Concurs de Sant Jordi 2019

Regles del fòrum
Aquí parlem dels esdeveniments que ens interessen, a més d'organitzar-ne nosaltres a Tadaima.cat.

Esdeveniments recurrents:
Esdeveniments de Tadaima.cat:
Cerca per song:
Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

BON SANT JORDI A TOTHOM!!



Una vegada dit això, us animo a mirar les vostres carteres... buides oi? Però no patiu, perquè per llegir bona literatura podem anar a mangalatino.hijosdelachingada o bé, llegir bons fanfics escrits pels usuaris d'aquest fòrum i deixar que tothom vegi que som descendents de Fabra.

I bé, en què consisteix el concurs?

Doncs simplement heu de publicar en aquest mateix post un relat curt, poesia, còmic, cal·ligrama... el que més us vingui de gust mentre sigui producció vostra (una per persona) i òbviament es pugui considerar literatura. No hi ha cap condició excepte que no sigui excessivament llarg i òbviament no infringeixi cap norma de Tadaima (peace & love sempre).

Podreu publicar els vostres escrits durant tot el dia d'avui i demà. L'escrit que tingui més "m'agrada" serà el guanyador, però ja us aviso que l'any passat no em va donar res ningú, ni un trist takoyaki. Joer, vull takoyakis...

I res, A ESCRIUREEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!


BONUS TRACK (perquè surt un drac)

Avatar de l’usuari
Patx
Porco Rosso
Porco Rosso
Entrades: 143
Membre des de: 19 ago. 2015, 14:23
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 15 cops
Gràcies rebudes: 50 cops

L'ENGANY

Les males llengües expliquen que, fa molts i molts anys, a prop d'un petit poble entre les muntanyes del Montsant hi havia un ou abandonat. No era un ou qualsevol, no us pensessiu pas que la història és tan mundana, no era un ou de serp que estava a punt de trencar-se.

Com era d'esperar, al cap de poc temps es va trencar i la serp en va sortir.
''Jo que soc tan bonica i especial, quina deu ser la carn que he de menjar?'', no era pas tonta ella, anava a per la millor carn de totes. Estava decidida a no menjar res que no estigués a l'altura.

Camina que caminaràs, es va trobar una petita cabana on va entrar. Mentre entrava, va sentir un soroll.
''Ssssssssss qui hi ha? sssssss''
''Soc un mag, què vols?''
''Tinc molta gana i com que sóc tan bonica i especial, vull saber quina és la carn més bona de totes''
'Jo no ho se, potser la Mosquita, una amiga meva, et podria ajudar''.

El mag va marxar a buscar a la Mosquita. Al cap d'una estona la Mosquita ja estava allà.
''Zzzzzzzz què vols mag?zzzzzzzzzz'' va preguntar la Mosquita.
''Mosquita, tu que xucles sang, em podries dir quina es la carn més bona?''

La Mosquita va estar rumiant una estona una possible resposta, fins que digué: ''No ho sé perquè amb el bec tan petit no arribo a xuclar més que una mica de sang''

El mag, astut com era, va trobar una solució, va enrotllar un trosest de paper al voltant del bec de la Mosquita perquè pogués xuclar més sang.
''D'acord, marxo a buscar la sang més bona''.

Va passar una setmana i la Mosquita no tronava; el mag i la Serp, que estava morta de gana, estaven desesperats. El mag va tenir una idea. ''Cridaré a la Oreneta''

Al cap d'uns segons, la Oreneta ja era alí i va dir: ''Què passa aquí?''
El mag va respondre educadament. ''Si us plau, pots anar a buscar a la Mosquita? Fa uns dies que va marxar en busca de la millor sang per la Serp i encara no ha tornat''
''Oh i tant, tranquils que tronaré amb la Mosquita!''

A la Oreneta no li va costar pas trobar a la Mosquita.
''Mosquita, què no vols tronar?''
''Si, la carn més bona és la dels nens, ara tronem i li ho dic a la Serp''
La Oreneta, que era molt llesta, va pensar: ''Si la carn més bona és la dels nens i li ho diu a la Serp se'ls anirà menjant a tots''

''A veure Mosquita, deixa'm provar una mica de la sang que estàs menjant per veure si realment és la millor.'' La Mosquita va obrir la boca al màxim, la Oreneta va acostar el bec per tastar-la però enlloc de tastar la sang li va menjar la llengua. ''Zzzzzzzzzzzzz'' a la Mosquita ja no se l'entenia.

Les dues van tronar cap a la cabanya del mag, i la Serp en veure la Mosquita no va tardar en preguntar. ''Quina és la carn més bona?''.
Però a la Mosquita ja no se l'entenia parlant i només deia ''Zzzzzzzzzz zzz zzzzz''
Llavors la Oreneta va traduir-li a la Serp '' El que vol dir la Mosquita és que la carn més bona és la de rata''
La Serp convençuda amb la resposta va decidir que a partir d'ara només menjaria carn de rata.

A partir d'aquell dia les serps mengen rates i les orenetes fan els nius vora els mosquits per vigilar si hi passa alguna serp despistada, que es trobi amb algun mosquit li pregunti quina és la carn més bona, que no respongui: els nens!
Imatge
Avatar de l’usuari
Ereza
Calcifer
Calcifer
この世に悪があるとすれば、それは人の心だ
Entrades: 844
Membre des de: 06 juny 2016, 21:59
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 638 cops
Gràcies rebudes: 543 cops

El cavaller poruc


Imatge


Tot caminant d'una vila a l'altra, se li havia fet fosc. Era una nit boirosa, llòbrega, tenebrosa, sense rastre de la lluna. Sols se sentien els seus passos i la terra que cruixia sota els seus peus. No li agradava viatjar de nit, era poruc i creia que era més perillós. Temia trobar-se bandits, feristeles o animals més temibles com ara óssos o llops. S'havia d'afanyar a arribar a la següent vila abans no li passés cap desgràcia.

De sobte, començà a bufar un vent suau que feia que les mates de bruc de la vora del camí es moguessin rítmicament. I en la llunyania, intuïa un so estrany. Com més avançava, més s'acostava a l'origen del so. Temia que fos algun animal salvatge, o tal vegada la fressa d'algun malfactor, però el so li semblava misteriós i sentia curiositat. Era com si, d'alguna manera, el so l'estigués cridant. En arribar a l'origen del so, entre les ombres de la nit, observà que no era res més que un espantallops. Les beines s'havien assecat i, amb el vent, feien aquella fressa estranya i alhora atractiva.

—Encara sort! —es digué a si mateix en veu baixa— Sols és una planta, i si les tradicions són certes, no pot pas haver-hi cap llop a prop!
—Déu vos guard, benvolgut viatger! —digué de sobte una veu darrere de l'espantallops.

Esglaiat, féu un salt endarrere. Volia arrencar a córrer, però del bot, havia ensopegat amb una branca i havia caigut a terra. Ara ja era massa tard. Davant seu havia aparegut una donzella de cabells llargs que li allargava la mà.

—No temeu. Doneu-me la mà i us ajudaré a aixecar-vos. —continuà la veu.

Tot tremolant, no tingué més remei que fer-ho: li donà la mà i la donzella l'ajudà a reincorporar-se.

—Què hi feu, en aquest camí i a aquestes hores de la nit? —digué la donzella.
—Sóc un rodamón, viatjo de vila en vila i se m'ha fet tard. I vós, qui sou? Què hi fèieu, aquí, amagada?
—Ja ho sabreu quan en sigui l'hora. Seguiu-me.

La donzella l'agafà de la mà i el conduí a un lloc elevat. El vent continuava bufant, cada vegada més fort, i s'enduia la boira que envoltava el camí. Rere la boira apareixia a poc a poc la lluna plena. I a la falda de la muntanya s'hi podien veure els llums de la vila.

—Per què m'heu dut aquí? —digué el rodamón.
—De vegades no cal saber tots els perquès. Contempleu el paisatge. No us sembla bonica, la lluna? I el bosc? I la vila vista d'aquí dalt estant? I la brisa que us recorre la pell?
—I tant... —assentí el rodamón— Però no entenc per què m'hi heu dut. Qui sou?
—Si haguéssiu fugit de mi, no hauríeu pogut veure tot això. Sols us hi he dut perquè entengueu que no sempre és bo fugir d'allò que temeu. Si preneu una decisió, no us deixeu guiar per les vostres temors i demaneu-vos sempre què hi podeu guanyar i què hi podeu perdre. Jo només us volia ajudar a reflexionar-hi, res més. Seguiu-me, tornarem al camí.

El rodamón la seguí de tornada, tot meditatiu. En arribar al camí, ella li assenyalà la direcció cap a la vila. Sota la llum de la lluna era molt més fàcil de veure per on continuava el corriol i en poc més de mitja hora ja hi seria.

—A reveure. Penseu en això que us he dit. —digué la donzella.
—No m'heu dit qui sou, ni què hi fèieu, aquí! Com us dieu?
—Em dic Por. I en realitat només existeixo dins vostre. Apreneu a controlar-me i no temeu sense motiu.

I havent dit això, s'allunyà i desaparegué entre els arbres. Aquella nit, Sant Jordi havia perdut la por. A partir d'aleshores, encara que s'hagués d'enfrontar a un drac, no tindria por.
Imatge
«Si hi ha maldat en aquest món, és sens dubte al cor de la humanitat.»
Respon