[Rol de Temporada - Primavera 2017] [Oneshot] Sota els cirerers

Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops

Imatge




Primavera, la millor estació. Un temps càlid però sense arribar a ser sufocant, dies radiants i amb cels ben nets, arbres florint, munts de festes i celebracions úniques. Puc dir que aquesta és la meva estació preferida, sobretot l’abril on la primavera està en la seva plenitud. Per això avui, la Konoka ha decidit portar-nos a la Matsuri i a mi a celebrar el Hanami, l’observació dels cirerers, per estar tot el dia, amb plats casolans i veient els pètals que cauen poc a poc dels arbres.

Eren les 7 del matí, i la Konoka ja estava preparant els seus plats mentre jo li feia companyia al llit, però poc va durar, ja que la meva germaneta Matsuri, amb la seva increïble però inexplicable energia matutina no deixava de donar-me la tabarra perquè abandonés al amor de la meva vida i vaig haver de fer-ho sobretot al escoltar a la Konoka que em cridava, la vida m’ha ensenyat que mai hi ha que fer-la emprenyar...
- Era necessari aixecar-se tan aviat? – vaig preguntar mentre intentava menjar-me la torrada amb la orella
- Si, ja saps que allò sempre està ple, hem d’anar aviat per agafar un bon lloc o com a mínim, un lloc – va contestar la Konoka que m’agafava la mà perquè fiqués correctament la torrada a la boca – Ja podries aprendre de la teva germana, són les 7:30 i ja la tens desperta i amb energia.
- Exacte, ja podries aprendre de mi! – deia burleta la Matsuri
- Perquè en realitat ella no és humana, és un robot i funciona amb piles – vaig replicar
- Mentira! Soc un persona normal!! – va cridar ella
- Victor... Que vam parlar d’enganyar a la teva germana? – va dir la Konoka amb un to algo... amenaçador
- D’acord d’acord... Ja paro, però casi s’ho creu – vaig riure per mi

A la nostra ciutat hi ha un lloc molt conegut per gaudir del Hanami, la Colina dels Cirerers, el millor lloc per veure els sakura que es pugui imaginar. Per aquest motiu tota la ciutat acudeix en massa a celebrar l’esdeveniment i per aquest motiu avui que tinc lliure, no puc relaxar-me a casa mirant Una Piessa, però tampoc és que pugui escollir, qualsevol li diu que no a la Konoka...
- Sabíeu que el Hanami té més de 1000 anys? – vaig preguntar
- Tant de temps té? – preguntava sorpresa la Konoka
- Si, és va originar al Japó on els membres de la cort imperial és reunien al voltant d’aquests arbres per contemplar-los i beure sake mentre recitaven poemes.
- Sona divertit! – va expressar la Matsuri
- Per aquest costat si, però després té un altre més... sanguinari que és millor explicar en una altre moment.

Ja preparats vam sortir de casa, pels carrers es podien veure famílies que també anaven cap allà, els nens sobretot, se’ls veia súper il•lusionats i emocionats. La Matsuri estava igual, eufòrica d’anar a veure centenars d’arbres florits i bells. Mentre caminàvem una cosa va cridar la meva atenció, un pamflet publicitari, que deia:

Preparats per celebrar el Hanami!?
Doncs aprofiteu acompanyats del nou...
Cacaolat Sakura!!
El millor batut de xocolata amb un nou sabor a cirera.
No t’ho perdis!
Només 50000 unitats.


- Ho heu vist?? – vaig preguntar amb els ulls sortint de les òrbites
- Puaj, xocolata... – va repugnar la Matsuri, que no li agrada gens la xocolata
- No saps, el que et perds – vaig exclamar – Doncs ho sento noies, però el deure em crida!
- Espera Victor! – va dir la Konoka però no li va donar temps – Aquest noi... sempre que li agrada alguna cosa és llença de cap. En fi Matsuri, haurem d’anar tu i jo soles fins que torni.
- És clar!

Corria pels carrers, buscant botigues obertes que poguessin vendre el meu anhelat Cacaolat Sakura però no havia sort, no sé per quin motiu però estava tot molt desert, potser s’havien posat tots d’acord per anar a veure els cirerers el mateix dia. Els pocs llocs que trobava o no venien el que volia o el tenien esgotat, em sentia molt frustrat. No tots son capaços d’entendre el plaer de gaudir un bon Cacaolat, notar com el seu sabor t’envaeix mentre entra dins la teva boca, el fresquet que t’aporta al estiu o el calor que t’abraça els durs dies d’hivern. Un regal dels deus.

Em vaig tirar com mig matí buscant però sense trobar res, fins que vaig veure dos nois amb un ampolla, en preguntar van dir-me que havia una botiga algo llunyana que encara tenien, així que sense esperar ni un segon més vaig córrer cap allà. Sembla que tinc un do per trobar el que vull d’una manera o d’una altre, per fi el paradís va aparèixer, la botiga Ca la Paquita estava oberta, una botiga mítica que tothom coneix i que ven de tot.

Però no vaig tenir sort... No li quedava cap ampolla, vaig estar mitja hora a un racó en posició fetal, la Paquita, la propietària de la botiga, va regalar-me una xocolatina per animar-me, un encant de senyora. Després d’aquest pal vaig optar per tornar amb la Konoka i la Matsuri que imaginava que eren a la Colina dels Cirerers. Al cap d’una estona les vaig trobar i al explicar el meu fracàs van intentar animar-me.
- Va germanet, no et desanimis, segur que trobaràs alguna tard o d'hora – deia la Matsuri per animar-me
- Tan de bo que tinguis raó, però era una versió especial amb només 50000 unitats, no crec que pugui fer-me amb una – vaig dir decaigut
- I tan ràpid que t’animes per unes coses i tan ràpid que et desanimes per unes altres – deia la Konoka que preparava el picnic
- Crec que aniré a donar una volta per relaxar-me.

Caminava pel camí que deixaven disponible la gent que estava celebrant els seus picnics, cantant, ballant, menjant, alguns dormint, se’ls veia molt animats, però jo en aquell moment em sentia força deprimit per no haver trobat el Cacaolat Sakura. Però continuar deprimit era absurd, aquest dies són els que s’han de gaudir amb la gent que t’importa, així que després de donar una volta vaig recuperar el ànim. Però de sobte, mentre tornava, una cosa va cridar la meva atenció, el cabell rosa d’una noia que flotava al vent, vaig quedar-me embovat, en tornar als meus sentits un altre cosa em va deixar amb els ulls oberts com plats, portava una ampolla del Cacaolat Sakura! Abans de donar-me compte ja era davant d’ella, sota els cirerers, sense saber que dir, els seus ulls verdosos em miraven encuriosits.
- Que et puc ajudar en alguna cosa? – va dir ella amb un somriure
- Eeehm... Si, no, si, no, potser – vaig dir titubejant
- Que graciós – va deixar una petita rialla mentre intentava tapar-se la boca amb la mà
- Només volia preguntar-te per aquest Cacaolat Sakura que portes – vaig dir indicant amb el dit l’ampolla que portava a sobre
- L’ampolla? Doncs la he comprada fa una estona a una botiga d’aquí a prop, però em sembla que era la última que tenien. Ho sento...
- Vaja... No et preocupis, ja porto tot el matí tractant de trobar una però no he tingut molta sort.
- I això? Tantes ganes tenies de comprar una? – va preguntar la noia
- Si... M’encanta els Cacaolats, podria dir que soc fins i tot addicte, un dia vaig fer-me un tall i la sang em va sortir marró – vaig dir per fer una mica la broma, ella va començar a riure
- Gracies per fer-me riure, portava uns dies força durs i gracies a tu estic més animada – va deixar anar un gran somriure – Podem fer una cosa, vols que et doni una mica d’aquest Cacaolat Sakura?
- Si?? De debò!? Sisplau, estaria encantat! – vaig respondre
- Doncs té, agafa aquest got – va dir ella mentre em servia
- Està boníssim! El sabor àcid i dolç combinen perfectament creant una sensació increïble dins de la boca – vaig dir mentre gaudia de cada glop
- Si que t’encanta si, m’alegra que t’agradi – va dir ella
- Estic súper content i tot gracies a tu, esto...
- Lala, em dic Lala Deviluke – va presentar-se – I tu? Com et dius?
- El meu nom és Victor Kudo, un plaer – vaig dir amb un somriure – Per cert, saps d'on surten els cirerers?

Sense esperar-m’ho el destí em va donar una sorpresa, gracies a aquesta noia, Lala, vaig poder aconseguir el meu desig de tastar el nou Cacaolat. Després d’estar parlant una estona amb ella vaig tornar amb la Konoka i la Matsuri per dinar, on van notar com un somriure d’orella a orella es reflectia a la meva cara. Aquest trobament sota els cirerers dubto que mai ho oblidi.




Imatge
Imatge

Imatge
Bloquejat