Per una banda, m'agradaria comentar l'evolució del personatge de la mare. Al principi ens la pinten com una persona totalment malvada, però després s'acaba veient que en realitat només volia que en Kousei tingués èxit, i que part de la maldat se la imagina en Kousei. És cert que això no és excusa per pegar-lo i per la pressió a què el va sotmetre, però penso que en el fons, no era tan dolenta.

D'altra banda, també em va agradar el concepte de competència/companyerisme que tenen els rivals amb el Kousei, tot i ser enemics, es necessiten els uns als altres per animar-se i anar més enllà.

Pel que fa al final, era d'esperar que la Kaori moriria, quan ja a mitja sèrie et diuen que potser li farà falta perdre algú altre (a part de la mare) per poder continuar amb la carrera. Però no per esperat fa que sigui menys trist (a més, en el meu cas, ja ho havia vist en spoilers xD). El que també era una mica d'esperar (en certa mesura, perquè per com es comportava amb en Watari, en tenia força dubtes) era la mentida. Però la manera de confessar-ho, per carta un cop ja morta, em va semblar especialment impactant i molt trist. I el fet que anés recordant tots els petits moments que havien passat, més trist encara, tot i que et faci veure que tot moment que passis amb algú pot ser important. En fi... Mocadors, si us plau.

I finalment... d'acord que en Kousei no sàpiga què fer o dir en algunes ocasions, però tio... una mica massa extrem, que la pobra Kaori se't posi a plorar i no li preguntis per què ni la consolis... o que t'estigui plorant enmig de la neu i ni l'abracis... Molt malament, molt malament! Així, no!

Com deis, és un drama intens. Però, la veritat, crec que queda tot ben compost al final.

Què m'ha parescut? Idò, la veritat, és que m'ha agradat molt. I mirau que pensava que no m'agradaria, perquè això de passar-ho malament quan es suposa que m'ho he de passar bé no és una cosa que em cridi l'atenció, però és que no és el que ha passat. Més enllà del drama anunciat des del capítol 1 (o 2), és cert que tots els capítols tracten d'algun drama intern dels personatges, però el van superant, amb més o manco esforç i dificultats.

Hi ha hagut moments que se m'han fet pesats, com que ens hagin repetit fins la sacietat en alguns flashbacks els concerts de quane eren petits, i potser hagués bastat contar-ho en 15 capítols, però diria que al final, i sobretot tenint en compte el darrer capítol, tot encaixa molt bé. Més enllà de la tristor, et quedes amb un gust de boca de tot ha quedat compost. I això m'agrada.

Dius @Ereza que hi ha personatges que no sobren, potser ho dius per en Ryota, que et passes tota la sèrie pensant que és un capullo i en els dos darrers capítols ho deixes de pensar, però la veritat és que la part en què en Kosei ensenya a tocar el piano a na Nina... uf, d'acord, entenc que ha estat necessària d'alguna manera per fer-lo evolucionar (que no vegis com ha costat), però na Nina se'm va fer molt pesada al principi.

Ara, així com l'opinió d'en Ryota canvia de no-sé-què-pensar-però-és-un-fucker-sense-sentiments a te n'has adonat de tot des del primer moment i vas fent, i ets guai per fer-ho, la de na Kaori canvia de pareix-que-tens-les-idees-clares-i-t'aprofites-per-friendzonejar-el-pobre-Kosei a has-jugat-amb-els-sentiments-de-tots-amb-el-motiu-que-sigui. I m'ha semblat lleig... en part. Ja vos dic, aquesta revelació final ho aclareix tot, però crec que ens fa adonar-nos que na Kaori s'ha aprofitat un poc de tots. I això està lleig.

El drama realment vaig tardar poquet a veure per on tiraria. Al principi penses que el drama serà el triangle amorós, però quan la Kaori comença amb el "no ho oblidis" i "no ho podré oblidar mai" vaig dir "aquesta pava es mor" i, efectivament, no vaig anar mal encaminada xDD

D'altra banda,, el drama de la mare del Kosei... quin malson! Pel meu gust va durar massa i amb aquest drama em vaig cansar ja de plorar, així que al final ja no en tenia ni ganes. Que si la mare era dolenta, que el pegava a saco, però després no era tan dolenta perquè ho feia perquè tingués un futur... a veure, no ens flipem, que li fotia pallissa, això no és ser bona mare, ok? Abocar la seva frustració així en el nen és una bestialitat, basta veure el trauma que li va crear.

I després em va fotre mania l'amiga de la mare que després va de bona persona "ara seré la teva profe" però que tot i ser conscient que el Kosei ho estava passant fatal i que estava sol, el va deixar allà tirat en la merda. I això que semblava que se sentia culpable per haver estat ella qui va suggerir que el Kosei havia de ser pianista. Molt "em sap greu, jo t'he abocat a això" però poc ajudar després. I al final, quan el Kosei està deprimit una altra vegada, tampoc pot fer res per ell...

En fi, dir també que la Tsubaki és una monada. No puc dir res d'ella que no sigui bo... és un sol, un astre brillant, la waifu definitiva. I sincerament, el Ryota ha estat completament un personatge de relleno, esperava que el tractessin un poc més... Quan perd el campionat de futbol esperava que fessin un capítol centrat en ell, que és tot façana i no sé, saber un poc què pinta en aquesta història, però no, l'han deixat allà com a extra.

I bé, si he de parlar de la resta de personatges, especialment la Nina, el Takeshi i l'altra noia pianista, dir que m'han sobrat un poc, sobretot perquè la sèrie s'ha recreat massa en els flaixbacks excessius... Que li hagin posat uns rivals eterns al Kosei amb els quals no pot tirar endavant diguem, doncs està bé, però tant de drama em sobrava, i la Nina, la seva història ja em va venir gran... Sobretot perquè et presenten aquest personatge nou al final de l'anime, quan estàs més pendent d'altres coses i et quedes del pal "i aquest relleno a mi ara què collons m'importa?"

I bé, finalment em perdonareu però xafaré ara el final... La carta em va molestar. És a dir, és molt bonic que ella estigués sempre enamorada d'ell, que en veure'l ho volgués intentar tot i saber que no li quedava gaire temps. Sincerament, em pareix una decisió valenta, però per altra banda, per aconseguir això, va haver de dir més d'una mentida, una que implica fer-li molt de mal a la Tsubaki.

Primerament es va fer amiga d'ella, li va dir que li agradava el Ryota (al qual sembla que no li va importar mai gaire, però no sabem tampoc què l'impulsa a ser així) i tot i ser conscient que a la seva nova amiga li agradava el Kosei, es va ficar al mig ben ficada, i era plenament conscient del mal que faria a la Tsubaki. Doncs no sé, ho podeu trobar tan romàntic com vulgueu, no us diré que no, però que et moris no et dona dret a trepitjar els sentiments dels altres d'aquesta manera, em pareix bastant egoista.

Però bé, també dir que penso així perquè vull protegir la waifu Tsubaki de tot mal, la Tsubaki es mereix la felicitat eterna forever and ever i que ningú li faci mal o convocaré el meu esquadró de defensa avançada.

I bé, bàsicament un anime de música amb molt de drama i un final que et deixa trist però satisfet. Què més pots demanar?

Kousei i Kaori. La història desenvolupa únicament en Kousei a través d'infinits flashbacks del seu passat, la seva mare i l'origen del seu sofriment, així com la seva evolució emocional i artística d'ençà que apareix la Kaori a la seva vida. D'acord. Però la Kaori no es desenvolupa fins al final de la sèrie. Tota l'estona és un personatge totalment mancat de personalitat, entregada plenament a la vida d'en Kousei a un nivell que no és ni romàntic. Sembla talment una excusa per fer evolucionar en Kousei: la seva presència i manera d'entendre la música xoquen contra l'Arima de tal manera que trenquen la capa de gel on ell es troba i això el motiva a reconstruir el seu present. Un cop el personatge a fet la seva evolució, el viatge de l'heroi s'acaba, ja no té sentit el paper de la Kaori i es mor, culminant així amb un acte de màxima expressió el seu motiu de ser: en Kousei completa –a través de la carta i fent front als seus sentiments– la seva evolució com a personatge.

Global. Un poti-poti que no dóna ni suc ni bruc. Posa comèdia en situacions suposadament dramàtiques o tenses i trenca totalment l'atmòsfera. El romanç acaba sent un barrig barreig de sentiments entre els quatre personatges que no queda clar, ja que alguns s'han enamorat així de pim pam pum tocat per la fletxa i altres de cop es treuen la màscara i ei "sóc un adolescent madur que ja sé de què va tot i ja sabia que no tenies sentiments per mi i tan feliç". Els rivals actuen com amics compadits de l'estil "t'estàvem esperant Arima, si no competim amb tu ja no té sentit ser els millors" nakamas totals. La Kaori, amb la intenció de fer que en Kousei torni a tocar el piano acaba creant maranya entre els seus amics, que de fet no perquè tots són molt bons i si no és igual perquè tampoc tenen desenvolupament. També m'hauria agradat veure més de la Tsubaki i de perquè és tan bona amb aquests personatges que no la comprenen, en lloc de veure 100 vegades els mateixos flashbacks o reiterar-se tant en algunes situacions.

Penso que més curt, sense crear tant de drama innecesari, hauria sigut molt més efectiu i hauria transmès molt millor l'evolució d'en Kousei com a persona i artista que, al cap i a la fi, és el tema que tracta. I que l'evolució sortís d'ell mateix tampoc no estaria malament, independentment de que la font de motivació sigui externa.