Tadaima.cat

- Com m'encanta veure caure la neu, es preciós aquest paisatge blanc - vaig dir - Saps que la neu consisteix en petits cristalls de gel fets de vapor d'aigua que després d'estar exposat en l'atmosfera a una temperatura inferior a 0ºC cau a la terra?
- Onii-chan... has tornat a passar la nit mirant articles de Wikipedia? - Em va dir la meva germana petita Matsuri
- Jajajaja.. - vaig mirar cap un altre costat
- No t'entretinguis que tenim que anar volant a la botiga de manualitats
- Encara no m'has dit perquè vols anar
- A mirar un parell de coses que necesito - La Matsuri era una crack amb les manualitats encanvi jo l'únic que sé fer amb un paper és una bola no esfèrica

Vam anar a la botiga a comprar el que volia, em va semblar veure que agafava una corda blava i alguna cosa més. Pel camí de tornada vam parar a prendre alguna cosa, ella un suc de pinya i jo un cacaolat fred, era molt extrany que siguem germans i que a ella no li agradi gens la xocolata, però bé, més per a mi. Al fi estavem de vacançes, això de no tenir que preocupar-me de l'hora era genial, podia anar-me a dormir quan volia, jugar a molts videojocs i moltes coses més encara que havia de fer la rutina d'entrenament que m'exigia el sensei del dojo al que vaig. Em fot molt de mandre però haig de cumplir, les arts marcials i el camí de la espasa formen part del meu ser, vull fer-me encara més fort.

- TADAIMAAA - vam dir els dos junts
- Okaerinasai a casa nois, com ha anat? - va preguntar la Konoka, la nostra madrastra, va ser ella qui ens va adoptar després d'acabar al ofernat després del accident mortal dels nostres pares biològics
- Estic cansadíssim, la Matsuri té massa energia - vaig dir
- Ets un rondinaire Onii-chan! Bé que quan vols fer alguna cosa que t'agrada tens energia de sobres per fer-ho - em va reganyar la Matsuri
- Si si... buah, quines ganes tenia de llançar-me al sofa - vaig saltar al sofa imitant a un lluitador de lluita lliure que cau a sobre del seu contrincant
-Que fas!? - va dir la Matsuri mentre em tirava de la cama -Encara no has sortit a fer la teva sessió d'entrenament diari!
- I tu com saps això?? - vaig preguntar sorprès
- El sensei em va demanar que estigues a sobre teu perquè no t'escaquejis
- Maleït vell borratxo... - vaig xiuxuejar - Però per un dia no passa res oi?
- Victor, has de cumplir les teves obligacions, d'acord? - va dir la Konoka amablement però amb una cara que em feia massa por - Tu vas decidir escollir aquest camí així que has de complir amb els teus deures, si no fas les teves obligacions mai arribaràs a ser un home fet i dret.
- D'acord d'acord.. - vaig anar cap a la meva habitació per afagar les meves coses i marxar - Ittekimasu
- Itterasshai Onii-chan! I no arribis massa d'hora - va dir la Matsuri mentre jo posava mala cara

Faig sempre 10 km per arribar al lloc on acostumo a entrenar que està precisament a aquesta distancia. Pel camí saludo a alguns coneguts del barri, la dona de la botiga de conveniència em sol llançar una ampolla de beguda isotònica, el fruiter una poma i d'altres em donen ànims. La Konoka és molt coneguda al barri i no deixa de parlar de mi amb els coneguts, em fa massa vergonya però en el fons soc molt feliç. Arribo al meu destí , la colina d'entrenaments, el nom no es massa original però el meu sensei es així, és un lloc apartat del bullici del barri, el sensei acostumava a entrenar quan era més jove, va ser ell qui ho va descobrir, jo ho vaig "heretar". Deixo la motxilla per agafar les benes i embolicar les meves mans perquè estiguin els ossos de la mà ben fixos i així evitar lesions. Començo fent 100 flexions, 100 abdominals i 100 esquats per entrar bé en calor. Ara segueixo amb la practica amb espasa de bambú, prefereixo la de veritat però el sensei no em deixa fer-ho, només quan ell és present. Finalment practico diferents arts marcials, Karate, Judo, Aikido, Muay Thai, Taekwondo entre d'altres, no practico un art marcial en concret, sempre he pensat que és millor sapiguer diverses i no només una, així puc crear la meva propia art personal. Sempre acabo cansadíssim, al començament el sensei portava el meu entrenament personalment i no era res de l'altre món comparat amb això però com estava baix de forma per mi era un infern, els seus mètodes eran molt durs però igualment gracies a ell he pogut arribar a on soc. Per acabar faig els 10 km restants de tornada per tornar a casa.

- Ta-ta-tadaima.. - Vaig dir mentre intentava agafar aire
- Okaerinasai rei, veig que has entrenat molt - va dir la Konoka amb un somriure - Ves a la dutxa que el sopar li queda poc
- Haaaai - Vaig pujar a la meva habitació per deixar les coses i va apareixer la Matsuri - Que vols?
- Té Onii-chan, per tu - va dir ella amb un somriure d'orella a orella mentre obria les seves mans on hi havia una mena de polsera blava feta a mà
- Moltisimes gracies germaneta - vaig dir emocionat i donant-li una abraçada - I aquest regal? L'has fet tu?
- Siiiiii! Es un amulet de la sort que et protegirà sempre - va dir ella
- M'encanta Matsuri, de debò, el portaré sempre! - li vaig contestar i ella va riure

Vaig anar a la dutxa que ja era hora. Després vam sopar els tres, hamburguesa amb patates, una delicia culinaria de la Konoka. Més tard la Konoka i jo vam portar a la Matsuri per ficar-la al llit.

- Abans no s'estava quieta i ara tota dormida - li comentava a la Konoka
- Està en l'edat, avui s'ha estat tota la tarda fent la polsera - em va dir
- Ho sé, m'ha sorprès molt. Per què l'haurà fet? - em preguntava
- Victor.. no diguis que t'ho he dit jo val? - em va preguntar mentre li feia que si amb el cap - Després d'acabar-la l'ha agafat amb les dues mans i ha començat a dir en veu baixa que et protegeixi de tot els mals, fins i tot de la mort.
- Com? - em vaig quedar de pedra
- Em sembla que encara està afectada pel accident dels vostres pares, a més de que quan et veu tornar a vegades mal ferit doncs es preocupa molt.
- Matsuri... - vaig dir trist i preocupat - Que no es preocupi que a partir d'ara gracies a aquesta polsera no em pasarà res!
- Ben dit!
- Aiix... En el fons tinc la millor germaneta del món, però no li diguis eh, que sino es posaria a tirar-m'ho en cara tot el dia
- D'acord - va dir la Konoka mentre reia - Bé, bona nit rei.
- Bona nit Konoka - li vaig dir

Vaig anar cap a la meva habitació, abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull per la finestra. El paisatge nevat continuava sent meravellós. Em vaig posar a pensar sobre tot, la vida que tenia no estava malament però necessitava algo més, desitjava poder viure més emocions, desitjava veure llocs que ningú havia vist mai, desitjava lluitar contra oponents molt més forts que jo, volia una vida més emocionant. Acte seguit la polsera feta per la Matsuri que tenia al canell es va posar a vibrar, va ser massa sorprenent, em vaig agafar el canell amb l'altre mà i de sobte... Tot va canviar.

Un vent fresc em va despertar, en obrir els ulls un cel blau m'envoltava, quan m'aixecava em va sorprendre veure que la meva roba havia canviat, en apropar-me a un llac que havia aprop vaig poder veure que semblava que anava vestit com un ninja semblant als que surten als videojocs de lluita, tenia proteccions i la túnica era molt flexible, lleugera i còmoda, amb un color verd super guay, per un moment pensava que estava a dins d'un videojoc però la sensació era com si estigues allà de debò. Tenia set, vaig beure una mica d'aigua del llac, l'aigua era molt refrescant i deliciosa, em preguntava com havia acabat en aquest lloc ja que l'últim que recordo és que la polsera es va posar a vibrar i crec que em vaig desmaiar.

Omplir-me de dubtes no servia de res, havia de posar-me en marxa i trobar alguna mena d'informació, així que vaig començar a caminar cap a una direcció aleatòriament, crec que aquest lloc és una muntanya per això lo millor seria baixar al peu de la muntanya i tractar de trobar un poble. Mentre caminava podia observar que la fauna i la flora era molt variada, havia molts éssers que no coneixia, petits ocells amb escames, guineus amb la cua en llames, arbustos amb lianes que es movien, etc... Cada cop dubtava més de si era al meu món o si el sopar estava caducat, millor no dir això últim que sinó la Konoka em mata, però es cert que tot era massa impossible perquè sigui el món real.

Mentre seguia immers en els meus pensaments de cop vaig escoltar un crit aprop, vaig anar en la direcció del crit i al arribar havia una noia agafant-se a un penya-segat on una mena de gos humanoide li rugia amb rabia. Vaig agafar una pedra per llançar-la al cap del gos humanoide i aconseguir la seva atenció, al veure'm va començar a perseguir-me, vaig correr fins posar-me enganxat a un arbre, vaig esperar a que vingues cap a mi i a l'últim moment em vaig apartar. El gos humanoide és va ficar una hòstia terrible contra l'arbre i va quedar fora de joc, sense perdre un segon vaig correr a rescatar la noia. Al tornar veia com els dits de la noia encara s'agafaven al límit del penya-segat però al tractar d'agafar-la la noia no va aguantar més i va reslliscar caient al buit.

Al veure com queia, inconscientment algo a dins meu va fer que em llancés a per ella, vaig allargar el meu braç tractant d'arribar al seu, semblant a un pèndol que es movia d'un costat a l'altre sense aconseguir tocar-la, al veure com s'apropava el terra vaig cridar de frustració i com si estigués trencant els límits de la física vaig fer un cop de peu al aire per conseguir impuls i arribar a agafar el seu braç. Gracies a aquell impuls vaig poder agafar-la i aterrar a sobre d'unes fulles enormes que ens salvaren d'una mort gairebé segura. Al donar-me compte de que estàvem fora de perill vaig començar a riure del alleujament.

- Estàs bé? - Vaig preguntar a la noia
- S-si... - Va dir mentre es posava la mà al cor tractant de recuperar-se de l'ensurt
- Estaves jugant a fet i amagar amb la bèstia aquella? - Vaig bromejar
- Clar que no tonto! - va exclamar alhora que em donava una cop de peu - Estava agafant provisions quan aquell GosLlop m'ha començat a perseguir i m'ha empès, gairebé caic pel penya-segat...
- Lo important és que estàs sana i estàlvia - li vaig dir mentre li feia un somriure - Llavors aquella bèstia era un GosLlop... interesant. Per cert, em dic Victor Kudo.
- Gracies per salvar-me la vida Victor - va dir una mica avergonyida la noia baixeta de cabells i ulls de color rosa - El meu nom és Louise. Ara que ho penso, tu no sembles de per aquí, d'on ets?
- Doncs et sorprendrà - li vaig explicar que venía d'un altre món i tal
- Comprenc, ara entenc com has pogut fer aquell impuls i perquè sembles tan ignorant - va dir mentre si l'escapava una rialla i jo li posava mala cara
- No sembles massa sorpresa - li vaig contestar
- A Shinsei que és d'on vinc n'hi ha gent que li ha passat el mateix que a tu.
- Shinsei? - Vaig preguntar encara confús
- Si, és el país a on ets. Shinsei és un dels dos grans països en aquest món anomenat Tadaima.
- I que feies en aquesta muntanya?
- Acostumo a ajudar al meu pare que és un ferrer important a Shinsei, recollint provisions, fa poc és va trencar una cama i clar, no pot caminar - em va explicar - Es suposava que aquesta muntanya era un lloc tranquil, però avegades els monstres s'alteren força. És sorprenent que puguessis encarregar-te d'aquell GosLLop, penso que hauries de pertanyer a alguna divisió.
- Divisió? Que és això que dius?
- No ho saps oi? Bé, no et preocupis, després et parlaré sobre allò. Ara ajuda'm a trobar aquesta flor - em va mostrar la imatge d'una flor blanca com la neu - Si no m'equivoco estarà a dalt d'aquesta muntanya.
- I per què he de fer-ho jo? - vaig posar mala cara
- No pretendràs que una noia feble com jo ho faci no?
- Feble? Si abans m'has ficat un cop de peu que gairebé em trenques la cama... - vaig murmurar
- QUE HAS DIT!?? - va dir algo molesta
- Res res - vaig dir tractant d'evitar el seu mal geni - Mmm... però com vols que arribi allà adalt? Ni que jo fos Superman.
- Superman? Sembla que encara no t'has adonat - em va dir
- Adonar-me de que? - vaig preguntar
- La gent dels altres mons acostumen a destacar de la gent normal, m'imagino que com abans, podràs fer un salt ben alt - va dir mentre assenyala les roques que sobresurten
- Ho probaré - vaig agafar distancia i vaig fer un salt a la roca que estava més aprop i aixi vaig començar a pujar la muntanya fent salts

Em va sorprendre veure el que estava fent, al meu món la gent normal com jo no pot saltar tan amunt però en canvi sembla que aqui és tot diferent. Vaig pujar fins el cim, no em va costar trobar la flor però havia més GosLlops allà. Vaig pensar en evitar lluitar contra ells així que vaig començar a correr super de pressa però sense fer cap soroll, aquesta túnica i els Jikatabis (les sabates de ninja) em permitia evitar fer sorolls. En un tres i no res vaig agafar la flor, però com a ironia del destí, em va picar el nas i vaig fer un esternut alertant a tots els GosLlops que havien, immediatament em van atacar i vaig d'haver de tocar el dos d'allà, sort que soc àgil i ràpid, sinó ara mateix seria sashimi. Vaig tornar fent el mateix camí de salts per les roques fins que vaig tornar amb la Louise.

- Ufffff.... ja estic fora de perill - vaig sospirar
- Estàs bé Victor? - va preguntar preocupada
- Si si... - vaig contestar mentre em recuperava - Aqui tens la flor.
- Moltes gracies Victor!! Sincerament no pensava que podries fer-ho - va exclamar amb un somriure algo malèvol
- Gracies?
- Jajajajja - va riure - Segur que el meu pare estarà content.
- Entenc, bueno, millor hauríem d'anar-nos - vaig suggerir
- Si, tens raó, anem cap a Shinsei.

Pel camí em va explicar una mica sobre el món de Tadaima, els dos grans païssos i la zona neutral, les divisions i més coses importants, gracies a la Louise n'he aprés molt sobre aquest món. La Louise és una mica violenta i rondinaire, però sembla que en el fons és bona noia i també amable ja que és preocupa molt pel seu pare. El camí cap a la capital va ser una mica llarg però al cap d'unes hores vam arribar.

- Llavors això és la capital - Va ser el primer que vaig pensar. Ja sabia que la ciutat on vivia al mon humà era petita però en comparació amb el que veia era MOLT petita. Costava veure el límit que envoltava la capital de Shinsei, la ciutat em recordava molt al Japó antic amb edificis algo vells però tenien un encant i un... com dir-ho, una "magia" única. Vam arribar a una gran porta on havien alguns soldats amb katanes vigilant i comprovant la gent que volia entrar. Al tractar de passar és va apropar un guardia que segurament li va cridar força la meva cara de bocabadat.

- És el primer cop que vens a Shinsei? - va preguntar-me el guardia
- Si, ha vingut d'un altre món - li va contestar la Louise que entenia més de que anava això
- D'acord, llavors hauries d'anar a l'Administració Central i allà ja t'indicaran que has de fer - va dir el guardia
- L'Administració Central? - vaig preguntar
- No es preocupi, primer tenim que anar a un lloc però després li acompanyaré personalment a que faci els tràmits i tot allò - li va explicar la Louise
- Comprenc, doncs ja podeu passar - va dir finalment

No tenia ni idea de que havia passat, el guardia és va despedir amb una petita reverencia i vam poder entrar a la capital. Mentre posàvem rumb cap a la ferreria del seu pare em va cridar força l'arquitectura dels edificis, el mon japonés m'agradava molt i allò era com un petit paradís per a mi.

- Saps de què anava això? - vaig preguntar a la Louise
- No és res, només volian confirmar les teves intencions, recorda que Shinsei i Drakkar no tenen una bona relació i clar, no poden deixar passar a la gent sense així com així.
- I a que es referia quan ha dit això de l'Administració Central?
- És el lloc on gestionen tot allò relacionat amb Shinsei i els que venen d'altres mons com tu han de passar per aquest lloc per fer els tràmits d'establiment a la ciutat i l'assignació a una de les divisions, recorda que pel camí t'he explicat sobre això.
- Per formar part de Shinsei i protegir-nos de les forçes de Drakkar oi?
- Exacte, els habitants de Tadaima tenim l'opció de formar part d'alguna de les divisions, si desmostrem que tenim capacitat clar, però els que veniu d'altres mons en teoria arribeu al nostre perquè sou seleccionats per formar part d'una de les divisions - va fer una pausa mentre s'agafava el cabell i és feia una cua - per això a Shinsei és el que veniu de fora teniu com "més valor", per dir-ho d'alguna manera.
- Shinsei sembla un bon lloc per viure, no m'importaria formar part d'una de les divisions per protegir a tothom - vaig dir posant el meu puny al pit amb valentia
- No sé que pensar... - va dir mentre sospirava
- Hi ha alguna cosa que et preocupa? - vaig preguntar
- No, només que m'agradaria que arribés la pau finalment, un mon sense violencia ni conflictes - va dir amoïnada - però també és cert que no és pot evitar, seria hipòcrita per part meva dir que és inutil unir-se a l'exèrcit ja que és gràcies a l'exèrcit que podem viure fora de perill - va fer una altra pausa i va continuar - sempre que algú vulgui lluitar no hi haurà pau...
- Ets massa bona noia Louise - li vaig dir mentre li acariciava el cap- em recordes a certa noia que conec...
- Eh? - es va sorprendre una mica avergonyida
- És igual, però no et preocupis, et prometo que encara que tingui que matar altres persones lluitaré per la pau i no em dedicaré a matar per matar. Tractaré d'aconseguir un mon just on puguis viure feliç.
- Ara ets cap mena d'heroi? Però... saps que? M'ha fet molt feliç escoltar-te dir allò, gràcies - el somriure que va fer va ser radiant, un somriure que no havia vist mai. En aquell moment vaig pensar que m'agradaria poder aconseguir que la gent somrigués com ella.

Poc després vam arribar a la ferreria del pare de la Louise, a un cartell colgant és podia veure el nom del local Ferreria Masamune. Al entrar és podia percebre com la calor és feia amo del lloc, la ferreria tenia dues plantes, la de baix on estava tot el relacionat amb la ferreria i la de dalt on suposo que és on són les habitacions. Al entrar la Louise va abraçar a un home d'uns 40 i pico d'anys fort i robust amb una cama enguixada, tenia el cabell curt d'un color grisós i una barba com d'una setmana, obviament era el seu pare, però quan va notar que estava allà va posar mala cara i va começar a perseguir-me, corrent per la ferreria com si juguessim al gat i la rata. No semblava que el pare de la Louise tingués la cama trencada, quina por.

- És pot saber que fas pare!? - va cridar la Louise enfadada
- Protegir-te de qualsevol que vulgui fer-te mal!! - va dir ell
- Para pare idiota!! - va dir ella mentre li llançava un martell al cap

*10 minuts després*
- Hahahahaha ho sento nano - va dir el pare de la Louise amb un nyanyo al cap després de que la Louise li expliques el que havia succeït a les muntanyes - Pensava que eres algú que volia aprofitar-se de la meva estimada filla.
- Pare idiota... - va dir la Louise que m'oferia una tassa de te i que encara estava molesta
- No pasa res hahaha - vaig fer un glop al te i li vaig contestar sapiguent que la meva vida ja no perillava - Doncs em presento, el meu nom és Victor Kudo, un plaer.
- El mateix dic! El meu nom és Tessai i soc el ferrer més important de Shinsei, encara que està lleig que ho digui jo - em va mirar de dalt a baix i va afegir - puc veure que tens bones aptituds per dominar una espassa potser et faig una com agraïment pel salvar a la meva filla.
- De debò? - vaig dir emocionat - Estaria molt agraït si em fessis una.
- És lo mínim que puc fer, això si, trigaré una mica en acabar-la.
- Bé pare, he d'acompanyar al Victor a l'Administració Central perquè faci tots els tràmits després tornaré.
- D'acord, fins després reina - va dir el Tessai mentre marxavem

- Doncs sembla bona persona el teu pare, com és va fer això a la cama? - vaig preguntar a la Louise
- Va relliscar mentre arreclava el sostre - va dir amb un to de vergonya aliena
- Hahaha..
- Però puc dir que és molt bo en la seva feina és veritat el que ha dit és el millor ferrer de Shinsei, potser de tot Tadaima - va dir la Louise que és podia veure l'orgullosa que estava del seu pare
- No ho dubto - vaig fer un somriure - I ara anem a l'Administració Central oi?
- Si, t'acompanyaré fins allà, t'he de dir que potser has d'estar força temps pel que he sentit d'altres que han entrat - va dir la Louise preocupada
- Em pregunto perquè - vaig rumiar una mica - Bé, tant dóna, primer tenim que anar fins allà.

Mentre caminavem anava observant a la gent de la ciutat, els ciutadants anaven vestits amb kimonos i altres robes tradicionals i caminaven amb els Zōri i les Geta entre d'altres, els soldats anaven amb roba més còmoda, com per exemple kimonos amb hakama i caminavem amb les Waraji i els Jika-tabis. També observava als nens que jugaven pel carrer amb la pilota o a les bales (boletes de vidre dur amb molts dissenys). Shinsei cada cop em semblava un gran lloc per viure. Finalment vam arribar a l'Administració Central.

- Fliiiiiipa, això és l'Administració Central? - l'edifici que visualitzaven els meus ulls era inmensanment alt, a la llunyania és podia veure l'edifici però fins que no estàs allà mateix no t'adones bé de la seva alçada. Em recordava com quan tanques un ull i observes com el teu dit és més gran que qualsevol objecte que és algo lluny, algo semblant.
- Si, aquí és. Mai havia vingut però he escoltat molts cops de gent parlant d'aquest lloc - va dir la Louise - Bé Victor, ho sento però m'he d'anar a ajudar al meu pare.
- No passa res, gracies per la teva ajuda Louise - vaig dir amb un somriure
- Abans ja t'ho he dit Victor, no sé quan sortiràs, potser mai...
- No siguis tonta Louise, tornaré, és clar que ho faré i quan ho faci et prometo que el primer lloc al que vagi será a la teva ferreteria, et sembla bé?
- Més et val que ho facis, sino no t'ho perdonaré mai! - va dir mirant-me als ulls mentre m'apuntava amb el dit
- Que siii - li vaig contestar mentre entrava - Fins aviat!
- Victor... - va dir la Louise amb un to de preocupació

L'Administració Central des de fora tenia l'aspecte d'una pagoda pero al entrar no ho semblava gens, és podien veure pantalles a les parets on sortia informació rellevant sobre Shinsei, també és podia veure un tauler on es penjaven les missions que posava la gent. Havia força moviment de la gent que havia allà, uns anaven d'una banda a l'altra treballant, altres miraven la pantalla, d'altres estaven pensatius davant el tauler. Vaig apropar-me a la recepció on hi havia dues noies, pensava en el que havia dit la Louise però no arribava a entendre perquè tanta preocupació, era una presó on em torturarian? O potser em farien un rentat de cervell? Ho dubto molt però suposo que no serà com un passeig pel camp. He de pensar que entraré a una divisió i segurament hauré de passar alguna mena de prova o algo semblant per demostrar les meves capacitats, estaré al lloro.

- Bon dia, li puc ajudar en alguna cosa? - va preguntar una de les dues noies
- Bon dia, he vingut d'un altre mon i voldria ingressar a una de les divisions - li vaig contestar
- D'acord, primer hauràs d'omplir tots aquests formularis - va treure una pila inimaginable de papers i els va posar a sobre de la taula
- T-tots?
- Tots - va dir amb un somriure malèvol

Vaig trigar com una vida i mitja en omplir tots els maleïts formularis, em preguntava qui va inventar la burocràcia, m'agradaria conèixer-lo... Vaig acabar amb la mà destrossada de tant escriure, jo era un noi més modern, m'anava més la mecanografia que no pas escriure a mà.

Poc després va apareixer un home perquè l'acompanyés ves a saber on. Vam pujar a l'ascensor fins arribar a la última planta, al sortir va ser impressionant, la planta on vam arribar semblava com un bosc on es veia al fons una mena d'altar rodejat d'arbres i de gespa. Vaig cuestionar-me de si encara estàvem dins l'Administració Central però segons l'home que m'havia portat fins allà tot era gràcies a una magia que permetia recrear a una planta o a una habitació diferents paisatges que semblaven de veritat.

- Que fem aqui? - vaig preguntar
- En aquesta planta et seleccionaràn una divisió i hauràs de superar un entrenament previ per controlar el teu element - va dir el home
- Element? Que vols dir amb això?
- Ja ho veuràs al entrenament
- I això ho fa tothom?
- Hi ha gent que tenen més facilitat per dominar el seu element i no els cal fer això.
- D'acord i que haig de fer ara?
- Primer t'has d'apropar al altar, ajuntar les mans i tancar els ulls.

Vaig obeir al home i de sobte vaig escoltar una veu:



- Accepto - vaig dir amb decisió


En aquell moment el que em va passar pel cap va ser quan vaig mirar el paisatge nevat per la finestra de la meva habitació abans d'acabar en aquest mon. Tot d'una les fulles dels arbres d'aquest bosc van desaparèixer i una neu blanca va embolicar tot el que els meus ulls arribaven a veure.

Un camp de neu envoltat d'un bosc va apareixer de cop, el fred m'arribava bé endins del meu cos, caminar per la neu era força difícil sobretot sense sapiguer cap a on anar, ja començava a acostumar-me als canvis sobtats de paisatges però preferia que m'ho diguessin per evitar sorprende'm més que res. L'home que em va acompanyar ja no hi era i tampoc l'altar que tenia davant però ja sabia que passava, el meu entrenament havia començat. El problema ara residia en que no tenia ni idea de que fer, començar a entrenar el meu cos? Lluitar contra alguna mena de contricants? Buscar una cascada on meditar?

Continuava caminant pel camp de neu amb l'esperança de trobar algo o algú, de cop es va iniciar una tempesta de neu molt violenta, no podia veure ni per on caminava, només és veia neu fos on fos que miressis. Tractava de trobar algun arbre gran o una cova on resguardar-me però no vaig tenir sort, els meus ulls es tancaven i el fred s'apoderava del meu cos, després d'una estona intentant aguantar aquest mar tempestuós de neu vaig perdre el coneixement. Mentre pel meu cap passava la idea de que aquest seria el meu final vaig escoltar una veu.

- Eiiiiiiiiiiiii, estàs viu? - va dir la veu misteriosa
- Deu? - vaig preguntar mentre obria els ulls i mirava a qui tenia davant
- No, crec que t'equivoques - va contestar mentre em mirava fixament
- Mmm... eh? Ah! Un tigre que parla! - tenia un tigre blanc davant meu
- Ets a un món màgic i encara no et fas a la idea? - va contestar - Però t'equivoques en una cosa, no soc un tigre
- Com que no? Ara resulta que estic al·lucinant - vaig dir confús
- Soc un esperit que ha adoptat la forma d'un tigre - va aclarir - Per cert, em dic Shiro.
- Ahhh... un plaer, el meu nom és Victor - vaig dir encara una mica confús - I que fas aqui?
- Tu que creus? He vingut a ajudar-te amb el teu entrenament
- Ets el meu sensei?
- No, només t'ajudaré amb el teu element, la resta és cosa teva. Soc un esperit de neu així que soc l'indicat per ajudar-te a controlar la neu. T'aviso que no és fàcil, serà molt dur i caldrà temps, potser ni ho aconsegueixes, podries fins i tot morir en aquest procés. Et veu preparat?
- Home, si m'ho pintes tan bé com podria dir que no? - vaig dir amb ironia
- D'acord, per començar has de treure't la roba - va dir en Shiro
- Que!? Que dius, vols que em mori de fred o que?
- Si vols dominar la neu has de controlar el fred sino serà impossible
- D'acord... - vaig obeïr fins acabar en roba interior i amb una possible hipòtermia
- Ara seu al terra - va dir mentre ho feia - i intenta sentir la neu al teu voltant, intenta sentir com si fos una part del teu cos, has de ser un amb la neu. La neu és adaptable, pot acabar sent un líquid unint-se amb l'aigua o fer-se tan dura com una roca inamovible. Tu pots ser qui decideixi el que és la neu.

Vaig tancar els ulls mentre em concentrava, el fred era insoportable però havia d'aguantar sinó tot seria inútil. La neu a sota meu era còmoda quasi podia escoltar una veu provinent de la neu que deia que no em preocupés que em protegiria. Sentia una energia en la neu acumulada al terra i de la que queia del cel, una sensació de tranquilitat al veure-la, inspirava i respirava inspirava i tornava a respirar, el baf que sortia de dins meu és fusionaba amb l'aire. Els segons passaven fins arribar a ser minuts i els minuts es sumaven fins arribar a ser hores, no tenia idea de lo ràpid que passava el temps però cada cop em sentia més a prop amb la neu.

Tres dies van passar, no vaig fer cap moviment, tampoc en Shiro que m'observava. Poc a poc començava a notar els canvis, ja tenia més afinitat amb la neu i podia sentir l'energia que tenia, un poder desconegut m'omplia. En Shiro va pausar l'entrenament per anar a per aliments que sinó acabariem amb l'estómac enganxat a l'esquena, amb aquesta pausa vaig aprofitar per entrenar una mica el meu cos saltant d'arbre en arbre, de roca en roca, caçant peixos i petits animalets que segons el Shiro és podien menjar sense preocupacions. Tot i que estem a un lloc apartat de Shinsei (ben bé no tenia ni idea d'on em trobava) podia espavilar-me força bé, potser era gracies a aquest entrenament, a saber. Després de menjar vam tornar al camp de neu per retornar amb l'entrenament, vaig tornar a seure per continuar meditant.

Els dies van seguir passant fins arribar a un punt de control total de l'energia que canalitzava la neu al meu cos i viceversa. Però la sorpresa va arribar quan una tormenta de neu inesperada va apareixer del no-res i va inundar tot el camp, per un moment vaig pensar que seria com al principi com si el meu entrenament no hagués donat resultats però m'equivocava, podia moure'm sense problemes, no sentia gens de fred i podia visualitzar el terreny.

- Qu-que està passant Shiro?? - vaig preguntar
- Ho has aconseguit noi! - va contestar - Per fi has aconseguit controlar la neu completament, ara intenta parar aquesta tormenta
- Parar-la? - vaig mirar-me la mà i la vaig alçar tractant d'acabar amb aquesta tormenta
- Ben fet, has trigat menys del que m'esperava a controlar el teu element - va dir en Shiro
- Encara estic sorprès per tot això, llavors s'ha acabat el meu entrenament?
- No, només la primera part que consistia en demostrar que podies controlar el teu element, ara ja comença la part on tu has d'entrenar sol, fer-te fort i arribar a controlar encara més el teu poder
- Gracies per tot Shiro, m'has ajudat molt aquests dies
- No ha sigut res marrec, si algún cop necessites alguna cosa crida'm - va dir en Shiro
- Shiro... - vaig dir emocionat
- Això si, et deixarè uns quants "rivals" que t'ajudaràn amb el teu entrenament ninja
- Eh? - de sobte un grup de gats gegants van apareixer
- Són Gegats, tenen molt bona oïda i són ràpids i amb unes urpes força perilloses, fins aviat! - dit això en Shiro va tocar el dos i els Gegats és van llançar a per mi
- Seràs cabrooooooooooooo! - vaig cridar mentre fugia d'aquestes males bèsties

Després d'escapar d'aquests Gegats que encara eran per la zona vaig decidir descansar una mica, vaig probar de controlar la neu però l'únic que podia fer voluntariament era moure-la, crear neu encara no podia fer-ho bé. M'he adonat de lo díficil que resulta un entrenament, no és cosa de dos dies, per això he decidit crear un pla d'entrenament per poder fer-me més fort encara que tardés molt de temps.

Els mesos no deixaven de passar, vaig posar en pràctica el pla d'entrenament que havia ideat, consistia bàsicament en començar amb una hora d'estiraments i exercicis de calentament, tot seguit esmorçar per després correr i saltar per tota mena de terrenys (arbres, roques, camps de neu, muntanyes, rius, etcètera) perseguit pels Gegats que al final van resultar ser bons companys d'entrenament encara que mentren lluitavem junts m'omplien d'urpades. Després dinar on menjava de tot, per la tarda millorar el meu control amb la neu i pensar en noves tècniques útils pel combat i lo relacionat amb el món ninja. Al principi va ser molt dur perquè el meu cos li costava aguantar aquest ritme però amb perseverança i dedicació finalment vaig aconseguir arribar a on volia, la meva rapidesa i el meu poder ofensiu van augmentar significativament només em quedava polir la meva agilitat i resistencia que no estaven gens malament, però el meu punt feble en aquest moment era la meva defensa, sabia que en aquest entrenament no podia millorar en tot, tenia que escullir les meves preferències i més endavant, després d'entrar a la divisió ninja, millorar aquests aspectes, encara que si tenia molta rapidesa seria difícil que poguessin colpejar-me.

Respecte a les tècniques vaig aconseguir crear tres. La primera em vaig inspirar en quan vaig començar a entrenar amb el Shiro, consistia en una zona que semblava una tormenta de neu on només jo podia moure'm lliurement. La segona en relació al món ninja, tractava en crear formes de neu com objectes, armes i semblants, també en clons perfectes de persones encara que no podien articular cap paraula. Finalment la tercera tècnica és basava en les arts marcials, mentre lluitava amb els Gegats feia servir les arts marcials que havia après al món real i un dia vaig pensar en afegir el meu domini amb la neu, els Gegats, quan rebien els meus cops quedaven entumits. Després de dominar aquests tres atacs, vaig pensar en idear una tècnica més utilitzant la katana que planejava fabricar el Tessei per a mi, però això ho faria quan tingues la katana.

Sis mesos varen passar en total, ja podia dir que el meu entrenament havia finalitzat, m'havia tornat més fort i el meu control amb la neu era impressionant (tot i que està malament que ho digui jo), em vaig despedir dels Gegats entristits perquè m'anava, al final ens vam convertir en grans amics. De tornada al lloc on vaig apareixer em preguntava com dimonis tornaria a Shinsei, no és com si pogués trucar perquè vinguessin a recollir-me, però algún lloc havia d'anar. Després d'unes hores caminant per la neu havia arribat al lloc indicat i llavors em vaig preguntar - Com puc tornar a Shinsei? - però no sabia com, l'únic que se'm va ocórrer va ser imitar el moment que vaig arribar aquí. Vaig ajuntar les meves mans i tancar els ulls.

Per un moment pensava que era una idea massa fàcil com perquè funciones però al obrir els ulls per la meva sorpresa vaig poder veure davant meu l'altar rodejat de verds boscos de l'habitació màgica de l'Administració Central. Massa sorprenent perquè fos realitat però al sortir d'aquesta habitació vaig veure al home que em va portar fins allà, semblava que m'esperava.

- Enhorabona, has completat l'entrenament amb èxit - va dir el home
- Ja està? Ja soc membre de la divisió ninja? - vaig preguntar
- Si, d'aqui a poc rebràs més informació per continuar la teva formació a l'academia de la divisió on t'instruiran de manera que arribis a ser un gran ninja.
- Un altre entrenament no... - vaig suspirar - Per cert, quan podré tornar al meu món?
- Fins ara no podies tornar perquè havies de completar el teu entrenament, després d'aconseguir-ho ja pots anar i tornar amb el teu objecte màgic i com que el temps funciona de manera diferent entre els dos mons no n'hi haurà cap mena de problema
- Genial! - vaig exclamar
- Deixa que t'acompanyi fins a fora - va dir
- D'acord. Per cert, quan de temps ha passat? - vaig preguntar
- El mateix que al teu entrenament, encara que estiguessis a un lloc diferent gracies a la màgia que hem utilitzat continuaves a Tadaima millor dit a Shinsei, així que han passat uns seis mesos.
- Flipa

L'home em va acompanyar fins a la porta de l'Administració Central, un sentiment de tranquil·litat va omplir-me per dins, tornar a veure els carrers de la capital va ser massa nostàlgic pel poc temps que havia estat. Semblava mentira que ja hagués passat mig any des de que vaig arribar a Shinsei.

Mentre em sortia la vena emotiva vaig possar direcció cap a la Ferreria Masamune, ja tocava anar a veure a la Louise que espero que no s'hagués preocupat molt. Crec recordar cap on era, com no havia tingut oportunitat de fer turisme per la capital anava una mica perdut. Sort que un noi alt amb el cabell verd i amb un munt de bananes a sobre em va indicar com anar. Vaig arribar al meu destí on vaig poder veure a la Louise treient la pols a les finestres.

- Ei! - li vaig dir
- Ho sento però ja hem tancat per avui - va dir ella abans de girar-se
- Ja t'has oblidat de mi?
- Eh? Victor!! Encara ets viu!
- Tan sorprenent és? O és que preferies que no tornes? - vaig bromejar
- Idiota!! - em va colpejar - Com pots pensar que no volia que tornesis!? Estava molt preocupada...
- Perdona'm Louise, però ja em tens aqui de nou, sento haver trigat tant. Però has de saber que quan faig una promesa la compleixo passi el que passi
- T-tampoc és com si t'hagués estat esperant - va dir mentre creuava els braços i em va fer una ullada - És igual, segur que estaràs cansat, passa a dins

Al entrar a dins de la ferreria em va portar fins a la cuina on em va servir una tassa de te, li vaig explicar tot el que havia succeït en aquests sis mesos.

- Veig que ha sigut molt dur - va dir ella
- Si, però ha valgut la pena, ara puc notar que m'he fet molt més fort
- Si que és nota si, quan t'he vist he pogut notar que estaves diferent però no sabria explicar-ho el perquè
- Ara ja formaré part de la divisió ninja i com et vaig dir, lluitaré per la pau! - vaig fer una pose exagerada una mica estupida
- Gracies Victor - va dir la Louise entre rialles

De cop vaig poder sentir que algú entrava a la ferreria, era el pare de la Louise, en Tessai, que estava fora entregant unes comandes que li havien encarregat.

- Home Victor! Tu per aquí, quan de temps - va saludar-me en Tessai
- Massa temps Tessai, com anem? Va bé el negoci? - vaig preguntar
- I tant que si, deu ser la Louise que amb el seu encant atreu als clients - va fer una gran rialla
- Pare... - li va clavar una mirada que podia congelar el temps
- Per cert Victor, tinc una cosa per tu, acompanya'm siusplau - va dir en Tessai i el vaig acompanyar fins a la forga on va treure un objecte envoltat per una manta
- Deu meu! - vaig exclamar al veure que era una katana - És el que vas dir
- Esclar que si! T'ho vaig prometre nano! - va dir ell enorgullit
- És increïble, puc veure lo ben feta que està aquesta katana - la katana tenia la saya (la beina) i la tsuka (el mànec) d'un color blau, la tsuba (el que separa la fulla del mànec) amb unes decoracions impressionants, la fulla tenia pinta de tallar qualsevol cosa i a la kashira (la part del darrera de la katana) havia la signatura del Tessai, el seu nom en kanji "鉄斎"
- M'alegro de que t'agradi però encara falta una cosa, el seu nom
- Un nom eh? - vaig rumiar una mica però vaig tenir-ho clar - Chiyuki amb els kanjis de sang "血" i de neu "雪". Neu en la sang
- Interessant nom - va dir el Tessai mentre em mirava fixament
- I ara que Victor? Que penses fer? - va preguntar-me la Louise
- Doncs bona pregunta, he d'esperar a rebre més informació sobre la meva divisió, així que no sé...
- Perquè no estàs amb nosaltres un temps? - va preguntar el Tessai
- De debò? - vaig preguntar
- Es clar que si, i mentrestant podries ajudar-me en la ferreria, em vindria bé un ajudant, a tu que et sembla Louise?
- Per mi no n'hi ha cap problema
- Doncs acceptaré gustosament la seva oferta - vaig dir amb un somriure

Vam sopar tots tres i després vaig marxar al llit, abans de ficar-me vaig treure la meva Chiyuki, el reflex de la fulla amb la lluna era meravellós. Després de tot el que havia passat podia descansar una mica, quan vaig decidir a l'altar que havia a l'Administració Central el meu camí sabia que la meva vida canviaria per sempre, ara seria el meu moment de fer coses importants per tots els habitants d'aquest món, sobretot de Shinsei. Dins del llit vaig mirar-me la polsera blava que em va regalar la meva germana, crec que ja era el moment de retornar al meu món, no ho vaig pensar molt i quan vaig tancar els ulls vaig tornar a la meva habitació davant d'aquella finestra que mostrava la ciutat plena de neu sota la llum de la lluna, era el començament de tot.