Tadaima.cat

Informació general
Basat en: Manga
Estudi: Kadokawa Shoten
Gènere: Comedia, Sobrenatural, Romanç, Escolar, Acció, Fantasía
Capítols: 26 capitols
Any: 2003
Opening: "Byakuya ~ True Light" de Miyamoto Shunichi
Ending: #1: "Yasashii gogo" per Minawo (eps 1-12)
#2: "Hajimari no hi" per Minawo (eps 13-23,25)
#3: "Caged Bird" per Shunichi Miyamoto (ep 24)
#4: "Michishirube" per Shunichi Miyamoto (ep 26)

Seguim les ressenyes del repte anime 2019, en aquest cas, parlarem de l’anime DN Angel. Si haig de ser sincer, vaig escollir aquest anime de manera aleatòria i perquè recordava a ver vist a Animextremist ressenyes molt positives del seu manga. Per tant un cop vist que complia els requisits hi ha falta de trobar alguna cosa més interesant vaig decidir veure-la també doblada. I el resultat, francament, ha estat gratificant. DN Angel es un anime dels que sorprèn, ja que va basculant entre la temàtica més purament shojo dins una atmosfera predominantment seinen i bastant obscura. No es un anime d’aquells que acabes empatxat de sucre i de moments clixé banals. I per sobre de tot, tots els personatges es desenvolupen amb sentit, superant en bastants casos el seu paper genèric (tot i que alguns triguen massa).

El protagonista principal de DN Angel el trobem en la figura de Daisuke Niwa, un nen/noi de 14 anys que viu amb la seva mare i el seu avi i que amaga un secret inconfessable. Ell es la reencarnació o si ho preferiu, el mèdium d’un àngel prou peculiar, en Dark, l’àngel d’ales negres i un famós lladre d’obres d’art. Així doncs, el pobre Daisuke haurà de lidiar al llarg de la sèrie amb la seva doble identitat (i la important missió de la seva família) mentre va madurant i posant en ordre els seus propis sentiments. I es que el pobre Daisuke només descobreix la seva doble identitat i missió quan es rebutjat de manera terrible pel seu amor de tota la vida, la superficial, infantil i cap de pardals Risa Harada (ella volia un noia perfecte i més alt que ella). Amb aquesta desil·lusió, en el mateix dia del seu aniversari, una alteració genètica el converteix en el citat Dark, donant inici a una obscura missió que no acaba mai del tot de ser explicada de que va exactament).

A partir d’aquell moment, en Daisuke es requerit a alternar la seva vida col·legial amb la seva vida de lladre (al més pur estil, Jeanne la lladre Kamikaze i Kaito Kid). Establint relacions amb altres personatges que compartiran amb ell el protagonisme, estem parlant de la germana bessona de la Risa, la Riku Harada (una noia tomboy en tota regla) i el complement necessari de tot anime noventer, l’amic/rival fred i amb tendències sexuals difoses sobre el protagonista, anomenat Satoshi Hiwatari (que per variar, també te els seus secrets). Així, mentre en Daisuke va lidiant amb el caràcter esbojarrat i al més pur estil Don Juan i Casanova d’un Dark (que amb les seves accions confon encara més el galimaties amorós que es la sèrie), comença a ser conscient de que la seva missió forma part d’una guerra entre llum i obscuritat coberta de misteri.

Costa de lligar maduresa i evolució en un gènere com el shojo (com tan encertadament va comentar l’Atir al post de Shipps del Grimmy). DN Angel per sort sap salvar la papereta apostant per una evolució constant dels personatges, a mesura que l’historia avança. El que m’ha resultat més plaent de l’anime com he dit, es l’evolució i maduresa que experimenta en Daisuke al llarg de la sèrie i que es transmet en la seva evolució del seu aspecte físic. Al principi de la sèrie es un nen, presentant ulls rodons i aspecte infantils, però ja a la meitat de la sèrie ja se’l pot reconèixer com un adolescent i bastant adult. Tot aquest canvi s’emmarca es una profunda i treballa reflexió dels seus propis sentiments i replantejant-se seriosament qui realment es la seva (donzella). També he de dir que la seva faceta de pintor va amb bastanta consonància amb la importància que es dona a les obres d’art i literàries que es dona a la sèrie. Tot i que també té un talent innat amb tot el que te a veure amb codis, esquivar trampes i hackejar sistemes. Tot un noi de recursos vaja.

Capítol a part es mereixen la resta de personatges principals. Destacant la figura de la Riku, una noia que se’ns presenta com una noia no gaire interessada en l’amor i que es conscient de l’enamorament d’en Daisuke de la seva germana. Tot això canviarà radicalment amb l’aparició d’en Dark, que alterarà completament la seva percepció de si mateixa i de la gent del seu voltant, especialment d’en Daisuke. A partir d’aquell moment, uns sentiments inconscients i ocults al fons del seu cor i el seu passat li serviran per adonar-se de que realment sempre ha estimat a algú molt proper a ella. Respecte a la Risa, tot i que es evident que es una cap de pardals, superficial i interessada (amb totes les seves conseqüències a nivell de hate) al final s’adona del seu error i el rectifica el seu comportament infantil i egoista (amb patiment, que s’ho mereix des de el primer moment que surt a la sèrie). Respecte a en Satoshi, les seves tendències stalkerianes i dobles sentits que li donen al principi de la serie es van moderant a mesura que la cosa es torna més seriosa i es deixa de banda el fanservice. Al final de la sèrie es un personatge amb tendències bastant emos però que sembla que es capaç de superar el destí de la seva família i que el lliga amb en Daisuke i els Niwa.

Respecte a la resta de personatges secundaris amb pes argumental (i sense voler donar gaires detalls de la trama) m’han agradat la família formada per l’avi, la mare i el pare. Especialment la figura de l’avi, anterior encarnació d’en Dark que sempre procura ajudar al seu net a solucionar els problemes i dubtes que se li presenten. Especialment quan ell i les seves accions del passat l’impliquen de primera mà (el capítol del violinista, l’Agata i l’Adonis del jardí dels enamorats) Respecte a la resta de personatges que van apareixent, la Mio Hio que apareix a la meitat de l’anime ha de ser mencionada (tot i ser exclusiva de l’anime). Al principi mostrant-se una noia molt alegre i que mostra evidents signes d’atracció cap a en Daisuke (el qual tampoc no rebutja explícitament), però que amb el final acaba convertint-se en aquell personatge que acabes adorat i agafant apreci pel seu (cruel) destí. De la resta he de dir que compleixen el seu rol, sense gaires floritures ni protagonisme (a excepció del pare i la mare d’en Daisuke, l’Emiko i en Kosuke, però allargaria més el post).

Sincerament, si que el recomanaria perquè no es un shoujo pur i té grans punts de seinen que a tots els que els agrada el tema de lladres i obres d’art gaudirien (almenys mentre dura el seu arc). A nivell d’animació es nota que es un anime de transició del final dels noranta i principis del 2000, es molt detallista i l’ambientació es magnifica (em recorda moltíssim a la ciutat de Ragusa/Dubrovnik a Croàcia). De fet la inclusió del 3d sobretot en escenes d’edificis i per representar algunes obres d’art es de molt bon veure.

Respecte al doblatge, es decent, només m’ha fastiguejat que al referir-se a les bessones no utilitzessin els noms, només el cognom (Harada) que et deixa confós en bastantes situacions. Tots els personatges un cop abandonen la seva faceta inicial de preadolescents milloren força (fins i tot la insuportable Risa té els seus moments de lucidesa i en Hiwatari deixa de fer-me pensar que es vol tirar en Daisuke).

La meva nota seria d’un 7,5. No es un anime excel·lent ni molt menys però es de bon veure si vols fer un repàs a series antigues que no abundi el temut fanservice i els protagonistes sense nul·la evolució ni carisma (apart del seu extens harem estàndard perquè si). Le gaudit i le vista bé i ràpid (sense tenir la sensació que estaba perdent el temps), tenint en compte que son 26 capítols es d'agraír.