El festival de les estrelles
A sobre de dues enormes teles blanques, tot just a l’entrada del Gran Fènix Daurat de Shinsei, hi havia dos grans troncs, enormes a mig pintar de vermell. Al seu voltant, quatre sacerdots vestits amb kimonos antics pintaven els troncs mentre un altre recitava sutres per purificar-los.
Els sacerdots feien cara de cansats, cosa comprensible perquè portaven ja més d’una setmana treballant sense aturar per fabricar una torii nova d’entrada al temple. L’anterior havia estat cremada pels heretges que vivien sota les ordres del Kiyomitsu, un antic sacerdot posseït per un dimoni.
Primerament havien anat al bosc a seleccionar dos arbres amb troncs forts i robusts i que fossin, més o menys, de la mateixa alçada i complexió. Una vegada els varen triar, els varen haver de transportar fins el temple i després pelar-los i llimar-los fins a que quedessin llisos. Avui era el primer dia que aplicaven, finalment, la pintura vermella a sobre, senyal que la feina estava a punt d’acabar.
El Taroutachi de bon matí havia escrit els kanjis de purificació i ara ells hi pintaven a sobre mentre ell pregava perquè aquella nova torii portés prosperitat al temple. La Yui portar uns refrescos al migdia i els sacerdots caigueren estesos a sota d’un gran arbre.
-Després d’això necessitaré una setmana de vacances –va riure l’Ishikirimaru- Què en penses, Jirou?
El Taroutachi no va contestar, es mirava el braç molest. La Hanako no va dir res i begué llargament tot observant el seu mestre.
D’ençà que havien tornat de la missió a la muntanya feia gestos de mal molt sovint. Potser havia estat ferit o era perquè la seva espasa, en ser molt llarga i pesada, li era mala de manejar? Però amb el temps que feia que lluitava amb ella, no estaria ja acostumat al seu pes i complexió?
La Hanako es va perdre en els seus pensaments quan la Chizuru va esternudar i la va fer tornar al món real. La Yui al seu costat es treia gratant molt fort pintura vermella de la cama.
-No sé per què ens hem d’esforçar tant –va amollar de cop.
El Gran Sacerdot del temple va alçar la mirada desafiant.
-Què? –va demanar, molest- Insinues que un temple com aquest no ha de tenir un element de purificació tot just a l’entrada? Creus que construir una entrada sagrada no és la feina prioritària d’un sacerdot?
-I què més dóna? –va contestar la Yui- Igualment fins aquí dalt no puja mai ningú.
En això tenia raó, va pensar la Hanako. Des que ella era al temple que havia vist molt poca gent resant davant l’altar i la poca que havia vist marxava molt ràpidament. La resta de sacerdots es va callar i va mirar cap a un altre costat. Donava la sensació que el problema de la falta de creients ja havia estat tractat anteriorment i que no havien aconseguit arribar a un acord.
-Si no tens solucions, millor que callis –va contestar la Chizuru que semblava cansada del tema- No vull tornar a passar setmanes amb el Taroutachi enfadat per això.
-No és pas culpa meva si és el que estàs insinuant. –es va irritar el Gran Sacerdot.
-Però és la teva feina com a Gran Sacerdot guiar el poble cap als seus Déus i fer d’intermediari –va somriure l’Ishikirimaru que pareixia que era l’únic amb potestat per parlar tranquil·lament amb el líder sense que s’armés una discussió acalorada.
-La falta de fe dels altres no és problema meu -va contestar fredament. La Hanako va pensar per a si que per al mestre pareixia que la resta del món era un problema. El Gran Sacerdot va donar per acabada la conversa aixecant-se i tornant a la feina.
L’Ishikirimaru va somriure a la Hanako i li va fer un gest ràpid que la noia interpretà com un “no passa res”. Però lluny de sentir-se tranquil·la, la seva opinió concordava bastant amb la de la Yui. Que la gent no pugés al temple era un problema. I en secret pensà que potser juntament amb la Yui podia fer alguna cosa per el temple que tant s’estimava.
Perquè, al cap i a la fi, aquella estructura vermella de fusta ja s’havia convertit en un hogar per a ella.