[Rol] El nen de Kegarawashi

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

El nen de Kegarawashi



Un fred inusual s’havia instal·lat sense permís al temple de Shinsei fent que la vida rutinària dels seus habitants fos encara més complicada del que acostumava a ser sense aquell convidat inesperat. El gel queia dels sostres de fusta i s’havia de retirar manualment per alliberar la teulada de gel i evitar que s’ensorrés.

La Hanako portava tot el matí passejant-se tapada amb una manta pel temple desfent el gel amb el seus poders de foc durant tant de temps que, al final, es va quedar quasi sense poder màgic. Si com a mínim el temple no fos de fusta i pogués també fer un foc a dintre per encalentir-ho...

-Ukihana! –la va cridar l’Ishikirimaru des de l’altre costat del pati. La Hanako va deixar estar les estalagmites al terra i va avançar cap a on estava el seu senpai. Estava començant a nevar just en aquell instant. La noia va mirar cap al cel per veure com la neu queia lentament per sobre dels seus caps amb delicadesa.

-Comença a nevar –va explicar la Sacerdotessa. L’Ishikirimaru pareixia un poc atabalat.

-Em podries fer un favor? –va demanar, anant directament al gra- Em sap greu demanar-te que surtis ara del temple però he d’oficiar un funeral i el Taroutachi necessita aquestes medecines amb urgència.

El noi va estendre un tros de pergamí amb unes fórmules escrites.

-Es troba malament? –va demanar la Hanako, un poc preocupada. L’Ishikirimaru va dubtar en contestar.

-Si us plau, ocupa-te’n tu! –va demanar l’Ishikirimaru agafant un paraigua i marxant a tota pressa cap al cementeri. A la Sacerdotessa no se li va escapar el fet que el seu company no hagués volgut contestar la pregunta.

La Hanako el va acomiadar i entrà al temple per agafar un haori, una bufanda i unes sabates de fusta especials pels dies que plovia. A vegades la norma d’haver de vestir sempre roba tradicional la incomodava un poc perquè en aquests moments unes bones botes impermeables eren tot el que necessitava per no tornar amb els peus completament banyats.

Agafà un altre paraigua i caminà fent un passeig sota la neu cap a la Divisió Mèdica. No hi havia estat més que una vegada per anar a cercar uns papers per a l’Ishikirimaru així que no estava del tot segura de si es trobava al carrer on recordava. Per si de cas va demanar-ho a un petit cafè on molt amablement li indicaren el camí i la volien convidar a berenar a tota costa.

La Divisió Mèdica feia una forta olor a hospital que la va fer tirar cap enrere. De seguida que la varen veure li demanaren que esperés sense que pogués tan sols donar el paper però de seguida va aparèixer algú conegut.

-Hana-chan? –va demanar una veu que li era molt familiar.

-Chizuru? –va cridar la Hanako, molt contenta de veure-la. La noia va somriure per compromís i la va fer passar a una sala on preparaven medicaments i tot agafant la recepta de la Hanako començà a mesclar mentre conversaven.

-Enhorabona per l’ascens –va dir de manera molt formal.

-Gràcies –va contestar la Hanako sense saber què dir-li. El color blanc de les parets era tan monòton i avorrit...- T’agrada la divisió mèdica?

-Sí, molt més que el temple –va contestar amb molt de ressentiment. La Hanako es va sentir un poc atacada però decidí ignorar aquell sentiment.

-Vaig sentir que t’havies casat, enhorabona –va somriure la Hanako tot esperant que aquella conversa tan tensa s’acabés aviat. La Chizuru no va contestar i continuà mesclant i mesclant herbes mentre la Hanako es mirava tots aquells pots en silenci. Potser algun d'ells contenia cervell de drac, que deien que si te'l menjaves et tornaves super poderós i no et posaves mai malalt. Poc després, la Chizuru li va donar un recipient de fang tapat amb unes fulles que no feien massa bona olor i s’acomiadà amb presses.

La Sacerdotessa sortí d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa mal feta però sense acabar de saber per què la Chizuru li guardava tant de rancor a ella i a la resta del temple. Suposà que no sempre tothom se sent feliç fent el que suposadament estava destinat a fer i que potser la Chizuru no podia haver triat d’entrar a formar part del temple o no.

Amb aquests pensaments arribà al temple i va preparar un te pels medicaments. Poc després, avançava fins a les habitacions per trobar-se amb el Shogun.

-Mestre? –va demanar la Hanako quan es trobà a davant la porta de l’habitació del Taroutachi- Puc passar?

No va obtenir resposta així que entrà per descobrir a un Shogun particularment de mal humor assegut al futon tot vestint un kimono marró. Es mirà la Sacerdotessa que deixà la safata amb el te i el medicament a sobre de la taula.

-On és l’Ishikirimaru? –va demanar de males maneres.

-Havia d’oficiar un funeral i ha dit que tornaria ja quan es pongués el sol–va respondre la Hanako, tot veient que nevava tant que el cel ja estava bastant fosc- T’he anat a cercar les medecines i t’he portat un te.

-Gràcies –contestà de mal humor i de manera amargada. Pareixia considerablement fotut pel fet que fos la Hanako i no l’Ishikirimaru qui hagués anat a per les medecines. La noia començà a anar-se’n quan el seu mestre es va aixecar i es va beure el te de mala gana. Agafà les medecines i les obrí per descobrir un líquid blau translúcid.

-Ajuda’m amb això –va demanar el Taroutachi de males maneres. La Hanako tancà la porta i agafà el pot amb medecina. Aleshores se n’adonà que havia fet massa suposicions i que en comptes de medecina per prendre's amb aigua, era una espècie de pomada.

-Et fa mal res? –va demanar la Hanako, ficant el dit a dintre de la pasta, com una nena petita.

-A tu què et sembla? –va dir molt irritat. Es va moure nerviós- Em sap greu, però preferiria que fos l’Ishikirimaru que m’ajudés, com sempre.

-D’acord, espera que torni doncs –va contestar la Hanako també de mal humor, sentint-se fora de lloc tot i haver perdut el seu temps en anar a cercar tot allò per ell.

El Taroutachi va sospirar, intentant tranquil·litzar-se.

-No puc –va confessar- Em fa molt de mal.

Va desfer-se la cua i una cascada de cabells negres caigueren sobre la seva esquena. Els va passar cap al davant i lentament es va desfer el kimono just per deixar al descobert unes benes plenes de sang que li recorrien l’esquena. La Hanako es va asseure al seu costat i lentament li va llevar les benes tot presenciant l’esquena del seu mestre.

Mai l’havia vist abans i a cada bena que treia més se sorprenia de veure que no havia centímetre de pell on no tingués unes horribles cicatrius. La seva esquena, de dalt a baix, estava plena de ferides que havien cicatritzat una damunt de l’altra i que eren tan nombroses i profundes que la Hanako quasi es va marejar.

Algunes d’aquestes ferides pareixien ser especialment sensibles i estaven obertes, deixant anar molta sang que s’havia quedat aferrada a les benes.

La Hanako tenia moltes preguntes en aquell moment i se’n va adonar que justament per aquell motiu el mestre havia preferit la presència de l’Ishikirimaru qui segur que coneixia l’origen d’aquella multitud de cicatrius superposades. La Sacerdotessa li va fer neta l’esquena intentant ignorar les queixes de l’home i va untar la pomada amb tanta cura com va poder.

El Taroutachi deixà de queixar-se i la noia es rentà les mans i es disposà a partir sense fer cap mena de pregunta. El mestre pareixia enormement aliviat, estava molt més tranquil i respirava amb normalitat. Va alçar la vista per veure com la Hanako caminava cap a la porta i la tornà a requerir.

-Ukihana... –va murmurar. Pareixia completament esgotat tan físicament com psicològicament- Estaries una estona més amb mi? M’agradaria contar-te la meva història...
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


El barri de Kegarawashi era el suburbi més prominent de Shinsei. Delinqüents, alcohòlics, prostitutes i una gran taxa de suïcidis i malalties mortals conformava la postal típica d’un barri al qual molts Shinserians no es volien ni acostar.

Ningú amb un poc de seny hauria dit que el Shogun de Shinsei hauria sortit d’un barri així. Però la veritat era que el Taroutachi havia nascut una freda nit de neu al pitjor barri de l’illa, en el si d’una família molt pobra.



-La meva mare -explicava el Taroutachi a la Hanako, tot mirant el terra, evitant la mirada de la Capitana- era una dona molt bonica de cabells negres que no tenia res per viure. El meu pare era un soldat fracassat, un renegat que havia fugit de la guerra, una persona de la pitjor casta… Un covard que es va donar a la beguda per oblidar els seus fracassos.

La Hanako es va mirar el Taroutachi sense saber què dir. No sabia el motiu però sempre havia cregut que l’home s’havia criat al temple. De fet, era molt culte, educat i refinat, coneixedor fil per randa dels antics costums del temple, dels textos més antics i tenia un cal·ligrafia excel·lent… Costava de creure, realment, que hagués nascut a Kegarawashi.

-Sempre t’has queixat dels teus pares -va riure el Taroutachi, al·ludint a la Hanako- I realment la teva mare és bastant simpàtica… La meva es va haver de prostituir per poder mantenir-me a mi i els meus germans.

-Tens germans? -va demanar la Hanako, interrompent sense voler el relat del Shogun.

El Taroutachi va assentir i continuà parlant sense emoció a la veu.

-Sóc el setè -va dir, somrient- Però en realitat mai vaig conèixer els meus germans més grans i suposo que en tindré de més petits…

La Sacerdotessa no acabava d’entendre de què anava tot allò, però no el va voler interrompre més i deixà que el Shogun parlés més dels seus pares.

-Com ja t’he contat, el meu pare era realment guerrer, però li faltava coratge. No havia destacat mai a la seva divisió però sempre havia desitjat anar a la guerra. Suposo que degué ser un trauma molt gran veure que les coses no eren com esperava… En veure que era incapaç d’alçar l’espasa, va fugir, deixant que matessin els seus companys i amics a una emboscada. Quan va tornar a Shinsei, el varen expulsar amb deshonor de la Divisió de Combat…Es quedà sense feina, ningú el volia acollir, era objecte de burla de tothom…

La Hanako no va dir res, el mestre parlava amb tristesa, tot agafant-se el braç.

-No dubtis mai sobre com d’important és l’honor -va advertir-li el Taroutachi- Algunes divisions, especialment per la de Combat, l’honor és més important que la pròpia vida. Què hauria d’haver fet el meu pare? Deixar-se matar a la guerra amb honor o viure la resta de la seva vida en deshonor i ignorat per tots?

El Taroutachi esperava resposta així que la Hanako, sense mirar-lo directament, va intentar contestar sense ofendre’l.

-He vist la cara de la mort, l’he experimentat i comprenc la por que fa… No tothom té l’enteresa d’enfrontar-se amb ella. La por paralitza i no et deixa pensar amb claredat i el desig de viure sempre és molt més fort.

El Taroutachi va somriure, però no pareixia del tot convençut.

-La Religió t’ho ha fet veure d’aquesta manera, però la gent normal no sol morir-se una vegada i després torna a la vida… Jo entenc que fos un paria, una despulla de la societat… Però -va somriure irònicament- el meu pare era molt atractiu i una jove aristòcrata estava perdudament enamorada d’ell i s’havia confessat en moltes ocasions. El meu pare sempre l’havia rebutjat. Fins el moment no havia estat interessat en la meva mare.

-El va fer canviar l’opinió? -va demanar la Hanako, pensant que la història, com a mínim, tindria un raig d’esperança, una història d'amor que ho pot tot contra l'adversitat.

-La meva mare era bona persona -va dir el Taroutachi- En això crec que no m’assemblo a ella… Així que el va acollir d’amagat.

-No diguis això -va dir-li la Hanako, intentant animar-lo- Ets bona persona però ets un borde i això fa que moltes vegades no es noti…

El mestre va somriure, tot pensant en com d’equivocada estava la noia. Com a Capità havia portat tantes persones al fracàs que no tenia dret a que li diguessin que era bona persona. Era un sacerdot retorçat, incapaç de comunicar-se i incapaç de sentir el patiment aliè… Es mirà la Hanako possessivament sense que la noia sabés com de fort la desitjava. En el fons, potser només en aquell aspecte, si que era com la mare.

-La mare va deixar que el pare es quedés amagat al soterrani de la casa i cada dia li passava aigua, pa i, a dies, fins i tot vi o arròs. No somriguis, no és una història bonica -va advertir-li el Taroutachi- La meva mare el desitjava més que a res al món. L’estimava prou com per llençar la seva vida per ell. Ella l’idolatrava i esperava que només per ser bona amb ell, ell acabés al final enamorant-se d’ella… Però això no va passar. La meva mare s’anava impacientant fins que se’n va cansar i li va dir que o es casaven o que se’n podia anar, que estava farta d’ell… Així que el meu pare va accedir a casar-se amb ella, pensant que la família de la meva mare l’acceptaria.

-No va ser així? -va demanar la Hanako, completament ficada a la història.

-Evidentment que no -va riure el Taroutachi- No pateixis, suposo que mai t’has trobat amb un paria i no saps el rebuig que provoquen i molt més algú com ell, que havia deixat morir els seus companys. En veure’l, el meu avi els va fer fora, tant a la meva mare com al meu pare… Degué pensar que algú que no era digne de protegir el país tampoc seria digne de protegir la seva filla.

-Va fer fora la seva pròpia filla? -va demanar la Hanako. El mestre va assentir, tot col·locant-se millor les benes del pit.

-Pel que sé, la mare va començar a treballar per mantenir el meu pare però les feines no li duraven gaire… el meu avi estava sempre al darrere i feia pressió als comerços perquè no la contractessin. Suposo que va intentar mantenir per tots els mitjans la dignitat de la seva filla i fer-la recapacitar sobre el seu matrimoni…

Es va fer un petit silenci mentre el mestre bevia aigua amb resignació.

-Què va fer la teva mare? -va demanar la Hanako.

-Va vendre totes les joies que tenia, va esgotar totes les possibilitats i quan ja no li va quedar res, es varen traslladar a Kegarawashi per malviure.

La Hanako l’anava a interrompre però el Shogun va alçar la mà per fer-la callar.

-El meu pare no podia treballar, Ukihana -va explicar el mestre- Així que la meva mare entrà a treballar a una casa de prostitució i el meu pare es gastava el sou en alcohol. Era un cicle viciós sense fi…

El Taroutachi, des d’una visió religiosa, pareixia que desaprovava completament el comportament dels seus pares però que a la vegada intentava no odiar-los, intentava comprendre per què havien viscut les seves vides d’aquella manera.

La Hanako, de mentre, no podia fer cap comentari o dir res amb un poc de lògica ja que, en aquells moments, simplement estava intentant assimilar tota aquella informació. Mai s’hauria imaginat que el seu mestre hauria nascut en un ambient així… I el que era molt més estrany era que s'estigués sincerant amb ella.

-El meu pare bevia i bevia cada dia -va dir el Taroutachi- ho recordo claríssimament, com si fos avui. El recordo sempre estirat o recolzat a una paret amb l’ampolla de sake barat a la mà.

El Taroutachi va sospirar…

-Abans de tenir-me a mi, la meva mare havia tingut 6 fills més -va dir- Jo vaig ser el setè. Vaig néixer en una nit de neu, geladíssima. Ma mare sempre contava que mentre estava donant-me a llum, el meu pare la pegava sense descans. Per què, amb la feina de ma mare, mai se sabia si el fill podria ser seu o de qualsevol altre…
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Advertència!

Bones lectors preciosus! A partir d'aquest moment el rol es torna un poc desagradable amb escenes de violència i sexuals, a vegades explícites i a vegades insinuades. Si ets menor, no continuïs llegint i tal. Si ets adult, ho fas sota la teva responsabilitat! Que no es digui que no he avisat ;)


Imatge


Jirou Yanaka va ser el nom que la mare va triar per a ell. Era el nom del client que més la demanava i de qui, probablement, el nen devia ser fill. Era un home vell amb molts diners i que tenia uns gustos sexuals molt fastigosos. Cada vegada que venia al prostíbul, el vell demanava per ella sense dubtar-ho i pagava per tot el vespre.

-Mitsuki, avui què et sembla si t’ho faig com l’altre dia… -li deia el vell entrant a l’habitació traient-se les robes. A vegades portava amics seus per contemplar l’espectacle, cosa que el feia més fastigós, però quan la Mitsuki es queixava a la seva cap, ella li deia que pagava per tots i a més, deixava bones propines. Així, la noia no podia queixar-se i havia de fer la seva feina tot i que alguns vells la miressin mentre el Yanaka gaudia d’ella.




-No recordo gaires coses de quan era petit -va dir el Taroutachi- Suposo que les vaig voler oblidar tan fort que m’és impossible fer memòria. El que si que recordo és que tenia un germà gran que no se m’assemblava gens i que quan vaig ser un poc més gran i va néixer el meu germà petit, ell va desaparèixer.

-Desaparèixer? -va demanar la Hanako- Com?

-El meu pare el va agafar de la mà i se’l va emportar un matí. Va tornar a l’hora de dinar i ja no portava el meu germà gran. Evidentment li vaig demanar on era i em va pegar molt fort. Va ser la primera vegada que em va pegar una pallissa…

La Hanako se’l va mirar amb els ulls oberts i empassà saliva, sense saber què dir.

-Quan la mare va tornar de matinada, es varen discutir moltíssim perquè el pare s’havia desfet del meu germà gran sense dir-li res a la mare i es negava a dir-li què n’havia fet… Jo recordo que tenia moltíssima por perquè es cridaven moltíssim i es pegaven. El pare aquell dia havia begut moltíssim i arrossegava la meva mare pel terra… És un dels primers records que tinc d’ells… Al matí vespre següent la mare no va poder anar a treballar perquè estava plena de cops.

-No saps què va passar amb els teus germans?

-No. -va contestar molt sec, com ell era sempre- Tampoc mai els he buscat i ara que tinc un càrrec polític important no és el millor moment per remenar el meu passat… Segurament el pare els va vendre o els va llençar per un penya-segat al que anàvem de vegades a passejar. Però no el culpo, el pare ens odiava. Sé que hauria estat capaç de llençar-nos sense pensar-s’ho dues vegades.

-Com que us odiava? No pots odiar un fill teu…

-És clar que pots, especialment si sospites que no és fill teu… I amb la feina de la mare, era més que probable que no ho fóssim.

-Però tot i així…

El Taroutachi va agafar molt fort la mà de la Capitana i la va estrènyer amb delicadesa. Passà a parlar en un xiuxiueig, molt, molt fluixet.

-De fet, feia poc temps abans, jugant al pati de fora, vaig trobar un crani de nen petit… no li vaig dir a ningú i no sabia quant de temps feia que estava allà enterrat… Però sé que vaig viure sempre amb por de dormir-me i ja no despertar-me mai més. Això… això ni tan sols li he contat a l’Ishikirimaru.

La Hanako no va saber quina cara posar, així que es limità a agafar-li la mà i esperà que el Sacerdot continués parlant, però es va prendre el seu temps.

-La veritat és que des que va desaparèixer el meu germà gran… la meva vida es va convertir en un infern. El meu pare em pegava contínuament, sempre que em veia. Aleshores vaig entendre perquè el meu germà gran sempre em deia d’anar a jugar fora… perquè no em pegués a mi. Així que vaig imitar-lo i feia sempre sortir els meus germans petits.

La Hanako anava dir alguna cosa com “que noble” però realment preferí no dir res perquè l’ambient era molt tens i el Taroutachi sempre l’acusava de no pensar gaire.

-Recordo llargues i interminables nits sense dormir, preocupat que el meu pare no m’assassinés mentre dormia… -va confessar el Taroutachi- Passés el que passés, no volia acabar com els meus germans, sota terra. I durant el dia, estava sempre tan cansat que em deixava pegar sense oposar resistència.



-Tu no ets fill meu! -va cridar-li un dia el pare, molt borratxo, estampant-li una botella de sake al cap- Com has de ser fill meu, amb aquest rostre delicat i aquesta mirada noble. Tu ets fill d’algun dels cabrons que gaudeix de la meva dona, d’aquella fúrcia que no té collons ni d’assassinar un nadó!!

Aleshores, es llençà sobre el seu fill i apretà fortament les mans entorn el seu coll. El Taroutachi intentava desfer-se’n sense èxit i començava a perdre la consciència…




-En aquell moment vaig pensar que s’havia acabat tot, que morir a mans d’aquell home era el meu destí. Però em vaig salvar… la mare va arribar just en aquell moment i ens va separar.



-Però què fas, Suichi? -va demanar la dona, nerviosa.

-L’ODIO!! -va cridar el pare, completament ebri- L’ODIO MOLTÍSSIM!! Mira’l, no se m’assembla gens!!! És fill d’un dels teus clients!!

-Són coses que passen, el nen no ha fet res -va implorar-li la mare mentre rebia una bufetada.

-EL MATARÉ! -va cridar el pare, corrent cap al nen amb un ganivet en alt.

-Deixa’l estar!! -va implorar la mare- Demà me l’enduré, no l’hauràs de veure mai més!!

El pare va deixar estar el ganivet i agafà una altra botella de sake. Aquell vespre el Taroutachi va tremolar de por mentre sentia la seva mare plorar al llit.

No havia sortit tan sols el sol quan la mare va despertar el Taroutachi.

-Jirou -va dir, sacsejant el nen que, per descomptat, estava despert- Agafa les teves coses, que ens n’anem…
El petit nen que tindria uns 5 o 6 anys d’edat, va obrir la boca per contestar sa mare, però la dona el va tornar a sacsejar perquè no parlés.

Era molt fàcil dir “agafa les teves coses” quan el nen realment no tenia res. Agafà una pilota del seu germà petit, un llaç dels cabells de la germana petita i un kimono de recanvi que estava ple de forats. Això era tot el que tenia. Sortí de casa seva plorant, amb les llàgrimes que li queien cara avall tot pensant que seria el seu germà petit el que ara rebria els pals del seu pare. La mare el va ignorar i començaren a caminar.




-Quan vàrem arribar al temple, ja era ben entrada la tarda -va explicar el Taroutachi- Recordo quan em va cridar l’atenció que, quan vares venir al temple per primera vegada, et va sorprendre moltíssim. Jo vaig reaccionar igual. Em va semblar un lloc màgic…

-El primer que penses quan ho veus és “wooooooooooaaaaah” -va dir la Hanako, obrint els braços. El Taroutachi se la va mirar com si estigués boja però va somriure.

-Ma mare va demanar pel Gran Sacerdot del temple i ens va rebre un home major i calb amb cara de pocs amics. La mare li va demanar de genolls que es quedés amb mi, que no em podia mantenir…

-Així vares venir a parar al temple? -va demanar la Hanako, alegre- Al final si acabares aquí degué ser bo per tu!

-Realment no -va dir el Taroutachi, amargat- El pitjor estava per començar…
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Era un home calb, rechoncho i que tenia un gran lunar al mentó, a la part esquerra. Es va mirar la mare amb repugnància, veient-la pobra.

-Ets tu que fas aquesta mala olor? -va demanar l’home a la mare. Anaven caminant darrere del monjo, cap a les habitacions per parlar en privat.

-Em sap molt de greu, senyor Sacerdot -va explicar la mare, molt alterada, fent gala dels seus modals de nena refinada- Lamento molt importunar-lo, de veritat.

Arribaren al davant d’una habitació i el Sacerdot es va seure al passadís de fusta mentre el Taroutachi i la mare s’agenollaren sobre la pedra per implorar al Sacerdot que acollís el nen.

-Si us plau, és molt bon nen -va tornar a dir ma mare, amb el front al terra- És obedient, cuida molt dels seus germans, parla molt poc i…

-Portes diners? -va demanar el Sacerdot, ignorant-la.

-Perdoni? -va demanar la dona, confosa- No he portat res…

-Com que no? -la va renyar severament l’home- Què et penses que és el temple, un centre de caritat? Que acollim amb bona fe tothom? Que passa, que el teu nen no menja i no gasta? Et creus que el puc alimentar amb la providència divina?

-No, no, però, si us plau, quedi-se’l, no el puc tornar… -va implorar la mare altra vegada.

-Creus que el temple és un lloc on venir a deixar les escombraries que ja no vols? Eh? Haver-ho pensat abans de tenir-lo -va cridar-li el Sacerdot mirant-se malament el Jirou.

-Li pagaré, li juro… -va dir la mare.

-No és necessari que em paguis amb diners -va contestar, lascivament, el sacerdot- Ets jove i bonica… Què em dius? Passes a la meva habitació?

La mare es va mirar el nen que se la mirava sense entendre què estava passant. La dona s’acotà fins el nen i se’l mirà. Realment era un nen preciós, tan bonic que li feia llàstima desfer-se’n.

-Crec que és fill d’un noble -va dir la mare al Sacerdot, esperant que allò contés per alguna cosa.

-És fill d’una puta -va contestar el Sacerdot, obrint-se el kimono abans d’hora. El petit Jirou se’l va mirar despullat, espantat- Això no li llevarà ningú. Entra i no em facis perdre més el temps.

-Espera’t aquí, d’acord? -va dir-li la mare, començant a treure’s l’obi.

-On vas? -va demanar el Jirou, agafant-la pel kimono que la mare s’estava treient, un kimono vermell amb quadres negres.
La dona volia cridar-li que es callés, que es quedés allà quiet, però no volia posar més nerviós el nen. Per molt bastard que fos, era el seu fill…

-Espera’t aquí, Jirou, jo vaig a fer feina.



I el Jirou es va esperar una bona estona just al darrere de la porta, escoltant clarament els crits i els gemecs del sacerdot des de fora, fet una bola mentre jugava amb la pilota que li havia robat al seu germà amb els ulls plens de llàgrimes. Els gemecs no s’acabaven mai i sentia com la mare pregava a aquell home que la deixés anar. Tres, quatre… quantes vegades ho van fer? Quan la mare va sortir de l’habitació, ja s’havia fet de vespre.

La mare va sortir empesa pel Sacerdot que la va llençar cap al terra ple de pedres.

-Torni’m el meu kimono, si us plau!! -va cridar la dona, que estava completament despullada.

-Torna demà i te’l donaré -va respondre l’home, fent-se net l’entrecuix amb ell- I emporta’t el nen aquest, que no el vull veure -va cridar-li.

-Però si he acomplert la meva part!! -va cridar la dona, desquiciada, estirant-se els cabells, fora de si.

-Torna demà, repetim-ho i si em saps complaure, potser me’l quedo -va cridar-li tancant la porta.

La mare es va posar a plorar, desesperadament, cridant com una boja.

-Mare? -va demanar el Jirou, amb la pilota amb les mans. La dona el va mirar plena de ràbia.

-TANT DE BO NO HAGUESSIS NASCUT MAI! -li va cridar al nen, que començà a plorar a l’acte. La dona, despullada, es va aixecar del terra i corregué cap a la sortida del temple. El petit Jirou la seguia plorant.

Uns sacerdots contemplaren l’escena, rient-se d’ells i assenyalant la dona, que sortia sense roba de l’habitació del Sacerdot.

-MARE, MAREEEE! -cridava el petit Taroutachi, corrent tan fort com podia. Però la mare no va girar-se en cap moment, decidida a abandonar-lo allà per sempre, i el nen la va perdre en la foscor. Es va posar a plorar més fort, desesperat. Acabà de baixar les escales del temple i se sentí desesperat. Tenia por. Quasi mai havia sortit de casa i ara es trobava a la capital, a Shinsei, sol al mig del vespre. Tenia molta por, tanta que no podia deixar de plorar.



-Es pot saber què… -va demanar el Taroutachi, però va callar de seguida quan la Hanako va recolzar el cap contra el seu pit i plorà en silenci ofegant les seves llàgrimes en les benes del pit del mestre.

-No ploris, coi! -va demanar-li el Taroutachi, acaronant-li el cap. La Sacerdotessa no ho podia evitar i les llàgrimes sortien soles en escoltar aquell relat amarg. Sempre havia intentat entendre un poc per què el Taroutachi era d’aquella manera i començava a entendre un poc tot el ressentiment que portava a sobre i del qual no es podia desempallegar. Mai s’hauria imaginat que la seva història seria tan amarga. El Taroutachi va riure.

-Saps, ningú mai havia plorat per mi… -va confessar, divertit- Em tens llàstima?

-No! -va contestar la noia ràpidament. No volia que el mestre se sentís ofès- Simplement m’ha sabut greu que ta mare et digues això. Si tu no hi fossis, viure a Shinsei seria molt avorrit.

El mestre es va portar les mans als ulls, emocionat, però sense deixar que aquesta emoció es notés a la seva veu.

-No em deixis mai -va demanar el Taroutachi. Sonava com poc infantil demanant-ho, però la Sacerdotessa no li va retreure. Després d’haver estat abandonat per les persones que més estimava i sentir-se rebutjat fins i tot per la seva pròpia mare, la Hanako no li podia retreure que tingués por de quedar-se sol.

El Taroutachi va recolzar el cap a sobre les espatlles de la noia i es quedà mig adormit, tot abraçant la Capitana. La Hanako va moure’s una mica i l’home aixecà el cap altra vegada, queixant-se per les ferides.

Havia passat molt poc temps, però tornava a tenir l’esquena altra vegada plena de sang. La Hanako li va treure les benes i li va fer netes les ferides amb molta delicadesa amb aigua calenta, altra vegada. Mentre li retirava la sang de les ferides que se li havien obert, el Taroutachi, un poc més despert, va confessar un altre episodi del seu passat.

-El meu mestre mai va ser bo amb mi… -va explicar, girant-se per mirar severament la noia.- I ara que me n’adono, jo tampoc he estat un bon mestre per ningú.

-Estàs un poc depre -va dir-li la Hanako amb molta paciència, passant altra vegada el pedaç suaument per les ferides- No hi pensis gaire, no et farà bé.

-Quan la meva mare em va abandonar… -va dir el mestre, tornant el relat que havia deixat inacabat feia una estona, abans de mig adormir-se pel cansament- em vaig passar tres dies malvivint a sota les escales del temple- Els Sacerdots pujaven i baixaven cada dia i em veien, però no feien res. Quan els corbs començaren a rondar-me, em pujaren al temple i em presentaren davant del Gran Sacerdot.





-Serà puta! -cridà l’home, insultant la mare- Li vaig demanar que tornés, que no em quedava el maleït nen si no venia com a mínim una setmana!!

-Què fem ara? -va demanar un home de rostre amigable. Portava ulleres redones i els cabells marrons li queien sobre les espatlles.

-Ens l’hem de quedar? -va demanar un altre home, altíssim i amb un mage (pentinat samurai) al cap i de mitjana edat.
Es va fer un silenci incòmode.

-D’on surt? -va demanar l’home de les ulleres, mirant com el Jirou es menjava un bol de sopa sense cap modal ni un.

-Ni idea -va confessar el Gran Sacerdot, l’home calb- Crec que la seva mare era la filla dels Ishikawa.

-Aaaaah, aleshores és aristòcrata? -va demanar l’home del pentinat samurai- No té cara de pobre, la veritat… Potser si que ens el podem quedar. Necessitem un nou encarregat de les feines del temple!

-Però mira’l bé.. -va dir el Gran Sacerdot- No et negaré que sigui ben plantat però mira quin kimono més brut que porta i els modals que té… On es deu haver criat?

-Quedem-nos-el -va dir l’altre home- Millor tenir-lo aquí que no com a pobre a l’entrada del temple, que sent un nen causa molt mala impressió. Al cap i a la fi, que quedés al temple era el que volia la mare i potser també els Déus.

Un altre silenci incòmode va envair l’ambient.

-Com et dius, nen? -va demanar l’home de les ulleres.

-Jirou -va dir el nen, espantat per la violència amb la qual el Gran Sacerdot li va treure la sopa de davant.

-Ni tan sols parla keigo! (japonès formal) -es queixà el Gran Sacerdot- Proposo que el donem a altra divisió, que s’encarreguin ells del marró.

-Se li pot ensenyar, té bon porte -va dir l’home de mitjana edat mirant-lo de prop- Vull dir, un Sacerdot no pot semblar un mort de gana, solen ser els segons fills dels grans clans de Shinsei. El nen només està deseducat però encara és molt jove, amb unes quantes lliçons jo crec que no ens decebrà.

Així, es va concloure que el temple acolliria el nen. El petit Jirou va somriure, content. A la fi tindria un lloc on quedar-se! Un lloc on viure dignament, on poder dormir sense témer per la seva vida! Un lloc on ningú no el maltractaria! Un lloc on el pare no el podia pegar! Un lloc on la mare no tornaria cansada de treballar i es desquitaria insultant els nens! Ja no s’hauria de preocupar més de no acabar com el seu germà, enterrat al pati o mort vés a saber on… Qui, sap, potser allà fins i tot el podrien estimar!

-Jo revisaré que no tingui polls -va dir el Gran Sacerdot, agafant el Jirou pels cabells i arrossegant-lo fins la seva habitació. Allà el Sacerdot llençà al nen el kimono de la seva mare, brut i ple de taques.

-Te’l pots quedar, serà l’únic que et quedarà d’aquella porca. I tu ets igual, segur. M’hi jugo el que vulguis que no pots ni mantenir una promesa. Estàs podrit per dintre.

El Jirou no va contestar, es limità a mirar l’home amb els seus ulls blaus, en silenci.

-Despulla’t -li va ordenar el Sacerdot al nen, qui no li va fer cas. El Sacerdot va agafar una galeda d’aigua i li va llençar per sobre al nen que, al final es va haver de despullar. El Sacerdot el va examinar.

-No tens polls -va dir, mirant-li el cap- Però qui t’ha tallat els cabells? Els portes irregulars i molt llargs per un nen... Després et raparé de totes maneres, oferiràs als Déus els teus cabells com agraïment perquè hagis trobat un lloc on caure mort, desgraciat.

El Jirou no va dir res. Li agradaven els seus cabells, llargs i negres com el carbó. Si no tenia polls, per què s’havia de tallar els cabells?

El Sacerdot va treure una espasa i sense anar massa alerta tallà els cabells del nen. Els ulls del Taroutachi es negaven en llàgrimes. Li deixà els cabells encara més irregulars, amb trossos molt curts i d’altres un poc més llargs però, en general, portava els cabells quasi rapats.

-No ploris, els cabells llargs només són per gent digna, és un símbol d'un estatus elevat… Jo no en tinc, tu tampoc hauries de tenir-ne -va dir el Sacerdot- Espera, que és això? -va demanar l’home veient les cicatrius de l’esquena del nen.

-El meu pare em pegava… bevia molt -va confessar el nen, plorant.

-És horrible… -va dir el Sacerdot. Alçà la mà per pegar fortament al nen a l’esquena, obrint-li una ferida.

-AAAAAAAAAAAAAAH! -va cridar el Jirou, molt fort. Les ferides li feien molt de mal

-Aaaaaaaaaaaah -va dir l’home, però no de mal, sinó d’excitació- Com m’agrada aquest so… Crida tant com vulguis nen, ningú et vindrà a buscar! Jo m’encarregaré que mai oblidis d’on provens. Aquestes cicatrius te les gravaré eternament al cos perquè recordis quin és el teu lloc!!
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Tot el cos li feia molt de mal. El nen es va despertar molt marejat i tot i que quasi no tenia res a la panxa, va vomitar a causa dels nervis i del trauma. No s’ho podia creure, tot el que li estava passant no podia ser veritat. Havia perdut els germans, la mare l’havia abandonat i ara que a la fi el seu pare no podia pegar-li, aquell Sacerdot fastigós s’havia passat una bona estona pegant-li fins que el va deixar estès a terra.

El nen es va aixecar i es trobà sol, al terra de l’habitació del mestre. Havia de fer net el vòmit ràpidament perquè aquell home no el tornés a molestar. Però abans que ho pogués aconseguir, es va obrir la porta i va aparèixer el Sacerdot amb l’home d’ahir de les ulleretes.

-Mare meva! -va dir el de les ulleres.

-Estava ple de polls, el vaig haver de rapar -va mentir l’home calb.

-Estàs bé, nen? -va demanar l’home de les ulleres, preocupat.

-Deixi’l estar, Yamanami-sensei -va dir el Sacerdot calb- És un cas perdut. Abandonem-lo al bosc i que se'l mengin els llops.

-No, no, nooo! -va contestar el Yamanami-sensei un poc escandalitzat. Parlava molt lentament i amb molta educació- Ni pensar-ho, eh! Jo l’acolliré a la meva classe i li ensenyaré modals. Ja veureu com en molt poc temps el nen estarà irreconeixible.

-Seria fer un esforç que no es mereix! La mare és una fulana, sensei -va recordar-li el Sacerdot, intentant també mantenir les formes.

-Però els Déus ens han enviat el Jirou perquè sigui un dels nostres germans, així que vine amb mi, Jirou -va dir, donant-li la mà- Primer et dutxaràs, t’ensenyaré el temple i vindràs a classe amb mi. Sóc el mestre dels Sacerdots i tinent de la Divisió de Religió, Keisuke Yamanami.

El nen agafà la mà d’aquell home afable i es va deixar dutxar i curar les ferides amb tota la tranquil·litat del món. El Yamanami-sensei li va també igualar els cabells amb molta paciència, deixant-lo quasi rapat del tot. El nen va plorar en veure’s i el mestre el va consolar amablement fregant-li el cap amb les mans.

El temple era molt més gran del que mai s’hauria imaginat i tenia un munt de Sacerdots, majoritàriament homes, però també va veure unes quantes Sacerdotesses que anaven a classe separats dels nens i que corrien per no fer tard. El Yamanami-sensei li explicava tot amb moltíssima paciència, sabent que el nen, probablement, ni tan sols sabia què era un temple ni què es feia allà.

-Coneixes els Déus? Els Déus regeixen la nostra existència, guien les nostres passes i decideixen el nostre destí -va dir, de manera críptica. El jove Jirou aprendria, amb el temps, que tots els Sacerdots parlaven d’aquella manera, volent dir moltes coses però sense dir res- Són els Déus els que t’han triat, Jirou, els que han guiat el teu camí cap al temple de Shinsei.

-Aaaaaaah -va comentar el Jirou en un sospir, sense donar-li importància mentre es mirava la pagoda del temple demanant-se per què servia. Caminaren una estona més pel bosc de les torii fins arribar a la part més alta del turó des d’on es podia veure la mar i es passaren una bona estona analitzant la seva arquitectura, amb conceptes molt complexos que el nen no va ser capaç d'entendre. Tornaren cap al temple i el sensei va donar al Jirou per menjar unes gyozas que mai abans havia tastat. El nen els va devorar encantadíssim i sense modals.

-Mira -va dir el mestre- Es menja amb els bastonets -va dir, passant-li dos bastonets de color negre. El nen se’ls va agafar sense saber com es feien servir i tot i que tenia molta gana i li pareixia una bestiesa no poder menjar-se allò amb les mans, el mestre li va caure bé i volia aprendre coses d’ell.

El nen tardà moltíssim en menjar-se les tres gyozas però el mestre no es va desesperar, va esperar pacientment corregint el nen.

-L’esquena recta, Jirou -li va dir, paternalment- i el cap sempre ben alt. Has de ser orgullós, els Déus han posat la seva gràcia en tu. Així que mira sempre cap a davant amb la mirada plena d’honor i orgull.

-Sí -va contestar el nen, amb la boca plena.

-No parlis amb menjar a la boca -li va renyar el mestre- I contesta sempre dient “Sí, sensei”. T’ensenyaré a parlar de la manera més formal. Pensa que Shinsei està canviant, que nous temps arriben però que el temple no pot canviar, ha de romandre sempre fidel a les tradicions. Així que sempre has de vestir robes tradicionals, la dieta del temple és sempre fidel a la gastronomia típica de Shinsei, parlaràs sempre de manera formal, obeiràs els designis dels Déus i mantindràs, sempre i a tota costa, tots els secrets de la Divisió de Religió.

El Jirou va fer que si, tot i que no va entendre gaire cosa del que li deia el sensei. Després d’aquell dinar improvisat, acompanyà el professor a les aules on va començar amb les sessions d’escriptura abans d’aprendre com seure en seiza (postura típica japonesa).

-Se’m dormen les cames -va dir el Taroutachi, agafant un coixí més gruixat.

-Agafa bé el pinzell -va explicar-li el Taroutachi, agafant-li el braç i fent que banyés el pinzell en la tinta- Mira, primer ho faré jo -va dir el mestre agafant un pergamí nou- T’escriuré tot l’abecedari i vull que demà ho sàpigues tot.

El nen es passà tota la tarda copiant el sil·labari i tot i que quan el sensei es descuidava tenia l’esquena corbada, la veritat és que era molt intel·ligent i aprenia molt ràpid. A mitja tarda, el mestre el va fer aturar.

-Ja està bé per avui -va somriure- Ara anirem amb els altres Sacerdots joves i t’entrenaràs amb ells. El camí de la rectitud espiritual passa també per l’esgrima.

-Esgrima? -va demanar el nen, aixecant-se i estirant-se mentre badallava. El mestre el va reprendre amb tendresa.

-Els dimonis i els enemics dels Déus es poden derrotar amb encanteris o amb el poder de les espases sagrades -va explicar el mestre, obrint la porta de l’aula- Els encanteris només serveixen si tens molt de poder espiritual i no són instantanis, per això també ens entrenem amb espases consagrades per derrotar el mal de totes les maneres possibles.

Quan arribaren a la sala d’entrenament, el sensei va recordar-li a l’alumne que mirés endavant i posés l’esquena recta.

-Així -va dir, ajudant-lo a posar una bona postura- No voldràs causar una mala impressió, oi?

Entraren a l’aula i tots els Sacerdots varen fer una gran reverència, agenollant-se i tocant amb el cap al terra en un senyal de respecte molt elevat cap al tinent.

El Jirou va veure que havia dos joves molt més majors, d’uns 17-20 anys, alguns no tan majors i finalment, uns quatre o cinc de la seva mateixa edat. En total n’hi devia haver prop de 15, sense comptar les Sacerdotesses que entrenaven a altre lloc. Per tant, el temple comptava amb molts joves que aprenien l’ofici.

-Senyors -va dir el mestre, solemnement- Els Déus ens han regalat un nou germà -va dir fent avançar el nen.

-Em dic Jirou Yanaka, encantat de conèixer-vos -va dir el nen, presentant-se tal com el mestre li havia ensenyat. Yamanami-sensei va somriure, orgullós.

-Benvingut, germà -varen dir tots els nens a la vegada.

-Assegureu-vos de tractar-lo bé i acollir-lo en el temple, que l’hogar dels Déus es converteixi també en el seu hogar.

El Jirou s’uní a la pràctica però no va poder fer gaire cosa perquè mai en la seva vida havia agafat un shinai. En acabar la sessió, la suor li recorria l’esquena, fent que les ferides li fessin un mal horrorós.

-Hauràs d’entrenar molt per poder-te posar al nivell dels altres -li va dir l’entrenador que, a la vegada, era l’home del pentinat samurai que havia vist ahir. Es deia Isami i era un home estricte però igual que el Yamanami-sensei, pareixia molt amable.

-Sí… -va dir el Jirou, un poc decebut amb si mateix. El nivell del seus companys era tan alt... podria ser capaç d'arribar, algun dia, a ser tan fort com ells?

-”Sí, professor, m’esforçaré molt” -el va corregir el mestre Isami- Segueix els teus companys i descansa molt perquè demà et tocarà més, hahahahahaha!

Va riure com un babau però amb bondat i el Jirou va seguir els seus companys. Ningú parlava ni deia res i després del sopar entraren a les habitacions i els nens començaren a parlar molt animadament.


-Sóc el Yamanami-sensei i sóc un pedorro! -deia un dels nens petits, enrient-se. Al Jirou li va saber greu perquè l’havia trobat un home molt intel·ligent i amable.

-Eh, el teu futon és aquell -li va dir un nen al Jirou assenyalant unes mantes que havien preparat.

-Gràcies -va dir el Jirou, tímidament.

Anà al futon i en obrir-lo va descobrir que el seu interior estava ple de caps de peix. Feia moltíssima mala olor i el nen va tirar-se enrere en veure-ho. Tots els seus companys varen riure a la vegada en veure el rostre del nen a punt de rompre a plorar. Abans que el Jirou pogués demanar per què, els nens li llençaren uns quants iens al terra.

-Els hem reunit entre tots -va dir un nen un poc major que ell- Creus que ens basta per la teva mare? La sentírem cardar des d’aquí!!

I així el Jirou va passar el primer dia al temple, adonant-se que l'hogar dels Déus semblava habitat per dimonis.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

Els nens no l’acceptaven. És més, el petit Jirou, sempre caminava sol. Dormia sol al passadís, dinava sempre sol, estudiava sol i entrenava amb l’espasa completament sol. Dintre del seu univers, el Jirou començà a entendre que s’estava molt millor sol. Si estaves sol, ningú et feria els sentiments, ni et recordava d’on provenies, ni se’n reia de tu. Tractar amb els altres era molt difícil, era una molèstia… I amb aquesta mentalitat el petit Jirou es va transformar en un pre-adolescent esquerp, esquiu, taciturn i malcarat.

-Jirou? -va demanar el mestre Yamanami, l’únic amb el qual el jove parlava un poc- Estàs més callat que de costum… T’ha tornat a pegar el Gran Sacerdot Tadaoki? Deixa’m veure’t l’esquena…

L’adolescent tenia l’esquena plena de cicatrius i les ferides eren de color lila, molt sanguinoses.

-T’hi posa verí? -va cridar escandalitzat el mestre Yamanami- Així normal que ho tinguis tan malament… Si no t’ho treus no et cicatritzaran mai les ferides i les tindràs obertes tota la vida!!

El mestre va fer netes les ferides del jove amb molta delicadesa.

-Has d’aprendre a dir-li que no, Jirou, per molt que sigui el Gran Sacerdot, no pot pegar-te per alliberar les seves pròpies frustracions! No és just!!

-Si m’hi nego, quan m’agafa més tard em pega més fort i em posa aquest verí… -va dir el Jirou.

Es quedaren uns segons en silenci.

-Li tens por, oi? -va demanar el Yamanami-sensei- Per què?

-Perquè no vull que em talli els cabells, que digui que tinc polls o el que sigui… -va confessar el jove- I sobretot perquè sé que és ell qui li diu als meus germans Sacerdots que em facin el buit.

-Tot això canviarà molt aviat, Jirou -va somriure el mestre- Perquè saps que estic decidit a convertir-me en el pròxim Capità de la Divisió. El dijous presentaré la meva candidatura oficial i demanaré que el mestre Isami ascendeixi a Gran Sacerdot. I les proves per anar contra ell me les has donat tu, Jirou…

El jove no va contestar. No volia veure el mestre Yamanami d’aquella manera, cegat per la seva ambició. Tenia por que el seu mestre el deixés de banda una vegada aconseguit el seu objectiu de fer-se amb el control de la Divisió. Si el mestre el traïa, sent ell la única persona en la qual confiava el deixava de banda, el Jirou no ho podria sofrir.

Però el jove no sabia que aquell vespre seria el darrer que el bon mestre Yamanami li guariria les ferides amb afecte i que li ensenyaria importants lliçons de valentia.

El matí següent, el mestre va ser brutalment assassinat mentre dormia. Ningú va dir res i el funeral va ser molt discret. L’enterraren al cementeri de Shinsei sense honors. El Jirou no ho podia creure. No sabia perquè, però no podia deixar de plorar. Era això el que se sentia quan t’abandonava algú que estimaves? A ell, la mare ja l’havia abandonat. Si ja havia experimentat abans aquest patiment, per què plorava amb tanta força? Potser perquè el sensei havia estat important per ell i mai l’hi havia fet saber?

El pitjor estava per arribar perquè un nou mestre li va ser designat. El Gran Sacerdot Takaoji se’l va mirar amb superioritat i li va fotre un cop de puny amb tota la seva força.

-Ara et quedaràs amb mi -li va dir- Ben a prop meu i alerta que et necessiti i no et presentis ràpidament al meu costat.
Dit això, començà a pegar el jove molt fortament fins a deixar-lo estés al terra. Pocs mesos després d’aquell incident, el Jirou tenia constantment l’esquena plena de ferides que no es tancaven mai per mor del verí i tenia sempre cops per tot el cos. Aleshores l’oportunitat es va presentar pel jove. Una guerra havia començat a prop d’Endor i necessitaven Sacerdots, però no volien enviar cap dels més experimentats i els joves els hi eren massa preuats. Així, s’envià el Jirou a la guerra tot pensant que si no tornava, tampoc seria una gran pèrdua.

Però el Jirou va resultar ser hàbil per la guerra i prest va destacar com a soldat, però preocupava els seus superiors perquè li costava moltíssim relacionar-se amb els altres i sempre anava per lliure.

Tot i això, les preocupacions varen durar ben poc perquè prest el Jirou es va fer molt amic d’un nen un poc més jove que ell que, justament era de Drakkar. El va portar un vespre, tot ple de sang. Es veu que l’havia salvat quan estaven a punt d’esclafar-lo i li havia salvat la vida amb uns primers auxilis molt ben tractats.

-En saps molts de guarir ferides, Jirou-san -el lloava la infermera mentre l’ajudava a curar els ferits. El nen no contestava mai, acostumava a fer veure que no l’havia sentit.

-Jirooou -deia el nen de Drakkar, de cabells blancs i ulls blauíssims- Anem a menjar peix dessecat!

El nen, en ser de Drakkar, quasi no havia menjat mai peix i li encantava així que els dos anaven al carreró del peix i esperaven que algú els hi donés un poc.

-Tu ets Sacerdot també? -va demanar el Samonji, el petit nen de Drakkar que no massa comunicatiu i seriós.

-Sí, crec... -va respondre al nen, sense estar gaire segur perquè tot i que estudiava amb els altres nens i era un sacerdot del temple, mai l’havien deixat actuar com a tal. El Jirou al costat del petit de Drakkar s’hi sentia bé. Havia descobert que podia ser simpàtic amb el nen, podia ser fins i tot carinyós com no ho havien estat amb ell. I durant els dos anys que varen estar junts a la guerra, la personalitat del Jirou va canviar.

La seva confiança també va augmentar moltíssim. Se’l veia segur de si mateix, confiat i fort al camp de batalla, on no tenia rival. Definitivament, més que un Sacerdot d’encanteris, era més un guerrer-sacerdot. Ningú podia fer-li ombra als entrenaments… I en aquest punt també es complementava perfectament amb el seu amic Samonji que era un Sacerdot d’encantaments i els dos s’ensenyaven mútuament.

-Jirou -va dir el més jove- Vols tornar a Shinsei? Perquè jo no vull tornar a Drakkar…

-No tinc massa ganes de tornar, aquí estic bé -va confessar el Jirou, endolcint la realitat perquè realment no volia tornar ni veure el gran Sacerdot Takaoji mai més.

-Em vull quedar aquí per sempre… -va dir el petit, agafant-se els genolls i fent-se una bola- M’obligaran a prendre moltes responsabilitats i… no en tinc ganes.

-Ets l’hereu d’una llarga nissaga de Sacerdots, oi? -va demanar el Jirou, fent memòria- Suposo que ha de ser molta responsabilitat, sí…

-No és per això -va tallar-li el nen- Jo vull ser el pròxim Sacerdot Major de Drakkar, per això m’hi esforço molt, però tot i que dono el millor de mi, els meus superiors només veuen el que faig malament… Em frustro molt ràpidament.

-Ah -va contestar el Jirou sense saber què contestar- Jo sóc tot el contrari. Si no torno mai més, suposo que no li sabria greu a ningú. En canvi, si tu faltessis, Drakkar estaria molt trist. Parlam de Drakkar, com és?

-No te’n puc parlar, ets enemic… -va dir el nen, amb el dubte a la veu.

-Sí, som enemics? -va riure’s el Jirou, que encara desconeixia la llarga història de guerra entre les dues nacions- A mi tot això em sembla una bestiesa. Per molt que siguis de Drakkar, ets el meu amic.

-Ja… els adults sempre parlen malament de Shinsei però tu em caus bé -va riure l’innocent Samonji.

-La guerra ve de tant lluny que ja ens odiem sense motiu -va reflexionar el Jirou, intentant comprendre-ho. El Koutetsu el va mirar amb admiració. Amb raó el Jirou era també el més llest de la classe, sempre deia unes coses que li feien pensar molt.

-Drakkar està a sobre d’una muntanya! -va riure el Samonji, començant a parlar amb gran delit- I és una gran ciutat, enorme, tota de pedra i sovint amb molta neu!! Les murades són molt boniques quan els hi dóna el sol i els dracs la sobrevolen sempre.

-No fan por? -va demanar el Jirou.

-Els dracs? Que va! Al principi quan no et coneixen són esquius, però si et guanyes la seva confiança són uns grans companys. A mi em fan por els fènixs, segur que ho cremen tot… Hi va haver un incendi fa molts, molts d’anys per culpa d’uns fènixs a Drakkar.

-Que va, només cremen quan se senten amenaçats, realment són molt agradables, elegants i molt ràpids -va somriure el Jirou- Shinsei és molt diferent. És una illa així que la ciutat dóna a la mar. A sobre del turó més alt s’alça el temple, de color vermell, el color dels Déus. La pagoda del temple és tan alta que es pot veure des de qualsevol punt de l’illa! Només d’entrar ja se sent el poder dels Déus en travessar la torii. L’olor a fusta, sentir el tatami als peus, deixar a les ema els teus desitjos als Déus i veure com els creients visiten el temple amb els kimonos brillants de diferents colors…

-El nostre temple és de pedra -va somriure el Koutsetsu Samonji- una gran Catedral blanca, diàfana, amb uns grans finestrals pels quals entra la llum blanca. Un dia has de venir! Vine amb mi i et mostraré la Catedral blanca més preciosa que veuràs mai!

-És clar que vindré -va riure el Jirou- I tu vindràs a Shinsei, al temple vermell des del qual podràs veure la mar.
Aquesta promesa alentà els nens a continuar lluitant i a no caure en batalla. Els dos sentien que era estrany que haguessin trobat una amistat tan sincera en algú de l’altre bàndol, cosa que els feia replantejar-se si tot el que els ensenyaven era cert.

El que no sabien, de totes maneres, és que mesos més tard s’haurien de dir adéu per sempre.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


-Quan vaig tornar al temple, després de tots els honors que vaig rebre al camp de batalla, em varen començar a veure d’una manera diferent -va continuar el Taroutachi. La Hanako se l’escoltava sense dir res- Va començar una etapa bastant bona per a mi… El mestre em continuava pegant però es podia suportar perquè tenia bons motius per voler viure.

-Estic contenta que t’anés millor… -va dir la Hanako, sense saber què havia de dir, perquè realment que continués com sempre no era gens agradable, però no sabia com fer-li veure al Taroutachi que estava escoltant la seva història.

-En aquella època -va contar el Taroutachi- vaig començar a entrenar amb la divisió de combat que em van rebre amb molt bona gana. Vaig fer bons amics.

-De veritaaat?? -va demanar molt sorpresa la Hanako, qui es va guanyar, amb raó, una mirada d’enuig del seu mestre.

-Em vaig fer molt amic del Jud’Oh… -va anunciar, creant l’impacte esperant. La Hanako se’l va mirar, sense entendre res.

-Del Capità de la Divisió de Combat? -el Taroutachi va somriure, mostrant les dents, entusiasmat. Pareixia que havia una història darrere de l’odi que obertament es manifestaven els dos capitans.

-M’estàs enganyant? -va demanar la Hanako, en veure’l somriure.

-No, no, t’ho prometo -va riure el Taroutachi- Ell i el Samonji han estat els meus millors amics. Bé, i l’Ishikirimaru, evidentment, però per aquella època era un nen d’un o dos anys que simplement em seguia per tot…

La Hanako flipava més a cada paraula que sentia.

-Eeeeehh… -va dir la Sacerdotessa- L’Ishikirimaru va arribar tan petit al temple?

-Ja t’has oblidat del Jud’Oh, eh? -va riure’s el Taroutachi- L’Ishikirimaru no ha sortit mai del temple, Ukihana. Ell ja va néixer aquí.

-Si? -va demanar la Sacerdotessa- Per això té els modals i la tradició del temple tan arraigats, no? -va riure’s la noia- No sé per què però sempre m’havia imaginat que l’Ishikirimaru era com tu, que va arribar al temple més tard.

-No, no, ell… els seus pares eren Sacerdots -va dir el Taroutachi. Es notava que estava fent un esforç per triar les paraules que feia servir.

-Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeh? -va demanar la Hanako, sorpresa.

-T’havia dit el contrari, l’Ishikirimaru? -va demanar-li el Taroutachi, temerós d’haver dit quelcom inadequat.

-No… -va reconèixer la Sacerdotessa- Però no sé per quin motiu havia deduït que havia arribat al temple sent ja un poc més gran… Vaja, realment no sé res sobre vosaltres.

El Taroutachi la va mirar i es passà les mans pels ulls, cansat.

-Hi ha coses que són difícils de contar i l’Ishikirimaru és una persona reservada. De totes maneres, si no t’ho ha contat és perquè no deu haver tingut l’oportunitat… La seva mare era Sacerdotessa i quan va tenir l’Ishikirimaru va haver d’abandonar el temple. Però de totes maneres jo hi estava bastant gelós…

-No t’entenc -va admetre la Hanako.

El Taroutachi va sospirar, contrariat. Sabia que no estava bé parlar de la vida dels altres però la història de l’Ishikirimaru i la seva s’unien en aquell punt.

-El seu pare era el meu mestre -va dir el Taroutachi, enfadat. La Hanako va poder aguantar les ganes de cridar de la intriga, però no va dir res- I la seva mare una Sacerdotessa molt bonica, de cabells marrons llargs i prims i uns ulls blaus preciosos.

-Per què ella se’n va anar? -va demanar la Hanako, amb un poc de llàstima.

-Per les normes del temple -va explicar el Taroutachi- Els Sacerdots no podem manifestar físicament el nostre amor i molt menys tenir fills si no és a dintre d’un matrimoni al qual els Déus li han donat el vistiplau.

La Hanako se’n va fotre, tot pensant en l’eufemisme “manifestar físicament l’amor”, cosa que va provocar la indignació del seu mestre, que respectava les normes molt estrictament. El Taroutachi creia profundament amb aquestes normes, en teoria dictades pels Déus, impossibles de ser quebrantades per algú que consagra la vida a servir les divinitats. Per a ell, pensar que aquelles normes no tenien massa sentit, no era una opció. Si els Déus ho prohibien, no es podia fer.

Però la Hanako, contràriament, no pensava igual. El temple tenia normes molt antigues i sense sentit i aquella n’era una de les més estúpides que havia escoltat mai.

-A tu et pareix una tonteria perquè vens de Tokyo, la terra del pecat i el llibertinatge! -va retreure-li el Taroutachi- Però són normes dictades pels mateixos Déus! No les pots desobeir! El contacte físic més enllà del que es pot considerar moral està prohibit!

La Hanako se’l va mirar desafiant, però no va voler discutir. Als Déus els era igual el que ella fes amb la seva vida. L’ambient es va tornar tens, així que la Sacerdotessa va voler canviar de tema ràpidament.

-Així que per aquesta ximplesa va deixar el nen petit? -va riure’s la Hanako, reprenent la conversa sobre l’Ishikirimaru.- Doncs vaja una mala mare!

-No era mala mare -la va renyar el Taroutachi- Venia molt sovint a veure’l, mai se’n va oblidar del seu fill! Sempre, sempre pujava fins al temple i es preocupava per la seva salut!

La Hanako no va dir res més. Baixà el rostre, pensant que s’havia passat. No recordava, en aquell punt, que la mare del Taroutachi l’havia deixat al temple i que mai més havia tornat ni tan sols per veure al nen. La Sacerdotessa va entendre que el Taroutachi tingués enveja de la mare de l’Ishikirimaru, que sempre tenia un moment per anar al temple per veure com anava creixent el seu fill.

-L’Ishikirimaru de petit sempre tenia molts problemes de salut… -va reconèixer el Taroutachi- Era un noi esquifit per la seva edat, magre i propens a emmalaltir. Em varen assignar que el cuidés i vaig passar moltes nits en vela intentant baixar-li la febre. Una vegada vaig estar ben segur que es moriria… Però igual que era feble, pareixia que també tenia el favor dels Déus… En créixer la seva salut va millorar, però seguia sent un nen feble.

-Segur que era molt bufó -va riure’s la Hanako, imaginant-se un petit Ishikirimaru amb els ulls blaus i les galtes enceses.
-Obre el meu armari -va demanar-li el Taroutachi, intentant-se aixecar sense èxit. Pareixia que encara que el dolor de les ferides ja no era tan intens, encara no es podia moure com volia- Treu la fusta que hi ha sota les sabates.

La Hanako va fer el que el mestre li va demanar, però amb un poc de por per veure què trobaria a l’amagatall secret del Shogun. Només va trobar una capsa gran de fusta i la va treure amb molt de compte. La va portar al mestre i tornà cap a l’armari per tancar la porta i col·locar altra vegada les sabates de fusta que havia descol·locat. Realment no calia, però volia donar-li un temps al Taroutachi perquè obrís tot sol la capsa.

-Mira -va dir, trobant de seguida el que buscava. La Hanako tancà l’armari i tornà al seu costat, agafant entre les mans una petita foto. Els ulls de la Sacerdotessa varen brillar en veure un Taroutachi amb una cua molt més curta i un nen petit al seu costat, excessivament prim i amb la mirada molt trista. Li va fer molta llàstima l’Ishikirimaru en veure la seva mirada, plena de buidor.

-No me l’imaginava així -va sincerar-se la Hanako. Ara l’Ishikirimaru era un home mitjanament corpulent, amb uns quants quilos de més. Veure’l tan prim i desnodrit li va rompre el cor. En canvi, havia de reconèixer que el Taroutachi estava molt guapo.

-Estàs guapo -va dir-li la Hanako, mirant-lo als ulls per veure la seva reacció. El Shogun li va tornar la mirada i va somriure d’una manera que volia dir “evidentment, ja ho sabia”.

-Quan va tenir 5 o 6 anys va començar a créixer amb normalitat -va dir-li el Taroutachi- Però sempre va tenir problemes per ser acceptat pels altres Sacerdots, que no el respectaven.

-No? -va demanar la Hanako- Per què?

-Perquè era un bastard -va dir el Taroutachi- Havia nascut fora del matrimoni dels seus pares i això el va convertir en un indesitjable. Ningú del temple volia estar a prop d’ell i sempre que podien els companys el tractaven malament. Suposo que també això va fer que l’Ishikirimaru mai volgués correspondre els sentiments que la Yui tenia per ell… Hauria estat massa dolorós per a ell enamorar-se d’una Sacerdotessa, tot i que va tenir l’oportunitat de fer les coses bé… Però l’Ishikirimaru és especial i respecta massa les normes.

-No em sorprèn -va admetre la Hanako, assimilant-ho tot i recordant la història dels caps de peix a dintre del llit del petit Jirou- Sigui com sigui, ara entenc per què t’admira tant.

-M’admira? -va demanar el Taroutachi- Qui?

-L’Ishikirimaru -va riure’s la Hanako- Sempre et mira amb admiració i teniu molta confiança. No m’imaginava que el vostre vincle fos tan antic i fort.

El Taroutachi va somriure, altiu.

-Sóc com el seu germà gran, t’ho ha dit moltes vegades -va repetir el mestre- No ho deia per dir, realment sempre he estat al seu costat. No com el seu pare…

-El teu mestre… no es va encarregar de l’Ishikirimaru? -va demanar la Hanako

-Hahahahahaha -va riure’s el mestre, amb ganes, com si volgués fer evident que només de pensar en una cosa així, ja li feia riure- Que va!!! Ni se’l mirava de cara. El pobre Ishikirimaru no va saber que ell era el seu pare fins molts d’anys després. De fet, aquestes ferides me les va fer el seu pare i ell sempre s’ha sentit responsable per això… Va ser un shock molt gran per a ell, no li mencionis ni li diguis que t’ho he contat…

La Hanako va fer que sí amb el cap. La noia continuà mirant la fotografia i en va demanar més, però a part d’aquella, una amb el mestre en la qual el Taroutachi posava mala cara i una amb un munt de Sacerdots davant del temple, no tenia massa fotografies més, tret de dues que no li va voler ensenyar.

-No m’ensenyes aquestes? -va demanar la Sacerdotessa somrient.

-No -va contestar el mestre, taxativament. Però després li va mostrar una d’aquelles dues, on sortia més major amb un jove, els dos somrient a un dojo.

-Qui és? -va demanar la Hanako.

-És el Jud’Oh -va admetre el Taroutachi- Aquí teníem ja 17 anys. Va ser l’any que em vaig declarar a la noia de qui sempre havia estat enamorat.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

La Hanako es va quedar de pedra. No va saber com reaccionar ni què dir davant d’aquella notícia. Va mirar-se el jove Taroutachi de la fotografia, amb un somriure enorme d’orella a orella en aquell vell retrat que, de ben segur, tenia al darrere una gran història.

-Se’t veu feliç… -va contestar la Hanako, intentant canviar de tema.

-Ho era -va dir el Taroutachi, secament- Fins que tot se’n va anar a la merda.

Molt expressiu… va pensar la Sacerdotessa però no va dir res. Es va posar més te, que estava completament fred i va fer veure que en bevia i pensava en tot allò. El passat del Taroutachi, del petit Ishikirimaru, l’amistat del Taroutachi amb el seu actual rival… Havia d’assimilar tota aquella informació nova que mai s’hauria imaginat. De sobte es va sentir un poc fora de lloc, com si tot allò fes que entre el Taroutachi i l’Ishikirimaru hagués un vincle tan fort i profund que la Sacerdotessa només el destorbés.

-El Juimirou Daichi Ohhamaru i jo ens vam conèixer quan vaig tornar d’Endor i vaig començar a entrenar amb la divisió de combat.

-Es diu així? -va riure’s la Hanako, quasi escopint el te. Deixà la tassa a un costat i tossí un poc perquè quasi s'havia ennuegat.

-És de família aristòcrata, evidentment té un nom adient al seu estatus. -va informar el Shogun- No és com els Sacerdots, que ens canviem el nom només quan arribem a cert estatus. Si ets de casa bona, generalment no te’l canvies.

-L’Ishikirimaru sempre s’ha dit així? -va demanar la Hanako, ignorant.

-No, Hanako -va respondre el Taroutachi, fent servir el seu nom real- Tu de veritat creus que algú li posaria un nom així al seu fill?? O Taroutachi? Són noms triats pels Déus.

-Qui sap, Jirou -va respondre la Hanako, només com a excusa per fer servir el nom del mestre, que la va mirar, divertit- I què va passar perquè ara no et puguis ni veure amb el Juimirou?

El Taroutachi va estirar el coll, com si li fes mal i va fer el mateix un poc els braços. En realitat estava pensant com explicar tot allò a algú despistat i que s'emocionava fàcilment.

-Ja t’ho he dit -va respondre el Taroutachi, mirant les seves cames amb molt d’interès- Em vaig enamorar.

-No entenc quina relació hi ha… -va admetre la Hanako.

-Aaaaah -va sospirar amargament el Taroutachi, molest. Realment no li volia contar, però a la vegada volia confessar-li tot, volia que ella conegués aquella crua història que tant l'havia marcat- Em resulta molt molest parlar d’això amb tu… -sospirà llargament- Portava enamorat d’ella d’ençà que la vaig veure. Va ser en tornar d’Endor, durant la meva absència havien entrar alguns Sacerdots nous, molts s’havien anat o havien mort en combat i, d’entre els nous, havia una Sacerdotessa preciosa.

-No t’imagino enamorat -va dir la Hanako sense pensar, amb la mirada perduda.

-Perdona? -va demanar el Taroutachi, visiblement molt ofès.

-Vull dir… que no ets precisament… emotiu -va contestar la Hanako adonant-se’n que s’havia ficat en un bon embull perquè el mestre la mirava molt enfadat.

-Ah -va respondre el Taroutachi, fent temps per amollar-ne alguna de les seves- Així que la senyoreta opina que no ho demostro suficient?

La Sacerdotessa va mirar cap a altra banda, quan sentí com el Sacerdot l’agafava gentilment per la cintura i l’apropava cap a ell, començant a besar-li el coll.

-M’has ofès -va dir-li el Taroutachi a l’orella- Em pensava que tenies clar que anava molt en sèrio.

-No m’has entès -va dir la Hanako, intentant desempallegar-se- El que vull dir és que no t’imagino posant cara d’adolescent hormonat…

-Saps que vaig molt en sèrio, oi? -va ignorar-la, completament, el Shogun. La noia va assentir, acceptant les dolces carícies de l’home. La Sacerdotessa va somriure, agafant les mans a l’home de cabells negres.

-M’ho acabes de contar? -va demanar la noia, somrient. El Taroutachi va somriure també però no va deixar anar la Sacerdotessa que havia assegut entre les seves cames.

-M’hi vaig enamorar de seguida, com si fos ximple -va riure’s d’ell mateix, el Shogun- I sovint en parlava d’ella amb el Jud’Oh. Recordo la primera vegada que li vaig parlar, com si fos avui… Mai em va fer massa cas, la veritat.

-No? I eres guapo… -va dir la Hanako tornant a mirar la fotografia on sortia amb el Jud’Oh al dojo.

-Era? -va demanar el Taroutachi, tornant a parlar-li a l’orella.

-Deixa de malinterpretar tot el que dic! -va queixar-se la Hanako- Ets tu el que s’expressa fatal!! A més, no sé com et pots pensar que em penso que no ets seriós quan, fins i tot quan et fa gràcia una cosa, sols riure de manera seriosa!

-Et semblo avorrit, aleshores? -va demanar el Taroutachi, alçant una cella i en veure com la Hanako s’enfadava, va començar a riure. La Sacerdotessa va trepitjar el seu mestre tan fort com va poder.

-A que demano que t’arrestin? -va demanar el Taroutachi, fingint aires de superioritat.

-Amb els teus soldats no tinc ni per l’aperitiu -va contestar la Hanako, enfadada. No va saber com, però la Sacerdotessa acabà en braços del Shogun. El Taroutachi pareixia que estava a punt de quedar-se mig adormit, però es despertà i continuà contant la seva història.

-La Kaori -va aturar-se perquè la Hanako es va posar a riure- Què et passa ara?

-Kaori? Quin nom més antic -va riure’s la Hanako.

-Tinc 36 anys, què et pensaves? -va queixar-se el Taroutachi.

-Ah, em pensava que no recordaves la teva edat… -va queixar-se la Hanako, un poc molesta perquè el Taroutachi mai li havia volgut dir, i això que ella havia insistit bastant.

-He fet calculs, ximple -va confessar, un poc avergonyit. Patia que la Hanako trobés que era molt major per ella- Si l’Ishikirimaru té ara 27 anys i quan va néixer jo en tenia uns 9 anys… Simple, no?

-No et pensis, jo hauria necessitat una calculadora… -va confessar la noia.

-Una què?? Em deixes continuar la història o no fas comptes callar-te? -va queixar-se el Taroutachi, avergonyit. La Hanako va assentir, sense dir res- La Kaori era una noia molt alta i prima, amb una llarga cabellera negra i que sempre somreïa. Per a mi, era la dona perfecta, atenta, molt delicada, bellíssima i amb una puresa virginal. La primera vegada que la vaig veure, a davant l’altar ressant amb veu divertida… em va captivar profundament. Des d’aquell moment, la meva vida va girar al seu voltant. Em vaig dedicar, durant anys, només a observar-la de lluny, sense atrevir-me a dir-li res.

La Hanako va riure, pensant en el seu mestre com un stalker. Se l'imaginà jove i inexpert, espiant a darrere d'una porta.

-Calla, va! -va queixar-se el Taroutachi, posant cara d’amargat- Si em tornes a interrompre et quedaràs amb les ganes de saber-ho!

-Realment tinc preguntes -La Hanako no volia que el relat acabés. Com a mínim volia saber quina classe de persona era aquella noia. El Shogun va alçar una cella- Són serioses, t’ho prometo! -va fer el cor fort i va fer la primera pregunta que li va passar pel cap- Quan et vas enamorar d’ella?

-Quan vaig tornar d’Endor, no m’escoltes? -va cridar-li el Shogun.

-Sí, si… -va fer la Hanako, intentant dur els comptes amb els dits- però vares tornar als 11? 12?

-L’Ishikirimaru tenia 2 o 3 anys, així que devers els 11, sí -va aclarir el mestre, molest.

-I fins els 17 no li vares dir que t’agradava? -va demanar-se la Hanako, divertida- Sempre t’he vist com algú decidit…

-No era pas tan fàcil, ja t’he dit que no era com ara, que amb les Sacerdotesses ens relacionàvem poc. -va confessar el Taroutachi, enfadat- Fins que no ens vam quedar menys persones al temple no ho vam canviar… No et pensis que la podia veure cada dia i era un nen, no sabia ni què dir-li.

-Que bufó -se’n va riure la Sacerdotessa- Així que et vas passar un munt d’anys només observant.

-No t’equivoquis, sempre que podia m’hi feia notar. -va mentir el Taroutachi. No volia que la Hanako el veiés com un pringat- Vulguis o no, destacava perquè era més alt i fort que la majoria dels Sacerdots. Si la trobava sempre li parlava o li demanava alguna cosa, encara que ja sabés la resposta. I, amb el temps, vaig començar a notar que ella també em cercava.

-I què vas fer? -va demanar la Hanako, completament immersa a la història.

-Li vaig comentar al Jud’Oh perquè estava molt indecís… -va contestar el Taroutachi- Mai havia tractat massa amb les dones. La darrera dona amb la qual vaig tractar, la meva mare, em va abandonar al temple… I després de pensar-ho molt, m’hi vaig declarar.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


Recordo, altra vegada, que aquest rol no és apte per a menors d'edat.


-Mira com et segueix amb la mirada -va dir el Jud’Oh, descansant, estirat al terra del temple. Havien traslladat els entrenaments allà perquè el dojo de la Divisió de Combat estava ara mateix en reformes.

-No exageris -reia el Jirou, tot bevent aigua i mirant com la Sacerdotessa els mirava, passant amb una capsa carregada amb emas.

-Que si, que sempre que venim aquí a entrenar passa tres o quatre vegades i sempre et mira -va riure’s el Jud’oh.

-No sé Jud… -va confessar el Sacerdot veient com el seu amic somreia. Amb ell es podia sincerar, així que li confessà el que li passava ara mateix pel cap- No m’atreveixo a dir-li res. És tan pura i bonica que em fa por espantar-la.

El Jud’Oh es va aixecar i es va llençar cap al Jirou, de manera bèstia, fent-lo caure. Ell era així, espontani i no pensava massa en les conseqüències. Sempre somreia des del cor. Era l'amic que el Jirou sempre havia necessitat.

-Què fas? -va cridar-li el Jirou, veient com el seu amic el llençava al terra.

-Si et pego una pallissa potser et ve a socórrer -va riure’s el Jud’oh amb moltes ganes i començà a imitar el to de veu de la noia- Ah, Jirou-san, deixeu que us cuidi!

-Ets un bèstia!! -va cridar-li el Sacerdot, estavellant-li l’espasa de bambú al cap.

-I tu no? -va demanar el soldat, tocant-se el cap amb cara de patiment. De totes maneres, el Jirou ho sabia, que la noia darrerament es trobava molt amb ell i, no era casualitat, perquè la Kaori sempre sortia del grup de Sacerdotesses que tenien un horari molt estipulat. Ho feia aposta, no en tenia cap dubte.

-Confessa-li que t’agrada -va dir el Jud’Oh, intentant animar l'indecís del seu amic. Sabia que el Jirou era indecís perquè sempre ho havia tingut tot molt difícil. Creia que, si li anava bé amb aquella noia, les coses començarien a somriure-li al seu amic.

-Naaaaaah -va riure el Jirou, passant-se la tovallola pel cap.

-Per què no? Si et corre darrere, deu ser el que està esperant. -va tornar a insistir el samurai.

El noi dels cabells negres es va quedar pensatiu. No sabia què fer… Li agradava moltíssim, estava profundament enamorat d’ella. El seu somriure graciós, els seus ulls pícars, la seva figura esvelta, la seva veu dolça i la seva puresa. Li encantava… Feia tants d’anys que l’observava que li costava acceptar que el seu amor platònic es pogués convertir en alguna cosa real. Seria tan feliç si només pogués agafar la seva mà…

Va acompanyar al Jud’oh a la Divisió de Combat, només pensant en això, en ella, com sempre. La veritat és que hi pensava molt sovint perquè estava molt enamorat… Era la dona dels seus somnis, perfecta, pura i preciosa. Com no enamorar-s’hi? No entenia com els altres Sacerdots no estaven d’ella! Si aconseguia estar al seu costat, ni que fos mínimament, seria l’enveja del temple i el més feliç de tots els Sacerdots.

Estava tan nerviós i indecís que el primer que va fer en tornar al temple, va ser anar a resar davant dels Déus. Va posar-se just al davant de l’altar, davant del foc etern i va resar perquè els Déus el guiessin, que posessin llum al seu camí.

-Si us plau -va implorar el Jirou als Déus, postrant-se davant l'altar amb moltíssima devoció, sentint-se el serf més humil- Mostreu-me el camí.

I quan va aixecar el cap, després d’una bona estona de pregar per la seva felicitat, va passar el que mai hauria esperat. Com per art de màgia, la Kaori estava allà, jugant amb els seus cabells, cargolant-los mentre mirava l’altar amb gest avorrit.

-Què fas? -va demanar-li, seient molt a prop. El Jirou va obrir molt els ulls, com si estigués somniant. Era tan bonica, tan dolça, d’una bellesa pura i virginal- Resaves molt intensament, quina enveja.

-Enveja? -va demanar el Jirou, amb un nus a la gola.

-Si reses amb tanta intensitat, segur que és perquè desitges alguna cosa amb molta força, que tens algun motiu per viure. T’envejo… Per a mi, la vida és avorrida, sense emoció.

El Jirou es va quedar en silenci, simplement mirant-la. Era tan pura i bonica… La noia se’l mirava, avorrida.

-No et pensis -va dir, finalment el Jirou- Desitjar alguna cosa, només em fa infeliç perquè no ho tinc.

La Kaori va parpellejar pícarament i va agafar la mà del noi.

-I què desitges amb tanta força? -va dir, somrient, agafant amb calidesa la seva mà. El seu cor va bategar amb una força insospitada. La noia acostà el seu rostre al del Sacerdot, mirant-lo amb intensitat. Els seus llavis s’ajuntaren en un sol instant, com si fos un somni.

-T’esperaré aquest vespre al darrere de les fonts termals -va dir la Kaori- No em fallis.

I es va aixecar, lentament, somrient i se’n va anar com si no hagués passat res, deixant al Jirou content però completament descol·locat. Això acabava de passar de veritat? O havia estat la seva ment que s’ho havia imaginat, confós i encegat pel desig? Com podia ser que la Kaori, la dona més perfecta d’aquest món, l’hagués anat a cercar? Era tan perfecta… Es tocà els llavis, confós.

-És cosa teva, oi, Gran Déu? -va dir el Jirou, postrant-se completament davant de l’altar- Consagraré la meva vida a servir-te -va cridar mentre donava les gràcies als Déus amb tota seva força.

Anà a dutxar-se, sopà prest i anà a esperar al darrere de les fonts, on hi havia una casa petita i abandonada que feia molts d’anys s’havia fet servir com a magatzem però que ara estava buida. Esperà, esperà i esperà i quan ja era més de mitjanit i es pensava que s’ho havia imaginat i ja anava al llit, completament decebut amb la vida, la Kaori va aparèixer i va somriure, fent-lo entrar al magatzem de males maneres.

-Per què no has esperat a dintre? -va demanar la Kaori, mirant per la finestra- T’ha vist algú?

-Qui vols que em vegi per aquí, si no hi ha ningú? -va demanar el Jirou. Notà que els nervis se li havien reflectit a la veu. El cor li anava a cent per hora, estant allà a soles amb la Kaori, la noia més dolça del món. La va mirar absolutament embadalit. Els seus cabells negres, el seu rostre redó i somrient, els seus ulls lluents, les cames llargues i pàl·lides, les mans delicades i perfectes.

El cor no li aturava, li bategava tan fortament que patia que ella no pogués sentir-ho. Seguia tots els seus moviments, molt atent a cada centímetre del seu cos. La dona se’l mirava, avorrida. Deixà la bossa a un racó i s’acostà, per besar apassionadament el noi. El Jirou es va deixar emportar per aquell petó desmesurat, sentint com les dents de la noia li mossegaven els llavis, en una lluita ferotge per la dominació.

La noia se’l va mirar, decebuda perquè ell responia molt lent i va allunyar-se d’ell, tornat a la bossa i treient unes botelles de sake. El Jirou es tocava els llavis, adolorits, pres d’un encant que el deixava sense respiració. Aquell petó tan apassionat, volia dir alguna cosa, oi? Ella també l’estimava? Per ella, per ella el Jirou estava disposat a deixar-ho tot, a deixar enrere tot el que era, a destruir-se si era necessari.

-Kaori… -va dir-li mentre la noia obria la botella de sake i començava a beure sense aturar- Jo estic… -havia de dir-ho, havia de ser fort i posar els seus sentiments en paraules, expressar-li com de sagrada era ella, com la idolatrava- T’estimo moltíssim. Sempre t’he estimat, cada segon de la meva vida l’he viscut per tu!! Jo… sóc la persona més feliç d’aquest món només estant avui amb tu.

-Ja jo sabia -va dir la Kaori, en una actitud pasota. Ho sabia, però semblava que no li importava. Agafà una altra ampolla i la passà al Jirou, mirant-lo estranyada.

-Tu… -va dir el Jirou, tremolant- Sents el mateix per jo? Per què jo per tu… jo et donava la meva vida sense dubtar-ho, Kaori!!!

-I tant, i tant -va dir la noia rient. Pareixia que totes aquelles paraules de bona fe, no arribaven fins la noia- Vine, seu i bevem! Celebrem el nostre amor -va dir, rient-se com si allò fos una broma.

El jove va seure al costat de la noia, intentant acaronar-la, mostrant-li el seu afecte. Però ella l'esquivà i li passà el sake. El Jirou ho acceptà, però no va beure res.

-Beu! -li ordenà la noia, molesta, perquè només ella havia obert la botella.

-Ni pensar-ho -va dir el Jirou, atresorant la botella- Me l'has donat tu, la guardaré per sempre.

-Ets molt avorrit -li va recriminar la noia, nerviosa. Pareixia decebuda, com si aquell noi no s’estigués comportant de la manera que ella esperava. Va estar un poc en silenci, dubtant sobre si beure's el sake o no.- Mira, jo vull beure, tu fes el que vulguis.

El Jirou va somriure i va dir que ja li anava bé, que l'únic que volia era estar al seu costat. La noia va fer una gran riallada en sentir aquesta frase i se'l mirà com si fos un insecte.

-Ets un tio molt raro -va dir-li, mirant-lo amb menyspreu. Però tot i aquestes mostres no gaire afectuoses, el Jirou no s’ho prenia malament, ja que estava completament encegat. Per a ell, totes les seves paraules i tots els seus gestos eren purs. Si, era un poc ruda, però ell es va enganyar i ho va atribuir a un estat de nerviosisme. Estaven junts, per a ell, això ja ho era tot. I segur que per a ella també. Segur que ella també estava enamorada d’ell. Sinó, per què l’hauria citat?

El Jirou no va dir res. Es va seure a un costat de la sala i la va mirar embadalit, mentre la noia bevia i bevia.

-Estic avorrida. Aquesta vida és avorrida... -va dir la Kaori, sense poder-se ni aixecar. Es mirà el Jirou de manera lasciva i començà a obrir-se el kimono- Jirou, tu també estàs avorrit, oi? I si ens treiem la roba i ens ho passem bé una estona?

-Què? -va demanar el Taroutachi alçant la veu i apartant la mirada de l'escot de la noia, que lentament se l'anava obrint per mostrar-li els pits. Allò no era el que estava esperant d'aquella cita. Ell creia que estarien junts una estona, parlant de coses sense importància, que es declararien i es farien un petó o dos. Què estava passant? Per què les coses sortien tan malament?

-Vull que ho fem, Jirou -va riure’s la Kaori, obrint-se completament el kimono, mostrant-li al noi el seu cos despullat.


Aquella trobada, l’havien propiciat els Déus o bé el dimoni estava posant a prova la seva devoció?
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

Aclariment important: aquest rol no apte per a menors. Conté escenes que poden ferir la sensibilitat moral, així que, per favor, teniu-ho en compte abans de llegir-lo.

Text amagat.
-Què? -va cridar el Sacerdot. Això no podia estar passant. La seva mussa, l’angelical, la virginal Kaori no era com el Sacerdot sempre havia pensat que era. La noia es va llençar contra ell. El Jirou no ho podia evitar. Va dirigir la mirada. Li contemplava els pits amb desig, però a la vegada completament decebut.

-No, no -va dir el Jirou, quan la noia es va llençar a sobre d’ell i començà a besar-li el coll com una boja, amb molta força.- Si us plau, atura, Kaori!!

-Vingaaaaaa -va dir la noia, molt èbria.

-Estàs molt borratxa, has begut massa -va queixar-se el Jirou, intentant fer-la entrar en raó.

-I què? -va dir la Kaori- Què passa si vaig borratxa? Per què no vas i li contes als caps que estic sent una mala noia?

El Jirou no sabia com reaccionar mentre la Sacerdotessa el magrejava i el mossegava amb molta violència. Per què s’estava comportant d’aquella manera? El Jirou no volia, no podia admetre que la noia de qui sempre havia estat enamorat era només una façana, que no existia realment…

La màscara de la Kaori estava caient, el personatge que la noia s’havia creat de cara al temple estava sent descobert. Tot i així, el Jirou es continuava enganyant a si mateix, negant la realitat amb excuses. Tot era per culpa del sake. Ella no era així, es deia a si mateix, la Kaori era una noia pura, una Sacerdotessa com calia. No podia, no s’havia d’aprofitar d’aquesta oportunitat que els dimonis li estaven oferint. No cauria en un truc tan barat.

-Estàs borratxa -va dir, més per convèncer-se a ell mateix- Et portaré al llit.

-Ja era hora! -va cridar la noia, amb luxuria, ficant la mà a dintre dels hakamas del noi, que l’apartà ràpidament.

-Et dormiràs de seguida, ja ho veuràs -va dir el Jirou, agafant-la com si fos un sac de patates i començant a caminar. No volia pensar-hi massa, però la veritat és que aquella primera cita havia estat molt decebedora. Tornà a dir-se a ell mateix que tot era per culpa del sake, que la dolça i virginal Kaori realment no era així, que tot havia estat per culpa del dimoni de l’alcohol.

La portà a la seva habitació i la va deixar dormir al seu futon. La noia, evidentment, es quedà adormida als dos segons i el Jirou es passà bona part del vespre contemplant-la, gaudint de la seva bellesa adormida a la llum de la lluna. Quan ja no va poder més, el Sacerdot es va dormir a sobre del tatami, perquè compartir el llit amb ella era una cosa que no pensava fer fins que es cassessin, com les normes dels Sacerdots dictaven.

-Uhmmmm… -va dir la Kaori, despertant-se quan l'alba era quasi una anècdotai, automàticament, emportant-se les mans al cap- Joooder

El Taroutachi es va aixecar, amb la marca del tatami a la cara i amb l’esquena adolorida a causa de la mala postura que havia agafat dormint al terra. Se sentia un poc constipat i marejat per haver dormit poc.

-Què passa? -va demanar el Jirou, intentant somriure.

-La puta ressaca -va dir la Kaori- No recordo una merda…

-Tranquil·la, vaig cuidar de tu -va dir el jove Jirou, amb un somriure paternal. La Kaori se’l va mirar com si fos un insecte.

-Cuidar? Vaja, que t’has passat un vespre entretingut amb mi, no? -va somriure la noia, pícarament. -Quantes vegades ho hem fet?

-No, no, no, no!! -va voler aclarir el Jirou el més aviat possible- No és el que et penses!!

-Com que no?? -va riure’s la Kaori.

-Que no t’he deshonrat -va explicar el Jirou, molt seriosament- Som Sacerdots, Kaori. Els Déus ens prohibeixen les relacions íntimes, ja ho saps!

-De veritat? Em surts amb aquestes històries? Et creus tota aquesta merda? -va demanar la Kaori, amb les mans al cap.

-No és cap... merda! -va respondre molt seriós el noi, contrariat per haver de fer servir un vocabulari poc refinat- Són les normes del temple. Les compleixo perquè ser Sacerdot és el que em dóna identitat, perquè els Déus són els que regeixen la meva vida!!

La Kaori es va treure les mans del cap i se’l va mirar desafiant.

-Ets verge, oi? -va demanar ella, somrient.

-Evidentment -va dir el Jirou, orgullós- I tu també, perquè ets una Sacerdotessa!

La Kaori es va fotre d’ell, rient molt fort. Havia perdut el compte de tots els homes que havien passat per la seva habitació. I no se’n penedia gens. Perquè la vida, al cap i a la fi, era avorrida i les normes del temple eren la cosa més ridícula del món. Els Déus? A ella tot això no li importava. Només cercava diversió. I començava a pensar que aquell noi no havia estat una bona opció.

-Mira, no parlis del que no saps -va contestar-li, pensant en el sexe salvatge que havia tingut amb un Sacerdot uns anys més gran que el Jirou. Potser, abans de fixar-se amb el Jirou, hauria pogut tornar amb ell, però la veritat és que els homes forts l’excitaven moltíssim i el Jirou era un dels més forts del temple.

-M’estàs posant nerviosa amb tant de puritanisme. -va dir la Kaori, destapant-se i creuant-se de braços- No em diguis que totes les xorrades que ens han estat ensenyant te les has cregut totes!! Mira, als Déus el que facis amb la teva vida els és igual, els és igual on la fiquis, saps? La vida és avorrida, monòtona…

Varen estar una estona en silenci, cadascú immers en els seus propis pensaments. El Jirou estava molt decebut, amb ella i amb ell mateix per haver-se passat tants d’anys perseguint un ideal, un somni que, al final, ni tan sols existia. Ella, la seva innocència i la seva puresa era el que sempre havia volgut, però en veure com era de veritat, el Jirou no podia evitar sentir-se un imbècil. Però realment, només era que havien començat amb mal peu, no? Encara havia esperances d’arreglar-ho, veritat?

-La vida és tan avorrida… -va tornar a dir la Kaori- Sempre estic avorrida, sempre. L’única cosa que vull és divertir-me una mica…

Es va aixecar del llit, treient-se el kimono amb ràbia fins a quedar-se sense gens de roba i anà a cercar el noi, que se la mirava amb desig.

-Vinga, Jirou -va dir la Kaori- Em desitges, puc veure-ho -va dir, rient-se- Per què ets tan caparrut? -agafà la mà del noi i la portà als seus pits- Divertim-nos un poc, siguem per uns segons els reis d’aquest món de merda!!

-Tu… -va dir el Jirou, tocant-la amb delicadesa- Tu els molt diferent a com t’imaginava...

-Ara no em ploris -va dir la Kaori, mentre el despullava- Ets un nen petit, saps? Amb la nostra edat, no hauries de ser un poc més madur?

El Jirou no va contestar. Tocava els pits de la noia pres de la luxúria, però a la vegada, es contenia. No podia canviar tot el que creia, tot el que havia estat aprenent tota la vida en uns sols segons. La Kaori era com un dimoni: bellíssima, preciosa i amb una personalitat maligna.

-Puuuaaj -va dir la Kaori en veure-li l’esquena- Quina cosa tan horrible… No vull veure’t això, tapa-ho!!

El Jirou no va contestar, simplement es va tapar l’esquena amb el kimono mentre la Kaori li treia els hakamas amb rapidesa. Ja no hi podia fer res, pensava el noi, sentint la llengua de la Kaori recorrent-li el cos.

-Basta… -va dir el Jirou, però en realitat no volia aturar. Estava malament, els Déus ho prohibien però… la noia era tota una experta i ell no tenia armes per negar-se. Volia fer allò, el seu cos li demanava però el seu cap li negava constantment. L’estimava, això no era pas dolent, oi, Déus?

-Basta Kaori, no segueixis! -va demanar-li a la noia, però en realitat el seu cos s’arquejava amb cara carícia, s’aproximava més a ella amb cada fregament.

-Ho desitges -va riure’s la Kaori, avançant la mà fins el seu entrecuix- Em desitges, oi?

-Això no està bé -va contestar el Jirou entre gemecs, notant com la noia li acaronava entre les cuixes i el feia tremolar- Atura, Kaori!

-De veritat vols que m’aturi? -va demanar ella, començant a estimular-lo.

-Sí, atura -va demanar el Jirou movent el cos al ritme de la noia. Per què el cos no se li aturava? La Kaori va somriure. Al final ho havia aconseguit. Perquè sabia que el noi ja no es podria aturar. Es va tombar a sobre d’ell, disposada a anar amb tot. Lentament, la noia ho anà disposant tot per tenir el noi a la seva mercè. Ja era massa tard. Ja estava tot fet. El noi, finalment, no s'havia pogut resistir.

-Ara ja està -va riure’s la noia, movent les caderes de manera incontrolada, només pensant en el seu propi plaer- Ara ja has caigut, Jirou… Benvingut a l’infern. Gaudeix-ho...

Però el noi ja no l’escoltava, pres d’una passió incontrolable, mentre es fonien en un sol a sobre del tatami, sense tan sols cobrir-se amb uns llençols. Estar tan exposats excitava més la noia. La Kaori no era gens cuidadosa, pareixia una fera sedenta d’una passió que el Jirou no podia donar-li. Magrejà el noi tant com va poder, sabent-se la primera i rient-se de les seves conviccions amoroses i espirituals.

El Jirou panteixava molt fort i arquejava l’esquena desesperat, fent-se mal a les ferides i cercant el plaer més vivament. La Kaori sabia com fer-lo perdre el cap, com portar-lo a les mateixes portes de l’infern amb aquella calentor tan intensa i aquelles fortes sacsejades de plaer.

-No et continguis -va dir-li, veient que el noi es mossegava els llavis i tancava els ulls. Tenia els punys estrets amb molta força i el cos en tensió- El pecat ja l’has comès, els Déus t’odien igualment, Jirou.

I poc després, el Jirou es va deixar anar, va deixar que les onades de plaer es fessin per complet amb el control del seu cos. El sexe finalment acabà.

-Ara ja ets un pecador -va riure’s la Kaori, tota suada, baixant de sobre el noi. El Jirou es mirava, horroritzat, en un estat mental que lluitava constantment entre el desig, la responsabilitat i els remordiments. Encara panteixava però se sentia molt culpable. Per què havia deshonorat tot el que predicava? Per què havia romput les normes dels Déus en les quals tant hi creia?

La Kaori va veure que el noi estava molt penedit i aprofità per riure’s d’ell.

-Què et passa? -va demanar-li la noia- Ja estàs preparat pel segon?

-No -va dir el Jirou, tapant-se la cara amb les mans- Això ha estat un error, Kaori. No ho tornarem a fer mai més.

I la reacció de la noia no va ser la que el Jirou havia previst.

-De veritat, fas pena -va etzibar-li la noia.

-Què passa? -va dir el Jirou, sense alè i sense entendre què passava mentre la noia s’aixecava i es vestia corrent, amb ràbia.

-Ets un avorrit!! -va cridar-li la Kaori- Aquesta vida és una merda!! Amb tu només he perdut el temps! No et vull tornar a veure!

I se’n va anar, deixant al Jirou amb molts remordiments. Volia plorar, però no li sortien les llàgrimes. Tenia el cor romput. El seu primer amor se n’havia anat, deixant-lo sol a una habitació que encara feia l’olor del sexe. Es passà allà bona part del matí, completament desfet. Al migdia anà a dutxar-se, a purificar el seu cos després d’aquell acte innoble. Estava decebut amb la Kaori però amb qui més decebut estava era amb ell mateix per haver traït totes les creences que tant defensava. I estava dolgut perquè la Kaori no l’havia volgut acceptar tal com era, amb les seves cicatrius incloses i amb el seu caràcter innocent. No era una bona noia i això era el que li sabia més greu.

Es dutxà i es passà la resta del dia al temple, resant, postrant-se davant dels Déus intentant eximir la culpa del seu gran pecat. Ben entrat el vespre, el Jud va anar a visitar-lo, estranyat que no hagués anat a practicar amb ell.

-Et passa res? -va demanar el Jud, seient-se vulgar-me davant dels Déus.

-He deshonrat els Déus -va dir el Jirou- Sóc una escòria de Sacerdot.

El Jud el va mirar sense saber exactament què havia de contestar.

-Va, va, que no n’hi ha per tant -va dir-li, sense saber a què es referia el Jirou- Mira Jirou, tu ets un Sacerdot dels bons, no? Vull dir que caces esperits dolents, allunyes el mal, vens la bona sort i totes aquestes coses… Això fa feliç la gent, no? Doncs ja està, ets un bon Sacerdot.

-He desobeït les regles dels Déus -va tornar a dir, agenollant-se davant dels Déus.

-Molt bé -va dir el Jud, un poc avorrit- Em pots dir què has fet? Has matat algú o què? M’estàs posant els pèls de punta…

-No -va dir el Jirou- No he matat ningú…

Es quedà en silenci, sota l’atenta mirada del seu amic.

-Doncs?? Eh mira, sóc el teu amic, t’ajudaré a enterrar el cadàver si cal!! Hem passat molt de temps junts, no? Mai et trairé, Jirou.

El Jirou va somriure, amb tristesa. Les llàgrimes, en aquell moment, sortiren soles. Tenir un bon amic en qui confiar era el millor que podia regalar-te la vida.
Bloquejat