[Rol] El món, real?

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Portava quatre setmanes, o el que és el mateix: un mes, sencer a Tadaima i em començava a preocupar pel fet de confondre les dues realitats, no em volia tornar majara. Així que vaig fer servir el meu clauer i de volta a la vida real, on era normal i corrent.
Em vaig "despertar" en mig de classe i tots els records sobre el món real em van tornar, totes les coses que havia fet fa 4 setmanes van tornar al cap com si les hagués fet fa només un moment (que de fet era així). Era una sensació ben extranya que tenia quan pasava massa temps a Tadaima. També era extrany el canvi de pes, és a dir pasar de sentir que portava l'armadura i l'espasa a sentir que només portava samarreta i pantaló i les claus de casa.

Allà estava jo en mig de classe, en aquell món jo era un estudiant de secundària normal i corrent, amb la seva amiga Hana, amb els seus problemes socials i amb la seva merda de pares. Estàvem a classe d'anglès, la professora explicava el past perfect continuos. -Pffft, ja ho he fet a l'academia això.-pensava. De sobte em van tirar un paper el cap. Vaig girar la vista i vaig veure a la Hana fent-me senyes indican que llegís el paper. Sense fer-li massa cas vaig tirar el paper a una paperera que tenia just darrera meu, ventatges de seure a prop de la porta.
Llavors vaig sentir un grunyit des de el fons i em va tornar a caure un altre paper al cap, que vaig tornar a tirar tal com em va arribar les mans. La raó de perquè no els obria era perquè em volia centrar en la classe encara que ja ho sàpigues, i també per por de que em descobrís la professora, aquella senyora tenia excessiva mala llet.

-Psst, Meizuuu, PSSSSST! -es sentia des de l'altre costat de la classe. Va tornar-ho a fer uns quants cops fins que es va posar de morros perquè l'ignorava i es va sentir un "Idiota." de fons.

La nostra relació era més ben aviat curiosa, desde petits ens haviem portat bé, però tenia per costum ignorar-la quan feia la cría. Llavors ella s'enforronyava i es queixava i anava recordant moments compromesos nostres que m'avergonyien molt, com aquella vegada que NO! Són vergonyosos i no els penso explicar per molt que li doni aquell punt salsejant al rol, no ho penso fer.

Com anava dient, la nostra relació era més ben aviat curiosa. Només ens teniem l'un a l'altre i ens soliem fer la guitza quasi cada dia, encara que no es podia comparar el grau amb el que ella em feia la guitza a mi amb el qual li feia jo, la Hana era el mateix dimoni i podia arribar a ser molt insuportable. Però en realitat m'ho pasava d'allò més bé amb ella.

Quan va acabar l'insti vam tornar a casa com cada dia. El paisatge d'on viviem bàsicament era neu, avets, neu, cases de fusta, faroles de poble antigues, neu altre cop, i gent moolt abrigada.
No ens vam dir res en tot el camí, jo normalment era callat i sovint pensava en les meves coses així que gairebé mai començava la conversa entre els dos. Ella en canvi parlava pels colzes sobre tot: Anime, manga, videojocs, moda, somnis, vida coitidiana, etc...
Encara que aquell dia no va parlar gens durant el trajecte a casa, suposo que estava molesta perquè l'havia ignorat.
Al arribar a la seva casa, de les dues cases aquesta era a la que sempre arribàvem abans, es va aturar en sec i es va girar cap a mi.

De sobte va dir una sola paraula que em va sobtar molt.

-Lluitem! -va deixar anar la motxilla i es va posar en guàrdia... o algo semblant.

-Què dius? -la vaig mirar desconcertat. Llavors es va acostar a un arbust que hi havia al pati de casa seva i va treure una espasa de fusta.

-Glups.- en aquell moment sabia que l'havia cagat perquè ella feia kendo i jo en canvi trist muay thai que t'havies d'acostar massa i això eren masses riscos per lluitar contra una espasa. De sobte va treure una altra espasa i me la va llençar. La vaig agafar agafar per la empunyadura al aire i em vaig posar en la posició que solia agafar a Tadaima, la Hana va fer una mueca.

Es va colocar en posició, agafant la fusta com es feia al kendo i es va llençar contra mi. El seu primer moviment va ser el de abalançar-se cap a mi brandant l'espasa de dalt a baix per finalment donar cop horitzontal per l'esquerra que vaig parar sense problemes. Vaig limitar-me a donar un pas enrere per evadir un altre atac horitzontal aquest cop per la dreta. El següent va ser un atac frontal, que vaig bloquejar sense dificultats. Llavors vaig fer la finta de que donaria un atac diagonal per l'esquerra, però quan ella es va cobrir, amb una velocitat de reacció molt ràpida vaig tirar l'espasa a l'altre mà i fent un gir que va acabar en una caiguda per el desequilibri del moviment li vaig acabar donant un bon cop al braç.

-Woah! Això ha sigut impressionant.-va exclamar. -Tenia raó quan vaig sospitar de que lluitaves diferent que abans. Però que lluitis tan bé amb una espasa no m'ho esperava. Digues, t'has entrenat en secret?
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

-Tch, ets rara. D'on treus aquestes conclusions? Ha sigut un cop de sort.-li vaig llençar la fusta.

-A mi no m'enganyes Meizu.-va agafar al vol la fusta.-Guardes algún secret i jo el descobriré!-va dir com si fos una detectiu.

-Deixa de mirar el detectiu Conan.

-Mai! Sinichi t'estimooo.-va dir mentres entrava a casa.

-Adéu i tal.-vaig dir quan ja havia tencat la porta.

Vaig sortir del seu jardí i vaig començar a caminar direcció casa meva. Quedava aprop de casa de la Hana però era un barri diferent, allò ja era la part alta de la ciutat.
M'hi vaig endinsar pel carrer principal del barri: era molt ample i als costats estava ple de cases blanques del mateix estil, totes eren calcades. Sempre m'havia semblat molt aburrit aquell carrer, massa uniforme pel meu gust.

Llavors al final del carrer hi havia una pujada que contenia unes quantes cases blanques més, el vaig pujar i tot seguit el carrer trencava a l'esquerra en un petit carreró ben fosc atapeït per dues cases blanques. El carreró apart de fosc era també estret i llarg. Després de 4 minuts caminant per aquella merda de carrer vaig arribar a un bosc gegant envoltat per gratacels amb una mansió dins seu. La meva casa.

Els meus pares eren científics de talla mundial i estaven obsessionats amb el tema de la concentració, així que van manar a construir un bosc per aïllar el so del exterior i la nostre casa dins.

Vaig entrar a casa sense dir ni ase ni bèstia. Mai ho feia, els meus pares molts cops no hi eren i si estaven allà tampoc contestaven. Viviem en la mateixa casa, però en mons diferents. La nostra relació era inexistent, només coincidíem a l'hora de sopar, si es que estaven a casa, i tampoc parlàvem massa.

Des de que tinc memòria que vaig començar a quedar-me sol a casa, bé no del tot sol perquè hi teniem la minyona que em cuidava, però la sensació era ben bé la mateixa. Els primers anys no hi vaig parlar massa amb la minyona.
Jo em dedicava a jugar amb les meves joguines i a mirar la tele, ella en canvi, feia les tasques de la casa. Però un dia, quan tenia 8 anys em va veure preocupat perquè a l'escola s'havien ficat amb mi. Ella em va ensenyar judo i més tard em vaig interessar per altres arts marcials.

Al final amb la minyona hi vam forçar una bona relació, com s'hi fos la meva germana gran. Només era 10 anys més gran que jo.

Recordo que un cop em va dir que havia començat a treballar aquí per que els nostres pares es coneixien i els seus eren molt pobres i era la manera que tenien els meus pares de ajudar-los ecònomicament ja que la pagaven molt bé.

La casa per fora era molt... contemporània. Tenia 6 plantes i totes eren com rectangles fets de vidre, apilades una damunt de l'altre. Els colors dels vidres canviaven a cada planta: començava amb un vermell a la primera planta i llavors baixava l'intensitat fins que la tercera es combinaven el vermell de la primera planta amb el blau de la sisena.

Vaig entrar i vaig anar directe a l'ascensor que hi havia a mà esquerra de l'entrada. Al seleccionar la tercera planta, on estaven les habitacions d'una casa comú, va sonar un "pipipip" (un pi per planta) que indicava que l'ascensor es dirigia a la tercera planta, un protocol innecessari en la meva opinió.

Al sortir del ascensor la Noa, la minyona, em va intentar sorpendre.

-BU!!!.-va cridar.

-Ah, ets tu, hola.-vaig passar pel seu costat i em vaig dirigir a la meva habitació.

-Només això? Carai, normalment em dius més coses, et preocupa alguna cosa.-va afirmar.

Vaig aixecar una cella.

-Em coneixes massa bé per la meva desgracia.

-Què és, què és?

-Un secret ben guardat podria ser destapat.

-Quin secret?

-No t'el diré, per això és un secret.

-Potser és que ja has descobert Tadaima?

Vaig fer ulls grossos. Com sabia de l'existencia del món de Tadaima?

-Per què ho saps?

-Perquè conec als teus pares. Sé qui són, sé que van fer, sé qui ets.

-Ets amiga o enemiga?-vaig fer una passa enrere.

-No importa, els bàndols de Tadaima són part de Tadaima i no del món humà. Ademés si jo fos de Shinsei no canviaria el fet que t'he cuidat des de petit i que sóc la teva criada preferida, no?-em va guinyar un ull.

-Com sigui, he d'estudiar una estona.

Quan ja feia fila cap a la meva habitació la Noa em va agafar el braç sobtadament. Em va mirar fixament als ulls amb una mirada que vaig entendre perfectament. Ves amb compte em deia.

-Per què?-vaig respondre.

-Amb els diversos incidents que has tingut amb Shinsei, ara t'han posat en el seu punt de mira, et volen liquidar abans de que esdevinguis una amenaça major. Hauries de vigilar les teves accions, sempre hi han conseqüències. Ves amb compte.

-Tot està bé, em puc valdre per mi mateix. No importa quants enemics vinguin, els derrotaré a tots per defensar allò que m'importa.

En acabar de dir aquelles paraules es va girar tot apartant-me la mirada. Aquella dona realment sabia qui era i coneixia tots els meus moviments a jutjar pel que m'havia dit. Era una espía? Contractada per qui? Per Shinsei? O per els meus pares que potser volen tenir un ull posat en els seus experiments.
Al entrar a l'habitació hi havia una carta signada pels meus pares. En poques paraules deien que marxaven molt i molt lluny per no tornar. A Tadaima.
Bloquejat