[Rol de temporada, Primavera 2017] El Hanami de l'infern

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

Rol de temporada, Primavera 2017


El Hanami de l'infern



-Hana-chaaaaaan -va dir un dels travestis del districte, posant cara d’amargat- Necessito un altre amulet per l’amor.

La Hanako se’l va mirar amb els ulls ben oberts. Era un parroquià del temple, així que no li quedava cap altre remei que fer-li cas i preocupar-se per ell, tot i que odiava haver d’escoltar els seus problemes sentimentals. Sempre havia odiat els programes de cotilleos i amorejos en els que sortia la mare, parlar amb aquell home li recordava molt a aquells programes que tant odiava.

-Et vas comprar un la setmana passada, què ha passat? -va demanar la noia tot mirant-se el kimono rosa impecable del seu interlocutor, que no hi deia gens amb la seva barba incipient i la seva calba. Portava els ulls tan pintats de rosa que pareixia que li havien d’esclatar.

-Res, el Yamado, que és un imbècil i em va posar les banyes amb el Masuda! Tu creus que jo m’ho mereixo, reineta?
La Hanako va embolicar-li l’amulet i va somriure mentre li tornava el canvi.

-És que els homes són un desastre, noia. Allunya’t d’ells tan com puguis, petita! -va dir-li a la Hanako, que començava a posar-se malalta- És a dir, el vaig veure al club amb les mans dintre dels pantalons del…

-No necessito saber més detalls!! -va dir la Hanako, oblidant les formes per complet.

L’home no la va escoltar i continuava parlant i parlant. La Sacerdotessa va sospirar i just quan volia tancar la tenda del temple, va veure com apareixia del no-res un esperit.

Devia ser un esperit perquè les persones normals no acostumen a aparèixer ni a fer un canvi de lloc instantani. L’home era peculiar. Anava tot vestit de negre, però la part inferior dels seus hakamas estava tenyida de color vermell. A sota dels sakuras, pareixia un shinigami. A més, per acabar-lo de fer tenebrós, portava una enorme guadanya.

La Hanako es va intentar amagar a sota del mostrador. La presència d’aquell esperit era francament aterradora. Es va seure allà, agenollada a baix del mostrador on exposaven els amulets i esperà un poc fins que, com a mínim, el travesti se n’anés amb la seva merda de vida amorosa a altra banda.

Quan ja no el va sentir més, la Hanako es va aixecar.

-AAAAAAAAAAAAAAAAAH! -va cridar, en veure el rostre d’aquell esperit aferrat al vidre, mirant-la amb intensitat. En sentir-la cridar, l’esperit ni tan sols es va immutar.

-Sacerdotessa-sama -va dir, amb una veu greu i tenebrosa- Us porto una invitació pel Hanami d’aquest any.

-No se’m porti, Shinigami-sama! -va dir la Hanako, fent reverències.

-No sóc un shinigami -va contestar el noi, com si tingués pressa- Sóc un missatger de l’infern.

-De l’infeeeeeeeeeeeeeeern? -va cridar la Sacerdotessa. Amb tants crits, l’Ishikirimaru va aparèixer en un moment, molest perquè li era impossible concentrar-se en els sutres amb algú pegant crits al costat.

-Què passa, Ukihana? -la va renyar- No saps guardar silenci?

La Hanako es va girar cap a l’Ishikirimaru, amb el rostre ple de preocupació.

-Que crec que la casco, Ishikirimaru, que m’envien a l’infern i tot el que he fet ha estat robar les galetes de l'esmorzar del Taroutachi…

-Ah, has estat tu? -va increpar-li l’Ishikirimaru- S’ha enfadat moltíssim… Però de totes maneres, aquest noi no és un shinigami, és el Kuromujo.

L’interpel·lat no va dir res. Mantenia les mans esteses amb un sobre de color negre.

-Agafa’l, va -va ordenar-li l’Ishikirimaru, empenyent-la cap al Kuromujo. La noia va obeir, un poc desconfiada i va fer una reverència en agafar el sobre.

La Hanako anava a obrir-lo quan va sentir que la mà de l’Ishikirimaru l’obligava a acotar el cap. El Sacerdot es va seure al terra, fent una reverència tan exagerada com formal i la Hanako, per no semblar una maleducada, el va imitar.

-Hi assistirem amb molt de gust -va contestar l’Ishikirimaru amb un llenguatge molt formal.

Quan aixecaren el cap, el Kuromujo ja no hi era.

-Alaaaaaaaa, el Shinigami ha partit! -va exclamar la Hanako.

-No era un shinigami et diuen! -va repetir-li l’Ishikirimaru, que tenia la sensació que la noia ni l’escoltava.

-Què és això? -va demanar la Hanako, mostrant el sobre. Feia una forta olor a sofre.

-És la invitació per assistir al Hanabi de l’infern -va contestar el Sacerdot agafant el sobre i obrint-lo, del qual es va desprendre una forta olor d’ous podrits que tirava d’esquena.

La Sacerdotessa es va tapar el nas amb les mànigues del kimono mentre llegia la carta. El paper també era negre i la tinta amb què estava escrita semblava sang.

Quan van acabar de llegir la invitació, l’Ishikirimaru va somriure.

-Que bé, a la fi ens tornen a convidar! -va dir, com si estigués molt content.

-Perdona? -va contestar la Hanako, sense entendre res.

-És un gran honor que ens convidin a aquest hanami, Ukihana -va dir el Sacerdot- Només conviden els humans que tenen poder espirituals que ells consideren de més alt honor. Feia tant de temps que ens ignoraven…

La Hanako se’l va mirar com si estigués completament boig, però el Sacerdot ni es va immutar, continuà llegint la carta amb una felicitat extrema.

-Jo crec que m’estic perdent algun detall… -va començar a dir la Hanako.

-La porta cap a l’infern s’obrirà demà vespre -va contestar el noi, ignorant completament el que la noia intentava dir-li.

-No, si no hi penso anar -va dir la Hanako, tancant la parada de venda de material religiós.

-Com que no? -va demanar l’Ishikirimaru, molt sever- I tant que vindràs, no deshonraràs el nom del temple de Shinsei amb aquest acte tan menyspreable!

-Però és que no vull anar a l’infern! -va queixar-se la Hanako. L’Ishikirimaru la va ignorar, altra vegada, i se’n va anar camí de la pagoda a cercar els estris necessaris per fer el viatge.

La noia es quedà emparanoiada la resta del dia i anà a la biblioteca del temple a cercar alguna cosa sobre l’infern, però no va veure res que la tranquil·litzés. És més, quantes més imatges veia, més nerviosa es posava.

Al vespre, mentre sopaven sense dir-se paraula, el Taroutachi va arribar al temple.

-Jirou -va saludar-lo l’Ishikirimaru en veure’l- Hem rebut la invitació al Hanabi de l’infern!

-Sí? -va somriure el Shogun, treient-se el haori per deixar-lo a una cadira i agafant la carta amb molt d’interès- Són bones notícies.

-Ja ho tinc tot enllestit, no et preocupis -va somriure el noi dels ulls blaus. A vegades semblava una mare.

-T’ho agraeixo -va dir el Taroutachi. Va deixar la carta sobre la taula i agafà un poc de peix per sopar. En veure que la Hanako no li treia ull de sobre i sabia que aquella mirada significava que tenia dubtes, es va posar de mal humor.

-I ara què et passa? -va demanar el Shogun, amb la boca plena d’arròs.

-Crec que aquesta pregunta l’hauria de fer jo! Què us passa? L’infern no és un lloc agradable, no sé per què esteu tan contents!

-Però és el hanami, UkiHana! -va contestar el Shogun, sense mirar-la, observant el bol d’arròs amb ànsia.

-Es veu que trobar-se el Kuromujo l’ha espantada -va riure’s l’Ishikirimaru- Costa creure’s que la Hana-chan s’espanti per això.

-No estic espantada -va queixar-se. Es va mirar l’Ishikirimaru amb desafiament, però hagué d’aturar en sentir que el Taroutachi li parlava fluixet a l’orella, cosa que va fer que la noia tingués un desagradable calfred.

-Potser si et portes bé no et treuran el cervell… -va dir el Shogun, en un murmuri quasi imperceptible.

-Aaaaah -va plorinyar la Hanako, emportant-se les mans al cap, en un acte desesperat de protegir el seu bonic cervell dels zombis de l’infern. La gana va desaparèixer ràpidament, així que es retirà a la seva habitació.

-No li diguem que és divertit, que pateixi un poc abans d’anar-hi -va proposar el Taroutachi, divertit.

-Després t’odiarà -va recordar-li l’Ishikirimaru, agafant el bol d’arròs de la Hanako i començant a menjar-se’l.

-Que no m’hagués robat les galetes de l’esmorzar -va riure’s el Taroutachi, venjatiu.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Què fas? -va demanar l’Ishikirimaru somrient en veure com la Hanako carregava una enorme motxilla i anava ficant-me més i més menjar.

-És un hanami -va contestar la noia, com si fos molt evident- La gent seu davall els cirerers en flor i menja mentre contempla l’esplendorós espectacle de la floració!

-Però per a quanta gent has fet menjar? -va demanar l’Ishikirimaru, agafant la bossa. Ensumà amb desconfiança- Has fet pastís de maduixes? Del que m’agrada?

La Sacerdotessa va somriure. En realitat li havia quedat un poc xafat i no sabia si estaria bo, però havia intentat fer feliços els seus companys del temple.

-Fa olor a gamba… -va queixar-se l’Ishikirimaru- Ukihana, que no tenim tants diners!!!

La noia va somriure, un poc culpable.

-Només és un dia -va dir. Sabia que la meitat de les gambes se les menjaria a mesura que les anés preparant, així que ja, amb tota la intenció, havia comprat el doble de les necessàries.

-Al final et veig entusiasmada -va dir l’Ishikirimaru- Ahir pareixia que et feia por.

-Bé -va respondre la Hanako tapant un bento, el darrer dels deu que havia preparat- Si vaig amb vosaltres no passarà res.

Deixà el bento dintre de la bossa i va somriure a l’Ishikirimaru que, evidentment, va acabar carregant amb aquella tona de menjar.

Tot i que la Hanako feia molts d’anys que havia arribat a Shinsei, mai havia anat a un hanami amb els seus companys Sacerdots. Durant l’època que tornava sovint al món humà, la noia assistí al Hanami amb els companys de l’Institut i ara que vivia amb normalitat al temple, sempre havia tingut ganes de veure els cirerers i asseure’s sense pensar en res, només mirant els pètals rosats que ballaven moguts pel vent.

Li feia un poc de llàstima que el primer hanami que viuria amb els companys no fos estrictament a Shinsei, però, ben mirat, el lloc era moltes vegades el menys important i, en aquest cas, tot i que l’infern era terrorífic, serviria també com a visita turística.

A mitja tarda, després de tancar el temple, els Sacerdots es varen treure els kimonos que feien servir per fer feina, els típics de la seva professió i optaren per kimonos que no destaquessin tant com el blanc o vermell del hakamas que sempre duien.

-Preparada perquè et mengin el cervell? -va demanar el Taroutachi, vestint un kimono lila i, a sobre, uns hakamas grisos.

-No hi haurà tampoc gaire diferència, no? -va demanar la Hanako, desafiant-lo. L’home va alçar una cella, un poc contrariat.

-No, realment no -va dir, rient-se de la noia i donant-li pressa. Es veu que quan es feia de vespre, just en el moment que el sol desapareixia, era l’únic moment en que els humans eren capaços de viatjar a l’infern. Era un viatge arriscat, que requeria molt de poder màgic i que molt sovint no es feia per gust, tot i que aquella vegada era una excepció.

-Com hi viatjarem? -va demanar la Hanako, corrent darrere del Taroutachi cap al petit jardí que el temple tenia al voltant de l’escenari. Pujaren les escales, deixant la pagoda a mà esquerra. Amb la posta de sol de fons, els cirerers florits brillaven amb un to vermellós que pareixia d’un altre món. Els Sacerdots es quedaren esperant en silenci, tot mirant com el sol tenyia amb les darreres forces els cirerers i la mar del vermell més bonic que mai havien vist.

La Sacerdotessa es mirà atentament el sol, veient-lo occir-se lentament i de manera inevitable.

Quan va desaparèixer per complet darrere de la mar, deixant el món amb encara un poc de la seva claror, la Hanako va sentir com si la mateixa terra la xuclés cap a dintre, com si el món estigués enfonsant-se només en el punt concret os es trobava ella, a sota dels seus peus.

Sentí com queia, però sense caure. Era una de les sensacions més estranyes que havia experimentat mai i també una de les més desagradables. Li havia semblat com si algú l’enganxés des de sota i l’obligués a passar per un estret túnel angost per, finalment, deixar-la caure a damunt la terra banyada.

-És increïble que mai caiguis dreta -la va renyar l’Ishikirimaru, que havia aparegut de manera impol·luta, impecable i perfecta.

La Hanako es va aixecar i va fer veure que no havia passat res. Mirà cap a dalt, amb l’esperança de poder veure el temple des d’allà, com si el món que l’hagués xuclat reflectís el lloc del qual provenia. Però a sobre dels seus caps, només hi havia un cel negre.

La Sacerdotessa va xisclar en veure que amb ells hi havia una quarta persona. Era un noi adolescent, molt prim i amb els cabells rossos, quasi daurats. El seu rostre era una incògnita perquè s’amagava al darrere d’una màscara molt allargada i amb només la decoració dels dos forats pels ulls.

-Benvinguts a la celebració del Hanami a l’infern, Sacerdots -va dir el noi, que portava un kimono de color lila esplèndid. Va fer una reverència molt formal i els Sacerdots l’imitaren. La Hanako es va imaginar, i per una vegada no anava gaire desencaminada, que l’infern, de la mateixa manera que el temple, conservava encara totes aquelles tradicions i el formalisme propi dels antics temps.

-És tot un honor rebre els Sacerdots de Shinsei a la nostra festa. Sentiu-vos com a casa i no oblideu gaudir de la floració dels cirerers -va dir el noi, molt educadament.

La noia es mirà al voltant i no hi havia ni un sol cirerer. El seu ànim va decaure bastant. De veritat no n’hi havia cap ni un? No es podia fer un hanami sense un bon cirerer. De fet, estaven a una espècie de petit bosc, sense massa arbres, al mig d’un cercle fet amb una terra molt negra i humida. La Hanako es va espolsar els hakamas que s’havia omplert de terra amb la caiguda.

-Si em permeteu, seré el vostre guia el dia d’avui -va dir el noi- El meu nom és Takashi. Si us plau, no us despisteu. Tot i que sigui el hanami i que aquests dies signifiquin alegria i despreocupació entre els nostres, recordeu sempre que l’infern amaga molts perills per als vius.

En haver dit això, el noi començà a caminar i els tres Sacerdots el varen seguir de prop. Baixaven una costa bastant pronunciada i, amb la terra tan banyada com estava, la Hanako patia de no caure. En una ocasió es va agafar el braç de l’Ishikirimaru quan va pegar una important patinada, cosa que va fer que el Sacerdot es queixés perquè quasi va perdre l’equilibri.

Quan acabaren aquella costa tan pronunciada, a la fi arribaren a una zona plana, però des d’allà tot el que van poder fer va ser quatre passes, perquè de seguida va tornar a aparèixer una altra costa igual de mortífera.

-Espero que després no l’haguem de pujar per tornar… -va pensar la Hanako, treient ja el fetge per la boca. Intentava dissimular la seva forma física deplorable perquè el Taroutachi no la renyés i la fes fer 50 voltes corrent al temple. Ufff, allò si que seria un autèntic infern.

Va riure en veu baixa per si mateixa, però el Taroutachi la va sentir i la va mirar com si estigués completament trabucada.
Anava a dir-li alguna cosa com “no estic boja” però en aquell moment es va quedar sense respiració. Des d’allà dalt, just en aquell punt, es podia veure una petita ciutat, plena de llum, colors i des de la qual arribaven clarament el soroll de les rialles.

I des d’allà, amb el color més intens que hagués vist mai, els cirerers decoraven l’avinguda principal d’aquella ciutat petita i plena de llum.

Baixaren el que quedava de costa i quasi corregueren durant més d’un quart d’hora per arribar, a la fi, a una gran porta que donava accés a la ciutat. Era una porta de ferro bastant tètrica i que, de fet, va provocar un calfred que no havia de ser ignorat a la Sacerdotessa. Imaginà que en altres dies, aquella ciutat no devia ser pas tan animada ni plena d’aquells colors vius que alegraven el cor de la gent.

-Benvinguts a Yomi, la gran ciutat de l’infern, regida pels Déus de la mort! -va dir el Takashi- Esperem que gaudiu del hanami amb nosaltres, servidors dels Déus!
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Humans -va dir el Takashi, just al davant la porta d’entrada-Sou estrangers en aquest regne i tot i els vostres poders màgics, la vostra presència aquí formaria un gran enrenou. Per això us demano que feu servir aquestes màscares màgiques de camuflaran la vostra aura i us faran passar desapercebuts.

A la Sacerdotessa no li va entusiasmar la idea, però com que alguns dimonis com el Takashi la portaven, no va dir res i va acceptar la màscara de kitsune blanca que el guia els va oferir. No es va adonar que, poc temps després de dur-la, desapareixia, creant un efecte òptic pels dimonis del voltant.


L’aire era càlid i agradable i portava amb ell una oloreta dolça i agradable, l’olor dels cirerers. La Hanako, en travessar les portes d’accés a la ciutat, sentí de seguida aquella flaire delicada i difícil d’oblidar. Era una olor per al record, per guardar ben profundament a dintre del calaix dels bons moments.

Una gran fira s’havia muntat al costat dels arbres florits. Els mercaders havien posat paradetes oferint un munt de productes exòtics i desconeguts, a més de menjars típics que feien una olor realment deliciosa i que obrien tots els sentits.
A sota dels cirerers plenament florits, oferint un espectacle francament admirable, milers de dimonis i monstres diversos gaudint pacíficament de l’espectacle. La Hanako es va quedar mirant com un petit bou vestit amb kimono i un ogre de color gris bevien sake animadament, tot tenint una conversa del més normal.

-Takashi-kun -va demanar la Sacerdotessa al guia que els mostrava el festival de l’infern- És normal aquest comportament? -El Takashi va posar cara que no l’entenia- Perdona, és la primera vegada que vinc…

El noi la va mirar un poc molest.

-Em sap greu si us oportuna la meva presència però si, sempre he d’estar al costat dels amfitrions -va respondre, amb duresa.

-No, no, noo! -va dir la Hanako. El noi va interpretar una altra vegada malament les seves paraules i va obrir la boca per contestar encara amb més indignació, però la noia el va interrompre- Em referia als monstres.
Això va acabar d’ofendre el noi.

-Aquí no hi ha cap monstre, estrangera -va dir, visiblement enfadat. El Taroutachi va fer un pas endavant.

-Disculpa-la, té el cervell ple de serradís -va riure’s el Shogun, que portava una màscara de dimoni.

El Takashi va agafar-los un poc d’avantatge, visiblement molest i caminant un poc airejat. La Hanako es mirà el Taroutachi a través dels forats de la màscara i esperà l’esbroncada que tot just rebria en pocs segons.

-Em sap molt de greu -va dir, abans que el Shogun li digués res. Abaixà el cap, tot agafant-se fortament la màscara. Si li queia estaria en problemes.

Però el Taroutachi es va fotre a riure i l’Ishikirimaru el va imitar.

-Li ha dit “als monstres” -plorava el Shogun, un comportament no gaire habitual en ell- Però tu no penses abans de parlar?

-És burra, la vàrem comprar amb deficiència -va afegir l’Ishikirimaru, un poc més indignat. De sobte, el Taroutachi es va posar seriós.

-No tornis a parlar sense pensar. Mai més -va ordenar-li el Gran Sacerdot, amb un marcat to d’amenaça molt present a la seva veu.

-Em disculpo, estic molt penedida -va dir la Hanako.

-I una merda! -va etzibar-li el Taroutachi- T’estàs descollonant.

-Aquest vocabulari! -va renyar-los, als dos, l’Ishikirimaru- Quina classe de modals teniu, per favor? I tu, tu tens més delicte -va dir, assenyalant al polític- Si se sabés que el Shogun de Shinsei fa servir expressions barroeres com aquesta…

-M’ho ha passat ella -va defensar-se, fluixet, el Shogun.

-Ara ets un nadó que posa excuses? -el va renyar, encara més fort el Sacerdot d’ulls blaus. El Taroutachi va fer una ganyota de menyspreu. Els tres es quedaren en silenci durant una estona mentre esperaven que el Takashi tornés. La Hanako anava mirant les tendes, però més que mirar el que estaven venent, es dedicava a mirar els dimonis de prop. Per què semblaven tan amigables? Les banyes i els rostres decrèpits dels monstres la perturbaven…

-Per què no ataquen? -va tornar a demanar-se la Hanako, en veu alta.

-Perquè els deixem ser feliços per un dia, dona -va dir una veu coneguda. La Hanako es va girar per trobar-se amb el Déu Suzaku que menjava dangos animadament mentre dues noietes amb forma de gat i amb unes banyes d’ivori enormes li feien carantonyes.

-Suzaku-sama -va dir la Hanako, fent una reverència exagerada.

-Per què sou tan formals sempre? És el hanabi, desprén-te dels modals per un dia!! Mira, aquest dimonis que solen ser bèsties agressives i plenes d’odi i ànsia de sang, avui estan ben tranquils i alegres. Saps per què? Perquè els Déus som benevolents i els hem concedit un dia de descans en la seva tortura eterna. -va explicar el Suzaku agafant un dango i passant-li a la Sacerdotessa.

La Hanako no va contestar perquè just en aquell moment arribaven els altres dos Sacerdots i tornaven a fer referències molt formals.

El Suzaku va repartir dangos entre els Sacerdots i va estar una estona parlant amb el Taroutachi. La Hanako no es va adonar i ja estaven asseguts a la zona reservada pels Déus, una espècie de pèrgola elevada a la qual els servents portaven vi i menjar tota l’estona. Allà també hi havia el Genbu bevent vi com un condemnat. En veure’l, la cicatriu de bala que conservava a l’espatlla començà a cremar-li, però el Déu ni tan sols se’ls va mirar de cara.

La Sacerdotessa es mirà el festival de lluny. Ara li sabia greu no haver parat més atenció a les paradetes i no haver comprat alguna cosa típica de l’infern. La conversa va tornar-se política i la Hanako va sospirar. Es mirava les flors dels cirerers caient a sobre dels dimonis que cantaven i ballaven amb molt d’entusiasme.

El Taroutachi explicava animadament els canvis que el seu govern havia fet en matèria de seguretat i no va ser fins aquell moment en el qual la Hanako va compadir el pobre mestre per haver de fer una feina tan avorrida.

Uns quants pètals de sakura es col·laren, atrevits, al vi de la Hanako.

-Això és bona sort! -li va somriure l’Ishikirimaru- Beu-te’l tot d’un glop!

La Hanako se’l va mirar, un poc dubtosa, però tanmateix no tenia res millor a fer. Es va beure el vi, amb els pètals inclosos, esperant que li donés un poc de bona sort. El hanabi era preciós, però estava resultant més avorrit del que s’esperava. Es mirà els balls dels dimonis i la seva música amb un poc d’enveja. Ella també volia ballar i cantar, però estava clar que no podia perdre els modals davant dels Déus. Es resignà i es va moure inquieta al seu seient.

Una espècie de guineu que caminava coixa i que tenia una gran cicatriu des de l’orella fins a la boca va veure que la Hanako no tenia més vi i anà fins a ella amb la botella a la mà.

-Més vi, Sacerdotessa-sama? -va demanar. La seva veu era molt aspra i tot i que havia volgut semblar educat, el seu to era diabòlic i sinistre. La noia va assentir, sense intenció de beure’s el brebatge mentre observava de prop aquell dimoni.
Agafà un pastisset que era una bola de color rosa cremada. Feia mal aspecte i mala olor, però se l’empassà i, sorprenentment, era deliciós.

-Està molt bo! -va sorprendre’s la Hanako.

-Només té bon gust avui -va explicar-li l’Ishikirimaru. La Hanako no acabava d’entendre què volia dir, així que per si de cas, no n’agafà més- Ja saps, els Déus fan que el hanabi a l’infern sigui màgic. Però demà, quan ells se n’hagin anat, els cirerers es marciran i l’odi, la corrupció i l’ànsia de venjança tornaran a governar aquest món…

La noia es quedà en silenci, observant el seu voltant. Costava molt de creuer que aquells cirerers tan preciosos, enormes i excessivament florits, demà anessis a desaparèixer.

-Ja deia jo que feia pudor -va dir una veu molt desagradable. La Hanako ni es va immutar, pensant-se que era un dimoni, però aleshores va reconèixer la veu- Els desgraciats de Shinsei també han vingut…

Darrere del seu germà gran de llargs cabells de plata, el Souza Samonji es mirava la Hanako amb el més profund dels odis.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge



-Koutetsu!!! -va exclamar el Taroutachi en veure el seu antic amic. L’interpel·lat va somriure tímidament i anà a l’encontre del seu vell amic. El va seguir un nen de cabells blaus que portava una llarga cua i que seguia els Sacerdots amb devoció. No era gaire guapo, contràriament al Koutetsu Samonji, Capità de la Divisió de Religió de Drakkar, però més tard la Hanako va saber que aquell nen era el Sayo Samonji, el germà petit dels dos Sacerdots.

Es veu que a Drakkar aquesta família era molt respectada per ser una nissaga de grans Sacerdots que havien protegit el país de la guerra en moltes ocasions. Així, sent un Samonji, arribar als alts càrrecs de la Divisió no era gaire difícil. De fet, era tan honorable que els Sacerdots de Drakkar rarament es canviaven el nom com si que feien els de Shinsei.

-Vell amic… -va somriure el Taroutachi en veure el Samonji. Els dos s’abraçaren com a bons amics i després es varen seure junts, començant a parlar animadament. Els dimonis canviaren la taula allargada per una de rodona i, sense voler-ho, els sacerdots de Drakkar i els de Shinsei acabaren compartint taula.

Les coses ja no podien anar pitjor. O sí, si el Souza Samonji decideix seure’s al teu costat. Era el pitjor hanabi que la Hanako hagués tingut mai, i això que una vegada al món humà n’havia tingut un de molt dolent quan estava amb la família i un amant de la mare, despexat perquè ella l’havia deixat per un de més jove, li va muntar un numerito i tot el parc es va quedar en silenci, observant com titllava de fresca la mare de la Hanako. Doncs aquell hanabi estava sent encara pitjor, amb el seu màxim enemic assegut just al seu costat.

-Mira que feia temps que no ens veiem però és veure-us als de Shinsei i sentir aquesta olor a encens barat que feu que tira enrere. Quin fàstic. -va riure’s el Souza, seient amb cara de fastidi.

-Doncs fes-te un favor a tu mateix i desapareix -va etzibar-li la Hanako, ensumant-se els cabells dissimuladament. No sabia per què ho deia, perquè feia una olor afruitada molt bona.

-I perdre’m l’oportunitat de xafar-te el dia? -va contestar el Samonji de cabells roses, molt content. Es veu que fer emprenyar els altres era la seva màxima afició. Es va seure amb parsimònia, com assaborint lentament el rostre de fastidi de la Sacerdotessa.

-Tu -va cridar el Souza a un dels dimonis que servia una canapès de color marró- Porta’m vi del bo, no aquesta merda.

Va remenar la copa amb molta violència, derramant bona part del líquid a sobre dels hakamas de la Hanako.

-Comporta’t! -va renyar-lo l’Ishikirimaru.

-Calla, cec de merda -va reprendre’l el Souza- T’escriuria una carta sobre per què tu ets el que apesta més de Shinsei, però no ho podries ni llegir.

L’Ishikirimaru no va contestar-li. En veure que no obtenia resposta, el Souza va somriure, sabent-se guanyador.
Estigueren una estona en silenci, ja que el Souza estava molt ocupat demanant menjar i fotent crits als dimonis.
La Hanako es mirava el Taroutachi, com conversava alegrement amb el seu amic. Per què ella havia d’estar aguantant aquell imbècil? Els pètals que es colaven a dintre de la pèrgola, moguts pel vent, ja no li encalentien el cor. Només pensava en tornar-se’n a Shinsei al més aviat possible.

A més, el Souza estava llençant tantes miques com podia sobre la Sacerdotessa i ella s’estava començant a posar de molt mal humor.

-Deixa de fer això, porc! -va queixar-se la Hanako, llençant les miques de pa sobre el Souza.

-No m’enviis la teva merda, bruta! -va queixar-se el Souza, agafant fortament la mà de la Hanako amb molta més força del necessari. La noia no es va quedar quieta i va contraatacar, pegant-li un cop de puny a les costelles amb tota la seva força.

-Deixa’m anar! -va ordenar-li la Hanako. El Samonji va somriure, com si hagués aconseguit el seu objectiu- Ets odiós.

-No m’importa una merda la teva opinió -va riure’s el Samonji deixant-la anar, en veure que el seu germà gran feia una reverència al Taroutachi. Es va aixecar, indignat.

-Germà! -va queixar-se el Souza, aixecant-se. Quan se’n va anar, la Hanako va sospirar, nerviosa. Aquell hanabi s’estava convertint en un infern.

-Calla, Souza -va ordenar-li el seu germà gran, amb poques paraules, com sempre.

-No, no em callaré! -va cridar el Souza. El Suzaku, que s’havia quedat fora de la taula gaudint de la companyia d’una gateta entremeliada, va deixar de prestar-li atenció a la seva companya felina per mirar-se el Souza.- No vull veure’t mai més abaixant el cap davant de l’escòria de Shinsei.

El Koutetsu se’l va mirar desafiant, amb una mirada penetrant i ferotge, que recordava un poc a la d’un drac.

-Els Sacerdots, tot i que enemics, compartim el mateix camí, la senda dels Déus -va recordar-li el Capità- Ara que ha aparegut un nou enemic en comú, hauries de deixar de banda la teva ira sense control i centrar-te un poc més en derrotar les forces de l’Erumo amb els teus companys Sacerdots de Shinsei.

-Estàs boig -va riure’s el Souza- Saps que ets l’únic de Drakkar que pensa en ells com a aliats. Jo… jo penso derrotar-los als dos, a l’Erumo i als Shinsenians!

Es va fer un silenci incòmode i el Genbu va alçar la seva copa de vi i va cridar.

-És clar que si!! -va cridar-li al Souza, molt borratxo- Acaba amb tots!

El Souza es va veure esperonat i amb el suport del Déu, així que va somriure com si hagués guanyat la conversa. El germà petit dels Samonji se’l mirava sense expressió al rostre.

-És clar que si -va dir, fent una pose de poder- Jo acabaré amb Shinsei, amb l’Erumo i amb tots els que es posin al meu camí.

I dit això, es va mirar la Hanako amb menyspreu.

-Tu seràs la següent que morirà a les meves mans -va riure’s divertit.

-No posaràs un dit sobre Shinsei! -va dir el Taroutachi. La seva veu, severa i autoritària va treure el somriure del rostre del pèl-rosa.

-És clar, tu m’aturaràs, no? -va riure’s el Souza- Tu i el teu exèrcit de tres Sacerdots.

-No -va riure’s el Taroutachi- Jo i l’exèrcit del Shogun de Shinsei.

El Souza va tornar un poc en processar la informació. Tots el miraven, veient com el seu rostre envermellia, ple de ràbia i de frustració.

-És a dir, que si et mato ara… ja estarà, ja hauré guanyat? -va riure’s com un boig, aguantant-se molt fortament les rialles- Tranquils, no ho faré.

Va pronunciar aquelles paraules i se’m va dirigir cap a la porta, fortament enfadat i ple d’ira.

-Ah, tu, el cec -va dir el Souza- Enhorabona pel nou càrrec. M’imagino que ara seràs el Capità de la Divisió, espero que tinguis bones mires -va dir, fent un acudit desagradable.

-Em sap greu decebre’t -va contestar-li l’Ishikirimaru- Però la UkiHana és la nova Capitana. No cal tenir bona vista per adonar-se’n.

El Souza va esclatar. Va agafar un ganivet i, esperonat per una ràbia sense límits, es llençà contra la Hanako i l’Ishikirimaru, disposat a acabar amb ells d’una vegada per totes.

Tothom es va moure per aturar-lo, però va ser el Sayo Samonji, el desconegut germà petit qui el va aturar amb un fort encanteri atordidor. El noi va caure en terra, fortament adormit.

-Em disculpo pel seu comportament -va dir el Koutetsu Samonji.

-No pateixis, sempre ha estat així -va contestar l’Ishikirimaru- Algun motiu en particular que
expliqui mínimament seu... comportament?

La Hanako va somriure en adonar-se’n que l’Ishikirimaru havia canviat ràpidament “comportament” per “bogeria”

-Algun motiu deu tenir -va explicar el Sayo Samonji de manera molt críptica, mirant la Hanako. El Taroutachi es va moure inquiet- Va néixer amb el mal a dintre. El destí li va posar un poder debastador al seu abast, però només pensa en fer el mal. Si miro el seu futur, només veig destrucció…

Es varen quedar en silenci.

-De fet, hem vingut a l’infern en una missió -va explicar el Koutetsu- Hem deixat la Divisió de Religió de Drakkar per cercar la manera de salvar el món del mal que està a punt d’arribar.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Era un poc difícil no establir paral·lelismes entre els Sacerdots de Drakkar i els de Shinsei. Així, si els dos líders eren persones callades, tant el Sayo com l’Ishikirimaru tenien un poder màgic extraordinariament versat en l’art de veure el futur.

La Hanako, mentre escoltava el relat del Koutetsu, no podia evitar pensar, amb ràbia, que ella era l’equivalent Drakkarià al Souza i això la posava de mal humor.

-El Sayo va tenir una visió -va explicar el Koutetsu. Els seus cabells llargs i blancs com la neu, mesclats amb els pètals de cirerer que encara queien, com una pluja, formaven una estampa nostàlgica. Lluny, algú tocava el shamisen i les seves notes clares i brillants ressonaven dintre les orelles dels Sacerdots, ajuntant-se melòdicament amb la veu suau del Koutetsu.

-A la visió -deia el noi de cabells blaus- veia l’infern. Els cirerers es tenyien de vermell i el món començava a emanar dimonis de tota raça, tots ferotges i despietats. Drakkar tornava negra, plena de miasma. Endor corria la mateixa sort…

La Sacerdotessa volia demanar si passava alguna cosa a Shinsei, però dubtava molt que les visions dels enemics tinguessin també la delicadesa d’advertir el bàndol contrari del perill.

-Per quin motiu? -va demanar el Taroutachi, més pendent de les paraules del Sayo que no pas la Sacerdotessa.

-Per mor d’una arma que l’Erumo està cercant… -va dir el Koutetsu, sense callar-se res. La col·laboració entre els Sacerdots de Drakkar i de Shinsei tot just començava i aquell assumpte no entusiasmava la Capitana.

-Una arma? -va demanar el Taroutachi, repassant mentalment tot el folkclore de les armes de l’infern- Cerca el Déu dels dimonis?

-No és un arma en si -va recordar-li l’Ishikirimaru.

-No, però el seu poder és el més gran aquí. El rei dels Dimonis és qui controla totes les ànimes de l’infern -va recordar-li el Taroutachi- Potser es vol fer amb la seva vida.

Es va fer el silenci.

-A la meva visió no sortia el Déu de l’infern -va dir el Sayo- És més, és un Déu tan esquiu que ni tan sols presta el poder als Sacerdots, per tant no estem sota la seva jurisdicció. Només sabem d’ell perquè ens convida al hanami com a un acte de respecte per la feina que fem exorcitzant els dimonis que s’escapen.

-Si que he notat que darrerament hi ha molts menys dimonis -va reconèixer el Koutetsu Samonji- O com a mínim a Drakkar ja quasi no en veiem.

-A Shinsei igual -va contestar el Taroutachi. La Hanako, tot i que sabia que pel que feia a l’Erumo eren aliats, li costava veure aquelles persones com a enemics.

-No ho trobes estrany? -va demanar el Koutetsu al seu amic. El Taroutachi es va encongir d’espatlles.

-És una tendència que fa anys que es repeteix. No els enyoro, així que tampoc hi penso massa.

-Entenc -va somriure el Samonji de cabells blancs- Com els humans sense poders, si no els veus, t’oblides que existeixen, no?

El Taroutachi va assentir.

-De totes maneres, això és un fenomen molt recent -va explicar l’Ishikirimaru- Segons el que diuen els yokais, és tot gràcies a una nova barrera a l’infern, molt més estricta amb les entrades i sortides de dimonis…

-Els yokais i els esperits estan ben contents -va riure’s el Sayo- Els esperits, tret dels venjatius, no solen comportar cap problema i els yokais és cert que són un poc entremeliats i els agrada jugar amb els humans, però res que no es pugui arreglar amb un exorcisme. En canvi, els dimonis requereixen molt més poder i molta més habilitat...

La Hanako es va adonar que certament havia vist molts pocs dimonis durant la seva carrera sacerdotal. Que ella recordés, es va trobar uns quants durant la seva primera missió amb el Taroutachi i el segon i darrer que havia vist havia estat a la missió que havia fet amb el Kasen Kanesada. I, ben mirat, d’això feia molts d’anys. Era real que en 3 o 4 anys no s’hagués trobat mai cap més dimoni?

-Aleshores heu vingut a l’infern per saber si aquesta llegenda és certa? -va demanar el Taroutachi.

El Koutetsu va assentir i es va mirar el seu germà petit.

-He vist aquesta arma que cerca l’Erumo a l’infern. És l’esfera de protecció que el Déu dels dimonis fa servir per retenir-los en aquest món. Si l’Erumo es fa amb ella…

-Si es fa amb ella, res l’impedeix obrir les portes de l’infern perquè tots els dimonis campin alegrement per tadaima -va acabar l’Ishikirimaru.

-És greu… -va dir el Taroutachi, sense tan sols donar-los temps per assimilar tota aquella informació.
Tots es van quedar callats, mirant com els dimonis, animats per la festa, començaven a ballar al ritme del shamisen i de les flautes.

-Ho hem d’impedir, Jirou -va dir-li el Koutetsu- El món pot tornar a ser un caos si no fem res.

-Evidentment -va somriure el Taroutachi- Shinsei vindrà amb vosaltres, Koutetsu. No ho dubtis.

A la Hanako no li acabava d’agradar el gir que estaven prenent els esdeveniments. Quasi no havia vist dimonis però sabia que, a diferència dels esperits i dels yokais, eren un enemic formidable que era capaç de crear autèntic terror entre els humans. A vegades eren simples dimonis que es contentaven amb absorbir l’energia dels humans, però també podien ser bèsties amb ànsies de matar.

Tot el que es podia esperar d’un dimoni era molt diferent del que es veia a aquell hanami, perquè segons li havien explicat, la màgia del rei dels dimonis els alliberava de la seva maldat per unes hores.

Els dimonis continuaven ballant, alçant les copes i cantant alegrement.

-Queda por perquè el festival s’acabi -va dir, casualment el Koutetsu, aixecant-se i dirigint-se a la Hanako- Veniu, ballarem un poc.

L’home de cabells blancs li va estendre la mà amb un somriure. La Hanako no sabia què fer. Tenia ganes de tot menys de ballar i, en el cas que hagués de ballar, abans hauria triat una altra persona.

-Eeeeeeh -va dir la Hanako sense saber com declinar l’oferta amablement. Els ulls del Samonji brillaven amb certa nostàlgia.

-No sigueu tímida -va riure-li, agafant-la de la mà amb força i obligant-la a incorporar-se. Abans que la Hanako se n’adonés, ballava amb el Koutetsu Samonji envoltada de tots aquells dimonis que cantaven i dansaven oblidant-se per unes hores de la seva autèntica naturalesa.

-Realment volia demanar-vos disculpes, Ukihana-sama -va dir el Koutetsu, ballant sense massa gràcia. Era talment com el Taroutachi, pareixia un pal sense gràcia ni alegria, tot i que el seu somriure era sincer- Sé que el meu germà vos ho ha fet passar malament…

-Ah, no passa res -va dir la Hanako, sense saber que dir. Realment era la primera vegada que parlava amb ell i l’home li feia molt de respecte.

-El vostre mestre m’ha contat que va matar una senpai important per a vos -va confessar el Koutetsu- Em sap greu.

-Vostè no en té la culpa -va recordar-li la Hanako, sense saber quin tractament fer servir pel líder dels Sacerdots enemics.

-Realment sí -va somriure amargament el Koutetsu, mirant-se de prop la noia- Com ja vos hem dit, té un motiu per fer-ho. Ell estima Drakkar per sobre de tot, a tots els seus membres, especialment la Divisió de Religió i faria qualsevol cosa per protegir-la. És molt efusiu i rancorós. Jo ho sé, però moltes vegades no faig tot el que puc retenint-lo. Tinc moltes obligacions i m’excuso en això…

-No és culpa vostra, Samonji-sama -va recordar-li la Hanako.

-No tinc cor com per empresonar el meu germà o tenir-lo sempre adormit per protegir la resta del món del seu comportament. A més, sé que el meu germà estima molt la terra de Drakkar. Puc refiar-me d’ell, sé que mai deixarà que un enemic se li escapi. Però malauradament, ell veu en vos molt més enllà d’un enemic -va dir el Samonji, agafant la mà de la Sacerdotessa i fent-la girar sobre si mateixa. La noia no va entendre què volia dir això que la veia més enllà d’un enemic, però li va ser igual. Odiava aquell home, així que com se sentís, a ella tant li era.

La Hanako va fer la volta com si fos una sardina, sense gens de gràcia.

-Espero que no penseu que el noble poble de Drakkar assassina sempre d’aquesta manera -va dir, molt seriosament- Per a mi, en Shinsei sempre trobaré un aliat. Voldria que sabessiu que podeu confiar en nosaltres.
La Sacerdotessa va somriure, fent que si amb el cap i acabant la conversa amb una reverència molt exagerada per part dels dos Sacerdots. Quan la Hanako sortia de la zona del ball, es trobà amb el Taroutachi que somreia divertit.

-Quina poca gràcia que tens -va riure, agafant-la de la mà i fent-la entrar una altra vegada entre els dimonis balladors.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Sorprenentment el Taroutachi tenia mínima decència ballant, i això que era més sec que un tros de mojama. Però movia els peus d’una manera elegant i refinada i la Hanako pareixia un robot al seu costat. A més, s’estava morint de vergonya.

-Què t’ha dit el Koutetsu? -va demanar el Taroutachi.

-M’ha demanat perdó pel comportament del seu germà -va anunciar la Hanako. El Taroutachi va moure els llavis en un senyal que la noia no va saber interpretar. Estava alleujat?

-I l’has perdonat, al Souza Samonji? -va demanar el Taroutachi, aprofitant el ball per aferrar-se a la Sacerdotessa.

-No ho sé -va confessar la Hanako. Mirà el Taroutachi, sabent que li podia ser sincera- No sé si el podré perdonar mai. Sé… sé que els Déus volen que el nostre cor estigui lliure de ressentiment però… Però va matar la Yui, Taroutachi.

-Ho sé -va dir l’home, abraçant-la fort mentre es movia al ritme lent de la música- No et demano que el perdonis. Jo tampoc el puc perdonar. Però haurem de fer feina amb ell i no vull que la vostra rancor faci que la missió…

-No pateixis! -el va tallar la Hanako- Per part meva em comportaré.

El Taroutachi va somriure abraçant la Hanako però la noia no somreia pas. Treballar amb el Souza Samonji era el pitjor malson del món. I just en el moment que pensava això, el hanami es va acabar.

-Si us plau, Sacerdots -va dir el Takashi dirigint-se a la pèrgola- Tornem cap a món dels humans. El hanami ja acaba.

Els dimonis s’anaven dispersant, però alguns d’ells aprofitaven per menjar fins el darrer minut. Altres cridaven, corrent, com si d’aquesta manera poguessin evitar tornar a la normalitat. Cap dels Sacerdots es varen moure. És més, s’agruparen. El Koutetsu Samonji carregava amb el seu germà, encara inconscient.

-Què fem ara? -va demanar l’Ishikirimaru.

-Sacerdots, per favor, sortim d’aquí! -va demanar el Takashi, que també va caure en mans dels encanteris del Sayo Samonji. El seu germà gran el va mirar amb una mirada de reprovament mentre carregava també amb el guia de l’infern.

-Amagem-nos -va suggerir el Taroutachi, de manera imperativa.

-Taroutachi -va dir-li la Hanako, corrent al seu costat- Tu hauries de tornar… no pots abandonar Shinsei durant molt de temps, ets el cap del govern.

L’home va somriure.

-No et deixo aquí sola amb aquell psicòpata -va dir-li molt fluixet mirant com el seu amic carregava amb l’home dels cabells roses- A més, també hem de protegir l’Ishikirimaru entre els dos…

Els Sacerdots corregueren a dintre d’un habitatge petit i pudorós i varen seure en cercle mentre sentien com, a fora, lentament, els dimonis anaven cridant i recuperant la seva forma original. La Hanako els escoltava amb el cor tremolós, pensant en quina mena de criatures es convertirien i en com s’ho farien per escapar d’ells. Allà, assegut a un racó i amagat entre palles, varen deixar el Takashi. La Sacerdotessa se sentia malament per tractar-lo així, però poca cosa més podien fer ara per ell.

-On hem d’anar, Koutetsu? -va demanar el Taroutachi, entrant en acció. La Sacerdotessa va veure com els seus companys estaven preparats per atacar a qui fos i es va sorprendre perquè ella no se sentia tan confiada. Havia passat tot tan ràpid que la noia no acabava de saber com actuar.

El Koutetsu es va mirar el Sayo, esperant ordres. El noi dibuixava uns símbols estranys al terra, en una llengua que la Hanako no coneixia. Evidentment, com els Sacerdots de Shinsei, els de Drakkar devien tenir el seu codi propi. Fins a aquell moment mai s’hi havia plantejat però segur que els encanteris i la màgia que feien servir era molt diferent.

-Hem de sortir d’aquí i anar en direcció sud -va dir el Sayo tot llegint les línies del terra- Dubto molt que ens persegueixin, estan tots molt ocupats escapant de la transformació.

-Aleshores ara és el moment? -va demanar l’Ishikirimaru.

-Correm tots junts -va ordenar el Taroutachi- No ens separem. Que ningú es quedi enrere.

La Hanako agafà fortament la mà de l’Ishikirimaru. No el deixaria enrere passés el que passés. El Sacerdot li va correspondre amb molta força.

-Sortiu!! -va dir el Taroutachi. La Hanako va estirar de l’Ishikirimaru i es quedà de pedra per un moment en veure com els dimonis cridaven i es retorçaven en un dolor etern. Els pètals dels cicerers estaven desapareixent i deixaven enrere un paisatge d’arbres i de natura morta. Tot s’anava morint. On abans havien vist una vida resplanent i una festa sense límits, ara la mort i al desesperació creava una postal molt més típica del infern.

La Hanako va decidir ignorar-los i corregué mentre guiava el seu amic. Quan trobava un element que feia nosa al camí, com un cubell o una roca gran, els apartava perquè el seu company no hi ensopegués.

-Salta! -va dir-li la Hanako en trobar-se amb una arrel que no podia treure del camí. Alguns dimonis ja tornaven a ser ells mateixos, sent conscients de la seva autèntica naturalesa i lentament es giraven per perseguir els Sacerdots. Però el Taroutachi era un Sacerdot guerrer, dels que no s’aturen a llegir sutres per derrotar els seus enemics. Els va fer enrere a cops de katana i va netejar el camí molt ràpidament.

Completament esgotada per la carrera, la Hanako seguia el Taroutachi quan sortiren de la ciutat. El Sayo també corria molt lent. Tret del Taroutachi, la resta de Sacerdots semblava que estaven en baixa forma. Excepte la Hanako, ella sabia que estava en molt baixa forma però intentava dissimular.

L’Ishikirimaru panteixava molt ràpidament. Quants anys devia fer que no corria? Sempre ho veia tot en blanc i negre i distingia les coses per la seva forma i les persones per l’aura. El Taroutachi solia dir que la Hanako tenia els cabells bonics, però ell mai havia pogut veure aquell taronja lluent. Si només podia veure formes sense detalls i sense color, com podia avançar en un món tan confós? A la Hanako la pertorbava moltíssim i, per no rendir-se mai, admirava molt el Sacerdot.

-Estàs bé? -va demanar-li la Hanako, en el moment que es va adonar que estaven al mig d’un món ple de dimonis i sense ni tan sols un poc d’aigua.

L’Ishikirimaru va dir que sí, però realment se’l veia patir.

-Gràcies -va dir i va estrènyer més fort la mà de la Capitana- Gràcies per guiar-me.

-Shinsei no deixa ningú enrere -li va dir somrient. Però l’Ishikirimaru no podia veure el seu somriure. El Taroutachi no s’havia aturat i els havien tret un poc d’avantatge.

-Pots seguir? -va demanar la Hanako, mirant enrere- Ens convé anar tots junts.

-Anem, anem -va dir l’Ishikirimaru, agafant-se el costat. Continuaren caminant amb la dificultat que el terreny era bastant pedregós i la Hanako el feia avançar lentament.

Després de quasi una hora caminant, sense trobar cap enemic, el Taroutachi, que el veien de lluny, lluitava contra tres dimonis grans.

-Haurem d’afanyar-nos per trobar-nos amb ell! Hem tingut sort que no hagin vingut per nosaltres -va dir-li la Hanako, realment temorosa que no els ataquessin per la rereguarda. Quan varen arribar al costat del Taroutachi, el combat ja s’havia acabat.

-Aneu molt lents -els va renyar el Gran Sacerdot. La Hanako el va mirar amb cara de circumstàncies i l’Ishikirimaru es va disculpar.

-No passa res -va dir el Taroutachi i mentre deia això, el Souza Samonji es va despertar.

-Què ha passat? -va demanar quan el seu germà el va deixar al terra.

-Continuem amb el pla, Souza -va explicar-li el germà gran de cabells blancs- Ens dirigim al temple de Kobarz. Aturarem l’Erumo costi el que costi.

-Perfecte, així que la festa ha començat no? -va riure’s el Souza, aixecant-se, preparat pel combat. Va mirar amb menyspreu el Taroutachi, que era qui tenia més a prop i fent una ganyota de menyspreu seguí el seu germà.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

El combat no semblava acabar-se mai. Per no que la Hanako esgrimís la seva espasa, la Kogitsunemaru, els dimonis enemics no s’acaben. La noia respirava amb dificultat, conscient que s’estava quedant darrere. Però no lluitava sola. Allunyar els enemics i conduir l’Ishikirimaru cap a un lloc segur a la vegada era una tasca molt complicada.

-D’on surten? -va demanar-se el Koutetsu Samonji.

-Viuen entre les roques -va contestar el petit Sayo, alçant una petita dachi- És una zona amb molt poc trànsit, es deuen haver sentit atrets per la nostra olor.

-Jo més aviat crec que és un sistema defensiu del temple de Kobarz. -va concloure el Souza Samonji, travessant dos dimonis més amb la seva espasa.

Amb molta dificultat, la Hanako aconseguí guiar l’Ishikirimaru fins on estaven la resta de Sacerdots. En veure’ls arribar, el Souza va riure’s.

-Llàstima que els de Shinsei estiguin tan malament. Pocs que són i a més han de carregar amb un invident -va dir, molt divertit.

Ningú li va contestar, perquè estaven ocupats en la batalla, però aquestes paraules calaren fons en l’Ishikirimaru. Si ell no hi fos, segur que el Taroutachi i la Ukihana es podrien desfer sense ell. I si fossin a Shinsei, on coneixia el terreny i ja tenia noms posats a totes les ombres, els seus companys no haurien de carregar amb ell.

El combat acabà, finalment i per no trobar-se amb més dimonis alertats per la batalla, els Sacerdots varen partir a córrer amb totes les seves forces. L’Ishikirimaru corria amb totes les seves forces però prest ell i la Hanako tornaren a quedar enrere.

-Deixa’m -va dir-li l’Ishikirimaru, amollant la seva mà- Puc anar sol, correm més, Ukihana!

-Què? -va demanar la Hanako, perseguint-lo- Què fas, Ishikirimaru??

El Sacerdot corria amb totes les seves forces, corria lliure, sense ser guiat per ningú. Se sentia el senyor del món, sense escoltar la veu de la Sacerdotessa que corria al seu darrere.

I aleshores va caure. El terreny era pedregós, amb pedres molt petites que es ficaven a dintre de les sabates, però també amb unes roques grans que calia anar alerta, suficientment grans com per fer-te caure però a la vegada petites com per no veure-les si no hi estaves atent.

-Ishikirimaru! -va cridar la Hanako. El Taroutachi va ser més ràpid i agafà el noi per aixecar-lo i fer-lo caminar, aferrat a la seva espatlla.

-Ukihana, corre! -va ordenar-li el Taroutachi, mirant cap enrere- Ja vénen. Si ens quedem per lluitar, tard o d’hora ens superaran en nombre! Hem d’arribar al recinte sagrat abans que ens agafin.

La Hanako corria tan fort com podia, però semblava que no era suficient. Tenia por de girar-se i veure els dimonis que li donaven caça, però patia molt perquè, si es girava, potser cauria com havia fet l’Ishikirimaru. Agafà aire i va vèncer el flato per pegar una altra esprintada.

-No puc més… -es va dir a si mateixa, perseguint la figura del Taroutachi. Necessitava un miracle per continuar corrent, perquè el seu cos li estava dient que no podia més. Ara li sabia greu haver deixat els entrenaments i entenia per què eren tan elementals.

-Ja arribem -va anunciar el Koutetsu Samonji, assenyalant un petit edifici mig en ruïnes. I de fet, la Hanako es va estranyar de que fos tan petit, com si fos només una habitació. Allò era el famós temple de Kobarz? Més que un temple, semblava un magatzem petit i abandonat. Però en aquell moment a la Hanako li va ser molt igual perquè estava tan cansada que arribar, fos on fos, ja li anava bé.

Entraren dintre d’un escut invisible i, de sobte, el paisatge va canviar. La petita construcció de pedra era molt més gran per dintre, però allà només hi havia unes escales que varen baixar a tota velocitat.

En ser a baix, la Hanako es va deixar caure a sobre d’un sofà al costat del Sayo Samonji. L’Ishikirimaru es va seure al terra, capficat en si mateix, decebut i profundament ofuscat. El Taroutachi es mirava els seus companys, però cap dels dos li tornaven la mirada.



Estic decebut amb mi mateix per ser un obstacle pels meus companys.
Estic decebuda amb mi mateixa per haver deixat l’entrenament.
Estic decebut amb mi mateix per no ser prou fort com per salvar-los de tots els perills.




Cadascun dels tres es va submergir en els seus propis pensaments de culpabilitat. Lentament l’alè els va tornar i es dedicaren a mirar al seu voltant. Era un passadís llarguíssim, amb les rajoles del terra en blanc i negre i grans i llargues catifes de color vermell al terra. Hi havia uns finestrals enormes però en mirar per ells, no es veia l’exterior.

Evidentment, era perquè estaven baix de la terra, per això mateix, no acabava d’entendre la funció mateixa dels finestrals. Es trobaven, sense saber-ho dintre d’un gran escut que els protegia dels dimonis de l’exterior. Allà dintre, només hi podien entrar els Sacerdots i els Déus.

Lentament, sense dir res, els Sacerdots es van anar aixecant, tots menys l’Ishikirimaru.

-Ishikirimaru, continuem -va ordenar el Taroutachi.

-No puc -va dir, sense mirar al seu mestre- M’he torçat el peu. Continueu sense mi.

-No et deixarem aquí -va cridar-li el Taroutachi, agafant-lo pel braç i estirant-lo per poder-lo aixecar.

-Avanceu sense mi -va repetir l’Ishikirimaru.

-Mai -va etzibar-li de mala gana el Taroutachi, treient el seu caràcter brusc i autoritari, que darrerament no li sortia gaire.

-Jo et curaré -va dir el Sayo Samonji, fent un encanteri al peu de l’Ishikirimaru. La Hanako no sabia què dir ni què fer, així que es quedà al costat del Taroutachi i ajudà el Sacerdot a aixecar-se.

Hauria volgut dir-li alguna cosa encoratjadora, ja que, sent la seva Capitana, era la seva obligació vetllar per ell, però res li va venir al cap.

Continuaren caminant durant molt de temps per aquell llarg passadís que semblava no conduir enlloc. La Hanako anava mirant com, de tant en tant, alguna porta de color blanc apareixia al lateral que no tenia finestrals, però quan intentava obrir-la, totes eren tancades.

No va ser fins a després d’una bona estona caminant fins que no van trobar el final d’aquell passadís. I la solució va ser encara pitjor.

Tres portes d’un blanc lluent i resplenent s’alçaren davant d’ells. La Hanako va provar d’obrir-les i, per la seva sorpresa, les tres s’obrien i pareixia que conduien al mateix lloc, a una sala rocosa amb una il·luminació tènue en la qual, no hi havia res a dintre. Però el que era més estrany és que tot i que semblava la mateixa cambra, no s’interconnectaven entre elles.

-No entenc res -va dir-se la Hanako, tancant la porta del mig.

-Deu ser un encanteri de divisió -va dir el Taroutachi mentre el Koutetsu Samonji feia que sí amb el cap.

-Només un d’aquests camins porta al nostre objectiu -va reflexionar el Koutetsu Samonji, mirant-se les portes.

-Quina, però? -va demanar el Taroutachi, mirant-les bé- Tot i que realment no és qüestió de quina. És que no podem entrat tots a una sola sala.

-És clar. És igual, ara no té sentit intentar esbrinar quin dels tres és el camí correcte, perquè els hem de fer els tres. -va dir el Koutetsu.

Els dos Sacerdots es miraren, connectats amb les seves teories.

-L’objectiu de l’enemic és fraccionar la nostra força… -va concloure el Taroutachi

-Què vols dir? -va demanar la Hanako, tot i que creia que, a la fi, entenia el secret que ocultava aquell temple.

-Ens hem de separar -va anunciar el Taroutachi- Per poder avançar, es requereixen tres equips, es requereix que entrem els tres a cada una de les sales per separat.

Es va fer el silenci. Dividir-se sis persones en tres equips no era massa complicat. I la distribució era més que evident, va pensar la Hanako, tot mirant-se de reüll amb el Souza Samonji.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-L’Ishikirimaru ha d’anar amb el Sayo, és evident. -Va exposar el Taroutachi- Si no ho fa, l’encanteri que fa que pugui caminar desapareixerà.

L’Ishikirimaru no va comentar res. Pareixia tan cansat i enfadat amb si mateix, que el pobre noi no tenia esma ni d’obrir la boca.

-La possibilitat d’encertar augmenta si formen equips de dos, un de Drakkar i un de Shinsei -va suggerir el Koutetsu Samonji, mirant-se el seu amic de la infantesa.

-Estic d’acord -va dir el Taroutachi, tornant-li el somriure- Perquè aquestes inscripcions no tenen cap significat per a mi -va confessar el Shogun, mostrant una petita placa a sobre d’una de les portes.

-Tampoc té sentit per a mi aquella d’allà -va dir el Samonji, assenyalant la del mig.

-Posa nord -va confessar el Taroutachi- Però com ja hem dit abans, per molt que les portes tinguin indicacions, hi hem d’entrar a totes tres.

-Nord, sud i descens… -va dir el Koutetsu Samonji, llegint les indicacions- No em diu res.

-Pareix més bé una indicació per qui les va construir -va dir el Taroutachi.

Els dos Sacerdots majors parlaven animadament, fent les seves teories, mentre que la resta els escoltaven sense dir res.

-Aleshores decidit -va somriure el Koutetsu- Pels vells temps, Jirou.

-És un honor treballar amb tu, vell amic -va respondre el Taroutachi- Agafem la ruta del descens, si et sembla bé. És la que sembla més perillosa.

-Estic d’acord -va dir el Samonji, mirant-se la porta central- Aquesta serà la nostra.

El Sayo Samonji semblava avorrit de seure i va saltar de la butaca de vellut vermell per mirar-se la porta del sud que tenia just al costat.

-Nosaltres anirem al sud -va dir el petit dels Samonji, ple de convicció.

-Jo amb algú com ella no vaig enlloc!! -va remugar el Souza Samonji, enfadat- Em nego a caminar al costat d’algú que no sap ni quina és la seva procedència!!

-És una ordre -va rebatre-li, de manera molt autoritària, el major dels germans- Si falles, deshonraràs el temple sagrat de la llum de Drakkar i deixaràs de ser un dels seus oficials.

El rostre del Souza Samonji es va contreure en un gest de ràbia. Va abaixar el cap en senyal de submissió cap al seu germà, però no va dir res més. La Hanako es va mirar el Taroutachi i li va somriure tímidament, sense acabar d’entendre què deia el Samonji. Pareixia ell molt més preocupat pel que havia dit que la pròpia Sacerdotessa.

-No cal que ho pensem més -va dir el Koutetsu Samonji, obrint la porta del mig. El seu germà petit va imitar-lo, obrint la del sud.

Ple de ràbia i de ressentiment, el Souza Samonji també va obrir la porta del nord, mentre els Sacerdots de Shinsei es deien adéu amb un somriure. La Hanako i el Taroutachi es varen sostenir la mirada durant uns segons. L’home va alçar una comissura dels llavis i va fer que si amb el cap i alçà la mà en senyal de salutació.

Les tres portes es tancaren a la vegada i, de sobte, el paisatge de les tres va canviar per complet.





-On estem? -va demanar l’Ishikirimaru. No podia veure res.

-És un bosc -va dir el Sayo- És de vespre, quasi no es veu res.

L’Ishikirimaru va sospirar. Potser el Sayo Samonji quasi no podia veure res, però ell si que no distingia res de res, tret de l’aura del Samonji, un poc més a la dreta.

-Et puc fer una pregunta? -va demanar el Sayo, que tot i això, no esperà a que l’Ishikirimu li donés permís- Ets cec?

-No sóc cec -va queixar-se l’Ishikirimaru- Però el món que reflecteixen els meus ulls no té formes ni colors.

-Entenc -va dir el nen. Parlava sempre amb el mateix to de veu, com el germà gran, que pareixia que no li posava massa emoció a les coses que deien- Així que el que tu i jo veiem, és distint, no?

L’Ishikirimaru va somriure, girant-se cap a ell. El Sayo en veure que el noi li clavava la mirada amb els seus ulls quasi blancs, es va sorprendre moltíssim.

-Realment això que has dit, és aplicable amb totes les persones, no creus? -va dir l’Ishikirimaru començant a caminar. Els ulls ja se li havien acostumat a la foscor i començava a distingir les formes del que l’envoltava.

-Segurament -va dir el nen- Suposo que el món que veu el meu germà Koutetsu i el que veu el Souza és molt diferent.

L’Ishikirimaru no va deixar de notar que, per ser un nen, parlava com quasi un adult. El poder dels Déus ja residia a dintre d’aquella criatura? Aquella màgia ancestral, poderossíssima però també terrible per qui la feia servir… Aquell petit havia aconseguit el que l’Ishikirimaru no va ser capaç d’aconseguir?

-Que creus… que ens trobarem? -va demanar el Sayo. Els seus cabells blaus lluïen en la foscor. Les lluernes, a poc a poc, s’anaven congregant al voltant dels dos Sacerdots.

-No ho esbrinarem aquí quiets -va dir l’Ishikirimaru començant a moure’s, avançant en el camí que tot just tenien al davant.

Avançaven per un bosc no gaire espès, en un camí obert que s’anava creant de manera gentil, sense pedres ni arrels que dificultessin el camí. A banda del renou de les lluernes, el bosc estava en complet silenci, sense res que el distorbés.

-Per cert, gràcies per la màgia pel peu -va somriure l’Ishikirimaru.

-De res -va dir el noi, sense posar gaire emoció- Sóc un Sacerdot de suport, acostumo a fer aquest tipus de feina.

-Entenc -va contestar l’Ishikirimaru- A Shinsei no li diem d’aquesta manera però suposo que et dediques a curar i a protegir. Jo acostumo a fer el mateix, en canvi, el Taroutachi i la Ukihana sempre s’encarreguen de la lluita.

Així que la seva força i utilitat era comparable a la d’un nen? Aquell viatge realment no estava sent massa agradable per a l’Ishikirimaru. El seu amor propi estava sent ferit constantment i la situació en la qual es trobava no era molt més bona. De fet, havien estat molt imprudents creant un equip així, sent els dos
Sacerdots de suport. Encara que no pogués caminar, hauria d’haver anat amb qualsevol dels altres dos Samonji.

-El camí és senzill… -va dir el Sayo, pensant en les seves pròpies coses- Crec que el nostre camí no era el correcte.

-No hi ha camins correctes o incorrectes, com tampoc hi ha decisions bones o dolentes. Simplement, hi ha camins i decisions -va contestar l’Ishikirimaru.

El Sayo el va mirar, amb un poc d’admiració en la mirada. Aquell senpai seu de Shinsei, tot i les seves limitacions, per què continuava endavant? Coneixia el límit dels seus propis encanteris i sabia que, tot i que era capaç de moure la cama, segur que li devia estar fent molt de mal de totes maneres.

-No ens hem trobat el que esperàvem. -va dir l’Ishikirimaru- El nostre camí no era el de la confrontació.
El Sayo continuà mirant el Sacerdot Shinserià. A cada paraula que deia, més admiració li tenia.

-Què creus que es trobaran els meus germans? -va demanar el Sayo- Ho he intentat esbrinar, però les meves arts no m’han permès veure el futur en aquell moment…

-No ho sé, tampoc sóc capaç de veure el futur de cap d’ells dos. Però m’imagino que l’enemic els deu esperar a l’altre costat. -va confessar l’Ishikirimaru. Es va girar un poc en sentir un soroll.

-Vaja… -va dir l’Ishikirimaru somrient- Estem fotuts.

Uns llops albins, ferotges i afamats es miraven les seves presses tot mostrant les dents.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge


El Taroutachi va tancar la porta al darrere seu i just en el moment en que es tancava, va desaparèixer. Havien entrat dins una altra dimensió, lluny dels seus companys. I en el mateix segon que la porta es tancava, el Taroutachi ja es penedia d’haver triat aquell camí.

-Aquí no hi ha res -va dir el Shogun, emprenyat.

-Uhm? -va demanar el Koutetsu. S’havien anat a ajuntar dos homes de poques paraules. Si s’entenien era quasi un miracle.

-Crec que ens hem equivocat de camí -va dir el Taroutachi, sentenciant el camí que havien triat en només una frase. Que per què ho creia? Era una sensació molt forta que tenia, com si alguna cosa li digués. El seu enemic no podia estar al mig d’aquella ciutat en ruïnes. Allà, a part de les pedres i els records, no hi quedava ningú.

Però el Samonji no li va demanar per què ho creia i ell tampoc ho va explicar. Els dos respectaven molt l’opinió de l’altre i era aquell respecte el que feia que, tot i ser enemics declarats, es consideressin millors amics.

Sí, el Samonji era el seu enemic, però per sobre de tot, era una persona íntegra i digna d’admiració, un bon company, un gran guerrer i molt bon Sacerdot. Negar-se a col·laborar amb ell seria un gran error. A més, l’amistat que els unia era tan antiga que cap guerra sense fi entre dues nacions rivals podria acabar amb els records que els dos conservaven de la seva infantesa a Endor.


Caminaven entre el ciment aixecat i un cotxe calcinat. Un semàfor que no s’il·luminava penjava a sobre dels seus caps. Què devia haver passat en aquella ciutat fantasma?

-Això… sembla Tòquio -va dir fluixet el Taroutachi. El Samonji no va contestar. Es va mirar un gran edifici que abans devia haver estat folrat de cristalls dels quals ja només quedaven alguns pel terra. L’home de cabells blancs va trepitjar alguns dels cristalls i continuà mirant el desastrós estat de l’edifici.

-Tòquio -va dir el Samonji. Pareixia que aquella paraula, només aquell mot, tingués molt de significat per a ell.
Continuaren caminant, esquivant els obstacles del terra. Pareixia l’escena d’una ciutat post apocalíptica, un cementeri de ciment i de grans gratacels que ja no s’alçaven sobre res. Els arbres s’havien marcit i, a més de vidres, pel carrer es trobaven objectes del més estrany.

Ampolles, papers, cendra, molt de metall, roba i aparells estranys que cap dels dos Sacerdots sabien què eren.

-L’olor… és la de la mort -va dir el Samonji, mirant el seu amic.

-Sí, ho estava pensant -va admetre el Taroutachi- Però no hi ha cadàvers per enlloc.

Es quedaren una bona estona en silenci, cercant entre aquelles interminables ruïnes alguna cosa que els donés una pista de què estava passant. Què era aquell escenari tan grotesc?

Mentre anava passejant, el Taroutachi no va poder evitar pensar en la darrera vegada que havia visitat aquella ciutat, acompanyat de la Ukihana. Havien anat al seu barri, a veure la seva mare, just abans d’intentar aconseguir el poder dels dos darrers Déus. Havia estat un viatge curt, la primera vegada que havia viatjat en tren. Sense poder-ho evitar va somriure.

Tòquio li agradava però, si no era per feina, mai hi havia anat. Era tan estrany que un Sacerdot de Shinsei nasqués fora de l’illa… Què hauria estat del temple si l’Ishikirimaru no hagués tingut aquelles visions de la noia? Al cap i a la fi, tot i que la Hanako s’estimés Shinsei més que res, Tòquio era la seva ciutat. I per culpa seva feia molt de temps que no tornava.

Però era evident que aquella ciutat era Tòquio. Es mirà un pont, mig destruït, però del qual encara penjaven uns quants cartells.

Odaiba.

El port de Tòquio. No estaven massa lluny de la mar, aleshores. Si era una ciutat tan gran i important, quin desastre natural havia tingut lloc perquè acabés d’aquella manera? També existia la possibilitat que tot el que estiguessin vivint ara mateix no fos real, que fos un escenari preparat per a un combat o que simplement tot passés a dintre de la seva ment.

-Creus que això és real? -va demanar el Taroutachi.

El Samonji se’l va mirar dubitatiu. Pareixia que no acabava d’entendre què li deia el seu amic, així que va estar una estona a contestar.

-No ho sé -va dir- A més, només et noto a tu.

El Taroutachi també se n’havia adonat. Havia intentat cercar altres formes de vida, però no sentia res. La única forma de vida que sentia, l’única ànima d’aquella enorme, enorme ciutat, era la del seu amic Samonji, a part de la seva pròpia.

Fos allò real o no ho fos, estaven ells dos sols.

De cada vegada tot aquell paisatge l’estava inquietant més. On eren? Per què estaven sols? Això volia dir que el camí que havien triat l’Ishikirimaru i la Ukihana era el camí que els conduïa directament a l’enemic? Estarien bé? Un sentiment desagradable d’incertesa el va envair. Lentament, s’anava posant més i més nerviós.

Havien agafat aquell camí, el Samonji i ell, pensant que era el més indicat per acabar amb els desitjos de l’Erumo d’aconseguir l’arma, l’esfera que el Rei Dimoni havia protegit a dintre d’aquell temple.

I si l’Ishikirimaru s’havia trobat amb l’Erumo? Estaria bé? Si alguna cosa li passava a l’Ishikirimaru no s’ho perdonaria mai. Al cap i a la fi, ell era el causant de la mitja ceguera de l’home.

Que la Hanako s’hagués trobat amb l’Erumo era una cosa que no volia ni imaginar-se. Encara tenia molt de futur per viure amb ella, molts sentiments que confessar-li. Volia passar totes les nits del que li quedava de vida al seu costat.

L’ansietat es va fer més gran. Es va mirar el Samonji, sense saber què dir. Potser si que és veritat que estava canviant i que estava deixant enrere el seu cor glaçat.

Anava a parlar amb el seu amic quan, sense notar la seva presència, va aparèixer un home carregant un yatai, un carro de menjar. L’olor a ramen va envair l’ambient.

En veure’ls, l’home va aturar el carro i va muntar la paradeta. Amb un gest de la mà els va convidar a seure.
-No he notat la seva presència -va dir el Taroutachi. El Samonji va fer que no amb el cap, indicant que ell tampoc s’havia adonat que l’home fos a la ciutat. Es miraren un segon. No tenien res a perdre, així que els dos es varen seure i el ramen no es va fer esperar.

-Irashhaaaai -va dir l’home, posant dos bols de ramen molt generosos al davant dels dos Sacerdots.
Sense dir paraula, els dos agafaren els hashi i començaren a menjar el ramen, fent el característic renou mentre absorbien la sopa. No era pas dolent, però els nervis i una sensació terrible, com si anés a passar una gran desgràcia, es cernia sobre el Taroutachi. Sempre havia estat molt dolent provant d’endevinar el futur i mai havia estat capaç de preveure res, però en aquell moment, no havia res al món que desitgés més que saber com estaven els seus companys.

Va beure un got d’aigua d’un sol glop i va deixar els bastonets a sobre de la taula, mirant amb molta fúria l’home del ramen.

-On estem? -va demanar, amb mals modals.

-Menjant el millor ramen del món -va somriure l’home sense deixar-se intimidar per les males formes del Sacerdots.

El Taroutachi va pegar un cop molt fort a sobre de la taula, rompent el bol de ramen i sense immutar-se en veure que el brou i els fideus queien pel terra.

-Tranquil -va dir l’home del ramen, canviant el seu to de veu alegre i animat per un de més agressiu- Vols saber on estàs? Vols saber què és el que t’envolta? Jo t’ho diré, Sacerdot. Això que veus és el futur.

Els ulls del Taroutachi es varen dilatar. No podia ser… era veritat? Allò era el futur? El Samonji es va aixecar, també amb la mirada plena d’odi.

-El futur? Per què voldria l’Erumo un futur així? -va demanar el Sacerdot dels cabells blancs, agressivament.

-Esteu-vos quiets, sense fer massa renou -va riure’s l’home del ramen, transformant-se en un humà vestit de negre- No volem destorbar en el combat del mestre Erumo-sama contra el vostre germà i… la noia.

El quiosc de ramen va caure, xapant per la meitat amb un sol moviment d’espasa. El Taroutachi havia atacat, fora de si.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Quan la Hanako va tancar la porta al seu darrere, l’habitació fosca es va transformar en un lloc tan clar i amb tanta llum que, per un moment, es va haver de posar la mà a davant dels ulls. El primer que va notar era que la calor era insuportable.

Quan es va haver acostumat a la llum, va poder veure on estava. Una gran cascada de lava queia des de moltíssima alçada i formava un llac que feia unes bombolles precioses però mortals. Ara entenia perquè feia tanta calor.

Pareixien estar a dintre d’una cova pedregosa a molta profunditat i sense massa ventilació, perquè només d’estar dos segons allà, la Hanako es moria de calor. En canvi, l’home que tenia al davant pareixia que no se sentia gens afectat per tot allò.

La Hanako va obrir els ulls sense acabar-se de creure el que veia. Subjetant fortament una esfera vermella entre les mans i amb cara d’avorrit, l’Erumo els mirava amb menyspreu.

La Sacerdotessa es va mirar el Samonji, que pareixia igual d’espantat que ella.

-Samonji -va dir la Hanako, en veure que el noi no reaccionava. El va sacsejar, fent-lo entrar en raó.

-No em toquis, traïdora!! -va dir, però tot i això, es va recolzar en l’espatlla de la Hanako per aixecar-se.

-UUUUUuuh -va riure’s l’Erumo- Quina mala sort heu tingut.

En sentir la seva veu, el Souza Samonji va rugir, com si fos un gos colèric.

-No patiu, Sacerdots -va dir l’Erumo, alçant l’esfera- Conservaré algun tros del vostre cos per entregar-lo als vostres éssers estimats. Al cap i a la fi, sóc un Déu misericordiós.

I la batalla va començar. L’Erumo va alçar els braços i una fortíssima ventada va empènyer els dos Sacerdots cap enrere, fent-los impactar amb molta violència contra la paret de roca.

La Hanako cridà en sentir com les roques li perforaven l’esquena amb una força inimaginable. Al cap i a la fi, l’Erumo s’havia convertit en un semi-Déu i els seus poders, encara que no estaven complets, eren terrorífics.
La noia va caure al terra, marejada a causa de la pressió. El Samonji va ser més ràpid que ella aixecant-se, però ràpidament va rebre una altra onada de pressió que el va tornar a estampar contra les roques, aquesta vegada amb més intensitat.

-Samonji! -va cridar la Hanako, aixecant-se. Odiava aquell home amb tota la seva ànima i no el podia perdonar, però tampoc podia guanyar aquell combat sola. El Sacerdot de Drakkar es va aixecar i, sense dir-se res, els dos Sacerdots s’acostaren, disposats a col·laborar. No calia que diguessin res, ho sabien tot i que no els agradava. Si no unien les seves forces, no ho contarien.

El Samonji va desembeinar la seva katana, avançant en alt i la Hanako el va imitar, treient l’espasa en forma d’esperit.

-Kogitsunemaru! -va invocar-lo la Hanako. Un esperit va aparèixer de llargs cabells llargs amb la katana en alt, disposat a desintegrar el seu enemic.

L’Erumo va enviar a volar el Samonji amb només un moviment de mà i, quasi sense ni parpellejar, el shiki del Kogitsunemaru es va rompre en mil bocins. La Hanako va allargar la mà, però el paper que contenia l’encanteri es va esbocinar i es convertí en espasa, per caure al terra completament rompuda.

-Pareix que ho tenim fotut -va dir el Souza Samonji, escopint un poc de sang al terra amb resignació. La noia va assentir, col·locant-se en posició de combat.

-Encara no és un Déu, alguna cosa hauríem de poder fer -va pensar la Hanako, que no s’atrevia a pronunciar aquestes paraules davant de l’Erumo per por a fer-lo enfadar. Però la veritat és que la diferència de poders era abismal.

Sense advertir el seu company i confiant en l’efecte sorpresa, la Hanako envià una bola de foc al seu enemic, la més gran que podia crear en un segon. L’Erumo quedà envoltat en flames i el Samonji aprofità per fer un encanteri restrictor.

Amb una oració, molt diferent als sutres que feia servir la Hanako, cadenes gegants començaren a sortir del terra, envoltant per complet l’Erumo. La Sacerdotessa no es volia quedar enrere i amb una combinació llarguíssima de sutres creà un segell de tres puntes que creava un escut protector en forma de triangle al voltant de l’Erumo.

Els dos Sacerdots es varen mirar, esgotats. El Samonji va somriure amb superioritat i la Hanako li va tornar el somriure de manera un poc forçada. Al cap i a la fi, tot i ser rivals, calia destacar que els dos eren molt poderosos.

-Això és tot? -va dir l’Erumo. Una explosió sobtada va llençar cap enrere el Samonji i la Hanako, fent-los volar metres enrere. La Hanako va caure al terra amb molta força i notà iun mal molt fort i profund al braç.

-Arrg -es va queixar la noia, amb la boca plena de sang i terra. Va imitar el Sacerdot de Drakkar i intentà escopir la sang que li negava la boca, mig incorporant-se. El primer que va veure varen ser unes sabates de color negre i, de seguida, notà una gran batzegada molt gran que la va empènyer altra vegada però, sense saber com, aconseguí caure dreta tot i haver volat uns quants metres per l’aire.

Estava dreta però, què podia fer? Va tossir veient com l’Erumo s’aproximava. El Samonji, darrere seu, s’incorporà amb molta dificultat.

-Intentem-ho altra vegada -li va somriure la Hanako. El noi de Drakkar ja no estava per rebre ànims. Una gran ferida al cap el feia veure pàl·lid i feble. Sense dir res, alçà la mà en una pose cerimonial, tirant l’espasa al terra.

-Gran Déu Seiryuu, protector diví de Drakkar -digué, provocant una gran llum de color blau.

-No ho facis, Samonji! -li va cridar la Hanako. L’Erumo somreia.

Una llum enorme i cegadora sortia de la mà del Samonji que corregué cap a l’Erumo. Els dos varen xocar i la seva trobada va provocar una ona expansiva enorme. La Hanako es va haver de protegir amb un escut, mentre recollia l’espasa del Sacerdot de Drakkar.

El magma de la sala oscil·là, creant grans onades de lava calent i esquitxos per tot arreu. La Hanako, en poder, es mirà l’escena. Era evident que allò passaria. Enfrontar el poder de dos Déus només pot resultar victoriós si tu mateix ets un Déu. Si ets un intermediari, el teu cos es desgasta i per molt poder que els Déus et puguin deixar, o fins i tot si ells decideixen aparèixer al camp de combat, les conseqüències vitals per al Sacerdot eren sempre molt grans.

-Hahahahahaha -reia l’Erumo, amb el braç empalat a dintre el pit del Samonji. El noi tenia els ulls molt oberts, com sorprès. Si havia sol·licitat el poder del seu Déu protector, com podia ser que, en xocar contra l’Erumo, el poder del Seiryuu hagués desaparegut? L’havia abandonat el seu propi Déu?

-Ahhhhhhh! -cridà la Hanako, amb l’espasa del Samonji en alt. Tallà en l’aire, ferint l’Erumo al pit, que es va mirar la ferida sorprès. Era un tall molt profund, però ni tan sols li va sortir sang. La Hanako aprofità per retrocedir, tot carregant el Samonji.

El Sacerdot de Drakkar respirava amb dificultat i es mirava la Hanako quasi sense coneixement. L’observava a punt de desmaiar-se, notant com la noia carregava amb el seu cos, però sentint-se tan feble que no podia ni moure els peus per caminar.

Amb un últim alè alçà la mà i tocà el rostre de la Sacerdotessa, deixant-li tot marcat amb la seva sang. Era real. Era una persona real, si el tacte no li fallava. Qui era? No podia recordar el seu rostre. On estava? Per què el pit li feia tant de mal? Estava molt cansat, molt… Sabia que no havia de tancar els ulls, però la seva consciència s’esvaïa sense el seu permís.

El Samonji va perdre la consciència i la Hanako deixà el seu cos al terra. El pit li sangnava sense aturar.

-Em sap greu, és l’únic que puc fer -va dir la Hanako, segellant-li el forat amb el foc. El noi ni tan sols es va moure i quan la Hanako va voler reaccionar, l’Erumo la llençava contra el terra altra vegada, només movent un dit.

-Com t’atreveixes a alçar l’espasa contra mi? -va demanar, ple de ràbia. En aquell moment la Hanako tenia per segur que no ho contaria. L’Erumo l’agafà pel coll, alçant-la del terra molt alt. La Sacerdotessa movia els peus amb energia, desitjant tocar el terra, però no podia- Com t’atreveixes, humana??

La Hanako se’l mirava desafiant. En realitat era una pose, ja no li quedava energia ni poder espiritual per fer res més. El cos li feia tant de mal que, en una part de si mateixa, pensava que el millor que podia passar era acabar ràpidament amb tot aquell patiment.

La noia es mirà el pit de l’Erumo. De la ferida que havia aconseguit fer-li ja no en quedava res, ni tan sols una marca. Ho sabia, ferir-lo era impossible. De totes maneres la Hanako va somriure. L’he pogut tocar, com a mínim.

-Mostra’m-ho -va ordenar-li l’Erumo, sacsejant-la, obligant-la a queixar-se- Vull veure el teu rostre omplint-se de llàgrimes, vull sentir-te implorar per la teva vida. Deixa’m veure com lentament la vida se t’escapa mentre et resisteixes. Vull contemplar com et mors, Ukihana de Shinsei.

Bloquejat