[Rol de Temporada, Primavera 2017] Concurs sota els Sakura

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

El gelat de xocolata blanca és una estafa, almenys els de la Geladeria AisCrimu. Era gelat de nata amb trossets de xocolata blanca per fer veure que tenia un altre gust, lamentable.

Tot i així, m’alegrava que aquesta fos l’única qüestió existencial que em pertorbés, almenys aquí al món humà. Tenia bons amics, els diners em sortien de les orelles, una novia preciosa amb qui estava molt a gust i les notes de la universitat eren tan altes que algunes companyies multinacionals ja m’oferien feines com a Científic Banànanic.
Estava tant encantat de la vida que no em vaig adonar que un colom se’m va cagar al gelat de xocolata blanca.
—Ecs! —vaig protestar.
Amb punteria, vaig llençar el gelat a la paperera més propera i em vaig apartar dels arbres. Amb l’arribada de la primavera havia augmentat la població de coloms i, en conseqüència, els seus excrements.

Per no passar pel passeig que em portava directament a casa, vaig ficar-me per uns carrerons i una cosa blava amb lletres roses em va captar l’atenció...


—Concurs de Truites? —em va demanar la Yoruichi amb cara de “t’has begut l’enteniment?”.
—Eh? No dona, més avall! —vaig dir assenyalant la part baixa del cartell blau amb lletres roses.
—Hm... —deia mentre baixava la mirada—. Oh! Hanami! —els seus ulls es van il•luminar.
—Sí, et ve de gust anar-hi?
—Hi tant! No sabia que celebraven el Hanami en aquesta ciutat.
—Es veu que en un turó a la part alta de la ciutat hi ha uns quants cirerers i porten uns anys organitzant esdeveniments pel Hanami —vaig explicar, ja que m’havia molestat a buscar-ho per veure que no era una broma.
—Doncs prefecte! —va exclamar la Yoruichi fent-me un petó per sorpresa i aixecant-se del sofà—. Tot i que no se si participar en això del concurs de truites...
—Hi tant! Ja veuràs com ens ho passarem bé! —vaig dir, intentant convèncer-me a mi també. A qui polles se li acudeix fer un concurs de truites?

Vam acabar de passar la tarda mirant episodis del nostre anime preferit, Bananya. Ens feia tanta gràcia que fins hi tot el Kisuke, el gat de la Yoruichi, es va amagar sota el llit pensant que ens havíem tornat bojos.

El dia que es celebrava el Hanami a la ciutat va arribar i la Yoruichi i jo ens vam dirigir d’excursió al turó de bon matí. Ja estava força ple, però per sort vam trobar un lloc sota un cirerer ben maco al mig del turó.
—Que curiós haver trobat un lloc al mig —va comentar la Yoruichi.
—Doncs sí —vaig dir, estranyat, però sense donar-li més importància.
Vam estendre la manta verda que havíem portat i vam seure sota l’arbre, a parlar de tonteries i beure BanaCola.
Tot el nostre voltant estava ple d’altres mantes de colors, on parelles feien manetes, famílies gaudien d’un pícnic tots junts o alguna persona solitària feia sudokus mentre guardava lloc per la resta. A sobre de tots nosaltres, els Sakura omplien la vista de rosa, com si ens trobéssim dins d’un món del Candy Crush. La llum del sol afavoria el color i, juntament amb el ventet que portava els pètals amunt i avall, provocaven a tots els presents una aura de relaxació i benestar que semblava que no podia ser pertorbada per res en tot el dia.
Però, com sempre, algú havia d’espatllar la festa.

Quan portàvem poc més de mitja hora allà, algú va donar una puntada de peu a la cistella de pícnic que havíem preparat la Yoruichi i jo el dia anterior.
Sis energúmens vestits amb caçadores de cuir que els hi anaven estretes, pantalons negres ensenyant el cul i unes gorres vermelles girades van plantar-se davant nostre amb cara de pocs amics. Semblava que la colla de Grease s’hagués fusionat amb els canis d’es poble i s’haguessin quedat amb la pitjor part dels dos.
—Què feu aquí lokos? Aquest lloc és nostre —va dir el noi que havia tirat la nostra cistella. Era un pam mes alt que jo i semblava que es passés la vida al gimnàs: semblava un croissant.
—Estava buit quan hem arribat —vaig dir aixecant-me i encarant-me a ell, però no es va intimidar.
La Yoruichi va sospirar i es va posar a arreplegar les coses de la cistella.
—De què vas pavo? Des de sempre aquest lloc és nostre —va dir el noi croissant.
—Hi havia un cartell que ens reserva el lloc pels imbècils com vosaltres —va aportar un altre dels canis, aquest més baix i gras.
—Aquest cartell? —va dir la Yoruichi, traient-se un paper arrugat de la butxaca.
Al cartell hi havia escrit:

Reserbat x els amos del varri
els BLACK MONKEYS


Em va donar just el temps de llegir-lo quan la Yoruichi va agafar un encenedor de la cistella i el va cremar davant del seus nassos.
—Jo no he vist cap cartell —va dir la Yoruichi amb un somriure.
Els canis van ficar cara de sorpresa i jo vaig haver d’aguantar-me per no riure.
—Però... seràs puta! —va exclamar un cani. Aquest portava una cresta d’un pam tenyida de color vermell.
El cani de la cresta va avançar amb la intenció de pegar a la Yoruichi. Quan va etzibar el cop, vaig atrapar el seu braç a mig camí, vaig ficar-me davant seu fent que perdés l’equilibri i amb una clau de judo vaig fer-lo volar per sobre meu, deixant-lo al terra sense aire.
La gent del nostre voltant havien callat tots i notava els seus ulls observant-nos.
Em vaig aixecar impassible i vaig anunciar als canis:
—Heu arribat tard, busqueu un altre lloc i gaudiu del Sakura.
El cani croissant va posar cara d’emprenyat i es va treure la caçadora, deixant al descobert una samarreta blanca de tirants un xic bruta i uns bíceps que ni el Son Goku.

Mentre el cani de la cresta s’aixecava i es refugiava amb el seu grup de companys, va venir corrents una noia amb el cabell rosa i dos homes grans. Semblaven els organitzadors del concurs i del Hanami al turó.
—Eh siusplau, no volem mals rotllos al Hanami —va dir la noia, posant-se entre nosaltres i intentant calmar els anims.
—Per favor, us demanem que marxeu i busqueu un altre lloc —va dir un dels homes.
El més flipant de tot és que ens ho deia a la Yoruichi i a mi.
—Disculpi, hem arribat nosaltres primer —vaig protestar.
—Fa tres anys el grup dels Black Monkeys va destrossar-nos el concurs per no poder seure aquí, així que els hi hem reservat el lloc —va explicar l’altre senyor, suant.
—Ja ho heu sentit colla pringaos, foteu el camp —va dir-nos un cani amb ulleres de sol.
Es va fer el silenci. Es notava la tensió a l’aire. Finalment, la Yoruichi va dir:
—Va, Bank, anem a buscar...
—No em penso deixar acovardir per uns subnormals amb el coeficient intel•lectual d’un mosquit —vaig cridar-los molt emprenyat, interrompent a la Yoruichi.

El nas del croissant es va dilatar, va apartar la noia de cabells roses d’una empenta i va venir cap a mi amb la intenció de partir-me la cara.
Jo vaig saltar i em vaig penjar d’una branca del Sakura que tenia a sobre, provocant que una pluja de branques i pètals roses caigués sobre el croissant. Havent perdut l’impuls, vaig saltar contra ell fent-lo recular. Abans que pogués reaccionar, vaig donar-li un cop de peu a les parts nobles masculines, fent-lo plegar de dolor. Finalment, amb un ganxo a la mandíbula es va quedar estès a terra.
—Joder Bank! —va exclamar la Yoruichi, flipant.
Malauradament no va tenir el mateix efecte amb els altres cinc canis. El de la cresta va treure una navalla i el gras i un altre van treure uns punys americans.
—No! Un altre cop no! —va exclamar un dels organitzadors, sortint corrents amb els seus companys.

Quatre d’ells van llençar-se contra mi tots alhora. Encara que no tingués totes les habilitats que tenia a Tadaima, l’experiència era una bona companya i en pocs minuts vaig deixar-los tots quatre estesos a terra, algun d’ell amb el llavi sagnant, mentre que jo només m’havia emportat un cop a les costelles.
La Yoruichi també ho va tenir fàcil. Va agafar la paella que havíem portat per fer la truita, va acostar-se al cani de les ulleres i d’un cop de paella el va fer caure de cul, amb les ulleres de sol fetes miques.

Abans que algun d’ells es pogués tornar a aixecar, es van sentir les sirenes de la policia a la base del turó.
—La pasma loko —va exclamar el grassonet, aixecant-se amb dificultat.
Entre els cinc van aixecar al croissant i van sortir corrents.

Així doncs, vam passar el matí del Hanami contestant les preguntes de la policia i rebent les gràcies dels organitzadors. Després de dinar, començaria el concurs de truites sota el Sakura.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Benvinguts al famós concurs de truites del Hanami! —va anunciar la noia del cabell rosa, que estava a sobre d’un escenari improvisat i parlava per un micròfon.
La Yoruichi i jo estàvem rient d’una anècdota sobre un llibre que li havien deixat a la universitat. Havíem dinat molt bé i sense interrupcions i ja portàvem una hora descansant. Ens vam girar cap a l’organitzadora i tot els assistents van fer el mateix.

—Aquest any serà un sorteig aleatori! —va anunciar la noia—. Tots els que vulgueu assistir passeu per la taula del Ganju, al costat de l’escenari, per inscriure’s. Quan tothom s’hagi inscrit farem un sorteig i, en ordre, passareu a recollir una caixa! Cada caixa conté ous, sal i ingredients aleatoris. El que faci la truita que més complagui al jurat guanyarà un premi especial!
Els assistents vam aplaudir.

—Així doncs, ens apuntem? —vaig preguntar a la Yoruichi.
—Hi tant, que per alguna cosa he portat la paella i el fogonet de càmping —va dir.
—Doncs vaig a fer la inscripció —vaig dir, aixecant-me—. Queda’t aquí, que veig a venir que algú ens prendrà el lloc.
—No home no, els canis no tornaran —va dir rient.
Resulta que s’equivocava... a mitges.

Portava uns cinc minuts fent cua quan van aparèixer altre cop els canis, però en comptes d’anar al seu lloc reservat van venir cap a mi. A més, n’hi havia un més. Portava el cabell engominat, una caçadora de pell cara, barba i unes ulleres força grans que li tapaven mitja cara.
Al arribar a on era jo, la resta d’assistents murmuraven i s’apartaven lleugerament. Alguns dels canis no es van acostar massa, ja que encara tenien les ferides de les batusses d’abans, però el nou si.
—Si esteu aquí per buscar més brega ja podeu tornar per on heu vingut —vaig dir, posant els ulls en blanc.
Però el cani engominat de les ulleres i la barba em va sorprendre amb un dialecte extremadament formal i educat:
—Us demano disculpes en nom dels meus col•legues, àdhuc estic disposat a compensar els desperfectes materials i emocionals que hàgim pogut ocasionar —va dir.
La gent es va quedar de pedra i jo el primer.
—Ehm... sí? —vaig contestar sense saber massa què dir.
—Malgrat tot... —va continuar—, no em plau gens haver perdut una disputa de semblant natura. Aquell indret pertanyia als Black Monkeys i no la lliurarem sense lluitar.
Ja casi em tocava inscriure’m a mi i no entenia massa cosa del que em deia.
—Disculpes acceptades doncs, ja podem disfrutar tots del Hanami —vaig dir, esperant treure-me’ls de sobre.
—Permeteu-me que us corregeixi, és gaudir, no disfrutar —va dir-me amb aires de superioritat—. Usproposo un duel.
—Un duel de què? —vaig demanar. Ja em tocava inscriure’m i el senyor Ganju em mirava amb cara de “no la liis més”.
—El concurs de truites mateix —va dir el cani, traient-se un guant de moto i llençant-lo davant meu en plan mosquetero—. La truita que resulti en millor lloc a la classificació s’alçarà vencedora.
—No m’interessa —vaig bufar, apuntant el meu nom i el de la Yoruichi a un paperet.
—Oh, aleshores m’haureu de permetre titllar-vos de covard —va dir en to despectiu.
—Hm... d’acord doncs, fem el duel —vaig dir, agafant el guant del terra i llençant-li al pit—. Si guanyo vull que ens deixeu en pau ja d’una vegada.
—Hi estic conforme —va dir el cani—. Si nosaltres guanyem haureu d’abandonar aquesta festivitat i mai tornar.
—Molt bé —vaig dir.
El cani em va estendre la mà i li vaig donar.
—Com us anomeneu? Haig de saber el nom del meu rival abans d’aixafar-lo —va demanar el cani.
—Em pots dir Bank, i tu?
—Em podeu anomenar Caniman, l’home-cani.
—Un cani no és un home ja? —vaig demanar, confós.
—Depèn de quin no —va contestar, marxant amb el seu sèquit.
—Bé, en això té raó —vaig pensar en veu alta, acabant la inscripció.

Al tornar amb la Yoruichi em va preguntar què havia passat amb els canis, ja que els havia vist des d’allà. Jo, encara confós, vaig explicar-li el desafiament del Caniman. Ella va esclatar a riure.
—Un cani que parla formal?? BUAHAHAHA —deia entre rialles—. I a més desafiant-te com a les pelis antigues? HAHAHAHAHA
—I no et perdis la millor part —vaig dir jo intentant que el seu captivador riure no se’m contagiés—. M’ha dit que s’anomena Caniman.
—HAHAHAHAH Caniman? En plan Batman? HAHAHAHA
I bé, vam riure molt.

Després de les inscripcions es va dur a terme el sorteig. Érem un total de 39 grups participants i el jurat estava compost de 11 cuiners o propietaris de restaurants de la zona que aprofitaven per promocionar el negoci. Van estar-se una hora per preparar les 39 caixes i les van posar totes en fila.
—Bé, ja tenim el material a punt! —va anunciar la noia de cabells rosa—. Passareu en l’ordre que us anunciem a agafar una caixa i podreu procedir en l’elaboració de la truita. Recordeu que és tan important els ingredients que feu servir com els que no! Combineu-los massa i tindrà mal gust, combineu-ne massa pocs i perdrà punts per originalitat! Dit això, comencem!
La noia de cabells rosa va posar la mà dins d’una urna de cartró i en va treure un paperet.
—Equip “Família Kurosaki”, sou els primers! —va anunciar la noia.
Acte seguit un home, un noi i dues noies es van acostar fent soroll a sota l’escenari. Van tombar un moment i finalment van triar una caixa. La noia va anunciar els següents.
—Si no ens toca aviat ens prendran les millors caixes —vaig remugar.
—Tranquil, ja improvisarem —va dir la Yoruichi fent-me un petó a la galta.

El sorteig continuava i no ens tocava. El dotzè grup la presentadora va anunciar:
—Equip... ehm... “Black Monkeys”... endavant —la noia s’havia tallat al veure que els canis seguien allà i no ho va saber dissimular massa bé.
El grup dels set canis va passar per davant nostre. El Caniman ens va llençar una mirada de superioritat mentre els altres parlaven.
—Agafa la que tingui maria loko —deia el de la cresta.
—On vas illo, aquí no tindran droga —contestava el grassonet.
Van estar una estona i van agafar una capsa.

—Equip “Shinsei”, us toca el dinovè lloc! —va anunciar la noia de cabells roses.
—Som nosaltres —vaig dir-li a la Yoruichi.
—Què vol dir Shinsei? —em va preguntar mentre anàvem a les caixes.
—Eh? Es la primera cosa que se m’ha passat pel cap.
Vam arribar a les caixes i vam fer un cop d’ull a dins. Teníem permès mirar-les però no tocar-les. La Yoruichi i jo vam anar mirant-les una per una fins que vam arribar a una caixa en particular:
—Oh, aquesta té una banana! —vaig exclamar. Però aleshores em vaig fixar en una altra cosa—. I... menjar de gat?
—Menjar de gat? Doncs agafem-la sense dubtar! —va dir la Yoruichi.
—Yoru, que ens vols intoxicar? —vaig protestar.
—No pas, tu saps la de propietats que porten els Friskies Marrameu Torracastanyes? —va dir-me—. Pensa que després d’acabar la carrera de Filologia Felina estic pensant en fer un màster en Enginyeria Nutricional Felina i aquest és un dels aliments que més recomanen els seus professors.
—Però pels gats, no pels humans —vaig protestar.
—Bé que li dones pernil al Kisuke cada cop que vens a casa i no està pensat pels gats —va dir-me.
Vaig sospirar. Aquella noia sempre em deixava sense arguments, però m’encantava. Vam agafar aquella caixa.
Imatge
Bloquejat