[Rol] El poder dels Déus

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

La noia degué dormir una hora, dues com a molt. Es va despertar suant moltíssim i amb ganes de vomitar. Es va tambalejar, a punt de caure del cavall. El Taroutachi avançà uns metres i aprofitaren per menjar alguna cosa.

-No vull res –va dir la Hanako molt marejada. El Taroutachi li va passar una fruita de Shinsei que la noia odiava perquè era molt líquida al seu interior i no es podia menjar sense deixar-te les mans plenes de suc.

-Menja’t això, estàs deshidratada –li va posar la fruita a la mà i es va seure al seu costat. La noia va fer l’esforç, sabent que ho vomitaria al instant que intentés empassar-s’ho. Les nàusees li pujaven directament des de l’estomac amb una sensació molt desagradable. S’empassà el primer tros i l’escopí a l’instant amb un gran fàstic.

-Perdó... –va dir la noia intuint l’enuig del seu mestre malcarat. El Taroutachi va cercar dintre la seva bossa i va treure un tros de pa de llavors.

-T’anirà bé per l’estomac –va aconsellar-li el mestre, tallant un tros amb les mans plenes d’arena. Sentí com l’observava de molt a prop. No es volia ni imaginar quina fila devia fer en aquell estat. Mirà al Taroutachi, amb els braços plens de picades de mosquit, la cara vermella fruit de la insolació del desert, la postura encongida per la incomoditat del cavall... Ella també presentava un aspecte tan depriment?

Va tardar moltíssim en menjar-se el pa i en haver acabat els dos Sacerdots començaren a beure el sake refrescant. La resta del dia va ser molt confós per a la Hanako. Sabia que anava dormint a estones, completament vençuda pel cansament però a la vegada la temperatura era prou elevada i estava suant tantíssim que es despertava molt marejada i desorientada.

A mitja tarda hagueren d’aturar per tornar a menjar i la Sacerdotessa va treure tot el que tenia dintre de la panxa. El seu mestre la va carregar altra vegada a sobre del cavall i la va obligar a continuar bevent per baixar-li la temperatura del cos.

Quan va caure la nit el cavall va arribar al seu límit. Es va desplomar tot caient d’una duna i els dos Sacerdots caigueren amb ell a un forat format entre dues grans dunes que els aturaven el vent.

-Descansarem aquí avui vespre... –va dir el Taroutachi- El cavall no pot més i nosaltres necessitem totes les nostres forces per arribar demà caminant al refugi del Genbu.

La Hanako va assentir i es va seure a l’arena al costat del seu mestre. Varen treure les provisions que els hi quedaven i la Hanako va tornar a invocar les flames. En aquell moment estava completament segura que no sobreviuria el vespre. Potser el Taroutachi devia pensar el mateix perquè va treure totes les botelles de sake i els dos sacerdots continuaren bevent i bevent com si el demà no hagués d’arribar mai. És clar que era un sake amb propietats refrescants però això no treia el fet que el sake era alcohol i emborratxava...

La Hanako reia, sense tenir-ne cap motiu. Preferia riure a vomitar tot el que amb tant d’esforç havia aconseguit empassar-se. El Taroutachi, estranyament, també reia. El mestre estava molt comunicatiu, especialment loquaç i simpàtic.

Li va contar a la seva alumna coses del seu passat, de quan era petit i el varen portar al temple perquè servís com a Sacerdot i que havia hagut de lluitar contra un clan en una guerra que pareixia completament perduda. Li contà a més coses de l’Ishikirimaru, que el va conèixer feia molts d’anys i que era una llàstima que no hagués pogut invocar els Déus.

-I en canvi mira, aquí estic amb tu –va dir, posant-se seriós de sobte.

-Preferiries que jo fos l’Ishikirimaru? –va demanar la Hanako, sense adonar-se’n que de sobte la conversa s’havia posat seriosa i que ja no parlaven d’anècdotes del passat, sinó que començaven a explorar un terreny més sentimental.

El Taroutachi va vacil·lar i va somriure, tardant un poc en contestar. Com que la Hanako anava contenta, no es va adonar del temps que el mestre havia tardat en donar una resposta, cosa que si que hauria fet normalment. El Sacerdot també portava molt de sake per les venes i en aquell moment el Taroutachi racional, borde i fred de sempre se n’havia anat de vacances.

Potser aquest era el veritable caràcter del Sacerdot, aquell que el Koutetsu Samonji havia insinuat a Endor mentre prenien alcohol a una taberna de mare morta prop de la Catedral. Només havien passat dos dies però pareixia una eternitat. I ara, just al mig d’aquell desert enorme, se’n reien.

-No. M’agrada estar amb tu –va respondre el mestre, alçant la copa, com si brindés per alguna cosa.

-Gràcies –va respondre la Hanako, en to de burla, com si no cregués que les paraules del seu mestre podien ocultar una mínima veritat. El va colpejar al braç, tot rient.

El Taroutachi es va girar cap a ella, fent servir tot el seu cos.

-Ho dic de veritat –va contestar en mode agressiu. El Taroutachi de sempre havia tornat.

Es quedaren en silenci, mirant-se als ulls. La Hanako mirava els ulls del seu mestre, d’un daurat preciosíssim. Es va demanar si els seus ulls, tot i ser del mateix color, desprendrien una bellesa tan gran, com si t’aboquessin al límit del mateix univers i poguessis veure totes les estrelles a la vegada. Eren els ulls més bonics que havia vist en molt de temps, preciosos però a la vegada molt tristos.

La Hanako va parpellejar. No sabia què devia estar pensant el seu mestre ara mateix, però segurament i coneixent-lo, res de bo. Estava convençuda que, si tornava a obrir la boca, seria per dir alguna cosa desagradable. Però la noia, endinsant-se dintre dels seus ulls, creia que l’entenia un poc, que sabia per què actuava així.

El Taroutachi en aquell moment raonava molt més clarament del que es pensava tot i haver consumit moltíssim de sake, en canvi, la seva alumna era una altra història. L’home la va mirar amb una tendresa que es va reflectir als seus ulls. Recordà quan havia sentit la seva presència per primera vegada, com havia hagut d’anar fins el món humà per trobar algú disposat a passar per totes aquelles proves.

El poder que rebrien a canvi de tot allò valdria la pena? Era tan gran el poder dels Déus com per haver de passar per tantes peripècies i patiments? Necessitava realment Shinsei que arrisquessin les seves vides d’aquella manera només per la seva protecció? Aliens al seu patiment, milers de ciutadans de Shinsei dormien plàcidament al seu llit mentre ells arriscaven tot el que tenien en una travessia pel desert posant en joc les seves vides.

Era just? Per què els havia tocat a ells rebre un poder semblant? El Taroutachi no recordava haver-ho demanat mai. Mai havia volgut passar per tot allò, ni portar a tantes persones cap a la desgràcia, com l’Ishikirimaru, la Yui o la Chizuru, que havien fallat en la prova. És més, ell també havia anat a cercar a la Hanako, arrebatant-li la vida plàcida que portava a Tokyo per ficar-la en aquella història esbojarrada.

Per què ella havia decidit seguir-lo fins aquell extrem? Per què no s’hi havia negat? Tots aquells pensaments atabalaven la ment confosa del mestre i de cada vegada la distància física entre el Sacerdot i la tinent s’anava reduint.

Per què estàs aquí al mig del desert al meu costat? Els dos varen pensar el mateix al mateix moment.

-Ets tontíssima –va sentenciar el Taroutachi. El seu nas fregava el de la noia. Li passà les mans per la cintura, apropant-la cap a ell. La Hanako feia una olor molt forta a alcohol i lentament, com si li costés moltíssim moure el cos, passà els braços pel coll del seu mestre per no caure d'esquenes a l'arena del desert.

La noia anava a queixar-se però en obrir la boca se n’adonà que el seu mestre estava realment molt a prop. Fins aquell moment el mareig causat per l’alcohol l’havia estat distraient. Obrí els ulls i sentí el cor anar a cent per hora. El Taroutachi passà la mà per la seva esquena, carinyosament.

A la vegada, avançaren els seus rostres lentament i els seus llavis entraren en contacte, alliberant-se del desig que havien estat reprimint. Es besaren lentament, amb una delicadesa extrema, per passar a un desig descontrolat. Els ferides que tenien als llavis a causa del sol del desert s’obriren sense que cap dels dos es queixés o aturés per un sol segon.

La Hanako feia un gust fortíssim a sake. El Sacerdot, que tenia el control de la situació, tancà els ulls i la besà amb més passió, desitjant que demà la noia, en despertar-se, no recordés aquell petó que es va allargar fins que es quedà adormida als seus braços.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Quan la Hanako es va despertar, el Taroutachi la carregava a l’esquena i anaven avançant lentament, sota el cruel sol del desert. La noia es va remenar, quasi fent perdre l’equilibri del seu mestre. L’home la va baixar just al moment que la noia es va deixar caure al terra i començà a tossir molt fort.

-Eeeei! Estàs bé? –va demanar el Taroutachi. La Hanako va fer que no amb el cap i es portà les mans amb cap que pareixia que li bategava.

-Em fa molt de mal el cap... –es va queixar. Mirà al seu voltant, sense poder veure res més que no fossin dunes i arena i més dunes i arena per tot.

-Deus tenir una ressaca molt forta –va dir el Taroutachi, tornant a ser l’home borde i desconsiderat de sempre. La noia va fer veure que no l’havia sentit per no perdre les bones costums.

-On és el cavall? –va demanar, ignorant el seu comentari. Va mirar el seu mestre, evitant els seus ulls. L’home va fer que no amb el cap, donant a entendre sense paraules que l’animal no havia pogut suportar el seu asfixiant ritme de vida i els canvis bestials de temperatura del desert.

La noia va sospirar, espolsant-se els hakamas d’arena i es va mirar la mà, sense saber interpretar aquells símbols.

-Com es llegeix això? –va demanar de mal humor al seu mestre, que va posar els ulls en blanc i es va agenollar al seu costat. Es miraren profundament, apartant la mirada mentre el Sacerdot agafava la mà plena de símbols de la noia.

-Els símbols dels Déus que no has pogut doblegar es mouen al voltant d’aquesta circumferència com si fos una brúixola. Veus aquestes línies d’aquí? Això marca la distància des del teu punt actual i si mires...

Però la Hanako no l’estava escoltant, massa ocupada estava posant els seus pensaments en ordre. No acabava d’estar segura si el que recordava era cert, però quelcom a dintre seu li assegurava que havia estat massa real per ser un somni.

-M’estàs escoltant? –la va renyar el Taroutachi. La Hanako es va posar vermella i ho va dissimular posant-se les mans al cap.

-Estic molt marejada... Suposo que vaig beure massa... –va excusar-se l’alumna, intentant fer bé el seu paper, posant totes les seves neurones, vagues de per si, a treballar en aquella farsa.

-No passa res –va contestar el Taroutachi, sense sonar gens comprensiu. La Hanako es va indignar perquè recordava perfectament que ell estava quasi tan borratxo com ella o fins i tot molt més i ara feia servir aquell to disciplent que la feia irritar-se- Suposo que ni tan sols deus recordar quan te n’anares a dormir.

Va sentenciar la frase. La Hanako no sabia què fer o si contestar. No sabia per què estava espantada. L’home la va mirar profundament un segon i es va girar per recollir el seu equipatge del terra. El cor de la Hanako anava a mil per hora, així que preferí no contestar. Fer veure que no recordava el que havia passat seria el millor, una mentida que faria sentir més còmode al Sacerdot i a la seva alumna.

La Hanako agafà la seva bossa i intentant somriure començaren a caminar. La noia no havia entès gaire cosa del que li havia explicat el Taroutachi sobre els símbols de la mà, només havia entès que en qüestió d’hores arribarien a l’amagatall del Genbu. Caminaren sense parlar gaire, com feien sempre.

-Quin és el poder del Genbu? –va demanar la Hanako, trencant el silenci.

-Saps que no estic autoritzat a parlar-te’n –va contestar secament l’home, tallant la conversa quan tot just s’acabava de començar.

Continuaren caminant sota aquell sol que s’estava emportant totes les malediccions que la Hanako se sabia. Concentrava tota la seva energia en fer una passa darrera de l’altra, intentant ignorar la suor que li recorria l’esquena o el dolor de la pell abrasada sota aquell condemnat sol durant dos dies consecutius.

No va saber quant de temps va passar, suposà que hores i just en el moment que el sol estava més alt al cel sobre els seus caps, un temple va aparèixer del no-res, materialitzant-se al davant dels seus peus.

La Hanako va fer un sospir d’alegria quan l’ombra del temple la va acollir. Es va seure al terra i començà a plorar en silenci, sabent que si hagués durat un poc més, que si hagués passat només unes quantes hores més a dintre d’aquell desert, potser no hauria estat capaç de contar-ho. Físicament es trobava en el seu límit.

De seguida que va poder, s’eixugà les llàgrimes i es va aixecar. El seu mestre la mirà sense dir res i esperà fins que la seva alumna li va fer un moviment amb el cap.

-Entrem? –va demanar. L’home va fer que si, agafant l’equipatge de la Hanako i pujant les escales cap al temple tot fet de fusta. Obriren la porta, corredissa de paper, com les que tenien al temple de Shinsei i a dintre trobaren només una sola cambra, molt fresca i espaiosa.

La Hanako va aspirar feliçment l’aroma de l’encens, enyorant quan el temple de Shinsei feia aquella olor tan deliciosa.

Somrigué com una nena petita, immensament feliç. L’habitació era talment la d’un temple típic japonès budista, amb el típic color marró i amb alguns detalls blancs, creant un ambient harmònic i ple de pau. La noia es va treure les sabates a l’entrada i quan tornà a aixecar el cap, al mig de la sala, havia una persona asseguda i fumant en pipa.

-Taroutachi! Ja sou aquí? Quina sorpresa! Saps la quantitat d’anys que algú de Shinsei no arribava fins aquí? –va dir l’home. Se’l veia ja major i portava un kimono simple, d’aquests vells que es porten per anar per dintre la casa. La Hanako havia conegut aquell Déu amb armadura i veure’l de sobte amb aquell aspecte li va impactar. No imposava tant.

El Taroutachi es va agenollar i va instigar la seva alumna perquè fes el mateix. Els dos tocaren amb el front al terra i presentaren els seus respectes al Déu Genbu.

-Passeu, passeu –va dir, fent-los un senyal amistós. La Hanako va somriure, sentint-se en un ambient hospitalari i familiar. Pareixia que res dolent podia passar-li mentre estigués amb aquell Déu que pareixia un vell bondadós i amable- Vine aquí, noia.

El Déu va assenyalar un coixí que estava just al seu costat. La Hanako va fer una reverència abans de seure’s al seu costat. La noia li va somriure i va accedir a una de les pastes que el Déu li va oferir.

Va ser el darrer que va fer, tot i que ella no en va ser conscient. Just en el moment que va abaixar la vista, el Déu va travessar el cap de la Sacerdotessa amb la seva mà, travessant-lo i adormint la noia al moment. El Taroutachi, des de l’entrada, es va remoure.

-Vine –va ordenar-li mentre somreia- Mentre esperem si se’n surt podem prendre el te. Et segueix agradant el te negre?
El Taroutachi no va contestar. Estava completament tens, apretant els llavis i tot pensant que, amb el cos tan feble que tenia la Hanako en aquell moment, seria molt difícil que pogués superar la prova del Genbu.

-Per què no li has donat un temps per recuperar-se? La travessia pel desert ha estat molt dura per ella –va demanar el Taroutachi, desafiant. El Déu el va mirar impassible, com si aquell assumpte no anés per ell.

-Si no pot resistir això, no és digna del meu poder –va riure, mostrant les dents en un somriure forçat.

El Taroutachi va mirar de reüll la noia que havia caigut al terra i que respirava amb nerviosisme. Des d’allà, no podia fer res més que pregar que se’n sortís.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

La campana va sonar i un gran enrenou de papers i gent que es movia va despertar la noia. La Hanako va aixecar el cap i va mirar al seu voltant. Estava a la Universitat i pel que semblava s’havia quedat profundament adormida.

-Ja t’has despertat? –va demanar-li la Riko- Et trobes bé, Hana-chan?

La noia va mirar al seu voltant, molt confosa.

-El professor t’ha intentat despertar perquè estaves roncant però no ha hagut manera! Ha estat a punt de demanar que vinguessin de la infermeria...

-Ha estat una siesta èpica, quina enveja que feies! –li va dir un dels nois de la classe amb els que la Hanako no havia parlat mai.

-Quina vergonya –va dir la Hanako quan quasi tothom se n’havia anat i només quedaven ella i la Riko a classe- Suposo que aquesta assignatura ja l’he suspès per sempre...

La Riko va posar cara de circumstàncies. Entre adormir-se a classe i fer campana, la vida universitària de la Hanako duraria dos dies. S’aixecà amb dificultat, trontollant.

-Et trobes bé? –va demanar la Riko- Fas mala cara. Has esmorzat?

La Hanako la va mirar un poc desorientada.

-No me’n recordo... –va contestar. No tenia record de res fins el moment que s’havia despertat. Havia somniat alguna cosa, un somni molt fort i intens però no recordava què era. Quan intentava mirar cap enrere només veia una gran taca blanca, com si hagués alguna cosa que li bloquegés els records. I just això era el que li feia sentir pitjor. Tenia una memòria molt bona i no acostumava a oblidar res.

-Potser hauries d’anar a la infermeria... –li va aconsellar la Riko. La Hanako va fer que si amb el cap i es va excusar per no anar a la següent classe. Se sentia molt marejada i tenia moltíssima calor, així que anà a la infermeria seguint els consells de la seva amiga.

El doctor era un home major i amb aspecte de bonachón que va determinar que la Hanako només tenia una ressaca molt gran i una insolació.

-És impossible, jo no he estat bevent –va riure la noia davant del disparat.

-Com tu diguis, però això és el que diuen els informes... Tens una quantitat d’alcohol en sang bestial –va dir l’home- Ara et portaré un poc d’aigua i et recomano que dormis el que queda de matí. Em sap greu però hauré d’afegir el meu informe al teu expedient acadèmic...

Quan l’home se’n va anar a cercar la fitxa acadèmica de la Hanako, la noia aprofità per fugir. Baixà recte el passadís i allà on havia d’haver unes escales que portaven directament a la planta baixa només hi havia una paret llissa i uniforme. Tot era molt estrany. La universitat estava canviada, el doctor deia unes coses molt estranyes i tenia una llacuna de memòria molt important que estava segura que volia dir alguna cosa. Per què no podia recordar res?

Va arremetre contra la paret amb totes les seves forces, empenyent brutalment però només va aconseguir fer-se mal. Les escales havien desaparegut per art de màgia, així que obrí una finestra i sense pensar-s’ho massa s’hi llençà cap a baix, aterrant perfectament.

Es va sorprendre de l’agilitat del seu cos. Odiava fer exercici, d’on havia tret aquella flexibilitat? Potser el que estava passant és que allò era el somni. Si, estava somniant. Segur que es despertaria en un no res al seu llit i res d’allò estaria passant.

-És ella, la borratxa! Agafeu-la, va tan malament que pot ferir algú! –va cridar el metge, arribant amb dos seguratas que començaren a córrer. Per pur instint, la Hanako va començar a córrer també per tot el campus. La gent la mirava estranyada i se’n reia quan veien els seguratas corrent darrere d’ella. Definitivament la seva vida universitària havia acabat...

Però el que era més sorprenent era veure que les seves cames quasi corrien soles, sense massa esforç. S’havia estat entrenant o què passava? Des d’un cotxe, algú li va fer senyals i sense pensa-s’ho massa s’hi ficà tancant la porta a l’instant.

El cotxe va engegar fent un gran soroll i incrementà la velocitat en pocs segons. La Hanako va girar-se per veure que els seguratas tot i així encara els perseguien.

-Gràcies –va dir la noia, respirant agitadament.

-No es mereixen –va somriure l’home misteriós. Era aquell home trajeat de cabells blancs que s’havia trobat una vegada a una plaça a prop de la universitat mentre es menjava un dònut de sucre del Jalapeño Donut. Un dia que, per cert, feia campana.

-Assistir a classe no és massa lo teu pel que veig, no? –va riure l’home. La Hanako li va tornar el somriure. Els seguratas havien desistit i ja no els perseguien. Avançaren anant tant de pressa com varen poder, sortint de la ciutat. La noia tancà els ulls fortament i passant-se les mans pel cap intentà aclarir les idees: havia despertat al mig de classe sense saber com havia arribat fins allà i aleshores tot havia passat massa de pressa... Era molt surrealista però tot guardava un deix de realitat que feia que se li posessin els pèls de punta.

-Què és això? –va demanar la Hanako, agafant un mapa. Estaven al mig d’una autopista i el cotxe es va aturar suaument, quedant completament immobilitzat al carril del mig- QUÈ FAS? –va cridar la noia, fora de si. Però els cotxes simplement no passaven per aquell carril, feien servir els altres dos amb tota la naturalitat del món, com si fossin incapaços de veure que aquell carril existia.

-És per a tu –a riure l’home, mostrant un somriure un poc sinistre- Ja deus haver vist que aquest món no és exactament com recordaves...

-Què està passant? –va demanar la Hanako, molt espantada.

-Estàs aquí per completar una prova –va riure passant-li el mapa- Tot això està tenint lloc dintre del teu cap, però això no significa que no sigui real. Si et feren aquí, el teu cos resultarà ferit, si et maten aquí, moriràs. Si passes la prova, aleshores despertaràs i rebràs els meus poders.

-Els teus poders? –va demanar la Hanako, sense entendre què estava passant. Aquell home era el mateix que s’havia trobat mentre feia campana? Físicament era igual però el seu caràcter era molt diferent.

-Les normes són senzilles –va dir, somrient- Has d’arribar viva i d’una peça al temple que t’he marcat al mapa. L’única arma que pots dur és aquesta –va dir mentre treia una pistola de la guantera- Tens només 6 bales, fes-les servir amb seny.

-No necessito armes per seguir les indicacions d’un mapa. –va riure la Hanako. L’home va alçar una cella i va riure misteriosament, donant a entendre que sí que la necessitaria.

-Et veuré al temple. Si em guanyes allà, tot s’haurà acabat –va dir, convidant-la a baixar del cotxe. La noia agafà el mapa i la pistola i baixà del cotxe. Just en el moment que va baixar, sentí com aquell món s’agitava, com si les ordres estiguessin canviant.

El cartell lluminós de l’autopista va ser reemplaçat per la seva foto que oferia una recompensa de deu mil milions de iens per qui l’agafés amb vida. Mirà al seu voltant, per tot havia cartells amb la seva foto aferrada. Sis bales li començaren a parèixer poques. Travessà l’autopista corrent tan ràpid com va poder, emportant-se la desaprovació dels conductors i uns quants insults.

Es ficà a l’arcen i va saltar el quitamiedos de l’autopista per baixar fins a una reixa que donava a un conjunt de cases. Saltà la reixa àgilment i donà les gràcies per trobar-se al Japó i que ningú tanqués en clau, cosa que li facilità poder-se ficar al jardí d’una casa particular.

Arribar fins el temple amb la seva cara per tot arreu oferint una recompensa bastant substanciosa seria tota una aventura.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Esquivà una katana pegant un crit. Com era possible que la gent tingués aquestes armes a casa seva com a decoració? Una ama de casa li llençà un ganivet que es clavà a la paret del darrere.

-Senyora, que la recompensa només li donaran si m’entrega viva! –va cridar-li la Hanako. La senyora va cridar com si fos un hipopòtam en zel. La noia va agafar-li prestada la fregona i li va clavar el pal a l’estomac, deixant-la fora de combat. Pegà amb el mocho tot banyat al rostre a l’home de la katana i se’n va anar corrent carrer a dalt, sense trobar-se resistència.

Necessitava un lloc per amagar-se i pensar una estratègia ràpidament. Simplement estava fugint com podia i intentava dirigir-se cap al temple però en algun moment hauria de travessar una avinguda o un carrer concorregut, cosa que seria impossible tenint en compte que havia cartells amb la seva foto per tot.

Es va amagar darrere d’un contenidor per deixar passar una parella de joves empresaris que anaven parlant animadament sobre una companya de feina que estava buenorra. La noia mirà abans d’endinsar-se al carrer i trià una casa a l’atzar. Mai en la seva vida s’havia ficat a casa d’altra persona sense permís. La porta del davant estava tancada, cosa que era bona senyal, segurament no havia ningú a casa. Anà a la part del darrere i les portes del jardí estaven també tancades. Eren de vidre, podria arriscar-se i rompre-les però segurament el soroll alertaria als altres veïnats.

Passà la reixa, provant a la casa de veïnat. Se sentia la televisió en marxa. La noia guaità per la finestra i tot el que va poder veure va ser una senyora que cuinava mentre cantava una cançó d’amorio molt cutre. La Hanako va posar els ulls en blanc i va pensar que si la callava li faria un favor a la humanitat.

Entrà a la casa per la porta del darrere que estava oberta. Mirà només un segon la televisió i, sense sorprendre’s massa, va veure la seva cara i sentí al presentador dir que era una criminal molt perillosa que havia matat 300 persones a sang freda a Osaka i que tot pareixia indicar que ara mateix es trobava a Tokyo.

-La policia ha demanat ajuda a tots els ciutadans. Si la veieu, recordeu que és molt perillosa, informeu amics i familiars, truqueu la policia i intenteu anar en grup per aturar-la. Us recordem que la recompensa és prou generosa com per compartir-la amb els que us ajudin a que no us mati...

-Tuuuu i joooooo, per sempreeeee, sota les flors de cirereeeeeeeeeeer –cantava la dona, desafiant. La televisió estava tan alta i ella desafinava tant que ni tan sols se’n va adonar quan la Hanako li va fotre el cop de la seva vida al cap amb una de les seves pròpies paelles. La noia va agafar la senyora al vol per evitar que el soroll del cos estampant-se al terra alertés els veïnats.

Està uns segons en silenci, esperant. No pareixia que ningú se n’hagués adonat.

-S’estan organitzant patrulles ciutadanes amb voluntaris per vigilar els carrers les 24h. Si vostè desitja convertir-se en voluntari, acudeixi a la comissaria de policia que tingui més a prop i allisti’s d’immediat. Us recordem que mentre segueixi lliure tots estem en un perill imminent. A continuació connectem amb Megumi Tanaka des de la Tokyo Sky Tree. Tanaka-san, què ens pot dir de l’ambient de pànic generalitzat?

-Et puc dir que les domingues de la Megumi Tanaka són de plàstic –va dir la Hanako, molt fluixet, menjant-se el dinar de la senyora davant la televisió.

-Hoshida-san, aquí tothom està en pànic –va dir la pechugona de la tele- Abans hem entrevistat una mare que ens ha contat plorant com pateix perquè l’assassina en sèrie no entri a l’escola dels seus fills. Testimonis del barri d’Asakusa han trucat a la policia a les 11 i dos minuts del matí assegurant haver vist la criminal a un bar de copes molt borratxa i atacant violentament l’amo del local mentre cridava que no volia pagar...

La noia va escopir part del dinar contra la televisió que quedà marcada amb curry. No podia seguir escoltant aquelles merdes, havia d’arribar al temple tan ràpid com pogués per acabar amb aquella merda.

Mentre continuava menjant, va estirar el mapa a sobre de la taula. Estava molt lluny del temple, més de set barris exactament. Se li varen ocórrer diferents opcions d’entrada. O bé esperar el vespre, que no estava pas malament però la televisió havia dit que les patrulles ciutadanes vigilarien tota la nit...

Quina seria la manera més ràpida d’arribar-hi? Per allà a prop només es podia accedir en metro i sempre estava a rebentar... Però hi havia altra opció. Havia un tren de la línia secundària que acostumava a no estar massa transitat. Potser si l’agafava amb una disfressa convincent seria capaç d’aconseguir-ho.

S’aixecà per mirar-se al mirall d’una peça. No destacava especialment per res que no es pogués ocultar, no era excessivament alta, ni tampoc baixa, la seva estatura era un clar avantatge. Cercaven una noia de cabells taronja, faccions redones i altament perillosa. Els cabells eren el que la preocupava més...

Se’ls va fermar en una trena que es va subjectar amb horquilles al cap, intentant que no es veiessin massa. Quedaren recollits però no era suficient. Amb allò, la Hanako seguia semblant ella mateixa.

Anà a l’armari de la dona, però abans passà per la cuina i robà uns quants pots de pinya en conserva i una fiambrera de macarrons que esperava amb tot el seu cor que no tinguessin cianur. Es va obrir una llauna de cocacola. I si es disfressava de vella?

Es va posar la roba de la senyora però li quedava tan malament que l’únic que feia era cridar encara més l’atenció. I si es posava aquell kimono? Pitjor encara, també destacaria moltíssim...

Sospirà perdent l’esperança just en el moment que va veure unes camises i un traje d’home. Allò potser si que podria funcionar... El va treure de l’armari i se’l va posar amb presses. Li venia un poc llarg però així era millor perquè li ocultava les mans i els peus massa petits per ser un home.

Es va embotonar una camisa blanca i una corbata vermella. Pareixia el traje de Mr. Bean però no es va queixar. L’americana li venia gran. Podia donar el pego si ningú es fixava massa en ella.

Però què podria fer amb els cabells? Va treure tot el que havia a l’armari amb l’esperança de trobar un peluquín que no va trobar. El traje feia una forta olor a tancat i li feia fàstic. Es podria posar una gorra però resultaria molt sospitós. Una boina? N’havia trobat una de pana molt cutre i vella que podria servir-li...

Es posà la boina intentant que li tapés la cara i el màxim de cabells. La disfressa era convincent, suposà. De totes maneres, només havia una manera de saber-ho. Agafà un paquet de galetes i sortí al carrer. Per si de cas, a la bossa també portava uns ganivets de cuina de la senyora a més de la pistola.

Devia ser una disfressa prou convincent perquè la gent passava al seu voltant sense dir-li res, sense tan sols mirar-la. Els altres devien veure un home jove amb un traje del seu pare que li venia bastant gran. Per si de cas, la Hanako anava caminant tan ràpid com corria i en entrar a l’estació, sabent la quantitat de gent que hi havia, va córrer com si intentés agafar el tren a tota pressa.

No s’ho va poder creure quan es va seure al tren i ningú havia reparat en ella. S’amagà al darrer d’un diari que va obrir completament per tapar-se, un diari que tenia la seva foto en portada. El seu cor anava a mil a mesura que s’acostaven a l’aturada que quedava a prop del temple. Els altres parlaven un poc i alguns reien però la Hanako no l’escoltava, estava massa ocupada sentint els batecs frenètics del seu cor.

S’aixecà amb naturalitat i va baixar del tren intentant no actuar de manera sospitosa. Va sospirar quan l’alarma del tren va sonar i va desaparèixer de l’andana. Es quedà sola, plantada al mig de l’andana mentre la gent pujava cap a l’exterior. Somrigué. Ho havia aconseguit.

-Jo si fos tu no m’alegria tant... –va dir una veu darrere seu. Notà una cosa a l’esquena i girà el cap per trobar-se amb un rostre conegut.

En un sol segon va ser capaç de recordar-ho tot... La sensació va ser molt confosa, com si dins el seu cap s’hagués obert una porta molt gran i entrés moltíssima informació de sobte acompanyada d’un gran mal de cap. Necessitava temps per processar els seus propis records, un temps que no tenia.

-Taroutachi? –va demanar la Hanako. L’home portava un traje negre i somreia irònicament. Va alçar la pistola i la va fer caminar cap endavant. Dos homes també trajeats sortiren d’entre les ombres, amb tot de tatuatges pels braços que mostraven amb molt d’orgull com si fossin yakuzas.

-Porteu-la al magatzem –va ordenar el Taroutachi als que pareixien els seus subordinats- I et recomanaria que no fessis cap ximpleria.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

El darrer que recordava era que aquells yakuza l’havien ficat a un cotxe blindat i que el Taroutachi s’havia assegut al seu costat i li va donar una pastilla mentre alçava la pistola.

-Tu tries si te la prens o et disparo –va dir, seriosament.

-Creu-la noieta –va riure l’home que conduïa- Sap perfectament on disparar per fer-te molt de mal sense matar-te.

La noia va agafar la pastilla amb les mans tembloroses.

-Res de trucs –va dir el Taroutachi. La Hanako va entendre què li volia dir, com si hagués llegit els seus pensaments. Feia comptes no empassar-se-la però després d’aquella advertència i d’anar en un cotxe amb quatre homes armats no li pareixia una opció sensata fer-se l’heroïna. En dos minuts caigué víctima d’un son molt profund.

Es va aixecar molt marejada, a una habitació fosca. Estava lligada a una cadira al més pur estil pel·lícula americana. Sentia dos homes que parlaven a prop d’ella, segurament els que havien estat emmarronats per fer guàrdia.

Recordà com el seu pla havia fracassat. Havia estat a escassos carrers del temple però el Taroutachi l’havia segrestat amb un grup de mafiosos que feien molt de mal rollo. Ara la seva prioritat era sortir d’allà però estava massa frustrada. El seu pla no havia servit de res i havia estat capturada just en el moment que pensava que ho havia aconseguit.

Estigué una bona estona fent-se la dormida, potser una hora o un poc més, mentre intentava aclarir els seus pensaments. No tenia cap pla ni estratègia, estava completament en blanc. I per si fos poc, aparegué el Taroutachi.

-Ja està desperta –va dir. Els homes miraren cap a la Hanako, que s’estava fent la dormida- Deixeu-nos sols.

La noia aixecà el cap, conscient que a ell no el podria enganyar. Es va treure l’americana i agafà una cadira per seure a l’inrevés davant d’ella, recolzant els braços al respatller en una posició de noi dolent. La noia se’l va mirar, quasi rient-se de veure el seu mestre d'aquella manera.

-Rendeix-te per les bones i tot aquest mal tràngol s’acabarà –va dir somrient seriosament molt al seu estil.

-El què s’acabarà? Aquest món de somni? La prova contra el Genbu? –va demanar. En entrar en contacte amb el Taroutachi ho havia recordat tot i en certa manera estava alleujada perquè ara tot tenia sentit- Digues-li al Genbu que no em rendiré.

-Aleshores t’he de matar... –va dir el qui se suposava que era el cap del temple de Shinsei. S’aixecà lentament i alçà la pistola. Omplí els pulmons d’aire i disparà en el moment que la Hanako es llençà al terra. En haver recuperat els records també havia recuperat la màgia de foc i alliberar-se havia estat feina d’uns pocs segons. Es protegí darrere un escriptori esperant trobar alguna arma però allà no havia res. El Taroutachi aparegué amb la pistola en alt.

La noia somrigué i s’aixecà lentament, alçant les mans. El Sacerdot li posà la pistola directament a sobre el cor.

-Unes últimes paraules? –se’n va riure aquell Taroutachi fals, preparat per apretar el gallet.

La Hanako el va agafar per la corbata, prenent-li foc sense que l’home se n’adonés. Sabia que no era l’autèntic Taroutachi però de totes maneres, haver de fer-lo desaparèixer li consumia l’ànima i no podia evitar sentir-se fatal. Fer-li mal era el darrer que volia perquè en el fons, encara que fos un malcarat, un borde i un imbècil, era el seu mestre, la persona que ho estava arriscant tot per embarcar-se en un viatge suïcida amb ella per aconseguir el poder dels Déus.

El va mirar als ulls, a aquells ulls daurats que tant li agradaven. No era el Taroutachi real, no era el real, va repetir-se tantes vegades com va poder. Ho sabia, però tot i així li costava tant...

-Podries deixar de ser tan putament borde mentre adoptes una pose sensual com qui no vol la cosa? –va cridar-li la Hanako. En un segon el cos sencer de l’home estava envoltat de flames. Tot i així, en un darrer sospir, el Taroutachi va disparar, encertant l’espatlla esquerra de la noia que cridà de mal.

Caigué al terra, enmig d’un mar de la seva pròpia sang i suor. No podia controlar la temperatura del seu cos i de sobte va tenir moltíssim, moltíssim de fred i ganes de vomitar. No només això, la culpa per haver cremat al Taroutachi era tan gran que la noia no sabia si mai ho podria superar.

S’aixecà trontollant-se, agafant-se fortament la ferida de bala que tenia a l’espatlla, intentant moure-la el mínim possible per no fer-se gens de mal.

Es va queixar pel mal que li feia, quasi per instint. Desitjà que ningú l’hagués sentit, així que caminant com va poder obrí la petita finestra d’aquella habitació per mirar cap a baix. Devia estar a una desena planta com a mínim, a un dels pisos més alts d’aquell edifici. Va dir-se a si mateixa que podia haver estat un grata-cels, que encara havia tingut sort, però allò no la va consolar gaire.

Les vistes donaven a un carreró molt estret. Just al davant, a uns metres tenia un altre edifici. Sabia que era la única opció així que amb l’ajuda d’una cadira es pujà a sobre del marc de la finestra i intentà no mirar cap a baix. Ho intentava amb totes les seves forces però no era capaç.

-Val més que no m’ho pensi gaire... –va dir. Les llums del carrer la despistaven i el vertigen li feia passar una mala estona.



Tancà els ulls i agafà aire.

Saltà.



El salt va ser curt i no li va bastar, però per sort es va poder agafar al marc de la finestra. Va començar a suar com no havia suat mai amb la seva vida.

-Tranquil·litat. Tranquil·la, Hanako! –es va dir a ella mateixa- Si caus s’ha acabat la història!!

Intentava posar-se tranquil·la però no podia, la situació era massa per a ella i la sobrepassava. S’agafà més fort, però les mans li suaven i li costava molt sostenir-se.

-M’he d’afanyar –va tornar-se a dir- Si em veuen els yakuzas aquells em dispararan sense pensar-s’ho dues vegades...

Va fer força amb els braços, provant d’alçar-se i va recolzar-se amb els colzes a la finestra però encara tenia mig cos penjant en el buit. Ara era encara pitjor perquè no sabia com donar-se impuls i la postura era molt difícil de mantenir.

Va trontollar, quasi caient cap enrere. Presa del pànic arriscà tot el que tenia i amb el cap va rompre el vidre de la finestra, pegant un gran salt cap al davant i caient entre una pluja de vidres a sobre d’unes capses. Cridà altra vegada, plena de talls, amb el front regalimant sang i, per si fos poc, amb una bala a l’espatlla.

La porta d’aquella habitació estava tancada i la noia es temia el pitjor. S’aixecà lentament, respirant amb dificultat i es trobà la porta tancada. No tenia temps per perdre, els yakuza no tardarien massa temps més a adonar-se’n que la Hanako s’havia escapat. Cremà la porta en segons i corregué passadís a baix per agafar l’ascensor, intentant cremar tot el que podia al seu pas, creant un gran incendi.

Baixà de l’ascensor i sortí corrent de l'edifici, passant per una recepció de luxe que, per sort, estava deserta. La noia sortí al carrer intentant no ser vista, especialment perquè portava una camisa blanca mig plena de sang que cridava bastant l'atenció. La seva disfressa ja no li servia. Hauria d’haver pensat en això abans de sortir de l’edifici...

-Un incendi! –va cridar una dona i prest es formà al seu voltant un gran grup de curiosos. La Hanako aprofità per sortir del seu amagatall mentre la gent es reunia a prop de l’edifici i cridaven o bé treien els seus mòbils i es feien fotos.

Una moto que repartia menjar ràpid es va aturar allà al costat i el noi es va treure el casc per veure bé què estava passant.

La Hanako va veure la seva oportunitat i l’aprofità. Es va treure la pistola d’una de les butxaques del pantaló i li apuntà directament al cap, sense vacil·lar.

-La moto –va cridar-li la Hanako. Per sort ningú estava reparant en ella. El noi la va mirar, de dalt a baix, horroritzat per la sang de ferida de l’espatlla que li havia tacat la camisa blanca- No m’ho facis repetir, dóna’m la moto.

La noia intentà sonar prou boja com per apretar el gatell i el noi es va baixar de la moto amb una capsa de menjar ràpid.

-Dóna’m això també –va ordenar-li la Hanako.

-No porto diners, són alitas de pollo!! –va cridar-li, com si estigués boja.

-Ja sé que són alitas de pollo, m’estic morint de gana –va dir-li agafant la capsa per la força- Retrocedeix –va ordenar-li la noia. Es va pujar a la moto i la va engegar com va poder, subjectant les alitas de pollo entre les cames. Feien una olor deliciosa i es moria per menjar-se-les...

-Per accelerar és aquell.... –va dir el noi, veient a la Hanako perduda.

-Ah, gràcies –va somriure la noia i accelerà a tot gas, fent un gran enrenou.

Agafà l’autopista, disposada a arriscar tan fort com podia. Corregué a tota velocitat i en sortir de l’autopista es va saltar dos stops. Li era completament igual, el temple estava tan a prop que ja quasi podia tocar-lo amb les mans. Aparcà just al davant de les escales d’accés. Estranyament no hi havia ningú esperant-la.

Va menjar-se una alita de pollo a mesura que pujava i era el millor que mai havia tastat. Aquell deliciós sabor l’ajudava a suportar el terrible mal que li havia ocasionat conduir una moto amb una bala clavada als músculs de l’espatlla. Llençà l’ós de l’alita al terra, sense massa miraments.

Arribà a la part de dalt del temple on es trobà l’home dels cabells blancs, còmodament assegut a un banc, somrient.

-Fas realment tard... –va dir, intentant sonar com un professor comprensiu que intenta fer-te veure que si et suspèn és perquè no t’has esforçat prou.

-Però porto alitas de pollo –va dir la Hanako, passant-li la capsa- Ja saps, si fas tard portes alguna cosa a mode de disculpa. Tot i que només en queda una...

L’home se la va mirar i va agafar la capsa per compromís.

-Preparada per morir, doncs? –va demanar-li, aixecant-se cerimoniosament.

-Ni t’imagines quant... –va respondre la Hanako, treient la pistola amb la mà plena de salsa barbacoa.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Al temple del Genbu, la Hanako estava estirada al terra inconscient, però la seva espatlla no deixava de brollar sang sense aturar. El Taroutachi no podia fer-hi res, només estar al seu costat i esperar que acabés aviat. Portava ja quasi dos dies allà dintre, sense menjar ni beure res al món de tadaima on es trobava el seu cos real.

Es passà les mans pel rostre, agobiat. Estava nerviós però mantenia perfectament la compostura. No sabia què fer. El Genbu feia uns minuts que s’havia callat, i meditava a sobre d’un coixí, molt concentrat. El Taroutachi suposà que just en aquell moment estava lluitant contra la Hanako a dintre del cap de la noia. Tenia la Sacerdotessa la més mínima possibilitat de guanyar amb el cos en un estat tan feble?

Es tombà al costat de la seva alumna, parlant-li a l’orella.

-Hanako, resisteix –va dir-li molt fluixet, observant el Déu per evitar ser descobert- Ja quasi el tens, acaba amb ell!



-Calla, que em desconcentres... –va dir la Hanako al Taroutachi, apuntant amb la pistola al Genbu que s’havia refugiat al darrere d’aquella màscara d’amabilitat.

-No he dit pas res –va contestar el Genbu va alçar una cella i va mirar cap a dalt. La noia aprofità el moment i començà a disparar sobre el cos del Déu que encaixà totes les bales amb les quals va tenir la punteria d’encertar.

El Déu va somriure.

-Reconec que alguna cosa rara et passa –va dir, casualment, com si no estigués sagnant. Un humà normal hauria caigut al terra al instant però el Genbu parlava com si només li hagués picat un mosquit molest- Vull dir, que generalment la gent es torna boja i és incapaç de fer coses com cremar viu el seu mestre...

La Hanako no va contestar. Estava molt espantada i patia enormement pel fet que el Genbu, de totes maneres, no li donés els seus poders tot i haver arribat al temple i haver fet servir la pistola que ell mateix li va donar.

-Això no passarà –va dir, un poc molest, llegint la ment de la noia- Sóc un Déu honorable que respecta la seva paraula. Però estic molt sorprès, em pensava que et tornaries boja pel camí...

La Sacerdotessa no va dir res, tanmateix, pensés el que pensés, sabia que el Déu ho acabaria sabent perquè es trobaven dintre de la seva ment.

Va allargar la mà i somrigué, marcant a la mà el símbol que determinava que la Hanako l’havia derrotat.

-Sí, així de fàcil –va somriure- No sóc com la Byakko. Jo faig això per diversió, per veure com la gent és incapaç d’enfrontar-se a les persones que estimen tot i saber que no són reals i acaben morint a les seves mans... Que el Taroutachi no t’hagi disparat altra vegada mentre t’ho repensaves ha estat una gran casualitat.

-M’ha disparat de totes maneres –va somriure la Hanako, aguantant-se la ferida amb la mà dreta.

-Si, però t’hauria d’haver matat –es va queixar amargament la divinitat- No tens unes reaccions massa normals. Sé que et sorprendrà però generalment la prova de la Byakko sol ser senzilla al costat de la meva... En fi, et veig allà dalt.



I dit això va desaparèixer. La Hanako va obrir els ulls al temple del Genbu i de seguida es va emportar les mans a l’espatlla que li bullia. Veié el Taroutachi al seu costat, intentant aturar-li l’hemorràgia.

-Enhorabona, Taroutachi –va somriure el Genbu sense ocultar que estava visiblement molest- La seva fortalesa mental és molt més elevada de la seva fortalesa física... El veritable repte que tendràs ara serà... veure si sobreviu.

-No ho estaràs pensant seriosament, oi? –va desafiar-lo el Taroutachi, cridant desesperat.

El Genbu va somriure i en un sol segon una gran tempesta d’arena esborrà el temple i el Déu i el seu refugi varen desaparèixer com per art de màgia.

-No pot ser... –va desesperar el Taroutachi veient-se al mig del desert al migdia, sense cavall, sense provisions i amb la seva alumna cridant al terra de dolor. No pot ser... Se sentí marejat i completament desorientat, traït i ple de ràbia. El Genbu, a la seva manera, també era orgullós. La Hanako havia passat la seva prova posant al límit la seva vida i, just per aquell motiu, els deixava abandonats al mig del desert, per acabar-los de matar amb aquelles temperatures extremes i sense provisions.

Es girà cap a la Hanako, que estava pàl·lida com la més blanca de les neus. Sabia que si no li treia ràpidament la bala no seria capaç de contar-ho. Però es trobava allà sense res, ni tan sols un poc d’aigua, ni res de menjar...

S’agenollà al seu costat i intentà raonar amb ella.

-Hanako –va dir, però la noia no l’escoltava- Hanako, escolta! –va tornar-li cridant un poc més alt- Només puc ajudar-te d’aquesta manera...

No va tenir resposta. Sabia que la seva veu no li arribava i que la seva consciència no duraria massa més. Li va rasgar el kimono deixant la ferida al descobert. Es portà les mans al rostre i se’l fregà fort, concentrant-se. Tragué aire calent dels pulmons i ignorant el fet que estava completament xop de suor tocà la ferida amb les mans.

La Hanako va cridar de dolor només amb aquell petit fregament dels seus dits contra la ferida. El mestre no es retirà i separà amb els dits la ferida, fent-s’hi camí mentre ignorava el color blanc de la pell de la seva alumna. La bala no podia estar gaire lluny perquè no havia travessat tota l’espatlla i sortit per l’altre costat. Només un poc més.

-Ja quasi ho tinc –va dir-li el Taroutachi, però la Hanako no va contestar més. El cor del mestre va trontollar i sentí autèntic pànic. Amb l’altra mà cercà el pols de la noia al seu coll, tacant-la amb la seva pròpia sang. El pols era tan feble que dubtà durant un segon sobre si seguir amb l’intent d’extreure la bala.

Obrí més la ferida i allargant els dits tan com va poder la va tocar. Era de plom, petita i completament clavada a la carn de la Sacerdotessa. Intentà aixecar-la amb els dits, però estava molt ficada als músculs. Agafà aire i estirà com va poder la bala, mig marejat. La calor, la forta olor de la sang i la preocupació el posaren també al límit.

Reuní les poques forces que li quedaven i aconseguí moure la bala de lloc i lentament la va empènyer cap a dalt. Quan la va tenir a fora, un gran raig de sang va sortir de la ferida, incrementant l’hemorràgia.

Va agafar-se una de les mànigues del seu kimono i la va arrabassar estirant amb les dents i amb aquell tros embolicà la ferida de la Hanako però de poc va servir perquè en dos minuts estava ple de sang altra vegada.

-No em fallis ara –va dir-se a si mateix. Sabia que no controlava gaire bé el poder del foc però intentà crear un dels petits focs que la Hanako creava quasi sense pensar. Se sentia marejat i quasi sense forces. Retirà l’embenat i procedí a segellar la ferida amb el foc. La Hanako no es va queixar en absolut, completament inconscient.

L’olor a la carn cremant-se va ser el que acabà vencent el Taroutachi que en haver acabat, va caure al terra, completament derrotat i tancà els ulls, sabent que passés el que passés aquell semblava ser el final pels dos Sacerdots.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

La Hanako obrí els ulls, lentament, però es despertà pegant un bot del llit. Mirà al seu voltant, molt atabalada, sense saber on era i molt espantada. Tenia molta por. Havien passat massa coses dintre del seu cap, massa situacions extremes, massa aventures i se sentia completament incapaç de distingir el que era real i el que no. On estava? Seguia atrapada en la seva ment?

No reconeixia l’habitació on es trobava ni hi havia ningú al seu costat. Estava sola. Sentí la necessitat d’escapar però l’habitació no tenia finestres i sentia veus no massa lluny. La casa on es trobava estava feta completament de pedra i il·luminada per unes espelmes que no donaven massa llum. La seva habitació no tenia porta, només un gran arc d’entrada.

De fet, pareixia com si haguessin posat el llit aferrat a una paret de manera provisional perquè l’habitació en si semblava més una sala d’estar, amb sofàs i llibres al voltant. La Hanako sortí al passadís i avançà intentant no fer massa renou.

-Ja t’has despertat? –va demanar una dona que no coneixia de res, reganyant-la- Ja era hora!

La Hanako es va fer enrere i començà a tremolar instintivament. La dona no va entendre la reacció de la Sacerdotessa i va avançar cap a ella amb una actitud amenaçant.

-Torna al llit ja, que no estàs per anar caminant pel món, vaaa –va dir. La Hanako no la va sentir i es va llençar contra ella, colpejant-la. En el moment que la dona va cridar i va caure al terra, un munt de passes corregueren cap a on estava la Sacerdotessa. Sense que pogués fer res per evitar-ho, el Taroutachi aparegué i immobilitzà la Hanako que es resistia i li pegava puntades de peu amb totes les seves forces.

-Deixa’m anar!! –va cridar la Hanako- He de sortir d’aquí!!

-Hanako, ja has tornat! Tot això és real! –va cridar-li el Taroutachi, alçant la veu.

Els habitants de la casa es miraven l’escena atemorits. La Hanako poc temps després deixà de lluitar i entrà en un atac de pànic. El mestre la va estirar al sofà intentant relaxar-la però era impossible fer-la tornar en si.

El mestre va fer servir els seus poders màgics per estabornir-la i demanà perdó als seus coneguts que els deixaven quedar-se a casa. La dona que havia trobat la Hanako portà més herbes medicinals i un poc de menjar pel Taroutachi. La febre havia tornat i atacava la Hanako amb més força.

El cos de la Sacerdotessa estava extremadament feble després de la travessia pel desert, la deshidratació, la insolació constant i l’estrès d’enfrontar-se al Déu l’havien deixat en un estat molt extrem. El Taroutachi estava completament segur que no sobreviuria a la travessia pel desert de retorn a la civilització quan aquells vells coneguts els varen recollir, els donà aigua i els portà a casa seva.

-Com està? –va demanar la dona. Tenia la cara redoneta, estava un poc grassa i les seves robes eren molt indígenes, de colors vermells molt forts i amb un estampat irregular.

-Encara està molt feble, senyora Marzugl –va contestar el Taroutachi, fent una reverència formal- Hauré de continuar resant perquè es recuperi aviat.

-Et portaré una sopa de zaülert per ella també, té molts nutrients, segur que així es recuperarà aviat –va dir la dona, partint corrent amb les seves cames curtes. El Taroutachi va posar els ulls en blanc. Aquella sopa era francament el més fastigós que havia menjat mai...

Dos dies més tard, la Hanako es tornà a despertar i aquella vegada el Taroutachi estava al seu costat, llegint un llibre amb cara d’avorrit i amargat. La noia no va dir res, es va limitar a mirar-se el seu mestre en silenci, tot pensant.

-Sóc real –va dir el Taroutachi, tancant el llibre bruscament i llençant-lo lluny al terra, fastiguejat i amb menyspreu. Passà la mà pel front de la seva alumna, retirant-li els cabells d’un brillant color taronja. Encara tenia un poc de febre.

-Si no fossis el real seria el primer que em diries... –va respondre la Hanako, fent un gran esforç per parlar- Però aquest mal de cap sembla bastant real...

La Hanako es va incorporar lentament i el Taroutachi li va passar un got d’aigua i uns pastissos típics d’aquell poble que no li agradaven gaire: la pasta de fora era cruixent però molt dolça i per dintre estava farcit d’una verdura de color morada bollida que feia una olor repugnant.

-On estem? –va demanar la Hanako, menjant-se aquella bola repugnant sense queixar-se.

-Aquesta família són antics coneguts meus, comerciants que fan llargues travessies pel desert. -va explicar el Taroutachi- Ens han mantingut a casa seva mentre et recuperes. He hagut de beneir el seu gos com trenta vegades... De totes maneres els hi devem la vida. Si no ens haguessin ajudat, no hauríem sortit del desert amb vida cap dels dos.

La Hanako es va beure la sopa també sense dir res i la infusió d’herbes medicinals en silenci. En acabar es tornà a ficar al llit i es quedà adormida altra vegada fins el matí següent que prepararen tot el seu equipatge i es disposaren a partir.

La Sacerdotessa tancava la seva bossa quan va aparèixer el seu mestre i la va mirar de manera interrogant. La noia va passar d’ell i continuà tancant la bossa mentre es menjava un d’aquells bollos morats fastigosos. No dubtava del bon cor d’aquella gent, però si de la seva gastronomia. Tot el que havia tastat allà era francament repugnant.

-No vols que ens estiguem un dia més? –va demanar el Taroutachi- No sé si encara t’has recuperat del tot.

-Si continuo menjant coses d’aquestes em posaré pitjor –va confessar la Hanako en veu fluixa- A més, ja m’ha baixat la febre i només queden dos Déus, no té sentit retardar més el viatge.

El Taroutachi va agafar-li la bossa i sense dir res començà a baixar. La Hanako i el seu mestre es varen acomiadar d’aquella gent tan amable i rebutjaren amb molt d’ímpetu tots els entrepans que els varen oferir. La noia al final va haver d’agafar-los per compromís i pensà en llençar-los en tenir la mínima oportunitat.

-Torna en voler Taroooou! –va dir la dona, abreujant el nom del mestre i fent-lo sonar com un nom estúpid- Assegura't de menjar molt i cuida't molt!

-Cuidar-se es cuida -va bromejar un home de la família que fumava en pipa- Té la mateixa cara des de fa més de 10 anys!

En sortir a fora, la Hanako va deixar anar una expressió de sorpresa. Mai fins aleshores havia vist unes cases com aquelles, folrades de pedra dura, sense gens de fusta com solien estar fetes a Shinsei. Pareixien cases d’un país molt llunyà i de sobte se sentí com a protagonista d’una novel·la. Mirà al seu voltant, fent una volta sencera sobre ella mateixa.

-Increïble... –va exclamar, mirant la casa on havia passat tots aquests dies dormint. Alçà més la vista per descobrir que estaven als peus d’una gran muntanya.

A uns quants quilòmetres de distància, imponent i de pedra, completament assentat a sobre de la muntanya, hi havia una gran ciutat que brillava amb el reflex del sol a sobre de la pedra de la murada exterior. La Hanako ho va contemplar fora de si, meravellada per aquella arquitectura que mai abans havia vist enlloc.

Al més alt del castell, on la torre de vigia devia tenir unes vistes privilegiades, s’alçava una gran bandera, vermella i daurada, amb un gran drac a dintre. No va ser fins aleshores quan la Hanako va reparar en on es trobaven.

-On estem realment, Taroutachi? –va demanar la Hanako, girant-se molt ràpidament cap al seu mestre amb la por a la mirada.

-Som al poblet més proper a la gran ciutat de l’Imperi de Drakkar –va dir el Taroutachi, com si no passés res.

L’alumna va mirar el mestre, sense dir una sola paraula. Drakkar, un lloc que sempre havia volgut veure però que ara, estant-hi tan a prop, li tenia molt de respecte, com si notés l'ombra silenciosa de l'eterna guerra entre els dos bàndols.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Una suor freda va recórrer l’esquena de la noia i de sobte se sentí molt amenaçada. Estaven a Drakkar, quasi al costat de la gran ciutat dels seus enemics més directes, al mig d’un poble en el qual els ciutadans eren clarament lleials a l’Imperi enemic i els miraven de reüll, desconfiant.

Començaren a caminar i la Hanako de seguida es va sentir cansada. Tot el cos li feia mal: les cames, el cap, fins i tot quan respirava es notava cansada i esgotada. Sobretot el que li feia més mal era l’espatlla, de manera molt aguda.

-Es pot saber per què estem aquí?? Estàs malament del cap?? –li va recriminar la Hanako canviant-se la bossa de costat perquè li pegava just a sobre de la ferida de bala. Caminaren just al mig d’un grup de comerciants que es giraren al seu pas i els assenyalaren amb el dit de manera molt descarada.

-Et fa mal? –va demanar el Taroutachi, caminant més de pressa.

-Per què em canvies de tema? –va escridassar-li la Hanako- És clar que em fa mal! Com no vols que em faci mal, em vares disparar i per poc no ho conto.

El Sacerdot no va contestar, però de sobte es va aturar i mirà la seva alumna com si no l’entengués. Aquella mirada d’incomprensió va ser el que va fer colmar la paciència de la Hanako.

-Saps què? Estar a Drakkar, tot aquest viatge, aquesta obsessió malaltissa dels Déus per matar-nos... em sembla tot una autèntica merda!!!

La Sacerdotessa va dir la darrera frase cridant com una boja, fora de si. Estava molt cansada, tenia el cos completament adolorit i psicològicament tampoc es trobava gaire bé. Volia tornar a Shinsei, enviar-ho tot a rodar i deixar córrer aquelles aventures. Volia dir-li al Taroutachi que l’envejava, que estava morta d’enveja perquè ell havia estat capaç de passar per tot allò i sortir-ne d’una peça. Però evidentment, mai li va dir.

-Vaig ser jo el que et va disparar? –va demanar el Taroutachi, indignat. Devia fer-li vergonya o potser li estava donant voltes a aquella idea perquè reanudà la marxa sense dir res.

Començaren a pujar unes escales que portaven a un camí que sortia del poble i la Hanako es va haver d’aturar a la meitat perquè quasi no podia respirar.

-Això és el que menys m’importa –va cridar-li la seva alumna.

-Jo mai et faria mal per pròpia voluntat–va dir, molt seriosament, ajudant-la a pujar- És la prova que sempre podràs fer servir per determinar si sóc real o no.

-Ho sé –va contestar la Hanako, sense acabar-li d’agradar el rumb que estava prenent la conversa. Sentí que es podia sincerar, que en aquell moment podia dir tot el que li passava pel cap- Estic molt cansada.

-Ho sé –va contestar el Taroutachi, fent servir les mateixes paraules que ella- Però ja quasi ho hem aconseguit. L’amagatall del Seiryuu es troba a prop de les fronteres de Drakkar. No pots fer-te enrere ara o tot el que has passat no haurà servit per res.

La noia assentí, sense ganes de discutir.

-No és perillós estar tan a prop de Drakkar? –va demanar la Hanako, preocupada. Només li faltava ara encarar-se en una batalla amb el bàndol enemic.

-No passa res –va dir el Taroutachi somrient confiadament- Com a mínim per a nosaltres.

-M’ho pots explicar un poc millor? –va demanar la Hanako. Una dona els va veure i va començar a cridar com una boja, fugint cap a altre costat.

-Com a mínim ens retindrien unes hores, però generalment els Sacerdots comptem amb certa... immunitat diplomàtica. –La Hanako se’l va mirar sense entendre’l- Ja saps, tot aquest assumpte d'invocar divinitats que ho destruirien tot... No ens solen posar massa traves per passar per on vulguem.

La Hanako va riure amb ganes i després de l’esforç es va haver d’aturar altra vegada. Continuaren caminant per un camí que travessava un bosc que no tenia massa vegetació, tot deixant la ciutat de Drakkar a l’est mentre avançaven lentament.

-Una llàstima haver perdut el cavall... –es va lamentar la Hanako, panteixant.

-Podem descansar tant com vulguis, no et sobreesforcis –va dir-li el Taroutachi de manera imperativa, com si fos una ordre més que un consell. La Sacerdotessa va assentir i es va aturar una estona, traient un dels bollos morats i ensumant-lo amb desconfiança.

-El menjar de Drakkar és bastant diferent del que mengem a Shinsei, com que el clima és molt diferent els ingredients que fan servir tampoc tenen res a veure amb els nostres, per no mencionar que res de peix perquè es troben evidentment molt lluny de la mar. –va dir el Taroutachi cercant al fons de la seva bossa una bola d’arròs i canviant-li a la noia pel bollo morat.

-Has estat a la capital de Drakkar? –va demanar la Hanako. El Taroutachi va assentir i somrigué amb nostàlgia sense dir res més. S’empassà amb cara de fàstic el bollo i carregant-se les dues bosses, la seva i la de la seva alumna, continuà caminant.

La Hanako se sentia molt més lleugera sense la seva bossa, però li sabia greu que el seu mestre hagués de carregar les seves coses. Continuaren caminant fins que passaren per un lloc de guàrdia de Drakkar i uns soldats els feren aturar.

-No us recomano continuar, hi ha una forta tempesta de neu uns quilòmetres al nord –varen informar. El Taroutachi es va aturar al costat de l’home que era molt més petit que el Sacerdot, creant un fort moment de tensió.

-És de Shinsei... –va murmurar un dels guàrdies. El líder dels guàrdies va sortir i en veure el Taroutachi va fer un senyal perquè el deixessin anar.

-Matem-lo! –va cridar un dels nois joves. El Taroutachi va alçar una cella, divertit i va riure d’una manera que va semblar que tossia.

-Intenta-ho –va desafiar el Sacerdot, imponent i molt segur de si mateix.

-Deixeu-los passar... –va dir el líder dels guàrdies, mirant-se el Taroutachi de dalt a baix. El noi jove va girar-se cap al seu Capità, indignat i amb mala hòstia.

-Amb tots els meus respectes, Capità –va dir-li, com si fos l’únic amb un poc de seny com per veure que no era massa bona idea deixar passar els seus enemics per allà com si res- Deuen ser espies!!

El Capità va mirar els ulls del Taroutachi i es va fer cap enrere, intentant dissimular.

-No són espies, pixa-calces, són Sacerdots! Invocadors del mal, ensinistradors de dimonis, persones que conversen amb els morts... Una tragèdia s’acosta!!! –va dir un dels altres guàrdies, entrant a la caseta de guàrdia sense dir mitja paraula més.

Amb aquell advertiment tots els guàrdies corregueren lluny, com presos per un esperit que els instigava a allunyar-se el més possible dels portadors de desgràcia. El Taroutachi va murmurar quelcom fluixet i indicà a la Hanako que continuessin el seu camí. Ningú els va impedir el pas i continuaren avançant sense cap resistència.

-Som un portadors de tragèdia? –va demanar la Hanako.

-Podem ser el que vulguis!! –va contestar el Taroutachi rient amb moltes ganes. El fred de cada vegada es feia notar més i el Sacerdot de gel pareixia estar-s’ho passant d’allò més bé.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Portaven un dia pujant un camí pedregós quan la neu va aparèixer. Era un paisatge preciós, una planícia blanca que arribava molt lluny, més enllà del que podien abastar els seus ulls. La neu era completament compacta i intacta, sent ells els primers a posar-hi els seus peus i marcar-la amb les seves petjades.

Al principi a la Hanako li va fer gràcia i va provar de llençar-li una bola al Taroutachi que la va fer desistir amb només una mirada d’advertència. L’aire era molt fred, però sentia la pell completament llissa, un fred que pareixia que curava contra les càlides temperatures que havien suportat al desert.

D’entrada veure tanta neu li va fer molta gràcia, especialment perquè només l’havia vist una vegada a l’escola primària quan va nevar breument durant deu minuts. Veure tanta neu amuntegada li va donar la idea de com de gran i divers era el món de tadaima.

Després de mig dia caminant sobre la neu i acabar amb els hakamas banyats i els peus gelats, la noia va determinar que ja no feia tanta gràcia i va començar a posar-se de mal humor altra vegada. Potser el Taroutachi li havia encomanat la mala conducta, com si fos una malaltia problemàtica, però curiosament el mestre pareixia estar de molt bon humor.

-No estàs congelat? –va demanar-li la Hanako, molt confosa en veure’l somriure. Mirà enrere i va veure que mirés cap a on mirés, ja tot era un gran paratge de color blanc.

-El gel és el meu element màgic, em sento com a casa –va dir, somrient- Res de tot això m’afecta en absolut...

La Hanako tenia ganes de colpejar-lo per frustració però tenia les mans tan gelades que quasi no es podia moure. Mirà al seu mestre, sense manta ni res, veient com el gel simplement li passava per la vora de manera amistosa, com si fos un més d’aquella festa a la qual la noia no havia estat convidada.

En canvi ella ja portava a sobre dues mantes i per molt que fes la neu que venia amb els forts vents se li quedava enganxada per tot i ja portava els cabells completament xops.

-Els guàrdies ens varen dir que s’acostava una tempesta... –va cridar la Hanako. El vent de cada vegada era més fort i a mesura que avançaven la neu era més i més violenta.

-Cap problema –va somriure el Taroutachi, molt confiat de si mateix. La Hanako el va mirar somriure i va apartar la mirada, sentint les galtes calentes d’imprevist.

Avançaren un poc més quan la Hanako va parlar altra vegada.

-Mestre, sé que per tu és senzill però... m’està costant un poc –va confessar la noia.

-Doncs fes alguna cosa –va riure’s el Taroutachi mostrant una màgia d’escut. El mestre es va acostar a la noia i li va donar la mà. Aleshores la Hanako, en entrar en contacte amb el Taroutachi, va entrar també a l’escut amb el seu mestre. La noia creà unes quantes flames que ballaven enèrgicament per dintre de l’escut, encalentint lentament l’ambient.

-Tens fred? –es va sorprendre el Taroutachi. La Hanako se’l va mirar malament, tot tremolant. La tempesta de cada vegada pegava amb més força. La noia va mirar cap a dalt, sense poder-se creure el que veia. Per sobre d’ells una gran tempesta agitava sense parar la neu que es movia d’un lloc a l’altre bojament. El cel, completament gris, pareixia un escenari lúgubre per una pel·lícula de por.

En canvi, a dintre d’aquell escut, no se sentia ni la força de l’aire, ni la gelor de la neu. Pareixia una gran bimbolla a sobre d’una neu que ja no gelava, al mig d’una tempesta que ja no feia més por.

-Hanako, pensa sempre en tots els poders que tens al teu abast –la va advertir el seu mestre- Al desert hi pensares amb el foc, per què aquí t’ha costat tant reaccionar?

La Hanako va mirar cap a un altre costat, recordant cert petó al mig del desert del qual feia veure que no se’n recordava. Mirà al seu mestre i va arronsar les espatlles, fent-se mal a la ferida de bala.

-Em sap greu –es va disculpar la Hanako, pressionant la ferida- No m’ho tinguis en compte, no estic en la meva millor condició.

Va tossir i deixà la bossa al terra, cercant una pomada d’herbes medicinals. La neu que tenia sota els seus peus ja no banyava però estava molt freda, com les rajoles de casa seva a Tokyo. El Taroutachi es va acotar al seu costat i li examinà la ferida, ja quasi curada del tot. Agafà la pomada i amb molta cura l’aplicà per sobre de la ferida que encara no havia tancat del tot.

-Et segueix fent mal? –va demanar el mestre. La nevada al fora de l’escut era tan gran que quasi no es veia res del que tenien al seu davant.

-A vegades... –va respondre la Hanako. Es quedaren en silenci mentre el Taroutachi guardava la pomada i la Hanako es canviava les benes. –Encara no t’ho he agraït. Gràcies per ajudar-me al desert...

El Taroutachi va deixar la bossa un segon i va mirar-se la noia. La seva alumna tenia un aire de derrota, de tristesa. El mestre deixà els materials al seu costat i ajudà la Hanako a aixecar-se. Es miraren els dos tendrament, sense dir una sola paraula.

-Si no m’haguessis tret la bala...

-Basta –li va ordenar el Taroutachi posant-li un dit a sobre els llavis. Una vegada més, ambdós Sacerdots es perderen en els ulls de l’altre.

-No... no m’has de donar les gràcies –va dir el Taroutachi agafant la seva alumna de la mà- Jo et vaig ficar en tot això, et vaig demanar que em seguissis a aquesta bogeria. Així que no em donis les gràcies... perquè jo...

-Tu no tens la culpa que jo sigui feble –va contestar la Hanako agafant-li molt fort la mà. El va mirar directament als ulls, desafiant. Al rostre del seu mestre es va dibuixar un somriure sincer.

-Ja no ets feble, Hanako –va claudicar el Taroutachi. Se separaren mínimament, el just per continuar caminant sense xocar-se.

No tornaren a dir res més durant moltes hores i caminaven en silenci sobre una gran tempesta de neu amb un cel ja completament negre. Devia ser ja de vespre? La Hanako tenia la certesa que encara faltaven moltes hores perquè el sol es pongués. Aleshores, aquella foscor era fruit de la tempesta que estava caient fora de l’escut?

-Si et dic la veritat –va dir de sobte el Taroutachi, sense deixar anar la mà de la noia- No m’hi sento del tot còmode amb la neu. El gel és el meu element però veure nevar em porta mals records –va dir, amb la veu molt fluixa. La Hanako li va agafar la mà més fort i es miraren fixament, mig somrient.

El Taroutachi fins aquell moment no es va adonar que potser la Hanako amb aquell petit somriure càlid, lentament estava aconseguint desglaçar tots els sentiments que durant tants d’anys havia estat reprimint. Algun dia li contaria la seva història, un dia més alegre i on no caigués la neu que li causava aquella sensació tan estranya de sentir-se a gust però a la vegada trist i un poc amargat.

Continuaren caminant però pocs minuts més tard trobaren un gran obstacle.

-Atura’t –va ordenar el mestre. La Hanako estava a punt de posar els peus a sobre d’una fina capa de gel que era la superfície d’un llac bastant profund. Així que segurament l’hogar del Seiryu no podia estar gaire lluny.

Alçà la mà i creà una gran bola de llum. La força de la tempesta no els hi deixà veure gaire cosa, però sense cap mena de dubte al mig d’aquell gran llac hi havia un castell de gel. El problema seria com arribar fins allà sense rompre la fina capa de gel que de ben segur no aguantaria el pes del mestre i de l’alumna...

Es miraren uns segons, sabent-se atrapats al mig d’aquella tempesta i sense possibilitats d’avançar.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Hem d’arribar fins el castell, suposo... –va dir la Hanako. Un fort cop de vent va impactar tan fortament contra l’escut que els va fer retrocedir. La tempesta pareixia que s’havia fet molt més enorme només pel fet que els dos Sacerdots haguessin arribat fins allà. La noia suposà que era perquè la tempesta protegia en certa manera el refugi del Déu.

-He de trobar la manera de passar –va dir-se a si mateixa la Hanako, plena de determinació. No hi havia cap pont ni mena de suport per passar cap a l’altre costat, tot tenint en compte que l’altra ribera estava molt lluny.

La Sacerdotessa va posar un peu a sobre del gel però el seu mestre la va advertir de seguida.

-És molt perillós, aquest gel llenega moltíssim.

-No hi ha altra manera... –va dir la Hanako, intentant caminar per sobre del gel. Just quan havia dit això, alguna cosa aparegué a l’horitzó, per sobre del gel, surant màgicament sense tan sols fer una sola ratlla a la superfície glaçada. La Hanako i el seu mestre es quedaren plantats esperant que una petita barca arribés fins a ells.

La Hanako va somriure àmpliament, creient que la situació ja estava solventada. Agafarien aquella petita barca i fàcilment podrien creuar aquell llaç glaçat sense fer el menor esforç. En veure-la arribar, la Sacerdotessa patinà torpement fins arribar i adonar-se’n de la realitat: només hi cabia una persona.

No va voler mirar el Taroutachi. No estava preparada per poder enfrontar l’expressió que ara mateix devia posar el seu mestre, sabent que la falta de lloc disponible estava més que premeditada.

-Entra-hi, no? O et passaràs aquí dret tot el dia? –va demanar-li la Hanako. Intentà imitar les seves frases bordes, aquelles que feia servir sempre per protegir-se i que ningú pogués arribar fins a ell, però l’intent li va sortir força malament. El Taroutachi feia una expressió en blanc, com sempre, però els seus ulls denotaven un poc de tristesa.

A la Hanako li va cridar molt l’atenció que el Taroutachi estigués tant de temps per contestar. La noia sabia perfectament que era una situació sense cap més sortida, només hi cabia una persona i segurament era el mestre.

-Em puc quedar aquí i vas sola al castell... –va proposar el Taroutachi. La Hanako va fer que no amb el cap.

-La prova ja ha començat, Taroutachi –va somriure la Hanako- Noto l’aura dels Déus darrere d’això. Clarament, aquest és un obstacle amb el qual he de lluitar sola.

El mestre va posar expressió de sorpresa i sense dir res més es va ficar dintre la barca. La noia sabia que quan el mestre li agafés avantatge ella desapareixeria del camp de protecció de l’escut. Somrigué quan la barca començà a moure’s.

-Espera’m a l’altre costat –va somriure la Hanako. El Taroutachi no va dir res, es limità a mirar-la des de davant mentre, lentament, desapareixia entre la tempesta.

L’escut que protegia la Hanako de la tempesta va desaparèixer. En qüestió de segons es trobà completament banyada per una neu constant que queia a una velocitat de vertigen. Es posà el braç a davant dels ulls però de poc va servir al mig d’aquell temible vent que la sacsejava en totes direccions.

Creà un escut al seu voltant i començà a avançar lentament sobre el gel, amb passes curtes i meticuloses, intentant crear-se un camí efectiu i sense perills. Tot i l’escut, el vent era tan fort que a vegades el travessava, fent que la Hanako es veiés apurada per mantenir la màgia i l’equilibri a la vegada.

Mai va saber quant de temps va estar per travessar aquella llarga planura de gel. Unes hores? Un matí sencer? Quasi tot el dia? El cos li feia mal pel vent i el fred però estranyament tot allò li semblava un mal molt superficial i suportar-ho li va ser molt més senzill del que li hauria estat feia uns mesos.

En veure el final d’aquell interminable passeig sobre gel, la Sacerdotessa va somriure. La tempesta es va fer molt més intensa, tant que l’escut es va rompre. Veure-hi res era completament impossible i el fred era tan fort que prest va perdre la mobilitat de les mans.

Dos ulls vermells molt lluents i plens de malícia sorgiren d’entre la tempesta. La Hanako va somriure.

-Quant de temps! –va dir, somrient. Com a mínim era un consol saber que s’hi havia enfrontat a allò i havia sobreviscut.

Un gran drac de gel, enorme i majestuós, d’una vellesa inimaginable s’alçava orgullós barrant el pas de la Hanako. Així com la darrera vegada quasi no ho havia contat, avui estava disposada a demostrar que ja no era la Sacerdotessa feble que acostumava a deixar que els seus companys l’ajudessin sempre en tot.

Va crear al seu voltant dues llargues llengües de foc que l’envoltaven, creant una atmosfera més càlida i un escut protector. El drac alçà el seu coll i es disposà a atacar amb totes les seves forces, arremeten contra el gel que feien servir com a terra, destrossant-lo amb l’impacte i llençant esquerdes punxegudes per tot arreu.

La noia ho va esquivar tot llençant-li una bola de foc que impactà a un dels laterals del drac però que, contràriament al que cabia esperar, no es va fondre en absolut. La Hanako es quedà ara gelada en veure que ni tan sols el poder del seu foc podia fondre aquella monstruosa bèstia de gel.

Ho tornà a intentar, dues i tres vegades però el resultat va ser sempre el mateix: el gel no es desfeia per molt que les flames hi impactessin de ple. La Hanako va tornar a provar-ho altra vegada al coll, on el gel pareixia més prim, però tampoc va fer l’efecte que s’esperava. Si el foc no podia amb ell, quina mena d’encanteri podria fer servir?

La seva espasa no seria capaç de tallar-lo i tampoc coneixia cap encantament que no estigués basat en el foc. Però allò era una bogeria!! Com podia ser que no es fongués? De quina classe d’energia estava fet?

Li llençà un encantament de restricció, recità un sutra per segellar-lo, intentà purificar-lo com si es tractés d’un dimoni però tampoc va funcionar. Sense quasi idees per contraatacar, veié com el drac s’alçava orgullós sobre la seva panxa i es preparava pel següent cop.

El drac atacà amb totes les seves forces a la Hanako i l’escut protector es va rompre. La noia volà a causa de la força de l’impacte i va caure uns quants metres enrere. El drac veié la seva oportunitat i obrí la boca per executar el seu cop mortal.

Aleshores l’amulet que l’Ishikirimaru li havia regalat abans de partir del temple de Shinsei començà a brillar i creà instantàniament una barrera que allunyà el drac de la Sacerdotessa. El drac s’allunyà remugant i l’amulet es calà foc una vegada que ja havia acomplert la seva missió.

La Hanako es va aixecar sabent que d’entre tots els encanteris que coneixia només un li podia servir en una ocasió com aquella. De totes maneres, en tornar a Shinsei, hauria d’agrair-li a l’Ishikirimaru per donar-li aquell amulet que li havia salvat la vida.

La Sacerdotessa agafà aire profundament. Pensà en les paraules del Taroutachi en les quals l’havia animat a pensar en totes les possibilitats que tenia i fer servir tots els seus poders.

Mai abans havia fet servir aquell encanteri i no acaba d’estar del tot segura de quina era la millor manera d’executar-lo. Segurament li hauria d’haver demanat al Taroutachi tot just després d’aconseguir aquells poders però sempre havia acabat tan cansada o ferida que en despertar no havia tingut esma de fer-ho.

Ajuntà les mans com en una pregària i abocà la seva ànima a aquella oració. El drac es quedà dret, orgullós i seré, com si esperés el seu destí final. De sota els peus de la Sacerdotessa un gran cercle de llum va aparèixer il·luminant per complet aquell llac de gel i pujant per arribar fins el mateix cel.

La noia obrí els ulls per veure’s al mig d’una llum càlida i tan brillant que feia mal als ulls. Sentia com els símbols de la seva mà cremaven i com a dintre seu una mena de poder incontrolable li remenava tot el cos.

-Genbu! –va ordenar la Hanako amb la veu imperativa, cridant el Déu pel seu nom- Presta’m els teus poders per acabar amb els meus enemics!

Quan va haver acabar de parlar, un gran vent sortí del cercle com en una ona expansiva brutal, acabant amb tot el que havia al voltant. El drac en qüestió de segons va quedar fet miques i sentí com, de lluny, alguns dels arbres del bosc que havien deixat enrere es trencaven i queien en un gran enrenou provocat per la destrucció.

El poder del Déu va desaparèixer de sobte i el gel de sobte els seus peus començà a desfer-se per donar lloc a un paisatge desconegut. La Hanako trontollà, envaïda de sobte per un cansament incommensurable.

Un home de mitjana edat somrient va aparèixer davant seu al mig d’un camp nevat en el qual no feia gaire fred, sinó que havia una temperatura més aviat agradable. La neu queia càlidament, sense banyar el terra, depositant-se amigablement sobre els matolls.

-Seiryuu-sama –va dir la Hanako fent una reverència i sentint-se molt marejada. El Taroutachi no estava gaire lluny d’allà i ajudà la seva alumna a incorporar-se altra vegada.

-El cansament és un dels efectes secundaris d’invocar el poder dels Déus –va explicar el Seiryuu com si la cosa no anés per ell- De fet, és bastant normal perquè el cos dels humans és molt feble i cada vegada que feu servir el nostre poder no feu més que reduir dràsticament el vostre temps de vida...

La Hanako va obrir els ulls espantada i es mirà el Taroutachi que no va contestar. La neu continuava caient testimoni d’una crueltat inesperada.
Bloquejat