera vegada. Tenia un gust horrible a sang i li costava molt mantenir-se dreta- He jugat amb tu i he guanyat el joc.

La deessa va proferir un darrer crit i va caure al terra, humiliada. La Hanako va agafar-se a la paret, a punt de caure per l’esforç que acabava de fer. Tenia el cos molt feble i aquell encanteri havia gastat bona part de les poques energies que li quedaven. A més, per si fos poc, li cremava la mà, li feia moltíssim mal, tant que desitjava profundament poder-se-la arrabassar. Un kanji platejat havia quedat marcat per sempre a la seva mà.

La Byakko la mirava plena de ràbia, sabent que ja no podia fer-li res, que la noia havia passat legalment la seva prova que ella mateixa li havia imposat.

-Per molt que em cridis, per molt que em necessitis i que la teva vida depengui dels meus poders, mai acudiré en el teu auxili. Ni tu per ser de Shinsei ni cap dels nois de Drakkar sou suficientment bons per doblegar-me. Apreneu quin és el vostre lloc, escòria! –va dir la Byakko, preparant-se per desaparèixer. La noia només va somriure sabent que la deessa estava obligada a partir d’aquell moment i per sempre a prestar-li els seus poders.

L’escenari que els envoltava va desaparèixer i el Taroutachi de sobte entrà a la sala just al moment que la Byakko desapareixia d’aquella muntanya i cercava un refugi nou lluny dels humans on es curaria el seu orgull.

La Sacerdotessa li va somriure fent un gran esforç. Sentia que el seu mestre li deia alguna cosa però no arribava a comprendre’l. Volia parlar-li i dir-li que no patís, que tot estava bé i que ho havia aconseguit. “No et preocupis per res, Taroutachi” però les paraules no volien sortir.

El Sacerdot la va seure al terra i li acaronà el cap amb dolçor mentre treia el kit de primers auxilis i deia alguna cosa. La noia no el podia entendre perquè en aquell moment tot el seu voltant pareixia estar desapareixent altra vegada. Va saber de seguida que no era cosa de la Byakko aquesta vegada, que era perquè el seu cos havia arribat al límit.

Somrigué per darrera vegada abans de caure en un somni llarg i molt profund.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Estava molt còmoda i calenteta i no es volia moure. Notava lentament com s’anava despertant i no havia res al món en aquell moment que li fes més peresa que obrir els ulls. No només és que li feia peresa, és que pareixia que els tenia aferrats i pesaven moltíssim, haver-los d’obrir era un suplici.

Lentament els obrí, acostumant-se a la llum, primer un i després l’altre, amb molta lentitud. Mirà al seu voltant descobrint un escenari desconegut. No sabia on estava i en aquell moment, lluny de preocupar-se, li va ser completament igual.

Es va incorporar com va poder, treient-se les pesades mantes de sobre. L’habitació era petita, quasi només hi cabia el llit i una butaca que tenia just al costat, però en canvi molt alta, amb moltes prestatgeries plenes d’aparells desconeguts que s’enfilaven cap al sostre. Les parets eren de maons, d’un vermell bastant bonic i just als peus del llit havia una finestra. La noia, encuriosida, s’aixecà del llit per guaitar.

-Woooooooooooooooah –va exclamar en veure una gran ciutat. Centenars de torres s’alçaven des d’allà fins a on li alcançava la vista. Va deduir que ella també estava en una torre i obrí les finestres per poder mirar cap al carrer.

Veié que l’edifici on estava era de marbre blanc, decoradíssim i molt treballat. Pareixia una catedral occidental de les que havia vist als llibres de l’Institut. Pels carrers, estrets i laberíntics, hi passejava la gent vestint robes molt diverses però a aquella alçada no podia sentir les seves veus. Per la finestra oberta entrà l’aire fred del matí i la Sacerdotessa respirà profundament, omplint-se els pulmons d’aquella fredor i somrient.

-Benvinguda a Endor –va dir una veu darrere seu. El Taroutachi la mirava des de la porta amb el seu habitual humor. La Sacerdotessa se’l va mirar i va intentar somriure però no li va sortir. Recordava tot el que havia passat a l’amagatall de la Byakko i no tenia ganes de parlar-ne, ni tan sols amb el seu mestre. L’home va tancar la finestra i va seure al costat de la seva alumna. Es quedaren els dos en silenci, en aquella petita habitació asseguts a sobre d’un llit també massa petit.

-Has estat dormint dos dies, però ja estàs completament curada –va enunciar el mestre- El cardenal Piestryki et va curar de seguida amb els seus poders sagrats de llum i els metges d’Endor t’han vigilat les constants. Hauries d’estar bé físicament.

La Hanako va assentir i mirà al seu voltant altra vegada. El rellotge marcava les 2 de la tarda. A sobre de la butaca havia un coixí mal posat i una manta de quadres vermells. Tenia moltíssima set i un poc de mal de cap. Es quedaren una llarga estona els dos en silenci, incapaços de dir res. Pel Taroutachi ja anava bé però per la Hanako era un poc incòmode.

-Així que Endor, eh? –va riure la Hanako- No m’ho imaginava així...

El mestre no va contestar, es va limitar a mirar l’hora amb cara d’amargat. L’alumna va suposar que havia entrat en una fase que per molt que li digués l’ignoraria així que va provar sorts...

-Lladre de cavaaaaaalls –va dir fluixet enrient-se. Com a resposta va rebre un cop de puny del seu mestre. La Hanako va llençar-se a sobre del llit fent comèdia.

-Crida un infermeeeeeeeeeer! –va dir fent veure que plorava.

-T’ho mereixes, per falta de respecte cap al teu mestre –va dir el Taroutachi amb malícia, somrient molt satisfet.

-Un infermer sexy, si us plau! –va dir la Hanako fent la croqueta pel llit i pegant-li puntades de peu al Sacerdot que intentava esquivar-les gràcilment i amb indiferència.

-Com a mínim podem estar contents, el cervell el tens igual de malament... –va contestar l’home duent-se les mans al cap i sospirant. La noia anava a contestar però va calcular malament la distància que havia entre ella i la paret, que era mínima, i es va fotre un cop bestial així que va quedar-se estirada al llit mentre el Taroutachi es descollonava profundament, sense riure massa, a la seva manera.

Una estona més tard la Hanako es va vestir amb unes robes típiques d’Endor que havia portat un sacerdot petit com un gnomo i amb cara de gnomo (el Taroutachi va haver de demanar disculpes quan la Hanako va cridar “Un gnomooo!!” quan el va veure i el pobre home se’n va anar molt trist a la seva habitació a plorar). La noia es va mirar al mirall posant cara de fàstic. Les robes consistien en un vestit llarg i un haori per sobre, però era massa colorit, d’un taronja molt lluent, i no li agradava gaire.

-Tinc una reunió d’aquí una estona –va sospirar el Taroutachi- No m’agrada venir gaire a Endor i quan vinc em saturen de feina justament perquè vinc poc.

-Si vinguessis més sovint et saturarien de feina igual... –va dir la Hanako més per ella mateixa que per consolar el seu mestre. L’home va sentir-se comprès i agraït, així que va treure la bossa dels diners i li va donar 500 iens a la Hanako.

-No pots venir amb mi, així que ves a menjar alguna cosa per la ciutat, especialment el porc marinat està força bo. Hi ha un carreró no gaire lluny d’aquí ple de botigues. –va recomanar-li el mestre. La Hanako agafà els diners bastant sorpresa i va donar-li les gràcies. Pareixia que avui podria gaudir del seu temps lliure i passejar fent turisme per la ciutat sense ningú que li donés ordres. Ho mirés per on ho mirés, era la millor manera de passar el dia.

-No t’allunyis massa de la Catedral –va ordenar-li el Taroutachi- I pensa que Endor és una ciutat pacífica, no facis servir els teus poders.

-Sí, mestre –va dir la Hanako somrient. Estava pensant en sudar del porc marinat i fartar-se a llaminadures sense que el seu mestre li donés la xarla sobre els beneficis d’una dieta tradicional equilibrada.

El Taroutachi es va acomiadar quan tres sacerdots el varen venir a buscar per quarta vegada amb cara de circumstàncies. La tinent de Shinsei va somriure i va baixar les escales corrent cap al carrer, somrient àmpliament. Quan va ser a baix se’n va adonar que encara tenia l’abdomen un poc ferit i que allò de córrer no havia estat massa prudent...

Caminà alegrament sense saber on es trobava, ni on anava, ni res de res. Es guiava per les olors, especialment per les dolces. El seu olfacte la va trair i la va portar a un carreró ple de peix salat, però just dos carrers a la dreta estaven els bomboneries i les pastisseries més elegants d’Endor. En veure aquells aparadors plens de pastissos de tots els colors va sospirar pensant que 500 iens no li donaria pas per tant.

Va fer el carrer tres vegades, cap a munt i avall, cercant el lloc on li donessin més menjar pels pocs diners que portava. Finalment es va decidir per una petita pastisseria amb quatre taules petites, estreta i decorada de manera que recordava als anys 90.

La Hanako entrà i es mirà l’aparador patint de no deixar bava per tot. Havia uns bombons de xocolata de color taronja, uns pastissos que tenien forma de got i que eren rosats, unes freses farcides amb un líquid transparent que brollava lentament, un pastís redó amb unes fruites desconegudes a sobre...

-En que puc ajudar-la, jove Sacerdotessa? –va demanar l’home de darrere el mostrador. La Hanako va somriure sense saber què volia tastar.

-Eeeeh –va dir la noia mirant-se l’aparador de molt a prop, deixant marques del seu alè i ditades al vidre- Voldria aquest de color verd i aquell morat, si us plau.

No tenia ni idea de què havia demanat, però els dos costaven just 500 iens. L’home va demanar si se’ls volia emportar o si se’ls menjaria allà i la Sacerdotessa va preferir gaudir del seu temps lliure asseguda entre aquelles olors boníssimes i llegint la premsa d’Endor.

Va seure i agafà una revista on parlaven sobre els polítics de la classe baixa. Passà pàgina, un article sobre els golf parmasià. Passà pàgina. Una entrevista a l’alt càrrec del clan de Arzordo. Tancà la revista avorrida just al moment que arribaren els pastissos. El verd pareixia de pasta de full i a dintre estava farcit d’una espècie de crema molt suau. En canvi, el pastís morat era líquid per dedins i la Hanako el va haver d’agafar amb les mans per no posar-ne per tot. Acabà ben plena i amb el desig de tenir més diners.

En realitat el fet de menjar era el de menys, la Hanako havia triat aquell lloc perquè estava desert i així podia pensar en tot el que havia passat a la cova de la Byakko. Endinsava la forqueta als pastissos tot pensant en com d’irreal li semblava tot el que havia passat, en com tot aquell patiment havia quedat enrere i com tan poc temps després ja estava completament curada. No podia deixar de mirar-se la mà, amb aquell símbol eternament gravat que li recordaria sempre aquells moments. Seria capaç de sobreviure a tres situacions més com aquella?

Després d’una bona estona, sortí de la tenda i amb la panxa ben plena (l’home de la pastisseria li havia regalat uns bombons que pareixien de xampany però més dolç i les bimbolles feien pessigolles a la llengua). Volia fer una petita volta per Endor més enllà del districte de la Catedral però sabia que el seu mestre no ho aprovaria així que decidí anar tornant. Era fàcil, tot i que no sabés el camí exacte, les torres de la Catedral eren tan grans que es veien des de qualsevol punt.

Entrà a un carreró on venien la premsa i s’aturà un moment per mirar l’aparador d’una llibreria que mostrava el darrer èxit de Ben Hurzant, El Laberint de l’amor. El títol era cursi a més no poder però pareixia que a les senyores majors els encantava.

-Llàstima d’estar a Endor –va dir una veu creu darrere seu- Perquè sinó m’hauria estar molt fàcil matar-te ara mateix...


La Hanako es va girar lentament, amb el cor a mil per hora. El Souza Samonji, el Sacerdot que havia matat la Yui, estava just a darrere seu, somrient de manera arrogant.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


El Souza Samonji portava les mateixes robes que ella, una llarga túnica fins els peus però amb un amulet distintiu de color blau a l'espatlla que l'identificava com a Sacerdot de Drakkar. Portava els cabells roses mig fermats a una cua alta, però tot i així el serrell li tapava part del rostre. Va somriure macabrament quan va veure que la noia s'havia espantat però tot i així el mirava desafiant.

-Em sorprèn que hagis sobreviscut... –va dir somrient, creuant els braços- T’he estat seguint una estona i ni te n’has adonat. No estava segur si eres tu o si es tractava d’una coincidència desagradable. Però bé, cabells taronja, la túnica de sacerdot d’Endor i el distintiu en vermell que assenyala que ets de Shinsei. Només podies ser tu.

La Hanako no va contestar mentre el noi parlava àmpliament fent un monòleg avorrit i ple d’autosuficiència. La seva veu era verinosa, freda i desagradable, plena de supèrbia.

-No et quedis aquí plantada com si haguessis vist una bèstia salvatge. Sóc jo que he vist un fantasma, que estava convençut que estaves morta! –va confessar i aleshores, començà a riure com si hagués escoltat l’acudit més graciós del món. La Hanako també creuà els braços i esperà que acabés per contestar-li.

-No tinc res a tractar amb algú com tu –va dir amb tot l’odi que va poder i girant-se va començar a caminar cap a la Catedral. El que no esperava era que el Samonji caminaria al seu costat seguint-la amb normalitat tot i que ella anava tan ràpid com podien les seves cames.

-Algú com jo? -va demanar, barrant-li el pas. Era bastant més alt que la Sacerdotessa i es va acotar fent servir tot el seu cos- No sé què insinues. Vols dir que tu ets molt millor que jo?

-Tu vares matar la Yui, malparit!!!!! –va cridar la Hanako, fora de si, arremetent contra ell i colpejant-lo tan fort com va poder. Li va pegar al pit amb totes les seves forces, desitjant acabar amb els batecs del seu cor amb aquells cops, però ràpidament el noi va poder retenir els seus braços, cessant el seu atac.

La Sacerdotessa es va sentir molt impotent en aquell moment i la seva ràbia i frustració es varen convertir en pena. Tremolà lleugerament sense poder fer res perquè les llàgrimes no escapessin. No podia veure res, tenia la visió ennuvolada i se sentia plena de tristesa recordant l’amiga que havia estimat i de la qual la seva vida va ser presa amb tanta facilitat per aquell home.

El Samonji la va deixar anar, però la mirava molt atentament, analitzant-la. Havien coincidit en el pitjor moment per trobar-se. La Hanako se sentia molt avergonyida i decebuda amb si mateixa; s’havia promès que en tornar a veure’l el mataria amb tot el seu poder. La realitat distava molt dels seus desitjos, si l’hagués trobat al camp de batalla, una vegada més no hauria pogut fer res contra ell. Hauria d’estar agraïda de trobar-se a Endor i no a qualsevol altre lloc.

S’eixugà les llàgrimes, desitjant que aquell home desaparegués però en comptes d’això, quan es va treure les mans del rostre el tenia més a prop que mai.

-Oh, ja ho veig –va dir somrient irònicament seguint la mà de la noia- Ja m’ho va dir el meu germà, que Shinsei tenia un tinent nou. No m’esperava que fossis tu...

-Com t’ho havies d’esperar, si et pensaves que estava morta? –va respondre-li posant tant d’odi com va poder a les seves paraules. El noi va semblar bastant sorprès per la contestació i, al poc temps, va assentir amb molt d’entusiasme.

-Molt bona puntualització, si... –va riure, somrient amb un deix de menyspreu.- Mira, els de Shinsei no sou tan tontos com diuen. Bé, sou suficientment rucs com per ascendir a algú que només ha aconseguit el favor d’un Déu.

-I a tu que t’importa com fem les coses? Ni que necessitéssim consells d'assassins com vosaltres –va etzibar-li la Hanako, sense pensar gaire en el que deia. Simplement va deixar que les paraules fluïssin i sortissin directament sense pensar-hi gaire.

-Em preocupa molt Shinsei –va dir fent veure que estava profundament apenat, emportant-se la mà al cor i posant un rostre consternat- Vull dir, què serà de vosaltres si la tinent de la Divisió de Religió passa d’agressiva a ploramiques i a enginyosa en menys de 5 minuts?

Va desarmar completament a la noia que no sabia ni què dir ni com reaccionar. Estava morta de vergonya, però abans que pogués elaborar una resposta coherent el Sacerdot de Drakkar va tornar a parlar.

-Amb tot això, no sé si te’n recordaràs, però sóc el Souza Samonji, Tinent de la Divisió de Religió de Drakkar –va dir, més aviat formal. La Hanako suposà que havia de presentar-se però la idea de donar-li el seu nom a aquell noi li causava repulsió. La noia el va ignorar, intentant mostrar tot el seu rebuig que podia cap a la seva existència.

-Em pots ignorar tant com vulguis, però la realitat és que ens tornarem a trobar, ja sigui a Endor o al camp de batalla –va dir, subratllant amb un èmfasi especial les paraules camp de batalla.

-Aleshores et mataré, vés tu quin problema!!! –va contestar-li la Hanako sent conscient que s’estava flipant i que no tenia el poder ni la determinació necessària com per fer-li ni tan sols una rascada. Se’l va mirar desafiant però el noi ni tan sols es va immutar.

Abans que pogués dir res, un home va aparèixer del no res. Era alt i amb els cabells llarguíssims de color blanc, amb el rostre llarg, seriós i blanquíssim. La Hanako no va poder evitar pensar que era guapíssim.

-Socialitzant, Souza? O molestant, com sempre? –va demanar-li al Tinent de Drakkar. La seva veu sonà fluixa, però ferma i infonia respecte als qui l’escoltaven. El noi dels cabells roses es girà somrient però va ser ignorat. L’home nouvingut avançava cap a la Hanako, caminant lentament i amb el rostre contrariat.

-Sóc el Koutetsu Samonji, Gran Sacerdot del Temple de Drakkar –va presentar-se, solemnement. La Hanako va poder captar el somriure d’autosuficiència del Souza. Així que el Capità de la Divisió de Religió de Drakkar i el Tinent eren germans... Ara entenia per què el Souza sempre estava parlant del seu germà, perquè a la vegada també era el seu superior directe. Per un moment la Hanako no va poder evitar pensar que segur que estaven molt més units que ella i el Taroutachi i que això segurament els feia encara més forts i temibles.

-És la nova tinent de l’estirat de Shinsei –va riure el Souza- Em pensava que estava morta!! T’ho pots creure? Imagina’t si van escassos de personal que han ascendit a...

-No et correspon a tu jutjar si les seves decisions són correctes o no, Souza –va contestar el Koutetsu, seriós- Són els caps de Shinsei que l’han acceptat i com a rival nostra que és li deus respecte. El Taroutachi té bon ull, però la sort no li acostuma a ser propícia.

El Souza no va contestar, va assentir com si hagués entès aquelles ordres però es limità a mirar-se la noia com si realment matar-la en aquell moment fos una bona opció. La Hanako va mirar-se el Gran Sacerdot altra vegada, intentant analitzar-ho sense massa èxit. Pareixia una persona molt sensata, respectuosa i que portava un gran pes a sobre. Haver d’aguantar un germà petit insolent devia ser també una càrrega per ell?

-Ja has acabat les feines a Endor, germà? –va demanar el Souza, posant-se seriós d’imprevist. El Sacerdot va negar amb el cap, però el seu semblant no va canviar en absolut. El fet de no haver acabat amb la burocràcia no pareixia importunar-li.

-Heu començat la festa sense mi? –va demanar el Taroutachi, apareixent darrere del Koutetsu amb un posat tranquil.

Els dos grans Sacerdots es miraren durant un moment i varen somriure d'una manera estranya perquè els dos eren persones bastant serioses. Igual que el Taroutachi, el Koutetsu Samonji pareixia un personatge un poc malcarat però les seves dots de socialització pareixien no estar en un nivell tan pèssim com les del Sacerdot de Shinsei.

-Quant de temps!! –va somriure el Sacerdot de Drakkar. I per a estupefacció dels seus subordinats, els dos Gran Sacerdots es fongueren en una abraçada amistosa efusiva.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


Els dos Grans Sacerdots s’abraçaren efusivament i començaren a parlar molt animosament, somrient d’una manera que els seus alumnes no estaven acostumats a veure. La Hanako havia vist somriure el Taroutachi en comptades ocasions, però mai amb tanta vitalitat.

De fet, la situació es va convertir encara en més estranya pels tinents quan, sense saber com, acabaren a una taberna els quatre i les cerveses arribaren per ser rebudes amb molt d’entusiasme pels seus mestres.

-Feia molt de temps que no ens veiem –va riure el Taroutachi. La Hanako el va mirar al·lucinant- Des que es va acabar la guerra contra els Nezuans que ja no lluitem junts.

-Ara és més avorrit –va contestar el Sacerdot de Drakkar separant els llavis de la copa de sake- Ens passem el dia amunt i avall beneint coses, celebrant rituals que ja no importen a ningú i consolant els membres d’altres divisions. Tampoc és que nosaltres tinguem molts reclutes nous. Els temps han canviat, suposo...

-Sí... –va contestar el Taroutachi servint-se beguda.- La Hanako és la primera que ve al temple en 6 anys. I els Déus a més, de cada vegada posen més dificultats, especialment els que no són Déus protectors. Però clar, els Protectors ens donen menys marge de victòria a una guerra...

-Fa deu anys que no entra ningú a la Divisió de Religió de Drakkar –va confessar el Koutetsu Samonji- Et pots creure que l’he hagut d’ascendir perquè no tinc ningú més?

-Un moment! –va cridar el Souza. Pareixia que estava ofès per les paraules del seu germà però al darrer moment va voler canviar de tema- No us hauríeu d’estar barallant o alguna cosa? –es girà cap al seu germà- És el teu enemic, no et posis a beure amb ell!!

El germà gran va deixar la copa de sake a sobre de la taula cerimoniosament, prenint-se tot el temps del món i es girà cap al seu germà amb el rostre sever. La Hanako es va mirar el Taroutachi que continuava bevent i la mirava advertint-li que no fes cap escàndol com el seu homòleg de Drakkar.

La noia va assentir i serví una altra copa al seu mestre i, ja que hi era, es serví una per ella sense deixar de meravellar-se per veure el Taroutachi somrient. De fons sentíem com amb una veu molt pausada i cerimoniosa el Koutetsu Samonji renyava el seu germà per la impertinència.

El Taroutachi i la Hanako brindaren somrient-se. El mestre fins i tot va mostrar les dents en el somriure, cosa que no havia fet mai però que estava posant en marxa aquell vespre de manera encantadora.

-Pel teu èxit, Hanako –va dir xocant les dues copes i brindant amb molt d’entusiasme- Estic molt orgullós de tot el que has après.

La noia no sabia què contestar i estava massa concentrada al·lucinant com per dir res coherent. El sake ja havia fet efecte al Taroutachi, que somreia i s’estava mostrant molt més amable que mai. La noia va fer una reverència al seu mestre i li va tornar a omplir la copa.

-El Taroutachi i jo ens vàrem conèixer quan encara érem uns nens –va començar a explicar el Koutetsu al seu tinent. La Hanako escoltava atentament perquè tampoc es volia perdre aquella història- No erem tan sols oficials de la Divisió de Religió, simplement ajudàvem al temple que en aquella època li sobrava personal.

-Ens enviaren a lluitar contra els Nezuans, un petit poble que s’havia rebel·lat contra l’autoritat religiosa d’Endor –va explicar el Taroutachi- Ens enviaren a morir perquè no podíem ni invocar els Déus... Ni tan sols sabíem agafar una espasa.

-Eres molt temerari i optimista –va recordar el Koutetsu- Recordaré sempre el moment exacte en que et vaig conèixer. M’havia passat per sobre un carromato ple de municions i amb el pes m’havia trencat les cames. Em dispararen dues fletxes i em donaren per mort, abandonant-me al mig d’un camp pel de cadàvers. Si tu no haguessis vingut i m’haguessis carregat, segurament hauria mort en pocs dies. Et dec la vida, realment...

La Hanako es va mirar el seu mestre. Potser si que dintre d’ell havia quelcom de compassió però era molt difícil de creure per algú que ni tan sols volia beneir els malalts que arribaven al temple de Shinsei.

-Estem en paus –va dir el Taroutachi- Tu em vares salvar quan aquell monstre em volia atacar per l’esquena. Si no t’haguessis unit a la lluita m’hauria travessat.

-Amb tot els respectes, germà –va interrompre el Souza, deixant el sake a un costat- Per molt que us salvéssiu i que fóssiu companys de guerra, ara sou enemics. Tornem a Drakkar, germà, em posa malalt beure amb ells.

-Suposo que tens part de raó –va contestar el Koutetsu- Però el meu codi d’honor no em permet enemistar-me amb algú que ha tingut la meva vida en les seves mans i ha contestat les meves súpliques de manera honorable. Abans els Sacerdots de Drakkar i Shinsei treballaven junts i no eren considerats soldats que només servien per assassinar a sang freda. –es mirà les mans, i afegí com si parlés per ell- Em repugna tenir les mans tacades de sang...

-Les coses han canviat massa. El meu mestre una vegada em va contar que el temple de Shinsei era molt incòmode perquè vivien molts Sacerdots a una sola habitació per falta d’espai. Avui ens sobra el lloc... -va somriure amargament el Taroutachi.

La Hanako no tenia ni idea de com havien canviat les coses els darrers anys però pareixia que lentament els Sacerdots havien vist com les seves condicions anaven canviant en molt poc temps i no podien fer més que lamentar-se per això. La Hanako va fer veure que bevia sense fer-ho perquè volia sentir aquella conversa i ser capaç de retenir-la.

-Sobretot tu has canviat, Taroutachi –va contestar el Sacerdot de Drakkar, posant-se més sake i llençant-lo per sobre la taula.- Em costa molt veure el teu antic tu en la màscara que portes ara posada. No ha passat ja suficient temps com perquè comencis a mostrar-te tal com eres abans?

El Taroutachi no va contestar, es va limitar a pegar un llarg glop de sake i es va fer un silenci incòmode. Lentament anaren sortint altres temes de conversa entre els dos mestres. El Souza només va obrir la boca una vegada més per adreçar-se a la Hanako abans d’abandonar el lloc.

-Si alguna vegada ens tornem a trobar, no et pensis que m’hauré contagiat de la covardia dels nostres mestres. Si et veig fora d’Endor aixecaré el poder dels Déus contra tu. –Es va aixecar, va acabar la seva copa i va partir sense donar cap més explicació.

-Com que no ha viscut la guerra, és un bel·licista... –va explicar el Koutetsu, referent al seu germà- Desitja acabar amb tots els seus enemics i crear un mar de sang. El vaig voler enviar a la Divisió de Combat però es va negar en rotund, em va dir que a una Divisió amb pocs membres seria capaç d’ascendir ràpidament.

-Tenia raó, tot i no tenir fe en els Déus ni veritable desig de protegir Drakkar ja és el teu tinent –va riure el Taroutachi, somrient.

-Va ser una mala decisió –es va queixar el Sacerdot Drakkarià, somrient a la Hanako- És tan sàdic que pareixia que gaudia de les proves dels Déus. Em vaig espantar moltíssim quan el vaig veure provant el poder del Suzaku tot just només en sortir del poble. Cremà tot el que va trobar, cases, animals i persones... Mai podré oblidar aquell dia.

La Hanako va empassar tota la saliva que va poder i va fotre un petit crit reprimit. Recordà com aquell home també havia gaudir moltíssim el moment que va matar la Yui i com sense pensar-s’ho dues vegades també havia abocat el seu poder contra ella sense que ni tan sols es pogués defensar.

El Taroutachi va somriure i es va mirar la seva alumna amb orgull.

-Alguns perden el cap –va dir el Taroutachi- Entre els Sacerdots tenim certs tabús... Un poder així és molt temptador i una responsabilitat molt gran. Al final, la decisió és nostra i els mestres som els culpables si presentem un candidat inadequat, algú que tingui un costat fosc ben camulflat i sigui capaç de matar només per diversió.

-Tabús? –va demanar la Hanako i de seguida demanà perdó per haver-se ficat a la conversa.

-De tant en tant passa –el mestre de Drakkar va somriure a la noia un poc macabrament- Sacerdots que pensen que per què servir uns líders o un país quan tu tens el poder suficient a la teva mà per crear el teu propi imperi. Per què obeir les normes establertes i les aliances si pots fer així –va petar els dits davant el nas de la Sacerdotessa- i acabar amb tot el que coneixem. Digues, series capaç de jurar que mai faries servir el poder dels Déus pel teu propi benefici?

La Hanako va restar callada el que quedava de vespre, pensativa, deixant lentament que la por del que ella mateixa pogués fer s’anés lentament apoderant d’ella.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Crec que ens estem desviant... –va repetir la Hanako en veu més alta, girant el cap per trobar-se amb el seu mestre.

-Vols fer el favor de callar, ja t’he sentit la primera vegada que ho has dit!! –va contestar el Taroutachi estirant per corregir la direcció del cavall.

-Doncs contesta’m, que sinó em penso que no m’has escoltat –va respondre la Hanako, enfadada.

-No és que no t’escolti, és que estic passant de tu! I ara fes el favor de callar que la ressaca m’està matant. –va cridar el mestre, passant-se la mà pel cap.

Continuaren creuant per aquell bosc en silenci, només escoltant alguns ocells que cantaven aliens al seu pas. El cavall, a qui el Taroutachi havia anomenat Chika, avançava sense massa pressa, esquivant les branques baixes. Pareixia que els tres, tant cavall com els dos sacerdots, estaven més adormits que desperts.

El Taroutachi havia entrat a l’habitació de la Hanako a les 4 del matí, quan el sol encara no havia ni sortit i li va ordenar que en cinc minuts anés a l’estable, que partirien amb les primeres llums de l’alba. Deixaren la ciutat d’Endor quan el cel començava a il·luminar-se tènuement. La Hanako se sentí un poc trista perquè no havia pogut veure la ciutat de lluny en venir i tampoc podria veure-la en partir.

No sabia l’hora que era en aquell moment, però feia molt de temps que havien partit i no havien menjat res encara. Tenia gana i, per ser sincers, enyorava molt la ciutat d’Endor. Només hi havia passat un dia conscientment i quasi no havia pogut veure res. Havia explorat mínimament la Catedral i uns pocs carrers del voltant. Tenia encara molt per veure i li sabia greu haver de continuar el viatge de manera tan apressurada. Però aquell era el pla, segons el seu mestre ja havien perdut massa dies esperant que es despertés i es curés les ferides.

La noia sospirà per a si mateixa i sense adonar-se’n es quedà adormida. Quan el Taroutachi la va despertar amb un bon cop al cap es va adonar que el bosc ja s’havia acabat. Baixà del cavall pegant un bot i mig marejada es recolzà a una palmera. Sentí l’arena als peus i fou en aquell moment quan se n’adonà que just al davant començava el Gran Desert del món de tadaima.

-No estaràs pensant en entrar allà, no? –va demanar la Hanako al seu mestre.

-És exactament el que penso fer... –va confessar, menjant una fruita de manera casual.

-Les temperatures durant el dia són extremes –va començar la Hanako. El Taroutachi va posar els ulls en blanc sense dissimular gens- No em facis burla!!

La Sacerdotessa li va voler llençar alguna cosa però no tenia res a mà i, pensant-ho bé, el seu mestre tenia l’odiosa habilitat de tornar-li sempre tot el que li llençava. La noia agafà un entrepà que no va saber exactament de què era i començà a menjar-se’l asseguda a l’arena, sota l’ombra de les darreres palmeres que donaven pas a l’ampli desert.

Suposà que era un menjar típic d’Endor perquè tenia textura de carn però era realment molt dolç, com si fos una fruita. S’ho empassà en silenci i es mirà les reserves d’aigua de manera de manera desconfiada. N’hi devia haver per tres o quatre dies com a molt estirar, fins i tot cinc si la racionaven bé.

Tot dependria de si el pròxim Déu estava molt endins del desert i això només havia una manera de saber-ho. Va mirar-se la mà just al moment que també va caure en que no tenia gaire idea de com interpretar-ho. Aixecà la vista i trobà al Taroutachi, alt i estirat, amb els braços creuats just davant d’ella.

-Tonta –va sentenciar. La Hanako va mirar-se’l amb expressió ofesa però el mestre la va ignorar i començà a fer altra vegada l’equipatge.

La noia tenia ganes de cridar-li. On anem? A quin Déu anem a veure? Per què travessar el desert? No existia cap altre camí? Però no li va dir res perquè sabia que, digués el que digués, no li contestaria amb sinceritat. La Sacerdotessa recollí la seva maleta i pujà al cavall sense dir res.

-Pareixes enfadada –va dir el Taroutachi després d’estar més estona de la necessària assegurant els bultos al cavall.

-Ets un geni! En sèrio, per què no estàs a Intel·ligència? S’estan perdent un gran cervell... –va contestar la Hanako intentant sonar tan enfadada com va poder.

-Com tu vulguis –va contestar el mestre pujant-se al cavall. Estigueren un minut allà aturats, sense moure’s.

-Què passa? –va cridar la Hanako, bastant nerviosa.

-No he desfermat el cavall de la palmera –va confessar el Taroutachi.

-I per què no baixes? –va etzibar-li la noia, agafant i pegant un bot del cavall per desfermar-lo. El mestre la mirava divertit, descollonant-se d’ella interiorment. No es podia veure un somriure clar al seu rostre però coneixent-lo com l’estava coneixent sabia que gaudia d’aquella classe de situacions.

La Chika, el cavall, quedà desfermat i el Taroutachi el va frenar perquè la Hanako pogués tornar a pujar i, d’aquella manera, discutint com sempre, entraren dins del desert sota l’abrassador sol del migdia amb les marques a la mà de la Sacerdotessa com a única guia per trobar un punt al mig d’aquell gran desert.

No feia gaire temps que estaven al desert quan la Hanako va començar a sentir una calor insuportable i la gran necessitat de beure. L’aire que respiraven era molt calent i tenia l’esquena completament banyada. La roba del kimono se li aferrava a la pell amb la suor i notava els cabells pesats i humits.

Va tossir i agafà aire per la boca. Era encara més calent aspirat d’aquella manera i pareixia que cremava per dintre. Estava seguríssima que el Taroutachi mantenia tota la seva compostura i que ella, en canvi, només un breu període de temps l’havia bastat per descol·locar-la.

Desesperà un poc tot pensant que aquella prova que acabava de començar només era la segona. No es podia dir ben bé que estigués sent un viatge plàcid, era més aviat una bogeria, un camí per a autèntics suïcides.

Es va llevar com va poder la suor del front amb la màniga del kimono, però de poc va servir perquè poc després tornava a estar suant altra vegada.

Potser el mestre va notar la seva desesperació o bé també començava a estar cansat perquè va obrir la seva bossa de seguida, traient de seu interior una cinta que passà a la seva alumna. La Hanako es va fermar els cabells en una cua com la del seu mestre mentre ell va treure trossos de tela que varen servir com a gorra improvisada. La Hanako es fermà un tros de tela de quadres blaus pel cap com si fos un pirata cutre i el que va notar és que allò, tot i que segur que protegia el cap del sol, li feia suar més.

Però aleshores el Taroutachi va mullar el cap de la seva alumna amb un raig d’aigua.

-No pateixis, estic bé –va agrair-li la Hanako, notant la seva veu més aspra que de costum- Guardem l’aigua, la necessitarem per sobreviure...

-Aigua? –va demanar el Taroutachi, un poc estranyat- No ho crec pas...

I posà en mans de la seva alumna una botelleta petita de sake.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Sake? –va demanar la Hanako.

-Sake –va confirmar el Taroutachi pegant un glop a la seva botella.

-Proposes que avancem pel desert borratxos? –va demanar l’alumna. Per què aquell home pareixia tenir tan poc seny? Si era la serietat i el borderio fet persona, com podria ser que en ocasions actués de manera tan irresponsable?

-És la millor opció, creu-me –va riure el mestre, tapant la seva botella i donant el tema per acabat. La noia va intentar fer-li cas i va beure un poc de sake i va ser aleshores quan es va adonar que no era un sake normal, que devia estar encantat d’alguna manera perquè era el més refrescant que mai havia begut. Amb un sol glop estava completament fresca i la calor havia desaparegut.

Era tan dolç i refrescant que en haver tancat la botella la tornà a obrir per buidar-la, però el seu mestre li va impedir.

-Per molt refrescant que sigui, segueix sent alcohol –va renyar-la el Taroutachi- Beu només quan la calor es faci molt insuportable.

La Hanako va assentir mentre el mestre li treia el sake de les mans i la va guardar amb les altres botelles. El sol seguia ben alt al cel quan varen haver de tornar a beure i així quatre vegades més fins que la Hanako va sortir del seu ensomni i es va adonar que ja no feia pas tanta calor. Es va girar desorientada per veure com els darrers rajos de sol desapareixien en les dunes de l’horitzó.

Va sospirar pensant que el pitjor ja havia passat. Va ser aleshores quan el Taroutachi va baixar del cavall i va instigar la seva alumna perquè fes el mateix.

-Aprofitarem per caminar una mica, ens anirà bé estirar les cames. De mentre podem menjar alguna cosa abans que faci massa fred –va dir el mestre passant-li un onigiri un poc desfet. Començaren a caminar mentre menjaven en silenci i estiraven les cames adolorides pel viatge. La bola d’arròs semblava farcida de peix fumat com el que solia fer l’Ishikirimaru. Quant de temps havia passat des que havia partir del temple de Shinsei? Devia saber l’Ishikirimaru que ja havien superat la primera de les proves?

-Taroutachi, et puc demanar una cosa? –va demanar la Hanako recordant les paraules de la Byakko.

-Estàs sagnant –li va dir el Taroutachi, com si fes temps que ho estigués pensant i que s’hagués atrevit a dir-ho només amb aquell intent de conversa. La Hanako va mirar l’onigiri tacat de vermell per adonar-se’n que el seu mestre tenia raó i que per culpa de la calor se li havien agrietat els llavis. Ara que se n’havia adonat feia molt més mal del que podia parèixer.

No va ser fins aleshores quan es va mirar, tota plena d’arena, amb la pell molt seca i amb la roba aferrada al cos per culpa de la suor. Es portà la mà al rostre, que el notava bullint i es va fer mal en tocar-se la pell.

-No és res... –va contestar la Hanako- Taroutachi, l’Ishikirimaru... ell està bé?

-No sé què em vols dir, concreta un poc més –va contestar el seu mestre. La Hanako es va adonar que realment havia estat molt críptica i que pel que havia dit era evident que no podia saber a què es referia. De totes maneres, el Taroutachi devia estar acostumat a aquesta classe de qüestions- Però si, està bé. Si et refereixes al que segurament et va contar la Byakko, ja està recuperat. De totes maneres, quan tornem a Shinsei, fes veure que no saps res, li molesta que el tractin amb preferència per això.

-Clar –va contestar la Hanako intentant somriure tot i l'amargor del tema de conversa- Gràcies per dir-me la veritat.

El Taroutachi no va contestar. Continuaren menjant i caminant fins que es va fer molt fosc que tornaren a pujar al cavall. La Hanako agafà una manta de dintre de la seva bossa però tot i així el fred començava a ser molt considerable com per continuar evadint-lo amb el calor que el propi cos produïa amb la caminada.

El mestre s’embolicà dintre d’una manta pesada i prou grossa com pels dos. La nit havia caigut completament, una nit amb una lluna absent i quasi no podien veure el que tenien al davant. L’únic que podia intuir dintre de tota aquella foscor era el seu mestre i el seu alè gelat a prop de l’orella de la noia.

No es podia veure res i el cavall es va aturar, espantat. Va renillar i va fer-se enrere. La noia no sabia què fer i va intentar calmar-lo acaronant-li la crin però no es va immutar. El Taroutachi va alçar la mà, creant una bola d’energia enlluernant amb la seva màgia.

La Hanako es tapà els ulls, enlluernada. Mirà al seu voltant, enmig de la temible foscor, només podia veure el cavall, el seu mestre i l’arena als seus peus. La bola quedà suspesa màgicament al cap del cavall que, tot i amb un poc de temor, va continuar avançant. La Hanako es va mirar el seu mestre que per primera vegada en molt de temps pareixia estar-ho passant malament.

-Intenta dormir –va dir el Taroutachi, sent conscient que l’estava observant. Li va clavar una mirada d’advertència i la Hanako va tornar la vista cap al davant, conscient que l’orgull del Taroutachi l’impedia compadir-se’n d’ell.

Se sentí malament de sobte, per haver d’anar a cercar el poder dels Déus, el seu mestre havia d’embarcar-se en un viatge tan perillós que els feia patir situacions extremes. A la cova de la Byakko només s’hi havia enfrontat ella però ara eren els dos els que estaven perduts al mig d’aquell desert.

Si ella tingués alguna classe de poder per poder fer sentir millor el seu mestre... I aleshores se n’adonà que si que en tenia un!! Tancà molt fort les mans i intentant imitar la forma de la bola de llum del Taroutachi, la Hanako va crear una flama petita que volà des de la seva mà fins al costat del seu mestre.

En creà moltes més, centenars de petits focs lluents que encalentien el seu voltant a l’instant. Continuava fent fred, però es podia suportar gràcies a aquelles llanternes improvisades. Quan la Hanako acabà es girà cap al Taroutachi esperant unes paraules d’agraïment però el mestre ja estava profundament adormit.

La noia provà de fer el mateix però no va ser fins moltes hores més tard que no va poder conciliar la son. Estava molt cansada, aferrada per la suor, amb les robes brutes i els cabells banyats per la humitat del vespre.

No només era el cansament i la incomoditat de necessitar urgentment una dutxa, sinó que al vespre es varen afegir uns enemics inesperats. Els mosquits volaven al seu voltant, veient-los febles i aprofitant-se tant com varen poder de les seves víctimes. La Sacerdotessa es va passar gran part del vespre espantant-los sense massa èxit fins que els primers rajos de sol varen sortir i, amb ells, els mosquits es retiraren.

El dia que tot just començava pareixia que també seria molt dur...
Bloquejat