[Rol de temporada, Primavera 2017] El Hanami de l'infern

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Era de nit quan la Hanako es va despertar. Estava en una habitació que no coneixia. En obrir els ulls tot li va semblar estrany. On estava? No recordava com havia arribat fins allà, ni on era. No recordava res.

Tot i ser de nit, l’habitació on es trobava no estava completament a les fosques, sinó que per algun estrany motiu hi entrava llum del carrer. S’incorporà, duent-se les mans al cap. El primer que va notar és que aquest petit gest, el de seure’s al llit, li va costar moltíssim i que tenia el braç ple de benes. Què li havia passat? Què eren totes aquelles ferides?

S’examinà el cos ràpidament. Portava una camisa de color blanc que li venia tan gran que semblava d’home. El cap li feia voltes. Quant feia que dormia?

Estava a dintre d’un llit molt gran i tapada amb moltes mantes. Al seu costat descansava l’Ishikirimaru, a la part dreta del llit, dormint profundament. També estava molt ferit i una enorme bena li envoltava el cap. Havia rebut un cop? Què havia passat?

I a l’altre costat, assegut en una rudimentària cadira de fusta, el Taroutachi dormia amb el cap tirat cap al davant i els braços creuats. Com es podia haver quedat dormit d’aquella manera?

La Hanako es va aixecar, sense fer massa renou, sentint la respiració pausada dels seus dos companys.

L’habitació on es trobava tenia forma de semicercle. Just al darrere del llit havia una paret, pintada d’un color beix molt impersonal, sense cap quadre ni res. En canvi, la resta de paret no existia, era un vidre gruixat que donava directament a l’exterior.

La Sacerdotessa avançà fins a tocar el vidre. Estava fred i a l’exterior plovia. Tot el que podia veure per entre les gotes que s’aferraven amb desesperació al vidre és que es trobaven a un edifici de gran alçada, perquè des d’allà podia veure la gran immensitat de la ciutat de Tòquio.

Just al davant hi havia edificis molt més petits, però no n’hi havia cap de tan alt a prop. Es va demanar seriosament on es trobava… Com havia arribat fins allà? I per què el Taroutachi i l’Ishikirimaru estaven allà amb ella? Qui hi havia, al temple?

La ciutat no dormia mai i els llums dels neons, tot i que llunyans i a molts metres a sota dels seus peus, encara es podien intuir. Aspirà l’aroma d’aquella habitació estranya. Eren a un hotel? Qui els havia portat?

La lluna estava alta en el cel, però no estava plena. Es mirà un poc més el paisatge urbà de la seva ciutat. Quan va ser la darrera vegada que va venir? Recordà que havia estat amb el Taroutachi per veure la mare. Quant de temps havia passat? Era difícil per a ella pensar en una cosa com el temps, ja que estant a tadaima passava de manera diferent. I ella ja s’havia convertit en ciutadana de Shinsei a temps complet. Dedicar la seva vida al temple havia estat la seva elecció.

Els neons, les grues, els gratacels, les milers i milers de persones que ara residien en aquella enorme urbs, aliens als altres móns, a la màgia i a la guerra de l’Erumo contra tadaima. Si li contés la veritat a un sol d’aquells ciutadans, la creuria o la prendria per una boja?

Contemplà el seu reflex al vidre. Havia oblidat que a Tòquio portava els cabells per sobre de les espatlles. Se’ls tocà mentre girava el cap d’un costat a l’altre, sentint-se molt estranya.

Va agafar fred, així que tornà cap al llit però abans de tornar-se a ficar entre els llençols, es plantà al davant del Taroutachi amb curiositat. Dormia amb el rostre contrariat, com si estigués preocupat. La cadira no semblava gaire còmoda i a la Hanako li va saber greu pensar que, amb el cap tirat cap al davant, demà tindria mal a les cervicals.

Agafà una manta i li posà per sobre amb delicadesa. Era tot el que podia fer per ell ara mateix. La màgia era realment increïble perquè, tot i ser el mateix Taroutachi, en canviar de món el seu aspecte físic també canviava.

La Hanako el va mirar amb un somriure al rostre, amb ganes d’acaronar els seus cabells que, en aquell món, eren curts i rebels, creant ones i puntes cap a on volien, amb un serell mig descontrolat. Només amb aquell canvi de pentinat i de roba, ja pareixia una persona totalment diferent.

En aquell moment el Taroutachi va mig obrir els ulls i el resplendor daurat de la seva mirada deixà la noia sense respiració. Tenia la boca mig oberta, senyal que estava molt adormit. Parpellejà dues vegades, mig adormit i en moure’s un poc per seure bé a la cadira, la manta li va caure. La noia anava a agafar-la quan el Taroutachi l’agafà per la cintura i la va atreure cap a si. La noia va seure com va poder sobre les cames de l’home, de cara al Taroutachi.

El Shogun la mirava sense saber què dir. La Hanako, per part seva, tenia moltes preguntes, però en aquell moment no podia apartar la mirada dels ulls d’aquell home. S’abraçaren tendrament i, sense saber per què, la noia de sobte se sentí molt trista. Què havia passat? Per què era incapaç de recordar res? Els braços del Taroutachi eren molt confortables i càlids… s’hi volia quedar allà per sempre.

La Hanako passà els braços per darrere del coll de l’home, que la subjectava per la cintura perquè no caigués. Es besaren lentament, sense presa. La Hanako li va somriure mentre es miraven als ulls i tornaven a ajuntar els llavis. No sabia com havia arribat fins allà però, si el Taroutachi estava amb ella, tot anava bé.

L’home la va fer aixecar i va recollir la manta del terra, posant-la per sobre de les espatlles de la Sacerdotessa i l’agafà de la mà. Sortiren de l’habitació, deixant l’Ishikirimaru profundament adormit.

En tancar al darrere seu la porta, la Hanako va veure que el pis on estaven era realment minúscul. Davant d’ella hi havia la porta d’entrada, de color gris, impersonal, com la moqueta del terra. Caminaven descalços i el seu tacte era molt agradable. A la esquerra, partint des de l’entrada, hi havia una petita cuina i a la dreta un bany. Res més. Del que estava molt segura és de no haver estat mai allà abans.

-On estem? -va demanar la Hanako- Per què som a Tòquio?

-Baixa la veu, són les 3 de la matinada i l’Ishikirimaru encara s’està recuperant -va advertir-li l’home. La Hanako va mirar-se la porta de l’habitació que acabaven de tancar.- Tens gana?

El Taroutachi havia fet una pregunta però realment no volia saber la resposta. Entrà a la cuina, deixant a la Hanako confosa en aquella petita entrada.

El Sacerdot vestia uns pantalons de traje i una camisa blanca impecable. A sobre hi portava una armilla grisa. La noia avançà cap a ell, abraçant-lo per l’esquena. Ell es girà en sentir els seus braços i s’acotà per agafar-la pel mentó i besar-la una vegada més.

-M’expliques què passa? -va demanar la noia, agafant un poc de raïm que havia a sobre del taulell de la cuina.

-No recordes res? -va demanar el Taroutachi. La Hanako va fer que no amb el cap, empassant-se el raïm.

Realment li era bastant igual en aquell moment perquè, quant de temps feia que no tenia una estona a soles amb el Taroutachi?

-Tu i el Souza Samonji -en sentir aquell nom, la Hanako va tenir un calfred- Us vàreu enfrontar amb l’Erumo.

-Què? -va demanar la noia. No recordava res, absolutament res. El seu darrer record era estar mirant els cirerers al pati del temple mentre el sol es ponia.

-Ja ho recordaràs -va contestar el Taroutachi agafant també un poc de raïm- De fet, si no ho recordes mai, serà molt millor per tu.

-Va venir a Shinsei l’Erumo? -va demanar la Hanako- L’Ishikirimaru, per què està tan ferit?

-Shinsei està bé -va explicar el Taroutachi- No tinguis ànsia, tot va bé. L’Erumo volia una esfera per controlar el pas dels dimonis cap al món de tadaima i, per desgràcia, no li vàrem poder impedir.

-Com? -va demanar la Sacerdotessa sense quasi deixar-lo acabar i amb la boca plena.

-La seva intenció era inundar Shinsei i Drakkar amb milers de dimonis escapats directament de l’infern. O això ens pensàvem. La seva destinació real era aquesta ciutat. I no és d’estranyar ja que els serfs de l’Erumo són humans…

No acabava de saber si és que el Taroutachi s’explicava malament o si s’estava despistant mirant-lo però no havia entès quasi res.

-Ha portat els dimonis a Tòquio? -va demanar la Hanako, per assegurar-se.

-Així és -va dir el Taroutachi- Un gran exèrcit que l’ajudarà a aconseguir més adeptes. Sé que no és motiu de victòria però com a mínim Shinsei s’ha salvat aquesta vegada.

La Hanako es va quedar en silenci. Si realment havia lluitat contra l’Erumo i havia sobreviscut, havia estat molt afortunada. No sabia què dir, ni què pensar, així que es limità a continuar menjant en silenci. Quant més menjava, més gana tenia. Quants dies devia haver dormit? On eren? Encara tenia moltes preguntes, però no sabia per on començar.

-Què? -va demanar el Taroutachi, de mal humor, com sempre, en veure que la noia el mirava amb el rostre interrogant.

-T’estimo -va contestar la Hanako, casualment, sense pensar-ho massa. L’home es va descol·locar en un instant i la Sacerdotessa va riure’s en veure’l nerviós, sense saber on ficar-se.

-I… i jo a tu -va dir, intentant mantenir la seva masculinitat intacta, com si allò no l’hagués afectat en absolut.

La noia l’havia agafat per sorpresa amb tota la intenció i a ell li agradava tenir-ho sempre tot sota control- Quan et trobis millor, anirem junts a veure els cirerers.

La Hanako va somriure i deixà que l’home li agafés la mà. Es miraren amb complicitat, fent lluir els seus ulls daurats.

La promesa d’un hanami era més que suficient per voler continuar endavant.



Imatge
Bloquejat