Els dos caçadors de dracs baixaren de l’avió i recolliren les maletes a la terminal 2. El viatge havia estat llarg i pesat, i tenien les extremitats agarrotades de tantes hores asseguts a una cadira rostida i només alimentant-se del nefast càtering de l’aerolínia més barata.
La dona, amb l’uniforme al complet d’explorador, amb els pantalons curts de color beix i el barret a joc, agafà la seva maleta de pell de zebra i, ben divina, corregué a agafar un taxi, mentre el seu marit canviava la divisa, sense acabar d’entendre què li deia la noia de l’oficina de canvi d’aquell aeroport desfasat.
-Exchange, exchange -deia l’home, però la noia no l’entenia. El petit alien caçador de dracs es fixà en les seves cames, llargues i blanques i s’abraçà a elles amb les seves mans de dits llargs i viscosos. La noia pegà un crit, fent volar l’alien molts metres enrere. El personal de seguretat arribà ràpidament per detenir l’alien a l’instant, amb una eficiència inesperada.
Quatre hores varen necessitar els policies, que mai abans havien vist un alien caçador de dracs, en prendre-li declaració. L’Ar14 va haver de necessitar posar en escena les seves arts d’oratòria romana i seduir amb la seva retòrica els cossos de seguretat que l’interrogaven fent-li preguntes molt estranyes.
-Ar14, del sistema solar Pip98RoZ -va dir el policia, passant tota aquella informació a un rellotge digital. Mentre, a l’altra mà, tenia un telèfon mòbil amb el qual jugava al Candy Crash- Llicenciat en Dracologia per la Universitat de Nèbul·la i amb un Doctorat Papilògic en estudi d’escates. El visat de visitant és vigent fins el pròxim 59 de Duocembre.
En aquell moment arribà un policia mostatxut que portava una capsa de documents i en veure el petit alien va fer un crit.
-És la primera vegada que en veig un d’aquests!! -de l’emoció que li va posar, li va caure la gorra de poli dolent al terra. Es dirigí a la prestatgeria, movent fortament el cul en una dansa ritual antiga com el temps, i va desempolsar una capsa de cartró. A dintre, hi havia una polaroid instantània de color blau. S’acostà a l’alien i el va fer somriure per a la fotografia.
-Mostra’m els teus encants, amor -va dir, posant morritos i mostrant la pistola per parèixer més malote a la instantània. L’alien va mostrar totes les dents, gelatinoses i negres, en consonància amb la seva pell viscosa i grisa. Va agitar la fotografia i la penjà a un taulell on exhibia altres fotografies amb visitants de planetes molt llunyans.
Quan a la fi el deixaren partir, l’Ar14 havia de reunir-se amb la seva senyora a l’hotel alienígena a la terra, el YoumKoKoKo. Allà trobà la seva dona, la preciosa Eldelvina, de pell pàl·lida i rosada, petites articulacions i un coll llarg finíssim, el símbol d’erotisme més extravagant de Pip98RoZ.
-Bellíssima Eldelvina! -va dir l’Ar14 en veure-la, agenollant-se al terra com si fos un trobador- T’he fet esperar, perdona, amor meu! De seguida partirem a la captura del drac.
I és que la carn de drac era perfecta per fer estofat i es venia molt cara al mercat negre! Amb entusiasme, va treure una corneta de la seva butxaca interdimensional de l’armilla d’explorador i la bufà amb molta força.
-Tutututuuuuuuuuuuuuuuuuu! -la corneta RinyJun, amb 45 tons diferents que s’adapten fins i tot a situacions de gravetat zero, va ressonar per tota la ciutat. En sentir el seu so, l’Eldelvina i l’Ar14 canviaren per complet. Ja no eren els dos petits aliens que s’abraçaven a les cames de la gent per evitar ser trepitjats. Ara, en sentir aquell sol tan sensual, havien evolucionat i doblat la mida i els músculs, quedant molt mazats.
Eren autèntics monstres, però vestits d’exploradors, que sempre feia que la gent et mirés amb respecte, especialment a l’Eldelvina, que portava sandàlies i mitjons blancs, cosa que, a Pip98RoZ, només podien fer els catedràtics en odontologia juràssica.
-Eldelvina, la més preciosa de totes les flors -va dir el mutant alien en què s’havia convertit l’Ar94- T’estimo tant que et brindaré el festí de carn de drac més opulent que hagis vist mai.
Mentre parlava, anava degotant bava grisa per tot, però això era normal, és més, era un senyal d’afecte tan fort que l’Eldelvina movia el seu coll en cercles molt ràpid, com si fos ventilador de sostre. L’efecte va ser l’esperat: partí a volar, alt, molt alt, altíssim i el seu coll va travessar tots els sostres de l’hotel de luxe, fent un gran esvoranc. Volà més enllà de l’estratosfera fins que el coll va començar a suar-li i va perdre acceleració.
Acabà estampant-se contra la casa Batlló, amb els pantalons d’exploradora completament esqueixats i mostrant al públic les seves anques de color rosat, inclòs el seu tatuatge morbós. Els periodistes, entre plors de riure, retransmetien la notícia en directe.
Mentre, el pobre Ar14 va passejar sol pels carrers de Barcelona, aliè a la grua que intentava desencaixar la seva preciosa Eldelvina del trencadís de la façana de l’edifici de Gaudí. Va fer ell també unes quantes fotografies per decorar el seu àlbum de viatge i després decidí fer un poc de turisme. Es va comprar un barret mexicà, un kebab per dinar i va fer quaranta fotografies als coloms de Plaça Catalunya.
En un moment, va treure la llengua i
zas! enganxà un colom que es va empassar d’una sola mossegada. Trobà que, entre allò i el durum mitxo no hi havia gaire diferència.
Finalment agafà el metro. L’olor que feia li encantava, així com l’aire calentet, la forta olor de les persones. El metro era un lloc fantàstic, ple de felicitat i bons moments per gaudir del calor humà.
Es baixà a un aturada random, allà on un dels seus cinc cors li va recomanar que fes. I va fer bé d’obeir el cor sublateral esquerrà. Sortí a un món molt diferent, ple de color i d’alegria, ple de felicitat i joia. Un món que només existia als seus llibres en format .pet (Pictoric Elements Transformed).
I entrà en aquell meravellós espai, viatjant de cama en cama, com si fos un mico, deixant tothom ple de baves. Tot era fantàstic, ple de vida i feia olor a amistat, una olor més forta que la xocolata i que col·locava menys que l’herba.
I va ser allà, mentre ficava mà a una cosplayer de Love Live, quan l’Ar14 va trobar una passió molt més gran que el coll de la seva estimada i eròtica Edelvina. L’Ar14 era otaku. Ho sentia molt a dintre. Per les seves venes kawaiis, brollava la sang feta de la tinta dels mangas. Es comprà unes orelletes de gat i anà caminant mentre guaitava per sota de les faldes de les maids i saltava als torsos despullats dels homes, plens de suor i virginitat.
Ser otaku era fantàstic. Va menjar-se un pot de ramen instantani per 6€ i va participar al karaoke cantant l’opening de Doraemon.
Perquè, qui no voldria que els seus somnis es fessin realitat? Somrigué alegre i content, llançant-se al públic que l’agafà mentre aclamaven el seu nom.
-AR14, AR14, AR14!
Es deixà endur pel so de les paraules en japonès, per tota aquella felicitat plasmada en figuretes de waifus i amb xapes i clauers de husbandos. Quan sortí d’allà, sentí buit el cor, com si la seva vida de sobte no tingués sentit.
-Has trobat el drac? -va demanar l’Eldelvina, amb un gran collarí que feia que semblés una girafa. L’Ar14 li havia comprat un enorme ram de roses i ella es passejava pel Passeig de Gràcia mentre les menjava com si fossin un gelat.
-Sí, l’he trobat -va dir l’Ar14, mostrant-li un peluix del Natsu Dragneel. Acaronà el peluix de manera afectuosa, amb els ulls plens de llàgrimes.
-Som els putos millors exploradors de la galàxia -va dir ell, molt orgullós de la seva tasca com a investigador. Va fer un petó carinyós al Natsu.
-Tens raó, amor meu -va dir la dona alien, empassant-se unes quantes espines per després escopir-les al terra, com si fossin llavors de síndria- Tens raó!
Avui es celebra, a més del Dia dels Enamorats per la victòria de Sant Jordi contra el drac, el Dia del Llibre aprofitant que el 23 d'abril van morir dos grans autors de la història de la literatura: Shakespeare i Cervantes.
