Text amagat.
El detall amb la foto de l'avi va ser preciós. Però li dono la raó a la @4channer en què es podia haver aprofundit un pelet més en el personatge del Maiko, sobretot quan al final, quan ja saps segur que no és un canalla i prou
I jo sempre he sigut més team Onodera, tot i que la Chitoge té un no sé què especial.
I per cert, una menció especial al dibuix. Tots els personatges tenen un encant i estan dibuixats d'una manera que m'agraden tots. I ja des d'un punt de vista estrictament estètic, els trobo a tots molt guapos. No sé com s'ho fa però els pentinats m'encanten. El floc de cabells més llarg de l'Onodera, el llaç i els cabells ultra llargs de la Chitoge...
Text amagat.
els cabells mig despentinats de la Haru, la trena de la Fuu...
Ah, i pel que fa al final:
Text amagat.
al llarg de la sèrie agafes força simpatia a tots els personatges, i en part, per això em feia ràbia que totes s'enamoressin d'en Raku, perquè estava clar que es farien un fart de patir. Així que no estic gens descontent amb que en Raku acabi amb la Chitoge, però em sap molt de greu per l'Onodera. Molt. I em sembla sublim el tractament dels sentiments al final, en Raku plorant com un desconsolat perquè acaba d'entendre en aquell moment que podria tenir l'Onodera que sempre havia volgut tant, però ja ha decidit que no seria així... Ha de ser molt difícil una decisió així.
@4channer, per cert, durant la part mitjana de la sèrie, jo també em vaig avorrir una mica pensant que s'havia oblidat completament del que realment interessa al lector al principi i es dedica a explicar coses del dia a dia que es poden fer monòtones. Però em vaig adonar al final que és precisament tot aquest temps en què "no passa res" en què s'han estretit els llaços dels personatges, i que entens perquè al final les emocions són tan fortes. Suposo que si no haguéssim vist com es fan grans a poc a poc i es van agafant apreci, no ens acabaríem de creure la intensitat de certs esdeveniments del final.
@4channer, per cert, durant la part mitjana de la sèrie, jo també em vaig avorrir una mica pensant que s'havia oblidat completament del que realment interessa al lector al principi i es dedica a explicar coses del dia a dia que es poden fer monòtones. Però em vaig adonar al final que és precisament tot aquest temps en què "no passa res" en què s'han estretit els llaços dels personatges, i que entens perquè al final les emocions són tan fortes. Suposo que si no haguéssim vist com es fan grans a poc a poc i es van agafant apreci, no ens acabaríem de creure la intensitat de certs esdeveniments del final.